ARTICLES » 14-11-2013 | MEMòRIA HISTòRICA
 6823
|
Muret, 800 anys després
El passat 12 de setembre va fer exactament 800 anys de la Batalla de Muret. En aquest article, En Jaume Figueras ens fa memòria d'aquell esdeveniment capital per la nostra història i ens recorda alhora els interrogants que encara no hem aclarit
de France (Viquipèdia)
1213 i 1714. Vet aquí dues dates recurrents en la tossuda memòria dels catalans, a cavall del mite i de l'actualitat. Dues fites en la constitució d'un imaginari col·lectiu que han contribuït —per bé que en diferents mesures— a legitimitar una reivindicació secular —la del catalanisme i l'occitanisme contemporanis— i a infondre-hi el batec de l'emoció.
A Muret, ara fa 800 anys, la pacient i tenaç projecció ultrapirinenca dels catalans, que des dels temps de Ramon Berenguer el Vell, a la segona meitat del segle XI, i sobretot de Ramon Berenguer el Gran i d'Alfons el Trobador, havia anat bastint tota una trama de fidelitats i enllaços matrimonials a la Provença, al Llenguadoc i als comtats pirinencs, va esbaldragar-se dramàticament amb la mort del rei En Pere, a mans dels croats francesos, en un desgraciat episodi militar que a hores d'ara segueix embolcallat per tot d'incerteses.
Una mort providencial per als interessos de Simó de Montfort, dels Capets —que no trigarien a rebre, de mans del fill de Montfort, els seus drets sobre els dominis meridionals— i del papat, que d'aquesta manera veien desaparèixer de l'escaquer polític la incòmoda figura d'un rei catòlic que havia gosat contravenir el vicari del Crist a la terra i els seus bel·licosos executors.
I una mort que, de retop, acabaria barrant per als catalans els camins d'Occitània, que en el decurs dels segles següents s'aniria incorporant al domini reial francès.
Pel que fa al sorprenent desenllaç de l'episodi, amb la mort d'un rei a mans del seu vassall —que, a més, tenia sota la seva custòdia, a Carcassona, l'hereu del reialme: el futur rei En Jaume—, a hores d'ara resten per resoldre tot de dubtes que fan que la boira plani encara sobre el prat de Muret, malgrat les darreres aportacions fetes per historiadors com Felip Martèl, Francesc-Xavier Hernández o Martín Alvira.
I això que de fonts medievals que s'aboquin als fets no en falten: més de quaranta s'hi refereixen de manera més o menys circumstanciada —algunes de les quals rigorosament contemporànies, per bé que poc fiables quant a la seva objectivitat, com la Historia Albigensis de Pierre des-Vaux-de-Cernay, que ens dóna la versió «oficial» de la Croada, o l'exultant Lletra dels prelats, adreçada al papa Innocenci III l'endemà mateix de la batalla, pels prelats i abats que havien acompanyat Simó de Montfort a Muret, tot brandant les seves crosses i la relíquia de la Vera Creu. O, a l'altre costat, la segona part de la Cançó de la Croada, redactada pocs anys després, que és el vibrant testimoni èpic d'un patriota de la causa tolosana.
Cap versió, però, no aclareix com, en inferioritat numèrica, la resoluda i potser desesperada acció dels croats desbaratà unes forces molt superiors en nombre, per bé que heterogènies i poc coordinades. Així, no hi ha acord entre els historiadors pel que fa a la ubicació del campament de catalans i occitans, que els uns situen a tocar de la Garona, i d'altres a la vessant dels turons de Perramon, ni tampoc pel que fa als moviments sobre el terreny de la cavalleria croada, que tant podria haver envestit l'enemic des de llevant com des de ponent.
I més confusa encara és la informació relativa a la mort del rei i a la seva conducta durant les hores que precediren l'atac: des de la imatge disbauxada i imprudent que el Llibre dels Feits posa en boca del rei En Jaume —que ja deu seu el reflex de la que els francesos i els templers li feren acceptar com a bona, essent un vailet— fins a la més heroica i fins novel·lesca del cronista Desclot, que sembla partir d'un poema joglaresc.
Tampoc l'anònim autor de la Cançó de la Croada aclareix gaire les circumstàncies concretes en què el rei caigué mort, ja que la visió que dóna de l'episodi és confusa i parcial, amb un rei que, enmig de la brega, es dreça als estreps i s'identifica davant dels atacants, tot cridant: «Eu só·l reis!», sense que quedi gens clar si, en aquest gest, hem de veure-hi l'altívola gallardia del cavaller ferit en el seu orgull, que no vol seguir ocultant la seva reialesa sota la cota d'armes d'un dels seus acompanyants, com era habitual a l'època, o l'intent in extremis del monarca de salvar la pell, tot revelant la seva alta condició. De fet, dels cavallers aragonesos que formaven el seu seguici no se'n salvà cap, mentre que els catalans cuitaren a esperonar els seus cavalls per allunyar-se del lloc, en direcció a la Garona…
Més encara: a un nivell molt més transcendent, també la pretesa voluntat política de constituir un estat feudal occitano-català, a cavall dels Pirineus, que en el seu dia formulà Jordi Ventura, fou qüestionada poc després per Raimon d'Abadal, que hi veié més aviat un nou avatar polític en un escenari inestable i canviant, que era l'escenari de múltiples tensions i apetències territorials, alimentades per les cases d'Aquitània, Tolosa i Barcelona.
No hi fa res. Muret pertany al passat i, com a tal, seguirà alimentant el debat acadèmic, l'agenda institucional i el cuquet de poetes, editors i programadors culturals, més o menys a remolc dels Bons Homes… I que duri per molts anys!
Si nosaltres n'hem d'extreure alguna lliçó, però, en l'actual conjuntura política, a les portes d'un canvi profund en el nostre estatut nacional, és, al meu parer, la de la inexorabilitat i l'interès de les relacions entre catalans i occitans.
Unes relacions indefugibles, atès el fet aranès, el futur del qual depèn no únicament del que pugui passar a l'interior d'aquest enclavament pirinenc, i de retop del tracte que rebi de l'administració catalana —que de moment ja s'ha traduït en una important Llei de l'occità, aranès a la Vall d'Aran, aprovada l'any 2010 i ara per ara pendent del dictamen del Constitucional—, sinó de cap a cap de tot Occitània, en un futur incert però apassionant, ara que algunes administracións occitanes han començat a adoptar una política interregional de resocialització de la llengua.
I aquí hem de recordar que, al Principat, aquestes relacions, que per fer curt podríem etiquetar d'occitanisme cultural, són velles de cent cinquanta anys —ja que en la seva formulació actual daten de l'arrencada de la Renaixença, amb el mite mistralià—, i que han passat per tota mena de tràngols i expectatives, amb alguns períodes especialment brillants, a l'escalf dels ideals romàntics o del «catalanisme impacient» de Josep Carbonell, ric de projectes i realitzacions.
N'és la prova, d'aquest interès, la llarga nòmina d'intel·lectuals que, des del catalanisme, s'hi sentiren atrets, ni que fos puntualment, com ara Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Ma Antònia Salvà, Tomàs Garcés, Carles Riba, J. V. Foix, Joan Corominas o Joan Sales, per esmentar-ne només alguns.
Un interès que, en els casos més prometedors, empenyé els qui s'hi aventuraren a l'estudi de la llengua occitana i la seva esponerosa tradició cultural: un camí que avui dia ha estat de bell nou emprès per un cert nombre de catalans, que és la via que duu de dret al cor de l'Occitània resistent i que, de ben segur, és el que en el seu dia acaronava Víctor Balaguer en compondre els versets que encapçalen aquest full.
Jaume Figueras
Reproducció de l'article publicat al web del Cercle d'Agermanament Occitano-Català.
Autor: Jaume Figueras
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
" http://books.google.es/books?id=4q1GVCNmHxMC&pg=RA1-PA2&dq=RAMIROS+Y+BERENGUERES&hl=ca&ei=Sg1iTsm7GsSKswadqo2uCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDoQ6AEwAw#v=onepage&q=RAMIROS%20Y%20BERENGUERES&f=false
Mira Xerau, aquí s'explica prou bé el que significava Catalunya i Aragó en temps de la Corona Catalano-Aragonesa. "SOBRE HABER SIDO LA CIUDAD DE BARCELONA..." http://books.google.es/books?id=4q1GVCNmHxMC&pg=RA1-PA2&dq=RAMIROS+Y+BERENGUERES&hl=ca&ei=Sg1iTsm7GsSKswadqo2uCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDoQ6AEwAw#v=onepage&q=RAMIROS%20Y%20BERENGUERES&f=false
Estic dient que Aragó en temps pretèrits no era més important que Catalunya
Curiós el que diu Cesc sobre Aragó. Es refereix al Comtat de Barcelona com una talassocràcia, que sens dubte ho va anar, ara bé, no es pot faltar al respecte negant la importància del Regne d'Aragó. Dius alegrement que el Rei d'Aragó solament acudia allí perquè era obligatori. Dubto molt que cap Rei en l'Edat Mitjana acudís per gust a visitar als seus vassalls! Et refereixes al fet que el Rei Jaime I no va donar un port a aquell Regne, però no oblidis que històricament Aragó ha estat des de sempre vinculat a Navarra, i Navarra, encara que en l'Espanya autonòmica no tingui sortida al mar, la va tenir en l'Edat Mitjana. Això és una sortida a l'Atlántic. No cal prendre's molt de debò les teves afirmacions portuàries sobre l'antic Regne d'Aragó. Després parles alegrement de l´ideosincracia aragonesa condicionada pels castellans. Aragó sempre va ser terra de furs, amb unes característiques jurídiques pròpies, amb diversos idiomes que també ho van anar; que l'Espanya contemporània no ha dubtat a reconèixer com a singularitat. Què *puñeas estàs dient?
Com que veig que repeteixes els mateixos arguments infantils una i altra vegada sense el menor sentit d´empatia, dono la conversa amb tu per finalitzada. Aragó es Castella i Espanya us roba. Per cert, offtopic "crec que la botiga més gran del mon (Barcelona) no pot presumir gens ni mica de nivell de restauració. Plats i tapes pensats per a guiris, preus astronòmics, terrible qualitat, nul ambient als bars, cartes de vins lamentables, tots els bars tancats els diumenges. Segueixo? A reveure.
Quan parlo de les estrelles Michelin, s'ha de dir en realitat Aragó 1, Catalunya 61 (per cert a Saragossa es menja fatal i car), estic comparant la societat aragonesa que és un societat de terra endins i la societat catalana que sempre ha estat ben situada geogràficament. Podríem comparar Catalunya i Aragó en molts camps, indústria, turisme, futbol, investigació però no val la pena. El discurs de que Aragó era en temps pretètits més important que Catalunya no se sosté. És impossible, pel que he dit anteriorment, la situació geográfica. Catalunya tenia vaixells que era com ara tenir avions. El mar era l’espai. Aragó no en tenia. El Rei, era el rei d'Aragó com podia haver estat el Rei de Ventorrillo de Baix, però vivia al mediterrani (per no dir a Barcelona). El rei només anava a l’Aragó quan era obligatori. La dada de que Jaume I no va lliurar un trist port de mar a Aragó després de la conquesta de València sempre el trec en aquest tipus de discursions perquè diu molt. Si Jaume I tant estimava els aragonesos perquè no els va donar una sortida al mar, a l'espai?. El regne d'Aragó no només estava per darrere de Catalunya si no també del regne de València. Probablement si Jaume I hagués concedit un parell de ports a l’Aragó la intolerància castellana no hauria instal • lat al caràcter dels aragonesos. Fixa't la magnitud d'aquest fet. Aragó no té mar perquè un rei fa 700 anys així ho va decidir.
Jo mai he negat la relevància del comtat de Barcelona des de la unió de Peronella i Berenguer. És un fet, i dubtar-ho seria una "gilipollez". Pel que fa a Jaume I, no és clar si era proclive a Cat o Ara, el que sí queda ha quedat clar es que Jaume I el Conqueridor era provalencianista, raó per la qual va seure les bases del regne de València i totes ses institucions. De fet els plans de conquista del regne de València van preparar-se a l´Hospital de Alcanyís. Les meves crítiques venen per la minimització del paper de l´Aragó precisament des de la unió de Peronella I Berenguer per part d´aquesta pàgina i altres publicacions pancatalanistes. Tot amb una finalitat evident, borrar del mapa mental nacionalista auqlsevol participació en la història catalana d´elements extranys al catalanisme (en aquest cas, la noblesa aragonesa) en pos d´una visió uniformitzada. En cuanto a las tonterías de no se qué restaurantes aragoneses, son tan pueriles que vamos a hacer como que jamás las he leido. Salut i Països Aragonesos.
Al Cesc el cervell no l´hi dona per mes o què?
Saragossà.(comentari 4). Sempre que algú em diu que Jaume I va iniciar la seva preparació a Montsó (Aragó) recordo que Jaume I, quan va conquerir el Regne de València, no va concedir cap tros de terreny a Aragó perquè tinguessin sortida al mar que eren les autèntiques autopistes de llavors. O Montsó era català i els cavallers del castell de Montsó eren catalans o algun aragonès li va fer alguna putada a Jaume I i aquest la hi va retornar. Per la resta, et recordo que Peronella d'Aragó és enterrada a Barcelona. És evident que el centre de gravetat del regne d'Aragó es va desplaçar cap a Barcelona després del matrimoni de Petronila i Ramón Berenguer IV. Avui hauries d'estar content, han atorgat una estrella Michelin a un restaurant de la província de Terol, ja veus, Terol 1, Catalunya 61.
Blanca de Castilla és l'artifex de la duríssima repressió dels albigesos i del control d'occitània per part de França... l'aliança França-castella ha estat molt fructífera per derrotar catalunya-aragó-occitània.
Aragó naix com a regne dual la meitat tira cap a Catalunya i Occitània i l'altra meitat cap a Navarra i Castella, però el final com els castellans controlen Saragossa tot Aragó es castellanitza...així de clar... i qui més va lluitar en contra de la unió de catalunya i occitània va ser una reina CASTELLANA casada amb un rei francès: Blanca de Castilla. Coincidències? no crec pas.
saragossà: amigo, te has metido en un jardín de radicalismos, mejor que no sigas. Guerau: de traiciones, intereses y rapiñas hay quien nos supera, con mucho, a los aragoneses (como mantra, los malditos castellanizados).
Guerau, xDDDDDDDDD. fonts? Moltes mercès
de fet la batalla de Muret es va perdre per la traïció del cavallers aragonesos (que ja estaven castellanitzats per mitjà de la seua connexió amb Navarra)... els cavallers catalans després de Muret ja van avisar que era un molt mala idea de confederar-se amb Aragó que sempre ens anirien en contra pel seu vassallatge cultural i lingüístic a Castella i Navarra Aquests cavallers catalans van proposar de abandonar Aragó a castella i que Catalunya seguís pel seu compte amb Occitània com a lloc natural de relacions.... La història els ha donat la raó.
Pere Blavet, 1. Suposo que desempellegar-se, vol dir "separarse". Comparteixo plenament aquest desig, i també el comparteixen la majoria dels habitants d´Aragó, des d´el riu Algars fins al Montcaio, i des de Benasc a Riodeva. 2. Pel que fa a la discrepància, mai he sentit discrepància entre vosaltres en les meves visites a la vostra terra. Potser perquè la versió unívoca financiada pel vostre molt Honorable President engrandint les conquistes catalanes i minimitzant la participació d´Aragó ho impideix. D´altra banda, a Madrid, València, Lleó o Jaén mai he patit aniquilació alguna de les meves discrepàncies manifestades en relació amb el pancastellanisme propi dels llibres de text espanyols ( i la conseqüent éliminació del paper de la Corona d´Aragó).
Saragossà,
gràcies pels teus bon desitjos. Com ja saps, el cansament es recíproc, encara que quantitativament sospito que el nostre cansament és bastant major al vostre, si més no en són les raons.
Per altre costat s'aprecia que també sigui recíproca la bona educació i la manera d'expressar les opinions, has fet grans progressos amb poques hores, el Follet Tortuga estaria orgullós de tu.
Quan ens haguem desampellegat de vosaltres pots venir quan vulguis a veure'ns, ni que sigui per discrepar de tot, no som precisament nosaltres, els teus veïns de l'est, els que aniquilem sistemàticament la discrepància i els seus missatgers.
Salut.
Per cert, espero que al Lycée Pierre II d´Aragon de Muret (França) no s´estudÏi la versió manipulada i poc seriosa d´aquella batalla que es fa servir a aquesta pàgina. https://www.facebook.com/pages/Lyc%C3%A9e-Pierre-II-dAragon/201495471543 Ah i us demano perdó si el meu tó ha semblat una mica molest, però la resta dels Països de la Corona d´Aragó comencem a estar cansats del vostre comportament. Tant de bó aconseguessiu la independència que tant demaneu. Salut i Països Aragonesos
Perfecte sr. Pere Blavet. Seguint el protocol ordinari: 1) patiu una evident manca d´arguments, i 2) acusació de castellanitzat a qui clami per una relfexió seriosa del paper de l´Aragó a la Corona. Això sí, molt educadament i amb una condescendència malaltissa. Tot per ocultar la veritat: Pere II no lluitava per la sobirania de Catalunya, sino per la defensa de tots el territoris de la Corona d´Aragó, capital de la qual era la ciutat de Saragossa. Perdoneu-me si tinc errades però potser el meu català és encara una mica primitiu. Ja comprendreu: sóc integrant d´un poble completament castellanitzat.
Saragossà!
Va home! Que t'agafarà una feridura ostres!
Vinga, ho pots fer millor! Tornar a escriure el teu comentari amb més educació i sense desprendre tot aquest odi de integrant d'un poble castellanitzat i totalment vençut, perdut i sense il·lusió ni objectius, i, quan hagis acabat, a més de sentir-te més bé i quedar com una persona respectuosa i educada, fins i tot,
i mira bé el què et dic:
fins i tot
encara que no t'ho mereixes
et contestaran i probablement qui sigui responsable d'aquest article satisfarà les teves inquietuds i et descarregarà d'aquesta amargamenta amargosa i amargant que et té malatíssament frustrat.
Una abraçada cordial des de l'estació d'agulles del cremallera de Montserrat.
Vergonyòs! Omissió total de l´Aragó en aquest article. Omissió intencionada, obviament. -Per què no dieu que "En Pere" va néixer a Osca? - Per què no dieu que "En Pere" es conegut a tot el mon, excepte a la vostra aldea, com Pedro II de Aragón. -Per què no dieu que quan va morir "En Pere", Jaume I va a començar la seva preparació i educació a Montsó (Aragó)? - per què no dieu que "En Pere" va començar la seva expedició militar creuant els pirineus des de Benasc? -Per què no poseu un extracte del Llibre dels fets com aquest E'N Simon de Montfort era en Murel be ab .DCCC. homens a caval tro en .M., e nostre pare vench sobr'ell prop d'aquel loch on el estava. E foren ab el d'Aragó don Miquel de Luzia, e don Blascho d'Alagó, e don Roderich de Liçana, e don Ladro, e don Gomes de Luna, e don Miquel de Roda, e don G. de Puyo, e don Azmar Pardo, et d'altres de sa maynade molts qui a nos no poden membrar : mas tant nos membre que'ns dixeren aquels que'y avien estat, e sabien lo feyt, que levat don Gomes, e don Miquel de Roda, e Azmar Pardo, e alguns de sa meynade que'y moriren, qu'els altres lo desempararen en la batalla, e se'n fugiren : hí de Catalunya En Dalmau de Crexel, e N'Uch de Mataplana, e En G. d'Orta, e En Bernat dez Castel bisbal, e aquels fugiren ab los altres. Mas be sabem per cert que don Nuno Sanxes, e En G. de Montcada que fiyl d'En G. R. e de Na G. de Castelviy, no foren en la batayla, ans enviaren missatge al Rey que'ls esperas, e'l Rey no'ls volch esperar : e feu la batayla ab aquels qui eren ab el.[29] [30] [31] Perquè diuen alt i clar una paraula que vosaltres no voleu mai escoltar: "Rei d´Aragó". Aquesta pàgina fa pudor de clavegueras. Quin fàstic!!!
De la Cançon de la Crosada, Simone Weil en va fer una lectura molt interessant, que trobareu a la xarxa així: http://www. traduccionssimoneweil.cat /pdf /lagonia dunacivilitzacio vista atraves dunpoema epic.pdf (com que el programa retalla l'adreça del text a la xarxa, us la dono tallada a trossos. Per a arribar-hi, doncs, us caldrà enganxar-los)
De la Cançon de la Crosada, Simone Weil en va fer una lectura molt interessant, que trobareu a la xarxa així: http://www.traduccionssimoneweil.cat/pdf/ /lagoniadunacivilitzaciovistaatravesdunpoemaepic.pdf
De la Cançon de la Crosada, Simone Weil en va fer una lectura molt interessant, que trobareu a la xarxa així: http://www.traduccionssimoneweil.cat/pdf/lagoniadunacivilitzaciovistaatravesdunpoemaepic.pdf