Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història és sempre una fantasia sense base científica, i quan es pretén aixecar un embull invulnerable i col·locar-hi a sobre una conseqüència, es corre el perill que una dada canviï i s'ensorri tota la carcassa històrica."
Pío Baroja (1872-1956)
ENTREVISTES » 02-03-2022  |  MEMòRIA HISTòRICA
2746 lectures

“Els catalans no hem follat amb la nostra història”

Catalunya té un problema oftalmològic. Barcelona és estràbica: mira cap a Madrid, cap a Berlín, cap a Londres... I pel que fa a comarques moltes vegades hem estat miops. Na Maria Palau va entrevistar el periodista i escriptor Francesc Canosa per al Punt-Avui+ el 23 de desembre del 2021. Entre d'altres coses, En Canosa reivindica l'orgull de ser catalans i alhora l'orgull del que hem fet com a poble. Per exemple, el Canal d'Urgell.

Francesc Canosa a la redacció del magazín ‘La Mira’, al carrer d’Alí Bei. JUANMA RAMOS.

La conquesta de l’oest nord-americana la coneix tothom. Nosaltres vam fer el mateix amb el canal d’Urgell però no ho hem explicat. No tenim orgull

El vaig a tro­bar a la seu del magazín La Mira, un model d’infor­mació cui­nada a foc lent que no és esclava de l’actu­a­li­tat supèrflua i de vol galli­naci. Ell n’és el direc­tor i fa equip amb Joan Camp (edi­tor), Magda Gre­gori (cap de redacció) i Jordi Borràs (fotògraf). Peri­o­dista, escrip­tor, guio­nista, pro­fes­sor de comu­ni­cació i, per sobre de tot, “expli­ca­dor de coses”. Fran­cesc Canosa (1975) acaba de publi­car Aigua a les venes (edi­to­rial Fonoll), que ja va per la ter­cera edició. És la crònica d’un “mira­cle català uni­ver­sal”: la cons­trucció del canal d’Urgell. No apte per a cata­lans acom­ple­xats.

Per què ‘La Mira’?

Perquè el país no estava expli­cat. En certa manera revista i lli­bre arren­quen en el mateix moment. Per Tots Sants del 2003 començo a des­co­brir la història de la meva família, de la qual no en tenia ni punye­tera idea. Super­fi­cial sí, apro­fun­dida no. M’adono que jo no em puc expli­car. No exis­teixo enlloc. La Cata­lu­nya ice­berg, con­ge­lada i enfon­sada tot i ser real, no és enlloc. La immensa mino­ria no és enlloc. Hi ha for­mi­gues però no hi ha for­mi­guer. És bru­tal la quan­ti­tat d’ener­gia humana però no tenim cen­tral nuclear. Aquesta gent neces­si­tava ser expli­cada.

Cata­lu­nya és bar­ce­lo­na­cen­trista, tam­poc hi ha més mis­teri.

I Bar­ce­lona, la petita majo­ria, ha dimi­tit de ser la capi­tal de Cata­lu­nya. Bar­ce­lona actua com una ren­ta­dora. Les distàncies físiques s’han escurçat, les men­tals no. Ara amb la pandèmia hi ha qui ha des­co­bert que viu gent a altres zones del país. Abans se n’ana­ven a una casa rural i no s’ado­na­ven que allà hi viu gent cada dia. Però compte que per pri­mer cop en molt temps no cal pas­sar per Bar­ce­lona. M’ho cor­ro­bora moltíssima gent. “Soc engi­nyer, he deci­dit tor­nar a Ponts i cada dia parlo amb Nova Delhi.” Hi ha unes mino­ries que estan esco­llint lliu­re­ment on viure i on tre­ba­llar. S’està gene­rant un nou mapa de país espec­ta­cu­lar. Espec­ta­cu­lar. I això fa i farà que es vegin coses que abans no es veien. Per­so­nes. Pai­sat­ges. I històries impres­si­o­nants com la del canal d’Urgell. N’estem plens, d’aques­tes històries. El pro­blema és de mirada. Cata­lu­nya té un pro­blema oftal­mològic. Bar­ce­lona és estràbica: mira a Madrid, a Berlín, a Lon­dres... I a comar­ques mol­tes vega­des s’ha estat miop. Els últims temps estan pas­sant coses curi­o­ses, i interes­sants, com que la major part de la classe política no és de Bar­ce­lona.

Seguim par­lant del model de peri­o­disme d’avui. O no sé si l’esti­mula més que par­lem de l’edat d’or del peri­o­disme català dels anys vint i trenta, i de tot allò que es va per­dre i que penso que no hem sabut o no hem pogut recu­pe­rar.

La premsa en cas­tellà venia més, com ara, però la premsa en català era la més influ­ent. I la que més inno­vava en tots els sen­tits. I la que va gene­rar un nou llen­guatge. I la que va aixe­car el dit i va dir: nosal­tres expli­ca­rem el país. Un 99,9% dels peri­o­dis­tes refe­rents escri­vien en català. Feien un peri­o­disme abso­lu­ta­ment homo­lo­ga­ble als peri­o­dis­mes top del moment, de França, el Regne Unit i els Estats Units. Als anys trenta aca­ba­ran mirant molt els Estats Units, perquè és el país del futur. Cata­lu­nya sem­pre viu pen­dent del demà. Cata­lu­nya és una hipòtesi. El 1936 tot això peta. Una altra de les vícti­mes mor­tals de la guerra va ser el peri­o­disme català. El 1940 més del 80% dels peri­o­dis­tes cata­lans esta­ven a l’exili. La dada és del Josep Maria Lladó. Som un país d’un coi­tus inter­rup­tus per­ma­nent, i a nivell periodístic també.

Més pro­ble­mes del peri­o­disme d’avui.

La falta d’una línia de con­tinuïtat, d’una tra­dició, d’uns gra­ons, per un cantó i, per l’altre, una pseu­do­a­ris­tocràcia que deci­deix què és peri­o­disme i què no és peri­o­disme en funció de com mires, com escrius i quins temes tries. Dit d’una altra manera: que té més valor el peri­o­disme polític que el peri­o­disme cul­tu­ral. Això és una gran men­tida. Als països nor­mals que no tenen malal­ties men­tals no hi és, aquest debat. Ho he patit des que vaig començar a escriure. A La Mira sabem que hi ha temes de país que fem que moles­ten. Són els matei­xos que no ente­nen que deci­dim con­ver­tir Juneda en capi­tal del foto­pe­ri­o­disme. No m’he des­viat de tema. El peri­o­disme és com l’aigua quan obres l’aixeta i poses el vas. Ha de ser pota­ble perquè si no, et con­ta­mina. El bon peri­o­disme va de com­pren­dre. La rea­li­tat s’ha de tre­pit­jar. I la rea­li­tat s’ha aban­do­nat: ja no es va als llocs. S’ha de per­dre el temps amb la gent. S’ha d’estar amb la gent. S’ha d’esti­mar la gent. El peri­o­disme s’ha obli­dat de les per­so­nes. No interes­sen les per­so­nes. Per a aquesta pseu­do­a­ris­tocràcia, periodística i d’altres nivells, com les ideològiques de repar­ti­ment de car­nets, Cata­lu­nya és un país sense gent. La gent hi és, però no volen veure-la. Aquest és el gran drama.

Bar­ce­lona actua com una ren­ta­dora. Expli­quem-ho millor, això.

Sem­pre se l’ha vol­gut apar­tar de Cata­lu­nya. Bar­ce­lona s’està venent la seva memòria. I la pre­gunta és què serà Bar­ce­lona quan se l’hagi venut tota. Bar­ce­lona és una ciu­tat que fa més d’un segle que fa una cosa, la Sagrada Família, que mera­ve­lla mili­ons de per­so­nes. Res­pecte. Ara hi han posat una estre­lla que ha tin­gut un efecte que no veia en molts anys: els bar­ce­lo­nins han tor­nat a creure que tenen una ciu­tat. Els bar­ce­lo­nins, que tenen una auto­es­tima molt baixa, han redes­co­bert la ciu­tat. La ciu­tat hi és, però està escom­brada des de tots els punts de vista. La memòria s’està pre­ser­vant en altres zones de Cata­lu­nya. Ree­qui­li­bri? Sí, però no només ter­ri­to­rial. Ter­ri­to­rial i emo­ci­o­nal. El par­lar de tu a tu. Mira la polèmica del tió. El tió és una tra­dició que entronca amb la corona cata­la­no­a­ra­go­nesa i rural. No saben el que sim­bo­litza: l’espe­rança de la pri­ma­vera, soli­da­ri­tat, valors. Hi ha un pro­blema d’anal­fa­be­tisme exis­ten­cial.

El pas­sat, aque­lla cosa tan incòmoda per a alguns...

Què faig a Aigua a les venes? Recla­mar la bila­te­ra­li­tat del com­tat d’Urgell i el com­tat de Bar­ce­lona. El canal no és un canal. És un idi­oma, un llen­guatge, el pri­mer gran pacte entre page­sos i bur­ge­sos, camp i ciu­tat, gent que té gana i gent que pot ofe­rir men­jar. És a dir: ja s’han gene­rat aquests vin­cles. El que s’ha petat és la comu­ni­cació. El 1853, quan es comença a fer el canal, Bar­ce­lona estava emmu­ra­llada. Cata­lu­nya s’obre per Ponent. El relat s’explica a l’inrevés. No s’hau­ria de par­lar més de l’hege­mo­nia de la gent de comar­ques a Bar­ce­lona? Perquè això també s’ha petat: que l’hereu es que­dava a casa i el fadrí anava a ciu­tat. La qüestió és que Bar­ce­lona, com totes les ciu­tats, cada cop es fa més gran, hi tre­ba­llarà més gent, s’hi con­su­mirà més, però hi viu­ran menys per­so­nes. Per viure bé, mar­xa­ran. Això és un fet.

Vinga, par­lem del lli­bre. La con­questa de l’oest català.

La con­questa de l’oest nord-ame­ri­cana la coneix abso­lu­ta­ment tot­hom. Van crear el wes­tern per expli­car la seva vida. Nosal­tres vam fer el mateix i no ho hem expli­cat. No sabem expli­car la nos­tra vida. Amb una gra­ve­tat bru­tal. Que allò, el canal, és la rampa de llançament del futur. Tenim el mot­lle del futur. Vam crear vida on no hi havia res. Això és únic. Els Girona, la família més rica i pode­rosa de Cata­lu­nya i de l’Estat espa­nyol, és, avui, un car­rer: Manuel Girona. Ningú els vin­dica. Són un model empre­sa­rial únic. Paguen el Liceu, la façana de la cate­dral, el pri­mer banc de l’Estat espa­nyol... I al desert, la misèria, veuen un jardí d’espe­rança. Por­ten l’aigua, l’or líquid. I ali­men­ten no només Cata­lu­nya: tot Europa. Cons­tru­ei­xen la gra­nera, la nevera, el Taper d’Europa. En aquests moments l’aigua cotitza a les bor­ses dels Estats Units i hi ha mul­ti­mi­li­o­na­ris com­prant zones rega­des d’Europa. Això ens ha de donar pis­tes de per on tirarà tot. Cata­lu­nya pot ser ali­mentària­ment auto­su­fi­ci­ent només amb tota la zona de Ponent. No valo­rem el que tenim.

Jo, als Manuel Girona d’avui, no els sé veure enlloc, Antoni Vila Casas a part. Vull dir que aquesta bur­ge­sia amb visió de país ha des­a­pa­re­gut. I això també és un dels nos­tres dra­mes.

Allò que dèiem de la línia de con­tinuïtat que s’ha tren­cat. No hem fecun­dat. És una mica bèstia això que et diré: no hem flir­te­jat, no hem fet l’amor, no hem follat amb la nos­tra història. Els ame­ri­cans sí, nosal­tres no. La rebut­gem. Veiem la història com una cosa caduca. Tenim un pro­blema de mora­li­tat amb nosal­tres matei­xos. Un peri­o­dista em va dir, sobre el lli­bre del canal: està bé per fer un tema d’agri­cul­tura i d’allà. És a dir: el canal d’Urgell és local. Una història uni­ver­sal que tenim és local. Tri­le­risme. Els ame­ri­cans no tenen edat mit­jana, fan Joc de trons i ens expli­quen l’edat mit­jana. A les pre­sen­ta­ci­ons em ve gent a dir-me: noi, això que expli­ques és veri­tat. Oh, és clar que és veri­tat! Vaig par­lar deu minuts per telèfon amb un pro­duc­tor de Net­flix a l’Estat espa­nyol. Gallec. Li vaig dei­xar clar que el lli­bre és en català. “És igual.” Aquí és la clau. Que nosal­tres tenim la història. No ens l’hem d’inven­tar. Però com que no ens l’hem fet nos­tra és com si no ens per­tanyés. Això no és ficció. És sang, suor i llàgri­mes reals. Mili­ons de per­so­nes durant cinc segles ho van somiar, milers ho van fer, cen­te­nars van morir... Mili­ons con­ti­nuen vivint d’això. Si això no és uni­ver­sal, què és uni­ver­sal? Però si aquí, li vaig dir al Car­les Porta, hi ha més morts que a Crims!

Com s’ima­gina la pel·lícula?

Si és de ficció, jo faria un llarg­me­tratge, o una sèrie, sobre Mont­clar. El túnel més llarg d’Europa. Cinc quilòmetres. D’idea cata­lana, no espa­nyola. Mont­clar és la gran equació. Una obra d’engi­nye­ria estu­di­ada arreu. Aquí està con­cen­trat tot el pati­ment que com­porta fer el canal. Morts per acci­dent, suïcidis, malal­ties pul­mo­nars a dojo. Si no fos ficció, un docu­men­tal, que també està damunt la taula, sobre la història d’un mira­cle. Un somni inter­clas­sista, des del Girona al meu qua­dravi. Els morts que ens fan viure. Nosal­tres serem els morts que farem viure. Totes les coses que valen la pena d’aquest país han con­ti­nuat. Abans parlàvem de la Sagrada Família. Però què passa? Que el pai­satge no està expli­cat. La gent té molt al cap el pai­satge dels Piri­neus, de la Costa Brava... però el de Ponent no. No el tenim inte­ri­o­rit­zat men­tal­ment. Enlloc es pon el sol com a Ponent, per l’horit­zon­ta­li­tat. I això genera un estat d’ànim. El canal ha gene­rat un estat d’ànim a Ponent.

I ha impe­dit que avui tin­guem una Cata­lu­nya buida, com sí que té Espa­nya.

Arrela la gent a la terra, dona pros­pe­ri­tat i fa som­niar. Però no inter­pel·la només allà. També a Bar­ce­lona, i arreu. Això és el que no es té clar. Hi torno. Donald Trump volia com­prar Gro­enlàndia. Té més poder l’aigua que els governs polítics.

No sé si tanta èpica està renyida amb el caràcter dels cata­lans.

No tenim orgull. Al dic­ci­o­nari tens la res­posta: sen­ti­ment legítim d’estima per les coses que fem bé. Els cata­lans no tenim aquest sen­ti­ment. Com que no hem plan­tat orgull no collim orgull. La pit­jor collita és no sem­brar. No sé qui em deia l’altre dia que el que veri­ta­ble­ment neces­si­taríem és que aquest país anés al psicòleg. Hi ha un pro­blema de divan. No hem pen­sat en nosal­tres matei­xos. Vivim en uns cava­llets per­ma­nents. El trauma de la guerra és pre­sent. No hem fet net de la guerra. En tots els sen­tits. Perquè tam­poc està expli­cada barra mal expli­cada. Tinc al cap un lli­bre de la guerra. No s’ha expli­cat la història dels atra­pats.

Entrem en ter­reny pan­tanós.

És la història de la meva família i la de tan­tes altres. El 1936 els roben les galli­nes i el 1939, els porcs. Hi ha una Cata­lu­nya atra­pada. S’ha expli­cat l’èpica d’uns per­de­dors i l’èpica d’uns gua­nya­dors. Entre els uns i els altres, no s’hi ha vol­gut veure ningú. La història del país és la història de la rea­li­tat. Però aquesta rea­li­tat ens l’han trans­for­mada. Som petits cava­llers Jedi, amb poni, ja ni amb cavall, llui­tant con­tra l’Estre­lla de la Mort.

Em fa pen­sar també en aquesta pre­o­cu­pació sobre­vin­guda pel català.

El pro­blema del català és que hem negat el pro­blema. Poses la merda sota l’estora i un dia l’aixe­ques i tot són laments. Tots els que vivim aquí sabíem que hi havia un con­flicte lingüístic, que s’explica d’una manera molt clara: es tro­ben dues per­so­nes, una parla cas­tellà, l’altra, català, i només n’hi ha una que can­via per­ma­nent­ment de llen­gua. Ja està tot expli­cat. És un pro­blema d’obvi­e­tat. No som un sol poble, cap país ho és. Hi ha for­mi­gues, no hi ha for­mi­guer. Hi ha per­so­nes, però no tenim ins­ti­tu­ci­ons que sàpiguen donar res­posta als pro­ble­mes que tenim amb la rea­li­tat. No tenim un estat. El que tenim és un Estat en mal estat. Ens hem aca­bat con­ver­tint en una quota. No som una nació, som una quota, i quan ets una quota dei­xes de ser humà. No veus les per­so­nes, veus un tant per cent. Veus un full d’Excel, no veus històries, no veus el pai­satge, no veus els pobles, no veus l’ener­gia. Hi ha un street figh­ter molt bèstia entre la rea­li­tat i la irre­a­li­tat. El procés? El procés ha tren­cat l’ou Kin­der, ras i curt. El català? El que són les coses: en l’aspecte lite­rari, en sen­tit ampli, tant en ficció com en no ficció, les coses més interes­sants s’escri­uen en català. Periodísti­ca­ment, també.

Aca­bem amb sexe, ja que ens hi hem refe­rit en l’entre­vista. L’edi­to­rial Fonoll i ‘La Mira’ aca­beu de publi­car les memòries sen­ti­men­tals de Fran­cesc Pujols, ‘La meva carn que tu ence­nies’. Es declara pujolsià?

Total­ment. Acaba sent una metàfora de Cata­lu­nya. Tot­hom el coneix per aque­lla frase de l’“arri­barà un dia que els cata­lans ho tin­drem tot pagat”. D’acord. Però el que es des­co­neix és que quan és a l’exili a Mont­pe­ller, amb con­jun­ti­vi­tis, hi afe­geix: “No només no ho tin­drem tot pagat, sinó que ens cos­tarà molt car.” Ah, d’acord. Els cata­lans som com ion­quis bus­cant droga. La pri­mera frase, la famosa, és l’al·luci­no­gen. La rea­li­tat, el nos­tre gran pro­blema, és la segona frase. Pujols també té aque­lla altra frase tan genial: “Visca Cata­lu­nya, morin els cata­lans.” I, sí, amb La Mira hem llançat aquesta nova col·lecció amb la idea de publi­car un títol a l’any del Pujols més pop. Inèdit. Aquest Pujols de carn i ossos sor­prendrà.

Un llibre que ens mostra com som

‘Aigua a les venes’ no és un llibre per llegir sinó per descobrir. Narrat amb fondària, bellesa i emoció, comença en una casa moribunda, Cal Fusté, al Tossal (Noguera), on el dia de Tots Sants del 2003 Francesc Canosa s’hi va trobar una caixa de papers que invocaven la memòria de molt antic de la seva família, lligada i relligada a la construcció faraònica, mortal i vital alhora, del canal d’Urgell. Part de la teulada s’havia ensorrat, signe que el cos d’aquella llar deshabitada des del 1956 agonitzava, però així i tot continuava entestada a protegir la seva ànima. Una metàfora del país i de les seves grans històries, ocultes no, ocultades amb malícia, per no mostrar-nos com som.

CULTURA
BARCELONA
El Punt-Avui+


MARIA PALAU
FRANCESC CANOSA

Enllaç:

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2075699-els-catalans-no-hem-follat-amb-la-nostra-historia.html?cca=3



Autor: Maria Palau/ Francesc Canosa/El Punt-Avui+




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Lluís Brines
    15-03-2022 22:55

    Que sapigueu tots que en Baydalet, que és com ací anomenem en Vicent Baydal, principal impulsor d'aquesta pseudohistòria i obsessionat contra l'INH des de fa temps, NO HA TRET UNA PLAÇA EN LA UJI DE CASTELLÓ QUE JA DONAVA PER SEUA.
    Serà que aquest xic no és tan bo com diu? Serà que al final tots acaben fartant-se de la seua petulància i cregudisme?
    Vos convide a tots a fer-vos un whisket a la seua salut ha ha ha

  2. joan soldevila
    09-03-2022 17:35

    molt bona entrevista: El fet de ser de ponent i que no ens expliquin res d'allò que va suposar el canal d'Urgell per aquelles terres ens fa veure que encara no sabem ni la desena part de la desena part de la nostra història real.

  3. LluísLluís
    05-03-2022 09:11

    El sr. Canosa disposa d'una extraordinària capacitat comunicativa i realitza un anàlisi emocional de la catalanitat que toca os.

    La seva profunda descripció de la nostra baixa autoestima com a poble, cal estudiar-la perquè la societat catalana comenci a superar els complexes d'inferioritat adquirits durant tants segles d'ocupació.

    Gràcies per publicar-lo al web

  4. Francesc 2
    04-03-2022 13:26

    Una entrevista força completa! El fet que Barcelona hagi dimitit de ser la capital de Catalunya, que la gent torni als pobles per treballar des d'allí. El peridisme dels anys 30 i l'actual (no hi ha periodisme de proximitat). L tendència a voler separar Barcelona de la resta de Catalunya, la construcció del canal d'Urgell, la manca d'empresariat amb visió de País, la visió de la propia història com a cosa caduca. L'abandó de les terres de Ponent. La guerra i els que van quedar atrapats en els dos bàndols, la manca d'orgull dels catalans, la qúestió del futur de l'idioma..... déun'hidó.....

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
36915 lectures
23è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya
11a UNH - Presentació de la universitat
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Un cop feta pública la restauració de la Gioconda del Museu del Prado, l'Albert Fortuny ens dóna el seu punt de...[+]
La pregària hebrea del segle XV Ein K'Eloheinu té grans similituds musicals amb l'himne nacional...[+]
Un historiador del segle XVI afirma que la descoberta d'Amèrica "no s'ha d'atribuir als castellans". El text diu...[+]
Salvador Dalí va manifestar que el filòsof i estudiós de la ciència Giambattista della Porta era català....[+]