ARTICLES » 06-03-2023 | MEMòRIA HISTòRICA
 3133
|
Brevíssima història de la guitarra
En Joan Casajuana ens fa un resum de la història bàsica de la guitarra, tot posant de relleu que, tal com deia En Joahannes Tinctoris al segle XV, «és un invent català».
Les primeres referències conegudes avui d’aquest instrument, més enllà dels precedents amb què tocaven els antics trobadors, daten de primers del segle XV. Concretament, d’una carta del príncep Alfons l’any 1415 (1), on cita En Rodrigo de la guitarra(2), músic de la cort del seu pare, el rei Ferran I, i posteriorment del mateix Alfons V el Magnànim.
I és que aquests instruments ja corrien per les corts prèvies d’En Joan I i d’En Martí l’humà des de finals del segle XIV, quan els jocs florals se celebraven periòdicament a Barcelona i on van deixar constància en diversos inventaris de mestres guitarrers. D’allí passaren a Nàpols, València i Castella, on ja tingueren una presència més documentada al cançoner de palau dels Reis Catòlics.
A la cort de Ferrante I, el successor d’Alfons el Magnànim al regne de Nàpols, el compositor i teòric flamenc Johannes Tinctoris afirmava els anys 1480, al seu darrer tractat De inventione et usu musicae, que la guitarra era un invent dels catalans que provenia de la lira (3).
Mig segle després, l’any 1536, el valencià Lluís del Milà escrivia El Maestro(4), el primer recull de peces per a viola de mà, més coneguda en la seva accepció castellana, vihuela (una guitarra més refinada que tenia 5 o més cordes: la primera sola i les altres, dobles). El primer mètode genuí de guitarra l’escriuria 50 anys després el jove monistrolenc Joan Carles Amat l’any 1586 (potser el 1596) (5).
Amb l’expansió de l’imperi espanyol, la guitarra va passar a ser la guitarra espanyola. Al segle XVII, van destacar sobretot Gaspar Sanz, Francesc Guerau, Santiago Múrcia, així com els italians Giovanni Paolo Foscarini, Giovanni Ambrosio Colonna, Francesco Corbeta i Giovanni Battista Granata. Fins al darrer terç del segle XVIII no se li va afegir la sisena corda —el bordó— i es popularitzà la guitarra de sis cordes simples, tal com avui la coneixem.
A la primera meitat del XIX, l’evolució va venir de la mà del barceloní Ferran Sor, del madrileny Dionisio Aguado i dels italians Ferdinando Carulli i Mauro Giuliani. A la segona meitat, va destacar el vila-realenc Francesc Tàrrega, que ja usava una guitarra de mida gran, tal com avui la coneixem.
Paral·lelament, feia dècades que al sud-est d’Espanya brotava una manera atàvica de tocar la guitarra, que de la mà dels gitanos va originar un gènere que sonava profundament antic, el flamenc.
I a l’altra banda del món, als Estats Units d’Amèrica, a principis del segle XX van posar-hi cordes de metall. Avui se n’hi diu guitarra acústica, la dels cowboys. Aquell so metàl·lic va donar una veu punyent i genuïna als afroamericans lliberts: la veu del blues.
D’aquí, cap als anys 30, en sortí la guitarra elèctrica. Amb l'amplificació, pogueren tocar amb prou volum com per escoltar-se entre big bands de jazz. Als anys 50 es convertiria en el principal emblema de la revolució del Rock & Roll. En sortí també la guitarra baixa i un sense fi de varietats i innovacions. La guitarra sempre ha estat un instrument petit que, en permanent evolució, ens permet tocar ritme, harmonia i melodia tot alhora.
Joan Casajuana
REFERÈNCIES:
- https://academic.oup.com/em/article-abstract/XX/4/583/374491?redirectedFrom=fulltext
- https://en.wikipedia.org/wiki/Rodrigo_de_la_Guitarra
- Johannes Tinctoris, De Inventione et usu musice, Llibre IV, Capítol, IV, 54;
http://earlymusictheory.org/Tinctoris/texts/deinventioneetusumusice/# - https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Maestro
- Joan Carles Amat, Guitarra española y vandola en dos maneras;
http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/llibimps16/id/55778
Autor: Joan Casajuana
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Hola Manolet, M'ha agradat molt tornar a escoltar-te un altre cop. Ets un pou de ciència. Ja sabia que hi havies treballat molt. I ja m'havies parlat del guitarró.
Això de que en Tinctoris va ser mestre de cambra d'en Ferran I el catòlic... Vols dir que no et confonies amb el seu cosí, en Ferrante I de Nàpols?
I d'on ho vas treure que se'n va anar a Nàpols amb una guitarra de València? (Minut 14:37)
Per si us servei.
Vicente Espinel, introductor o, si més no, principal difusor de la quinta corda.
https://dle.rae.es/espinel?m=form
DESCRIPCIÓ DE LA VIOLA DE LLUIS MILÀ (Tinctoris. Liber .IV. [Capitulum .iii.])
Ací, hispanorum significa dels valencians ja que a Castella es va dir VIHUELA
Siquidem hispanorum invento: ex lyra processit
instrumentum quod ipsi ac Itali
violam Gallici vero dimidum leutum
vocant. Que quidem viola in hoc a
leuto differt: quod leutum multo
majus ac testudineum est: ista vero
plana: ac (ut plurimum) ex utroque
latere incurvat
Per exemple, inventada pels hispans, que tant
ells com els italians anomenen viola, però
el francesos l'anomenen demi llaüt
Aquesta viola difereix del llaüt en què el llaüt
és molt més gran i té forma de tortuga,
mentre que la viola és plana, i en la majoria
casos corbada cap a dins a cada costat
_________________________
GHITERRA O GHITERNA
Quinetiam instrumentum illud a
Catalanis inventum: quod ab aliis
ghiterra: ab aliis ghiterna vocatur: ex
lyra prodisse manifestissimum est: hec
enim ut leutum (licet eo longe minor
sit) et formam testudineam: et chorda-
rum dispositionem atque contactum
suscipit.
Apart d'aquest, hi ha l'instru-
ment inventat pels catalans, que
uns anomenen "guiterra" i altres
ghiterne. Òbviament deriva de
la lira ja que "té forma de tortuga"
(encara que "molt més petita") i té el
mateix encordat i mètode de tocar-la
Aquest "Encara q molt més petit" només pot ser la "guitarra morisca" predecessora del guitarró, com vaig dir a la meva conferència del 2014.
Ghiterre autem usus: propter
tenuem ejus sonum: rarissimus est.
Ad eamque multo sepius Catalanas
mulieres carmina quaedam amatoria
audivi concinere: quam viros quic-
piam ea personare.
L'ùs de la ghiterra és molt rar,
degut a l'agudesa del seu so.
Quan la vaig sentir a Catalunya, era
normalment, més utilitzada per les
dones, per acompanyar cançons d'amor,
que pels homes en persona
LA TRADUCCIÓ HO DEIXA MOLT CLAR..La ghiterra era un instrument petit, en forma de tortuga i so agut, emprat per les dones catalanes
EnTinctoris parla d'un gittern amb forma de tortuga i d'una tonalitat aguda..
No es pot intentar dir quelcom diferent del que dic jo a la meva conferència de Plural-21
_____________________________________________________
https://www.youtube.com/watch?v=UP6j-ce1PH8&t=19s
Mireu aquesta confe de hawai on al final parlo de l'Ukelele derivat del gittern "inventat pels catalans a partir d'un d'àrab", citat pel Tinctoris i que REPETEIXO.. NO ERA LA GUITARRA SINÓ EL GUITARRÓ..(vaig comprar el document original DE INVENTIONE ET USU MUSICA i el vaig traduir) q ha donat origen al tiple/guitarró menorquí/català, al tiple canari, al cavaquinho, al charango i finalment a l'ukulele
El gittern lo llevó Johannes Tinctoris de Catalunya a Italia a finales del siglo XV
Conferencia mia de 2014
https://www.youtube.com/watch?v=_ANRhvho_EE&t=983s
tinc una confe i una dotzena d'articles meus a la wiki sobre aquest tema..
[23:33, 5/3/2023]
Doncs, no, Pere Romaní, no es fa així. T'explico. Has de anar al tractat d'en Johannes Tinctorius i demostrar que és un text manipulat o qualsevol altra cosa, però demostrada. Desprès continues amb la resta de referents de l'article i ens fas un treball ben estructurat que ens permeti obrir un debat entre opinions diferents. El que has escrit no aporta res. Ni a uns ni a altres. De res. Au! Espavil! que el temps passa, et faràs vell i no hauràs aportat res d'interessant en el decurs de la vida i això és molt trist. Per a tu, és clar!
Claro! Te da mucha risa?