València. Capital del renaixement hispànic

Mercès, Josep Maria per les teves paraules i pel to educat que fas servir. Doncs, ai carm, jo et feia valencià. Salutacions molt cordials.

Francesc, estic al 100% d'acord amb tu pel que fà a temes d'actualitat, i al 90% en temes d'història. Per tant, no val la pena destacar-ne el parell de matisos que podría arrencar del teu brillant exposat. Només senyalar-te, com ja he fet abans amb l'amic Gustau, que no soc valencià ni tant sols ciutadà del Regne d'Espanya.

Josep Maria, tens raó amb això dels centres de poder. No cal sinó mirar ara la rivalitat entre Roma i Milà, per exemple. També deu ser cert la postil.la que que tu encabeixes entre lliurecanvisme i proteccionisme. Quant a l'exemple de Llull jo no el trobo tan clar. De fet, el filòso i místic pertany a la primera generació de mallorquins nascuts a l'illa, provinents de Barcelona i de la costa catalana. És natural que encara se sentissin catalans. Ja saps, quant als Borja que els deien "catalani". Aquesta era en general la denominació que hom donava a tots als súbdits de la Confederació a l'època. Eren tots de "Nació Catalana". O fins i tot "espanyols". Aleshores molt sovint els espanyols eren només els súbdits de la Confederació. No pas els castellans. És un tema a estudiar en profunditat perquè el paper de la censura ho ha embolicat tot de mala manera. És sobretot després de la Guerra de Successió que es produeix el gran tall entre Catalunya i el País Valencià. Va ésser un aïllament volgut i promogut pel nou poder espanyol -ara sí, amb el sentit modern del terme. Proves? Quina correcció ferroviària hi ha entre Barcelona i València? Només un carril d'una sola línia i encara de via estreta. Tortosa, la tercera o quarta ciutat de la confederació al segle XV, va quedar com una ciutat arraconada, tal,com maluradament encara ara s'esdevé. Tortosa podria ser perfectament la capital dels Paísos del Català/Valencià. Fixa't amb els tripijocs que es fan des de Madrid perquè la connexió mediterrània deixi a l'estacada el tros entre Castelló i Tarragona, una ruta que podria revitalitzar la zona i alhora fomentar les relacions personals i econòmiques entre valencians i catalans. Ja ho va dir un ministre: "Sobre el eje mediterráneo ni lo soñéis. Os entenderíais en cuestiones económicas y de idioma y eso no lo podemos permitir" . Josep Maria, Madrit -no ciutat, sinó concepte- ens té ben apamats i obsevats. No volen que ens retrobem. Els seríem massa perillosos. La cosa la veig molt clara. Tenen terror que valencians i catalans ens entenguem. I es per això que hi posen tantes traves. Traves . des del punt de vista lingüístic, com mediàtic i econòmic. Com et sembla que s'ho han de prendre els ampostins la gent de Benicarló, Peníscola, Amposta i Tortosa quan vegin que l'eix mediterrani els abandona? I que no direm de les autopistes de pagament entre la Junquera i Alacant? Tot sembla fet a posta per obstaculitzar les nostres relacions interpersonals. Espanya ens vol mal. Això està clar. Parles dels Borja. Suposo que ja saps que Felip V va fer cremar el palau dels Borja a Xàtiva -amb una gran documentació que a hores d'ara ens seria valuosíssima... Qui perd els orígens perd identitat.... i que va fer canviar el nom d'Illa de Xàtiva per terra del Foc al sud del continent americà. Sembla un sarcasme cruel en "honor" als socarrats. ...O la política de persecució lingüística, que ha estat la mateixa. I el resultat és que tan catalans, com valencians com illencs i nordcatalans tenim una autoestima lingüística molt baixa.. Mig Museu del Pradó és compost d'obres d'auors catalans i valencians. I la Biblioteca Nacional de Madrid. Un espoli amb totes les de la llei. A mi, francament, el fet em repugna. M'estimo infinitament molt més atansar-me als valencians que als amics de l'altiplà. Hi tinc moltes més coses en comú. A tots ens han robat la bandera, una bandera catalana i l'han fet espanyola. I l'espoli fiscal. Tota la Nació paga la resta del país. De veritat que hi estàs d'acord, en això? Som tots uns ases o què? O el fet que ens robin les nostres glòries literàries? Pensa que Servent de Xixona tenia molt clar quina era la seva nació.... La Nació Catalana: escriu a València, viu a València i a Xixona, elogia València, elogia els valencians i les valencianes elogia els catalans i Barcelona. Serem menys que l'autor del Quixot, que escrigué la seva obra en català/valencià? Jo, francament el prenc com a model de conducta. Pel que fa a les convivències de llengües i al cosmopolitisme hi ha força a dir. Nova York o Londres són el súmmum del cosmopolitisme perquè hi ha anat a parar gent d'arreu del planeta. Ara:: allí tothom sap molt bé quina és la llengua a l'entorn del qual gira tot: l'anglès. Per què entre nosaltres, també cosmopolites no podem fer girar la diversitat lingüística a l'entorn del català/valencià? De tota manera, sí que et reconec una cosa. Han passat molts anys: tres segles i, per tant, moltes coses. Hi ha hagut un fort distànciament. I això, es ben cert, s'ha de tenir en compte a l'hora de reprendre de bon de veres les nostres relacions peronals, polítiques i econòmiques. I encara una altra cosa: si els catalans mai ens separem d'Espanya, sereu vosaltres els valencians i els mallorquins els qui haureu de finançar la resta del país. De debò que ho suportareu? De debò que esteu disposats a acceptar aquest acte de masoquisme? I la darrera: jo advoco per una veritable federació de Països del Català/valencia. Capital? Tortosa. Salutacions cordials.

Gràcies per la teva explicació Francesc. Crec que sempre que s'originen centres de poder, inevitablement es generen rivalitats. A les que tu esmentes hi hauríem d'afegir, en èpoques molt més recents, la defensa del lliurecanvisme dels valencians, agrement oposada al proteccionisme català. Però francament, no crec que aquestes rivalitats d'arrel econòmica, per si soles, haguessin arribat a generar l'actual estat de coses. ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Hem estat molt patosos, i en algunes coses ho continuem sent. Però no en totes, no fotem. El famós mapa del temps de TV3, per exemple, defineix una simple àrea lingüística comuna sense cap altra mèna d'interés que el de donar servei a la comunitat que s'expressa en una mateixa parla, i per tant, a qui no li agradi, que no miri, i punt. Però en canvi, dir que Llull, o els Borja, o tants d'altres, eren catalans, només valent-nos de les referències de l'època a la seva "nació catalana", quan sabem perfectament que avui en día això té un significat molt diferent, o argumentar que tota la cort dels Borja eren catalans per que a Roma s'utilitzés el genèric "catalani" per designarlos, entenc que per a molta gent constitueixi una autèntica provocació. ------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- A mi m'agrada moltíssim més pensar que dels diferents regnes i territoris de la nostra antiga i gloriosa Confederació, no n'hi havía ni un de monolingüe, que a més erem mediterranis, oberts, multiculturals, plurilingües, fills de mil llets, i el poble més cosmopolita d'aquells temps. Que precisament per això vam poder ser la potència comercial i marítima que vam ser, i que ara es precisament aquell respecte per les nostres diferències i pels nostres compatriotes de diferents orígens i llengues el que ens podrà tornar a glòries passades. Això de les unitats i de les homogeneitzacions es, simplement, cosa de castellans. així que proposo que els hi deixem per ells. Allà potser si que tot es visigòtic.

Voldria dir-me la meva en aquest intercanvi d'opinions. Arran de la descoberta d'Amèrica i primera colonització van sorgir dos centres de poder potentíssims: Barcelona i València -on es va establir finalment la Casa de Contractació (1498), després d'inaugurar-se a Barcelona el 1493. Segurament València éstava molt més ben situada geogràficament per a comercialitzar i colonitzar Amèrica. El cas és que entre les dues ciutats hi va haver una lluita a mort per veure qui ostentava el poder per al domini de l'Amèrica recent descoberta. Els valencians, amb l'adveniment dels Trastàmara arran del Compromís de Casp -van votar a favir de Ferran d'Antequera- ja gaudien de fet la capitalitat del regne amb Alfons el Magnànim, amb Joan sens Fe i amb Ferran el Catòlic. Així ens ho innova en Pep Mayolas en el seu llibre "Fins que en Colom begui a galet". Als segles XII, XIII i XIV, el pòndol el duia Barcelona amb la dinastia del casal de Barcelona, a la qual durant la guerra dels dos Peres entre Castella i la nostra Confederació València hi va restar molt fidel. Fins i tot va aguantar a favor de Pere el Cerimoniós dos setges molt importants Probablement els Trastàmara van traslladar-se a València per la benignitat del clima i per raons de seguretat. A Catalunya hi havia un molt potent partit urgellista que maldava per foragitar els Trastàmara. Segurament el rei Ferran I va morir a Igualada assassinat o enverinat a mans d'algun sicari urgellista quan fugia de Barcelona. No cal dir, d'altra banda, que aquesta dinastia ara instal.lada a València es va catalanitzar/valencianitzar del tot..Bé, el cas és que des de finals del XV Barcelona i València van arribar a barallar-se com qui diu a mort pel control de les terres del Nou Món que s'anaven descobrint. Sembla que Ferran II tenia tirada per València -a Barcelona va patir un intent d'assassinat i hi va tractar amb un urgellista declarat com fou Joan Cristòfor Colom i Bertran, el qual havia assetjat Ferran a la Força de Girona en 1463, essent aquest encara un marrec. Carles I, en canvi, va optar per Barcelona i Saragossa per reorganitzar la infrastructura de les noves terres d'ultramar. No ho va fer pas així el seu successor Felip II, que ho va fer des de València i Alacant, des de les qual van aconseguir, en efecte, esdevenir la capital d'Espanya. Les classes dirigents valencianes per congraciar-se amb el rei es van deixar castellanitzar i van permetre imprimir llibres en castellà, traduir-hi una molt bona part dels que estaven català i a malparlar de Catalunya i a escampar que el català i el valencià, aprofitant la bona florida d'escriptors en aquest Regne, eren dues llengües diferents.La segona molt millor que la primera. Però com que els valencians eren tan legalistes i amants de le seves constitucions com la gent del Principat i de l'Aragó, al final Felip II també se'n va cansar i va anar a residir a les àrides terres de sota el Guadarrama, és a dir, a Castella -els nobles de la qual eren molt més dòcils i estaven també afamats per participar en el pastís americà-, de manera que va abandonar el Regne de València, el Principat de Catalunya i el Regne d'Aragó i va fer dependre del Consell de Castella el Regne de Nàpols. En resum, de la baralla aferrissada entre Barcelona, Saragossa i València hi van sorir perdent tots tres,pel que sembla. Em sembla que l'animadversió tan clara entre Barcelona i València té aquest fonament. La malvolença entre les dues ciutats va passar a les capes populars del cap i casal del Regne valencià, la qual va passar de generació en generació...fins als nostres dies.. I aquesta seria, crec jo, l'arrel darrera de les nostres picabaralles, de vegades tan cruentes, i aquesta obsessió dels valencians de la capital, segons jo ho veig, de sentir-se tan i tan espanyols. Salutacions cordials

Pere: Agraeixo tant la teva opinió com el tò en el que la formules, i a més estic absolutament d'acord amb tu.

el que un andalús, un extremeny, o un murcià, mai admetrien en diferència, els iguals valencians del nord amb els catalanas del sud, ho escupen amb mala llet......, i, els "altres" o ells, se'n foten que dóna gust

Hola Pere: Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense. Salut,

Josep Maria, en el context previ al XVII tenim moltes mostres que la Nació és catalana ("Ausiàs March poeta valencià de nació catalana) o els Borja a Roma (Oh Déu, l'Església en mans dels catalans") però és ben cert que, avui per avui, això fereix determinades sensibilitats al País Valencià, tant la dels que en diuen Comunitat com d'altres persones. Amb el context actual i tal com estan les coses potser és recomanable deixar clara la separació entre valencià i català...És qüestió més d'estil i d'estratègia que no pas de falsedat històrica (que no ho és).

Doncs mira Josep Maria, minoria potser. Qualificada i tant que sí. Ara si dius venir del nord, et convide visitar el sud, i t'adonaràs que els teus ofrenen i els valencians enraonem. Voràs que la defensa de la valenciania que tu hi prediques sempre és en ... castellà, mentre que la meua valenciania és en ... valencià (que és la nostra manera de dir-nos catalans).

Molt bonic, Gustau. Llàstima que la gent com tu no sigueu ni minoría qualificada dins la vostra pròpia societat. Efectivament, ningú amb bona fè i un mínim de cultura pot discutir que compartim llengua amb València. Però jo no parlo d'això, sinó d'història, i del paper complementari, cómplice i cooperant si es vol, però autònom i diferenciat del Regne de València respecte del Principat de Catalunya, des de la seva fundació fins al Decret de Nova Planta. Per altra banda, a mi em costaría molt parlar ni per boca de tots els valencians, ni per la d'un de sol, o bé ofrenar-li rès a Espanya, per que soc d'un petit país de bastant més amunt.

Josep Maria, per què parles en boca de tots els valencians? Parla en boca de tu i els teus, que ja sabem qui sou. Jo en parlaré en boca meua, que com a cavaller valencià de nació catalana vaig naixer: jo faig pinya quan sent la música, jo dic bon dia quan em demanen bon dia, jo vaig emocionar-me quan vaig signar a Castelló estant, ma mare m'alletava en bell catalanesc... ara tu, potser ets d'aquells que ofrenen, car jo preferisc aixoplugar-me baix els plecs de la nostra senyera.

saulo, això del "punto" et delata. Insisteixo: "La pitjor manera, la menys nostrada i la més acastellanada de defensar el que es nostre", i evidentment, la que més us convé als que des de sempre heu volgut la nostra desaparició com a poble, per que es de la que n'heu tret sempre més arguments. Sense aquest "CATALA=VALENCIA" (sic) que tu exigeixes, què li queda al blaverisme? Ciris, peinetes i quatre fatxes provincians.

CATALA = VALENCIA i punto i final. Des de el sud del Pais Valencia

Amb poca fè, torno a demanar, com ho fan educadíssimament els nostres germans de Compromís, que deixem de dir "català" a tot el que es valencià. Primer, per que nosaltres, que volem desemmascarar la història, el que no podem fer es emmascarar-la a la nostra conveniència, i després, per que aquest tarannà de "Països Catalans" ha estat l'orígen de l'odi que avui en dia s'ens professa en amplíssims sectors de la societat valenciana. Al món hi han molt pocs països tan antics que, com el Rgne de València, conservin la partida de naixement, amb nom, límits i institucions definides, i voler obviar això es, d'alguna manera, voler censurar-ho. Per altra banda, això de voler unificar, homogeneitzar i borrar límits entre països, això de propugnar una societat pura i monolingüe es la pitjor manera, la menys nostrada i la més acastellanada de defensar el que es nostre. No dubto de la bona fè dels que ho propugnen, ni proposo rebaixar gens ni mica la força de la nostra reivindicació en favor del reconeixement del paper de la Nació Catalana a la Història. Simplement, entendría que la gent d'Estats Units, de Gales o de Nova Zelanda s'empipessin si els anglesos s'entestessin en ennomenar-los anglesos, i em puc imaginar què passaría si a França, en lloc de parlar de la comunitat de "Pays Francophones", parlessin de "Pays Français". Si us plau, si no podeu evitar ser desagradables en les vostres respostes, com a mínim prego que sigueu didactics, per que us ben juro que no entenc aquesta dèria i contumàcia de fer malament les coses en aquest tema.

Per fi he vist confirmat el seminari que vaig veure al tauló d'anuncis de la Facultat a València; la societat Micalet no ho ha posat en la web encara. Com a estudiant suecà estic interessat en assistir-hi. Gràcies. Fins dissabte.