María Pérez, dita «la Varona» i les barres «tarragoneses» de l’escut familiar dels Varona. Substitució de Tarragona per Aragó (part VIII)

Definició de llegenda:

“És una narració, oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, però en realitat amb una major o menor proporció d’elements imaginatius. Està generalment relacionada amb una persona o un grup humà, o amb un monument, un lloc o un territori. Acostumen a agrupar-se en cicles entorn d’un centre d’interès: el protagonista, un esdeveniment, etc. Poden ésser religioses, profanes o mixtes, segons el tema que desenvolupen. També poden ésser populars (de formació més o menys espontània o inconscient), erudites o fruit d’una combinació d’elements de tots dos orígens. Poden haver estat inicialment erudites i haver aconseguit després una àmplia popularitat. Contenen quasi sempre un nucli merament històric, al voltant del qual s’ha format una excrescència, més o menys gran, d’episodis imaginatius o procedents d’altres llegendes, però algun cop els elements històrics poden mancar-hi totalment. L’aparició de l’excrescència imaginativa pot provenir de motivacions involuntàries, com errors, males interpretacions, o de la suggestió d’un fet excepcionalment colpidor; o bé de l’acció conscient d’un o més homes que, per raons interessades o purament estètiques desenvolupen l’embrió original”[[1]].

La llegenda de la Varona que lluita contra Alfons I el Bataller d'Aragó

Hem començat aquest article transcrivint una definició de llegenda. I és que l’eix central d’aquest article té com a protagonista un personatge de llegenda conegut com María Pérez, anomenada “la Varona”, i la contarella de com ella lluità —o segons alguna variant, com capturà— el rei d’Aragó Alfons el Batallador.

Tot seguit mostrarem la primera de les dues explicacions llegendàries més populars sobre ella. Utilitzem el text d’En José María Medino, acadèmic de la Real Academia Española:

“D'un antic solar alabès provenia la soriana María Pérez, germana de dos esforçats cavallers, Álvaro i Gómez Pérez, els quals essent ella ben jove li van ensenyar les arts de la cavalleria. I això fins al punt que es va fer famosa en tot el regne pel seu valor i mestratge en el maneig de les armes.

“Doncs bé, una vegada es van reunir el rei lleonès Alfons VII, que arribaria a ser emperador, i el seu padrastre, l'aragonès Alfons I el Batallador. L'aragonès estava molt orgullós de la seva capacitat com a guerrer, que tantes victòries havia donat als seus exèrcits i tantes terres noves al seu reialme. Aquest, a la fi, es va vantar davant el lleonès que cap dels seus súbdits, ja fossin lleonesos o gallecs, asturians o castellans, seria capaç de vèncer-lo a ell en singular combat.

“Alfons VII, potser desitjós de prendre's una petita venjança sobre El Bataller perquè havia tingut força males relacions amb la mare d’aquell dona Urraca, va considerar aquell repte com una ocasió adequada per a humiliar-lo. Així, va manar que Álvaro Pérez, famós aquells dies per certes gestes en la lluita contra els moros, es presentés davant ells. Li va indicar que havia de preparar-se per a justar l'endemà amb el rei aragonès. Al mateix temps va fer cridar María Pérez perquè vingués sigil·losament al campament. I heus ací que aquella mateixa nit Alfons va ajuntar els dos germans al costat seu i els va exposar el seu pla. No seria Álvaro qui l'endemà s'enfrontaria amb el rei aragonès, sinó la seva germana María, que aniria disfressada amb l'armadura d'aquell.

“La lluita va durar molt de temps i va ser molt aferrissada. Van trencar, primer, bastantes llances i tots dos contrincants van aconseguir esquivar els envits de l'adversari. Va haver-hi després lluita d'espases. Als ulls dels espectadors, l'aragonès semblava més ferm i fort, però Álvaro Pérez, com si hagués canviat la seva manera de combatre, es movia amb major agilitat, sense permetre a l'altre romandre quiet.

“A mig matí, el rei Alfons donava mostres de cansament, i al seu contrincant se li va trencar la punta de l'espasa, però no pas per això es va interrompre el duel. Quan el sol estava en el seu punt més alt, un cop afortunat del seu oponent va desarmar l'aragonès i el va fer caure d'esquena, cosa que  va fer que es rendís. Llavors, el suposat Álvaro Pérez  va descobrir el parany, i tots van poder veure el rostre de María.

“Conten que l'orgullós rei batallador va quedar molt humiliat en haver estat vençut per una dona, però que, com que sabia apreciar el valor i no era rancuniós, va concedir a la  vencedora el privilegi d'usar a partir de llavors en el seu escut les quatre barres vermelles en camp d'or del blasó aragonès.

“Quant a l'emperador, que mai s’havia degut trobar-se tan ufà davant dels seus vassalls, va regalar a María Pérez un anell molt valuós, al qual se li atribuïen propietats de màgica protecció en el combat, i li va concedir el cognom «Varona», ja que s’havia mostrat com un baró de molt de tremp. D'aquest denominació diuen que prové el del lloc en què va ocórrer la gesta: els Camps de Barahona[[2]].

La segona construcció de la llegenda la recollim de les paraules de David Huidobro en el seu article publicat a la revista Hidalguía:

“La primera gesta recollida, i la més important, és la que explica el perquè del sobrenom Varona i l'escut d'armes que va rebre. Segons aquesta llegenda, quan els seus germans Álvaro Pérez i Gómez Pérez van passar a servir com a capitans del Rei Alfons VII de Castella durant el seu enfrontament amb el Rei d'Aragó Alfons I el Batallador, la seva germana María els va acompanyar, com a valerosa dona, a la batalla. Anava vestida amb l'hàbit de cavaller, portava armes i muntava el seu propi cavall. Una vegada establerta batalla entre les tropes aragoneses i les castellanes, aquesta era favorable a les primeres, molt més nombroses i descansades, per la qual cosa després d'un temps de combat les tropes castellanes van emprendre la retirada. Llavors, María Pérez s'hauria posat al capdavant dels castellans i al crit de «mori l'home, i visqui el nom!» es va llançar contra l'enemic aragonès amb gran ànim. La van secundar els seus dos germans i a continuació la resta d'hosts castellanes. Com a resultat de l'escomesa amb la llança castellana, les tropes aragoneses es van dispersar. En la confusió de la batalla, María Pérez hauria establert combat fortuït amb el Rei d'Aragó, sense saber qui era aquest, fins que va aconseguir llevar-li l'elm, Sigui com sigui, ella l’hauria aconseguit vèncer-lo i fer-lo presoner després d’una llarga lluita, en la qual fins i tot se li va trencar l'espasa per la meitat. De la mateixa manera, el Rei d'Aragó tampoc hauria estat conscient de ser vençut per una dona fins que María Pérez va tornar a la tenda dels seus germans i es va llevar l'elm del seu cap. Pels fets anteriors, els camps on hauria tingut lloc la batalla, prop de Paredes i la vila d'Atienza, van rebre el nom de Varona. Posteriorment, María Pérez es casaria amb Don Vela, malgrat haver-la pretès en matrimoni molts altres destacats cavallers de Castella.

“Per aquesta gesta, María Pérez seria agraciada amb les armes reials d'Aragó, encara que intervingudes (es adir que els senyals heràldics es mostren, a l’escut, en diagonal), per a indicar que havien estat guanyades com a trofeu. També en aquesta versió se li concedí a la lluitadora el sobrenom de «Varona», el qual els seus descendents adoptarien com a nom de llinatge. Existeixen petites variants pel que fa a aquest relat, versions totes elles recollides per Luis Varona de Saravia. Així, en els originals de la casa de Villanañe s'assenyala «el Rey de Aragón estando prisionero y entregado al Rey Don Alfonso de Castilla llamó a esta señora y la dijo: Varona, Varona, tomad este anillo en que traigo mis Armas de Aragón y traedlas de aquí en adelante por divisa y en memoria de tal hazaña». En una altra versió de la història, és el Rei Alfons VII de Castella qui dóna a María Pérez el sobrenom de Varona i les armes d'Aragó: «Vos habéis obrado no como mujer, sino como varón, y pues siendo mujer habéis hecho lo que no pudieron hacer muchos varones. De aquí en adelante llamen-os Varona y al campo donde Dios nos ha dado esta victoria se llame «el campo de Varona».Y las Armas del Rey que prendisteis usadlas de hoy más y vuestros hermanos, dejando vuestro apellido y Armas, con tal diferencia que Aragón las trae derechas y vosotros las traed de lado y gozad de nombre de caballeros llamándoos de Varona». Aquestes noves armes substituirien el blasó antic del seu llinatge, que era una àguila real blanca amb un escut davant el pit i en ell un lleó d'or en camp negre[[3]].

El nobiliari d'En Luís Varona de Saravia

Com hem llegit, mercès al treball de N’Huidobro, ara també som coneixedors de l’existència del nobiliari realitzat per Luis de Varona de Saravia. N’Huidobro ens informa de tres manuscrits que reprodueixen aquest nobiliari, dos dels quals custodiats a la Biblioteca Nacional, i el tercer desat a la Real Academia de la Historia.

“Luis Varona de Saravia, membre d'un il·lustre llinatge i important personatge del segle XVII per mèrits propis, va compondre un detallat i interessant nobiliari, a penes conegut en l'actualitat. Dit nobiliari constitueix un testimoniatge molt útil per a l'estudi de múltiples llinatges nobles espanyols, incloent diversos títols de Castella, especialment aquells amb origen a les Muntanyes de Burgos i a l'antic Senyoriu de Biscaia. En aquest document, s'aporta gran informació d'índole genealògica, heràldica i nobiliària per a cadascun dels llinatges tractats[[4]].

Primer manuscrit: còpia 1[[5]]:

“Existeix una primera còpia, conservada a la Biblioteca Nacional, que porta per títol «Genealogías de las Casas que descienden de la de Ayala, a quien dio principio el infante don Vela de Aragón» (MSS/1445). Aquesta còpia va ser acabada a Valladolid el 1658, com s'indica a la portada d'aquesta, i està dedicada a Juan Chumacero y Carrillo, Presidente del Consejo Real, I comte de Guaro, i oncle de l'esposa de Luis Varona de Saravia. La còpia pot ser consultada a la Biblioteca Digital Hispànica a través del següent enllaç:

http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000010763&page=1

Segon manuscrit: còpia 2[[6]]:

“També a la Biblioteca Nacional es conserva una altra còpia del nobiliari, la qual porta per títol «Memorial genealógico de la Casa de Varona y otras concurrientes en cabeza de Francisco Bernardo de Varona» (MSS/1042). Aquesta còpia va ser possiblement redactada en els mateixos anys que la còpia anterior, i també pot descarregar-se de la Biblioteca Digital Hispànica:

http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000013639&page=1

Tercer manuscrit: còpia 3[[7]]:

“La tercera còpia del nobiliari es conserva a la Reial Acadèmia de la Història, dins de la Col·lecció Salazar i Castro, i porta per títol «Origen y descendencia de diferentes familias y casas de España» (Signatura: 9/221). Aquesta còpia va ser feta dècades després que les anteriors, ja que aparentment els seus tres primers llibres es van acabar de redactar l'any 1684, encara que contenen petites notes i addicions afegides posteriorment, mentre que el llibre quart  va ser finalitzat l'any 1686. És el volum que s'utilitza com a referència en aquest estudi, ja que en ésser l'última còpia a escriure's és la més completa de totes. El volum és accessible a través de la Biblioteca Digital de la RAH, en el següent enllaç:

http://bibliotecadigital.rah.es/dgbrah/i18n/consulta/registro.cmd?id=45775

[Avís: Enllaç trencat]

Enllaç nou, 25/05/2020:

http://bibliotecadigital.rah.es/es/consulta/registro.do?id=45775

Acabem de veure com la llegenda fa iniciar el llinatge Varona amb la història de la captura o derrota del rei aragonès Alfons el Batallador per part de María Pérez. Tot seguit, passarem a detallar l’origen de l’escut a través de les explicacions del mateix Luis Varona de Saravia. Transcrivim el capítol sencer del manuscrit que parla dels orígens de l’escut dels Varona[[8]]:

Armas y blasones de D. Maria Perez Varona.“Parrapho Sexto”

“Para que resplandeçiesen con alguna demostraçión que significase los heroycos hechos, se fueron introduciendo las armas e ynsignias adornadas con hermosas plumas, que sobresaliesen sus vistosos colores His arma (dixo Fitolibio dec. I lib. 10) insignia data, et cristatum galeum, ut inter alteros eminerent. Segun pareçe de los memoriales impresos, las antiguas armas de D. María Pérez eran una aguila blanca con un escudo ante el pecho y en él un león de oro en campo negro, los sumarios de la tierra de Río de Ubierna dicen que eran las armas un espino. Dictamen que no tiene exfuerço que le apoye. Lo mas seguro es lo primero, porque según refieren Ugolphando Lacio en el libro de gentium migratione ubi de Gothis y Garibay lib. 8 cap. 2 las armas de los godos fueron un león, y siendo esta señora de la nobiilísima stirpe de esta nación, como quedó probado. Con evidencia se ajusta que estas fueron sus armas y se corrobora con lo que dice Lope de Vega en su comedia:

“«Doña Maria se llama,
Oye esse León fue disfraz,
Por el león de sus armas»”.

“Y en otra parte prosiguiendo dice

“«Dexad el nombre de Pérez
Y la Aguila de las Armas»”.

“Los originales de la casa de Villañe dicen que el Rey de Aragón estando prisionero y entregado al Rey D. Alonso de Castilla llamó a esta señora y la dixo: -Varona, tomad este anillo en que traygo mis Armas de Aragón y traeldas de aqui adelante por divisa y en memoria de tal haçaña. Los memoriales impresos lo qüentan assí. Y, oyendo este magnifico Rey haçaña tan prodigiosa y que con pecho tan fuerte y braço alto y poderoso de quien toda la tierra abía temblado, la dixo: -Vos abedes fecho non como muger, sino como Varón. Y pues seyendo muger abedes fecho lo que non pudieron facer muchos Varones, ende aqui adelante llamen-vos Varona y al campo donde Dios nos ha dado esta vitoria el campo de Varona, e las Armas del Rey que prendistes ussaldas de oy mas y vuestros hermanos, dexando vuestro apellido y Armas, con tal diferençia que Aragón las derechas e vosotros las traed de lado e goçad de nombre de cavalleros llamando-vos de Varona. Traen también en los blasones estas redondillas donde succintamente se describe el suceso y origen de estas Armas

“Las Armas de que han usado, y ussan los Varonas son las quatro barras atravesadas de color roxo en campo de oro. Orlado el escudo con ocho espexos guarnecidos de oro, y en el timbre una mano armada con una espada dividida en dos partes y al braço a cada una toca. El oro significa riqueça y esplendor de la sangre noble. Por eso dixo Balbo Poeta:

“«Arma micant auro, radiatque clipseis aurum

"«Auro certa fides perpetuumque decus»”.

“Lo sangriento de las barras denota vitoria y horribilidad a los vencidos y assí diçe Çiçerón in somnio Scipionis: «Utilius fulgor, horribilisque terris». El braço con la espada muestra el valor y amenaça contra quien se atrebiere a su biçarría porque como dice Virg. iz...

«In se sequens nudum superimminet brachium».

“Gracia Dei Rey de armas en su libro dixo assí: