Accediu  |  Registreu-vos-hi
"No tot el que se'ns presenta com la història realment ha passat,
i el que realment va succeir en realitat no va succeir de la manera que se'ns presenta..."
Goethe
ARTICLES » 05-09-2018  |  PROJECTE LLETRES CATALANES
2637

Els 11 germans de Santa Teresa i els 11 germans de l’Abadessa de Pedralbes

Si Santa Teresa era l’Abadessa de Pedralbes Teresa de Cardona, llavors tant l’una com l’altra van poder tenir els mateixos germans. De fet, els van tenir. Algunes de les seves identitats ens continuen reforçant en la idea que som davant d’una mateixa monja, desdoblada, ja als llibres censurats, en dos personatges diferents.

Al juliol de l’any 2000 constatava que Santa Teresa, per les seves nombroses catalanades i catalanismes detectats al seu Libro de la Vida, i pel seu total desconeixement de la llengua castellana, havia d’haver estat una dona catalana, que va escriure aquest llibre en català i que, posteriorment, va ser traduït al castellà[1]. Quan al 2007 En Pep Mayolas es va incorporar al grup d’investigadors de Nova Història, li vaig comentar que tenia la certesa que Teresa era una monja catalana i, que havia d’haver viscut en un monestir de València o Barcelona, però que no podia, en aquells moments, anar-hi a fons perquè estava enllestint altres llibres. Llavors va ser quan ell va suggerir que es podria identificar amb Teresa de Cardona i Enríquez, abadessa de Pedralbes, filla d’En Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Aldonça Enríquez, la germana de la reina Joana Enriquez, muller de Joan II, i la tieta, per tant, del rei Ferran el Catòlic. Amb la qual cosa, Ferran i Teresa eren cosins germans.

Ha estat a partir d’aquí que hem treballat en aquesta línia. En Mayolas ha aportat dades interessantíssimes a favor de la identificació de la santa amb aquesta egrègia dama de l’alta aristocràcia catalana, emparentada directament amb la casa reial[2]. Això explicava de tot en tot el seu elevadíssim nivell cultural —més propi d’una princesa que no pas d’una dona de ciutat—, la quantitat ingent de referències a lectures, la finesa dels seus conceptes, la seva profunditat psicològica i espiritual i l’extraordinària desimboltura de la seva prosa, que arriba a crear un estil propi, inconfusible i inimitable. I això explicava de retruc el respecte reverencial que li van tenir els teòlegs, els literats, els místics i els membres de l’Església i de l’Estat. Tot això, deia, hauria estat molt més fàcil de comprendre si Teresa, en tant que membre de la casa reial catalana, hagués tingut una formació principesca, pròpia de la seva classe i condició socials. Tot això hauria estat molt més versemblant si hagués estat també l’Abadessa de Pedralbes.

La primera dada que vaig poder aportar a fi de corroborar aquesta identitat, una més a les que ja havia aportat En Mayolas, va ser al 2013. Mentre llegia El Rondallari Català d’En Pau Bertran i Bros, enllestit vers al 1883, però editat al 1909, hi vaig trobar una llegenda que s’intitulava «La Caixeta de Santa Teresa», on se’ns diu explícitament que «santa Teresa no en tenia prou de ser abadessa i doctora; [sinó que] volia ser també confessora»[3].

Tot seguit donava a conèixer la llegenda i la seva transcendència per la recuperació de la personalitat històrica de Teresa de Jesús al web de Nova Història[4]. És a dir, que, mentre els llibres s’arranjaven a gust dels inquisidors i censors de l’Estat, la tradició oral catalana mantenia ben viva la informació que Santa Teresa havia estat «abadessa», la qual cosa la identificava directament amb l’abadessa de Barcelona.

A l’octubre de l’any següent del 2014 ja era En Felip Rodríguez, qui trobava una referència al volum 17 del «The Theosophist», del 1895, en què es qualifica Teresa, sense cap mena d’hesitació interpretativa, com a «St. Theresa, Spanish Abbess»[5].

I per acabar, en una subhasta d’una casa d’art barcelonina, En Josep Segarra localitzava un quadre de Santa Teresa datat ara al segle XVII, ara al segle XVIII, i ens ho feia saber al grup d’investigadors al 29 de desembre d'aquell mateix any. Es tractava d’un oli sobre tela, atribuït a l’«escola espanyola». La peculiaritat i l’excepcionalitat de l’obra era que, a d’alt a la dreta, duia la llegenda següent: «S. Theresa Abadesa, i Martir»; per la qual cosa En Segarra, en fer-nos saber la troballa, no es podia estar de comentar que el quadre «reforça la teoria que santa Teresa era Abadessa»[6].

Però el més sorprenent és que també exposava que era «màrtir». Llavors, atès que la santa Teresa castellana no va patir mai cap martiri històric, cal interpretar que la santa Teresa abadessa, sí. És l’aniquilació física de la seva vida. És a dir: l’aniquilació de la seva biografia. I això també ens quadra amb l’atribució de la vida de l’Abadessa Teresa de Cardona a una monja castellana. La pintura, finalment, va ser comprada al 2015 per En Josep Maria Orteu, editor i patró de l’Institut Nova Història, i En Josep Segarra, al novembre també d'aquest any, en va presentar una ponència al 15è Simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica d’Arenys de Munt sota el títol «Santa Teresa, abadessa, segons un quadre català del segle XVII»[7].

Si a tot plegat hi afegim que En Mayolas ens reporta que per a la beatificació de Teresa, els cònsols de Tarragona van escriure una suplicació al Papa Pau V, al 1615, on, entre d’altres comentaris, li deien que a Santa Teresa «gran obligació tenim com a natural de l’Espanya Tarraconense»[8], amb aquesta informació es tanca encara més el cercle de la seva catalanitat i, per tant, de la seva identificació amb l’Abadessa de Pedralbes, Teresa de Cardona.

Doncs bé. Amb motiu de la conferència que vaig pronunciar a la 5a Universitat Nova Història, de Montblanc, el 5 d’agost d’enguany, sobre «Teresa de Jesús i els seus vincles esborrats amb la cultura, la llengua i la Nació Catalanes»[9], vaig haver de rellegir algunes biografies de la santa i, per descomptat, repassar el seu imponderable Llibre de la Vida. Amb això en ment, si ara anem a aquesta obra capital i fonamental i hi fem una relectura atenta i apocada, veurem com aquí Teresa ens recorda, al capítol primer, que «éramos tres hermanas y nueve hermanos»[10]. O sigui, que eren dotze germans, comptant-s’hi ella mateixa.

Els primers biògrafs de la Santa, que van escriure llurs biografies al segle XVI [11], ens donen alguna notícia d’aquests germans. Així, fray Luis de León, després d’indicar-nos que el pare de Teresa es va casar dos cops, comenta que «entre ocho hijos varones y dos hijas que de este segundo matrimonio tuvieron sus padres, tuvieron por su buena dicha esta Santa»[12]. No ens diu si el seu progenitor va tenir d’altres fills amb la primera muller i tan sols es limita a subratllar que Teresa va tenir deu germans.

Menys germans ja li atribueix En Francesc de Ribera, qui, en parlar-nos dels pares de la santa i dels fills que van tenir, apunta que «fueron ocho o nueve y el tercero fue la madre Teresa de Jesús»[13].

Fra Diego de Yepes és encara més vague en aquest punt i remarca únicament que els pares de la santa, «entre otros hijos varones, y dos hijas de este segundo matrimonio, tuvieron por su buena dicha a esta santa»[14]. Hi passa per sobre com si la santa no hagués tingut mai germans ni el seu nombre tingués la més mínima importància. Però el més escarit de tots és el mestre Julián de Ávila, que tot i dir-nos que va conèixer el pare de la santa personalment, «siendo yo de poca edad»[15], només és capaç d’innovar que els progenitors eren «buenos y celadores de la ley de Dios», dels quals «nacieron hijos buenos y temorosos de Dios»[16], sense dir-ne quants. I en parlar dels seus germans, només n’esmenta un, ara com un entre d’altres («un su hermano)»[17], suara com un de sol o com l’únic esmentat («su hermano»)[18].

Ens assegura En Fidel Fita que «la [biografia] d’En Ribera és cabalosa font de la d’En Yepes, com aquest prou ho confessa»[19]. Aleshores, com que aquests cronistes es llegien i es copiaven entre ells, especialment del primer, que va ser el Pare Ribera, i com que tots tenien a mà el Llibre de la Vida de Teresa, que resseguien puntualment i metòdica per anar elaborant llurs biografies, és evident que la reducció del nombre de germans d’11 a 8 o 9, i de 8 o 9 a un de sol no pot ser considerat una mera anècdota sinó que ha de respondre a l’actitud de la censura de camuflar el nombre real de germans perquè no tinguéssim cap referència biogràfica concreta que ens permetés identificar la Teresa de la invenció literària amb la Teresa històrica, abadessa.

Això ve directament corroborat pel parer d’En Dámaso Chicharro, pel qual «és evident que Santa Teresa guardà tota la seva vida un silenci sospitós sobre els seus predecessors. El falsejament de la seva genealogia i les mentides abundants dels testimonis en llurs processos, possiblement ben intencionades, vénen a concloure que es tractava d’un tema vital per a ella. Els testimonis solen deposar amb excessiva unanimitat, sens dubte perquè s’han posat prèviament d’acord»[20]. Exactament. No es podia dir millor: hi ha un silenci sospitós sobre els predecessors de la santa, que és com dir sobre la seva família. Per això mateix es dóna «el falsejament de la seva biografia», tant en els processos com en els llibres editats, que passen, l’un darrere l’altre, pel sedàs inexorable de la censura. Per això tots els testimonis diuen quasi el mateix, perquè hi ha un acord previ no tant en la seva deposició, sinó en la reescripturació de les seves declaracions. Segons aquest estudiós, fins i tot, «el Pare Lorenzo de la Madre de Dios inventà literalment al 1618 un arbre genealògic de Teresa, a instàncies del pare Gracian». I rebla que al llarg dels anys s’han elaborat «d’altres genealogies igualment falses»[21]. La manipulació és tanta, tan evident i tan desmesurada que En Chicharro no pot evitar de concloure que «foren les circumstàncies polítiques les que influïren decisivament en aquesta conjura contra la veritat»[22]. No es podia saber la veritat sobre la família de la santa i els censors prou que se’n van encarregar. El resultat final és aquest «silenci sospitós» i aquesta «conjura contra la veritat» que denunciava En Chicharro, amb la invenció inclosa de noves genealogies de la santa.

Arribats fins aquí, i havent observat què diuen els primers biògrafs de Teresa, no tant sobre la seva família i els seus predecessors, sinó exclusivament sobre els seus germans, estic convençut que la diversitat de parer i la contradicció en el seu nombre respon també a aquesta mateixa finalitat censora. I no pot ser, per tant, casual que els germans coneguts de la santa, morissin tots a Amèrica, sense deixar ni descendència ni rastre documental, com ho confirma En Béthencourt: dels vuit germans de la santa «sembla que no hi ha al present cap mena de successió, puix els homes passaren com a capitans a la conquesta de les Índies –noble recinte obert a l’esperit aventurar i militar de la noblesa de l’època– i allà, després d’haver cobrat fama de valerosos, moriren, segons les conjectures més fonamentades, sense posteritat»[23].

Però, al marge d’aquests cronistes siscentistes, Santa Teresa —com hem vist— deixava ben palès que eren dotze germans. Si santa Teresa, tal com estic postulant i defensa alhora En Pep Mayolas, fos l’abadessa de Pedralbes —com també apunten les diverses fonts antigues que he rellevat en aquest article—, ¿ens coincidirien el nombre de germans de la Teresa d’Àvila amb els de la Teresa de Cardona? Doncs, sí. Ens coincideixen al mil·límetre, car sabem per l’Armand de Fluvià, que Teresa de Cardona tenia també 11 germans: la Joana, casada amb l’Antonio Manrique de Lara, comte de Treviño i duc de Nàxera; l’Antoni, baró de Sant Boi, mullerat amb Maria de Requesens; En Lluís, abat de Santa Maria de Solsona, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona; l'Alfons, casat amb Aldonça de Terré; l'Enric, bisbe de Barcelona, cardenal i arquebisbe de Mont-real, a Sicília; l'Elisabet, maridada amb Alfons Felip d’Aragó, comte de Ribagorça i duc de Luna; En Ferran, duc de Cardona, marquès de Pallars, comte de Prades i vescomte de Vilamur, casat en primeres núpcies amb la Francesca Manrique de Lara i, en segones, amb la Isabel Agustí; l'Aldonça, maridada amb En Miquel Ximenes d’Urrea, comte d’Aranda; En Pere, baró d’Assuévar i marit de la Joana de Requesens; En Joan, bisbe de Barcelona i senyor de la Torre Pallaresa i En Jaume[24], fill d’una dama valenciana desconeguda, comanador de Sant Jaume, mullerat amb Caterina de Rocabertí, senyora de les baronies de Verges, Sant Mori, Vilaür, Bellcaire i la Tallada[25].


Cliqueu-hi per a veure la imatge ampliada

Si els compteu bé, veureu que sumen onze. Onze germans té Santa Teresa i onze germans Na Teresa de Cardona, els dos darrers –En Joan i En Jaume–, fills d’una segona relació, no sabem encara si extramatrimonial o d’un matrimoni no documentat. És a dir, que, com el pare de Santa Teresa, el pare de Teresa de Cardona també va tenir fills amb dues dames diferents.

Però això no és tot. Santa Teresa, continua dient-nos que «tenía una hermana de mucha más edad que yo»[26], que, conjuntament amb el seu pare, li retreu que rebi a casa amistats que no li convenen[27]; amb la qual cosa podem dir que gairebé aquesta germana, a voltes, li feia de mare.  Si tornem a l’arbre genealògic dels Cardona elaborat per l’Armand de Fluvià, de seguida veurem que la filla més gran era la Joana, que el web MyHerytage ens diu que era nascuda al 1468[28]. Puix que Teresa va néixer al 1494[29], uns vint-i-sis anys més tard, té raó de nou la Santa en dir-nos que tenia una germana molt més gran que ella. Les dues germanes tornen a coincidir plenament si seguim parlant de la Teresa de Cardona.

En aquesta mateixa tònica de parlar-nos dels seus germans, Teresa, just a l’inici del capítol quart, ens advera que «había persuadido a un hermano mío a que se metiese fraile»[30]. És possible que el convencés. O no. Ara mateix és difícil de concretar si Teresa, llavors tan joveneta, va poder persuadir un germà seu més gran perquè entrés a l’Església. L’Efrén de la Madre de Dios i l’Otger Steggink, en parlar d’aquest germà, que sovint es confon amb un altre, creuen que «la seva memòria es perdé, però les dades documentals n’exigeixen la presència per omplir el nombre de “tres germanes i nou germans” que eren i així li donem cabuda en aquesta història, atribuint-li fets erròniament atribuïts a un altre»[31]. Sigui el germà o no en qüestió, el que sí que ens encaixa amb els germans de Santa Teresa és que, com hem vist, En Lluís era l’abat de Santa Maria de Solsona i l’Enric, bisbe de Barcelona. A més a més, Santa Teresa té també un germà dit Joan. L’Efrén de la Madre de Dios i l’Otger Steggink el consideren el germà a qui Santa Teresa va convèncer perquè es fes clergue. També són del parer «que és el germà fantasma, l’existència del qual ha estat ignorada pels historiadors»[32], tot i que, nogensmeys, als Plets de l’Herència, del 1544, «se l’esmenta entre els [germans] petits, perquè no se n’havia anat encara de casa»[33]. Per aquesta mateixa raó, En Ferreol Hernández va apuntar la hipòtesi que En Joan fos un fill pòstum, perquè «no havia nascut en aquesta ciutat i a la mateixa casa»[34] que els altres germans. La sospita de l’Hernández tindria molt de sentit si parléssim d’En Joan, un dels germans més petits –germanastre, per ser exacte– de Teresa de Cardona, que el seu pare va tenir amb una dama valenciana encara desconeguda. I s’hi avindria del tot, si Santa Teresa l’hagués convençut d’entrar a l’Església, perquè En Joan de Cardona, efectivament, va ser, abat comendatari de l’abadia de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes al 1527[35] i, posteriorment, com ja he indicat, bisbe de Barcelona.

Així mateix, un altre dels seus germans, va marxar «a les Índies, on morí el 20 de gener del 1546 a la batalla d’Iñaquito (Equador)»[36]. L’any de la mort és el mateix en què curiosament morirà un altre germà de Teresa de Cardona, també militar i polític: En Pere, que des del 1509 va ser el governador general del  Principat de Catalunya i que al 1543 va ser substituït en el càrrec pel seu fill Pere de Cardona i Requesens[37]. No deixa de ser altament revelador que precisament també el germà que té a les Índies «anà personalment a la jornada del Dorado com a general» i a la governació de Popayan li foren encarregats, en tant que capità general, «molts oficis de justícia i república com fou el de batlle ordinari i tinent de governador general de tota la terra»[38]. Amb la qual cosa som ara conscients que tant aquest germà de la Santa com el de l'Abadessa van tenir càrrecs semblants o idèntics.

Unes quantes dades més, doncs, les referides als germans i germanes de Santa Teresa, que continuen aportant sentit a la identificació definitiva de Teresa d’Àvila amb Teresa de Cardona i Enríquez, abadessa de Pedralbes.

Jordi Bilbeny

Notes:

[1] JORDI BILBENY, «Catalanades, catalanismes i errors de traducció al Libro de la Vida de Santa Teresa de Jesús»; web de l’Institut Nova Història, 18 d’agost del 2015, https://www.inh.cat/articles/Catalanades,-catalanismes-i-errors-de-traduccio-al-Libro-de-la-Vida-de-Santa-Teresa-de-Jesus.

[2] Vg. PEP MAYOLAS, «Teresa d’Àvila o la flor anacrònica que brotà a Castella com un bolet excels enmig de la Contrareforma», dins TERESA DE JESÚS, Obra poètica; traducció de Ramon Dachs i exordi de Pep Mayolas, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2015, p. 9-57.

[3] PAU BERTRAN i ROS, El Rondallari Català; edició de Josep M. Pujol amb il·lustracions de Joan Vila, Arxius del Folklore Català-2, Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1989, p.  148.

[4] JORDI BILBENY, «Una llegenda catalana sobre Santa Teresa»; web de l’Institut Nova Història,  29 d’octubre del 2013; https://www.inh.cat/articles/Una-llegenda-catalana-sobre-Santa-Teresa.

[5] FELIP RODRÍGUEZ, «St. Theresa, Spanish Abess»; web de l’Institut Nova Història, 16 d’octubre del 2014, https://www.inh.cat/articles/St.-Theresa,-Spanish-Abbess.

[6] JOSEP SEGARRA, e-mail al grup d’investigadors de Nova Història, 29 de desembre del 2014.

[7] JOSEP SEGARRA, «Santa Teresa, abadessa, segons un quadre català del segle XVII»; Vg. https://www.inh.cat/arxiu/vid/15e-Simposi-sobre-la-Descoberta-Catalana-d'America/Josep-Segarra-Santa-Teresa,-abadessa,-segons-un-quadre-catala-del-segle-XVII.

[8] Cf. P. MAYOLAS, ob. cit., p.19.

[9] JORDI BILBENY, «Teresa de Jesús i els seus vincles esborrats amb la cultura, la llengua i la Nació Catalanes»; https://www.inh.cat/arxiu/vid/5a-Universitat-Nova-Historia/Jordi-Bilbeny-Teresa-de-Jesus-i-els-seus-vincles-esborrats-amb-la-cultura,-la-llengua-i-la-Nacio-Catalanes.

[10] SANTA TERESA DE JESÚS, Libro de la vida; edició de Dámaso Chicharro, Letras Hispánicas-98, Ediciones Cátedra (Grupo Anaya, S.A.), 13a edició, Madrid, 2004, p. 121.

[11] Vg. FIDEL FITA, «Cuatro biógrafos de Santa Teresa en el siglo XVI. El P. Francisco de Ribera, Fr. Diego de Yepes, Fr. Luis de León y Julián de Ávila»; Boletín de la Real Academia de la Historia, LXVII (1915), p. 550-561.

[12] FRAY LUIS DE LEÓN, De la vida, muerte, virtudes y milagros de la santa madre Teresa de Jesús; edició i estudi a cura de María Jesús Mancho i Juan Miguel Prieto, Universidad de Salamanca, Salamanca, 1991, p. 111.

[13] FRANCISCO DE RIBERA, Vida de Santa Teresa de Jesús; nova edició augmentada amb una introducció, notes copioses i apèndixs del P. Jaime Pons; Gustavo Gili, Editor; Barcelona, 1908, p. 94.

[14] FRAY DIEGO DE YEPES, Vida de Santa Teresa de Jesús; Daniel Cortezo y Cª., Barcelona, 1887, tom I, p. 13.

[15] JULIÁN DE ÁVILA, Vida de Santa Teresa de Jesús; obra inèdita, anotada i addicionada per Vicente de la Fuente; Imprenta de D. Antonio Pérez Dubrull, Madrid, 1881, p. 7.

[16] Ídem, p. 5.

[17] Ídem, p. 10.

[18] Ídem, p. 11.

[19] F. FITA, ob. cit., p. 556.

[20] DÁMASO CHICHARRO, «Introducción» al Libro de la Vida, de Santa Teresa de Jesús, ob. cit., p. 26.

[21] Ídem, p. 22.

[22] Ídem, p. 26.

[23] FRANCISCO FERNÁNDEZ DE BÉTHENCOURT, «Los parientes de Santa Teresa», Boletín de la Real Academia de la Historia; LVIII (1911), p. 217.

[24] ARMAND DE FLUVIÀ, «Els Cardona», Gran Enciclopèdia Catalana; Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1973, volum 4, p. 406-407.

[25] ARMAND DE FLUVIÀ, «Els Cardona-Rocabertí, barons de Sant Mori i Verges», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., p. 402.

[26] SANTA TERESA DE JESÚS, Libro de la vida; ob. cit., p. 125.

[27] Ídem.

[28] Vg. «Joana Manrique De Lara (nacida Folch De Cardona y Enríquez)», https://www.myheritage.es/searchrecords?action=person&siteId=67367211&indId=5056172&origin=profil·le.

[29] Vg. «Cardona i Enríquez, Teresa de», Gran Enciclopèdia Catalana, ob. cit., p. 410.

[30] SANTA TERESA DE JESÚS, Libro de la vida; ob. cit., p. 133.

[31] EFRÉN DE LA MADRE DE DIOS i OTGER STEGGINK, Tiempo y vida de Santa Teresa; BAC Maior-52, tercera edició corregida i augmentada, Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid, 1996, p. 44.

[32] Ídem, p. 43.

[33] Ídem.

[34] FERREOL HERNÁNDEZ, Santa Teresa de Avila. Estudio documentado sobre su nacimiento en la ciudad de Avila; Editorial Senén Martín, Àvila, 1952, p. 189-190.

[35] Cf. «Joan de Cardona», https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0014922.xml.

[36] D. CHICHARRO, ob. cit., p. 133, nota 1.

[37] EULÀLIA DURAN, «Cardona i Enríquez, Pere de», Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., p. 410.

[38] E, DE LA MADRE DE DIOS i O. STEGGINK, ob. cit., p. 43, nota 18.




versió per imprimir

  1. Francesc 2
    12-09-2018 21:23

    D'acord, Santo. Moltes gràcies.

  2. Santo Job
    11-09-2018 17:21

    Se entendía bien lo que querías decir: que era una de 12 hermanos, o bien que tenía 11 hermanos.

  3. Francesc 2
    10-09-2018 00:35

    Només dos aclariments. Quan he parlat dels germans de Santa Teresa, he donat entenent per error que en total eren 11. I no, en total eren 12. Teresa i d'altres 11 germans. L'altre cosa ha matisar és que el llibre del Pare Marcillo, del qual aquest web se n'ha fet ressò diverses vegades, s'intitula "Crisi de Cataluña, hecha por las Naciones Estrangeras".

    https://www.inh.cat/articles/El-Crisi-de-Catalunya-i-la-descoberta-catalana-d'America.

  4. Santo Job
    09-09-2018 19:00

    "Això de l'Encobert sí, com tu dius, tenia una càrrega messiànica (que sembla que queda reflectida al Llàtzer de Tormos)"

    No, no hay nada de mesianismo en el Lazarillo de Tormes, y tampoco en la Segunda Parte. En la Primera parte hay teología protestante pura, dura, y sin adulterar, como bien supo ver la gente de Amberes, que es donde más se imprimió y vendió el libro, y también lo supo ver la Inquisición, que en cuanto permitió una edición del Lazarillo lo hizo suprimiendo el tratado cuarto (brevísimo episodio del fraile de la Merced) y el tratado quinto (el extenso episodio del Buldero).
    La segunda parte, cuando se permitió imprimir el Lazarillo, ni siquiera la tomó en consideración Juan López de Velasco, al considerarla "de otro autor y muy desgraciada". La realidad, sin embargo, es que ambas partes son de un mismo autor, y eso es demostrable de manera categórica por un procedimiento estadístico. El autor de ambas partes es Francisco de Enzinas, ilustre hereje burgalés, o Juan de Jarava, médico y filósofo natural de Jarava.


    En cuanto a Despuig, no dio su libro a la imprenta. Como tantísimos autores, que por unas razones u otras terminaban por no dar sus libros a la imprenta, muchas veces por dificultades económicas para afrontar la inversión inicial para imprimir el libro, o por dificultades técnicas (demasiadas ilustraciones demasiado elaboradas, por ejemplo).
    En el primer caso tenemos la ingente obra de Arce de Otálora titulada "Coloquios de Palatino y Pinciano", aunque hay quien piensa que debería ser "Palantino y Pinciano". En la segunda categoría tenemos los dos tratados de artillería (uno de 1592 y otro de 1603) escritos por el capitán Diego de Prado y Tovar, llenísimos de ilustraciones de gran calidad, pero cuya plasmación en impreso haría que el volumen fuese obscenamente caro tanto de imprimir como de vender.

  5. Francesc 2
    09-09-2018 17:30

    Si en Cristòfor Despuig va donar o no el seu llibre a la impremta no ho sabem. El que sí que sabem és que no va ser imprès. Per què no va ser imprès? O per què no se li va permetre de fer-ho? Aquestes són les preguntes a contestar. Sabem com sabem que la censura tenia un pes omnipresent, que tenim lleis de censura prèvia i a posteriori des de Ferran II i com més va més dures, tot fa pensar que els censors reials o els eclesiàstics no li ho van permetre. Bé, el cas d'en Jaume Ramon Vila –tret a la llum mercès als estudis de la Montse Montesinos, com també els de la catalanitat d'ascendència del papa Pau V-- no veig perquè no podia ser editat. Que no n'hi ha molts de llibres d'armoria semblants, editats a França per exemple, del segle XVI o XVII? La diferència ha de raure en el fet que els tractats francesos tenien tot el suport econòmic de l'estat francès. Amb En Vila s'esdevé tot el contrari. I ara que ho dius, a tenor d'això de les impremtes, se m'acut, a mi, i per a mi, una idea que podria ser una possible línia d'investigació. La següent: Pot ser probable que la "competència legal” per crear tallers d'impremta fos únicament de jurisdicció reial. Que jo sàpiga, les constitucions nostres no parlen d'això. Senyal que no en tindrien, ja dic, el dret de crear-ne. Bé, quant al genocidi armeni i nosaltres, et dono la raó en una cosa. El seu va ser molt més immens que el nostre. Tens raó. Però el nostre durant la Guerra de Successió també va ser terrible. Et recomano el llibre d'En Josep M. Torras i Ribé "Felip V contra Catalunya”. És immensa la gran quantitat de viles cremades, castells destruïts, palaus i universitats enderrocats. arxius també cremats, l'ignominiós impost del cadastre, els assassinats, els exilis i un règim de terror durant tota la centúria des de Guardamar i més avall, fins a Cerbera i fins a Lleida i Fraga. La meva comparança va més aviat en el sentit que hi ha uns efectes clars, nítids i molt tristos en tots dos casos, però sobretot, i també en tots dos casos, en el fet que costa trobar documentació que en parli. El criminal guanyador s'afanya a destruir les proves. No, a veure, Catalunya, el Principat, va quedar en estat de prostació quan es va acabar la guerra civil entre la Generalitat i Joan II. No pas el Regne de València. Però es va començar a recuperar cap a finals del XV... en consonància amb la descoberta d'Amèrica. Barcelona, per exemple. I València es va convertir en l'autèntic pol de la Nació i de la península (amb Lisboa), a la qual hi acudia tothom. Una terra de promissió (segurament també per a moltíssims de castellans, una part dels quals també voldria passar a Amèrica i segurament sobretot després de la supressió del regne de València al 1707 i estar tothom subjecte al Consejo de Castilla, de manera que moltíssims castellans hi van emigrar i van passar sense gaire entrebancs a Amèrica des de ports valencians, és a dir que el poblament massiu de castellanoparlants a Amèrica comença en aquest segle i amb unes lleis que els afavorien). D'altra banda, ja saps que l'Albert Garcia Espuche ha encetat tota una línia d'investigació anant d'arxiu a arxiu i revisant milers i milers de documents durant els darrers trenta anys i s'ha adonat que el país es recuperava ja al segle XVI i ho confirma en Narcís Feliu de la Penya en el seu Fènix. El fet és que es va establir al XVI i XVII una mena de corporació metropolitana amb les ciutats de l'entorn barceloní: Mataró, Terrassa, Sabadell, Arenys, Molins de Rei, Vilafranca, Vilanova, Sitges, Manresa, Vic. Ras i curt, són les ciutats que al segle XIX van constituir la revolució industrial. I és aquesta mena de ciutats en xarxa --i que van crear prosperitat-- el que devia atreure al Principat de Catalunya, però no només al Principat, la immigració occitana (també hi tenia a veure el fet que molts dels catalans mascles de l'època van passar a Amèrica). Cert amb això del proteccionisme. Això explicaria la línia política catalana camboniana i pujolista: "per Catalunya dins l'Espanya gran!” i aquesta renuència secular a fer plantejaments clarament independentistes després de la Guerra dels Segadors i fins fa, com qui diu, quatre dies. El catalanisme majoritari ha optat fins fa poc per un estat federal o confederal. Ara, també és cert que les institucions i iniciatives que es van anar creant del XVIII ençà són fruit de la iniciativa privada de la burgesia catalana: La Junta de Comerç, el tren Barcelona-Mataró, o l'Acadèmia de Bones Lletres, l'Institut Agrícola català de sant Isidre, la Primera Exposició Internacional de Barcelona o la Segona. Tot fet, fins on jo sé, amb capital privat. Conspiració. En efecte, tot em porta a pensar que això va ser així. No pas entre totes les nacions. Per a mi, tres: Castella, França i el Vaticà. Però és que no m'ho trec, no ens ho traiem del barret. La cosa d'en Colom, d'en Cortès, d'en Lleonard, de l'Alberti, d'en Sirvent, de l'Amèric Despuig, d'en Rafel, Pere d'Albalat/Pedro Alvarado, Erasme (a qui es fa neerlandès perquè va viure molt de temps als Països Baixos a l'entorn de la família reial dels catòlics), de Santa Teresa, d'en Jeroni Bosch, d'en Garcilaso... els veig francament molt convincents. A veure, cal pensar que la Nació Catalana dominava des del segle XIII, XIV i XV i, en part el XVI, la part nord del Mediterrani (en gran part, i les rutes comercials sobre aquest mar) sobretot l'occidental, i entre ella la meitat sud de la Península italiana -–el 50% i més de la Península!— i nobles catalans van emparentar amb els senyors dels principats nord italians i hi havia enclavaments catalans a Malta des del XIII, com ens ha fet avinent en Pere Alzina, i al nord d'Àfrica a Orà, Tunis i la Goleta I això vol dir que taponava l'expansió francesa cap al Mediterrani i la de Castella. No és pas perquè sí que En Felip II sostragués el Consell d'Itàlia a les institucions catalanes. Així, al final, s'acaba per desactivar del tot el poder català a Itàlia després de la Guerra 1700-1715 i els francesos, finalment, es llancen a expandir-se per la Mediterrània al segle XIX, cosa que havien intentat des del segle XIII tan bon punt van derrotar els occitans. Cal afegir-hi que el papat va caure també en mans de catalans --i no només els Borja--. Uns autèntics nou vinguts i forasters al Vaticà (amb una important immigració de valencians a Roma), de manera que a l'època de Ferran II i Carles I molt més de la meitat de la Bota queia en l'òrbita catalana. El Vaticà va fer mans i mànigues per treure's del damunt les influents cases catalanes que hi tenien influència.: "ah, la chiesa in mani dei catalani!”. Tot havia de quedar en les mans dels de sempre. De nobles romans, sobretot. D'altra banda, Castella i la monarquia estaven interessats a treure el paper fonamental català a Amèrica o a desvirtuar-lo. Tot plegat, la cosa té molta lògica: hi havia un poble europeu que mantenia la monarquia a ratlla i controlava en gran part el mediterrani, la primera autoritat de l'Església i, per dir-ho així, un continent que "l'esperava”. Tot això havia de fer respecte a la monarquia i por als regnes veïns. I van actuar en conseqüència i segurament conxorxats. Alta literatura o literatura de creació en castellà. A partir del segle XVIII no en tinc cap dubte. Anteriorment, no en sé veure per ara si traiem les traduccions al castellà. Ho sento. Expressions i usos. Vejam, jo crec que el que cal fer és anar comentant cas per cas. Una feinada. Mira, jo ara mateix estic amb uns textos escrits en català. En un molt bon català. Ara, es nota que són una traducció des del castellà, Com ho noto? Perquè hi ha errades de traducció. Dos exemples. "Cal adonar de la voluntat popular”. Aquest "adonar” no té sentit en català. Però com que conec el castellà, sé que al darrere hi ha en castellà un "dar cuenta”. És a dir, "hay que dar cuenta de la voluntad popular”. I aquest "dar cuenta” es pot traduir en català amb dos sentits diferents, per mitjà d'un "adonar-se” o bé per "donar compte”. La traducció catalana tindria sentit si el traductor (potser es tracta, en aquest passatge, d'un traductor automàtic) hagués escrit "donar compte”. I doncs, "cal donar compte de la voluntat popular”. L'altre exemple. "Una constitució, quines lleis s'han de complir”. Ara el que dissona és el "quines”. És evident que aquest "quines” és una mala traducció del castellà "cuyas”. La frase original castellana seria "Una constitución cuyas leyes tienen que cumplirse” i la catalana corresponent "Una constitució, les lleis de la qual s'han de complir”. I el que passa amb tants textos castellans és que pateixen d'aquests errors que jo veig molt clar que són de traducció. D'aquí la meva, la nostra estranyesa amb els textos suara esmentats. De manera que trobem uns errors de traducció que van més enllà del que és purament lèxic. Els errors de sintaxi en un text en una llengua ics gairebé denuncien que el text és una traducció. Deute, bé el que passaria és que si som independents el 20% que aporta Catalunya a les arques de l'estat serviria per pagar el nostre deute. Però qui pagaria el deute de la resta de l'Estat? Els madrilenys, però sobretot els valencians i els mallorquins que paguen també d'una manera forassenyada amb percentatges encara superiors. Hi ha moltes queixes a valència en aquest sentit i a Palma. Financen però no reben finançament. Serien ells qui haurien de pagar el deute. Encara més que no ho fan. No vols caldo, dues tasses. Fins quan aguantarien? Això de l'Encobert sí, com tu dius, tenia una càrrega messiànica (que sembla que queda reflectida al Llàtzer de Tormos). El cas és que hi ha haver una guerra a la ciutat de València i al sud del País Valencià durant dos anys si no vaig errat i el motiu d'un canvi de rei hi era molt present. La repressió va ser molt forta, també. I això indica que la part contrària se la va prendre molt seriosament. Sí, les nostres constitucions diuen això. O si no, què ho fa que hi hagués la prohibició o el destronament dels tres reis que he esmentat. Per cert, una altra revolta contra el rei per defensar els furs es va produir també a l'Aragó amb el cas de l'Antonio Pérez. A l'època d'en Sirvent/Cervantes.

  6. Santo Job
    09-09-2018 10:01

    Cristòfol Despuig en ningún momento dio su libro a la imprenta ni menciona intención alguna de darlo. En cuanto a Jaume Ramon Vila, el Tractat d'Armoria era de todo punto imposible de darlo a la imprenta, no por falta de posibilidad técnica, sino porque no iba a haber manera humana de darle salida en el mercado. Era un libro pensado para tamaño folio y tenía más de 800 ilustraciones, que encarecen muchísimo el precio, con lo que el precio de venta iba a ser absolutamente prohibitivo.
    Comparar a los catalanes con el genocidio armenio es de una bajeza moral indescriptible, Francesc, y lo sabes. No sé si te das cuenta de que Cataluña nunca fue tan rica y próspera como con el proteccionismo borbónico y con las ventajas especiales que tenían gracias a la Ley de la Aduana. Tampoco seré yo quien niegue que hubo una política de marginación de la lengua catalana bajo esos mismos borbones, eliminando la lengua del ámbito escolar y administrativo, con el fin de crear un Estado uniforme, al estilo francés (un rey, una lengua, una ley, una moneda).
    Tú de lo que hablas es de una conspiración en la que se habrían confederado todas las naciones europeas contra Cataluña, y cada cual se habría quedado lo que mejor le pareciere. Unos se quedaron con Leonardo, Amerigo Vespucci, Rafael, Giambattista della Porta; otros se las apañaron con Ortelius, Erasmo, y el Bosco; los franceses se dieron por contentos con Montaigne y poco más...

    ¿Piensas admitir la posibilidad de que haya existido la literatura en castellano?¿Vas a admitir que hay expresiones y usos que son iguales en todo el continuo de lenguas ibéricas porque son lenguas que comparten espacio geográfico y raíz? Según tu lógica, si una expresión o palabra existe tanto en castellano como en catalán, es que el castellano la tomó del catalán. Todo es de origen catalán, porque no puede ser de otra forma.

    En cuanto a la deuda, si Cataluña se separa de España, a Cataluña le tocará asumir la parte proporcional de la deuda, que se puede calcular por PIB o por población, lo que haría que Cataluña, nada más constituirse como estado tuviese una deuda de entre 210.000 y 310.000 millones de euros. Tal como lo cuentas, parece como si sólo Cataluña pagase la deuda, lo que me suena a un no muy viejo slogan de CiU (L'Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva).

    Lo del "Encubierto" no pinta nada. Aquello no fue más que un caudillo de carácter mesiánico que duró nada y menos, que algunos creyeron que podía ser un rey, un poco como los famosos impostores Perkin Warbeck, los falsos Demetrios de Moscovia, el pastelero de Madrigal, o Stepan Mali. Un impostor que pasó sin pena ni gloria, intentando aprovecharse de un movimiento que ya estaba en funcionamiento. Por cierto, ni de coña los reyes eran considerados iguales a todo el mundo. Es que ni por asomo.

  7. Guerau
    09-09-2018 01:27

    El projecte imperial espanyol és fet per la cort del vaticà igual com el projecte imperial francès, amb els quals es va sacrificar catalans i occitans, però és el papa catòlic qui projecte aquests espais i el dóna al millor postor per expansionar els interessos del catalocisme vaticà. Per això el catolicisme català serà profundamnet pro-castellà, pro-imperial, seguint instruccions del vaticà.

  8. Francesc 2
    08-09-2018 23:04

    Ah, una darrera cosa. Recorda que al Principat de Catalunya van ser destituíts tres reis perquè no servaven les constitucions. Joan II sense Fe, contre el qual va lluitar en Colom, Felip IV i Felip V. I encara hi ha tot el tema de la Unió dels nobles aragonesos contra Pere el Cerimoniós a la primera meitat del segle XIV perquè no servava els furs.. I al País Valencià i a les Illes tenim la qüestió de la guerra de les Germanies a la segona dècada del segle XVI. Els agermanats volien un altre rei: l'Encobert i no pas l'emperador Carles. El que vull dir és que els reis eren considerats iguals que tothom i havien de passar per l'adreçador de les constitucions com tothom. Sembla lògic que arribessin a tenir una forta prevenció contra les constitucions i els constitucionalistes.

  9. Francesc 2
    08-09-2018 22:37

    En això, estem ficats: a trobar proves del delicte. El darrer llibre "Inquisició i Decadència" d'En Bilbeny va per aquí. Gent que denuncia que li han impedit imprimir les obres que estaven escrites en llengua catalana. Gent que denuncia que les hi han traduïdes.. Gent que se sap que ha estat morta perquè no es volia de cap manera que l'obra en qüestió sortís en català. En Boscà diu el mateix. Altra gent ho insinua. o ho denuncia com en Despuig o en Jaume Ramon Vila en una obra que no va ser editda. O el llibre Crisis de Cataluña del pare Marcillo. Però cal trobar, en efecte, el que tu dius: ordres,, reglaments, codis i, cartes. Ara bé, tots sabem que no serà fàcil. El criminal ara i sempre s'afanya a destruir les proves de la seva malifeta. I encara més sí qui ho fa és la immensa baluerna d'un estat i la seva potentíssima maquinària. L'estat. l'entitat que ha ostentat el monopoli de la violència . És, que sé jo, com el genocidi d'armenis a mans dels turcs. Els turcs practiquen els crims i guanyen i destrueixen les proves que els comprometen, de manera que ara poden anar pel món dient que això del genocidi armeni és una falòrnia dels armenis. Es clar, la mateixa burocràcia turca va destruir els documents que els comprometien davant l'opinió mundial. Els israelians van fer el mateix el 1948. I el genocidi que els anglòfons van fer a les colònies americanes i als futurs Estats Units --probablement el més terrible de la història de la humanitat,, com el dels agentins contra els autòctons al segle XIX-- també va per aquí. Sabem qie hi va ser, en veiem els efecte, però els documents on són? Del genocidi dels alemanys en tenim els efectes i les proves perquè van perdre la guerra. El nostre cas, és semblant al dels armenis. Semblant, però no exactament el mateix,. A nosaltres l'estat i la monarquia ens necessitaven. Ens odiaven, però ens necessitaven per fer funcionar Espanya. És a dir, odiaven els qui no es deixaven assimilar. Els assimilats, no . Com passa ara. Si ara els catalans aconseguim marxar d'Espanya, qui pagarà el deute espanyol? Per tant, els és imprescindible que no marxem. Però s'ha de buscar el que tu dius, sí. I el més terrible del cas nostre és que hi hagué molts catalans de tota la Nació que executaren, atiaren toleraren i dissimularen els horrors contra el seu propi poble. Com, en un altre ordre de coses, passa ara.

  10. Santo Job
    08-09-2018 11:40

    "Traducció manu militari d'obres, control ferri d'impremtes, destrucció de ciutats, esquarterament del país, assassinats en massa i destrucció d'arxius"

    Literalmente 0 pruebas de eso que dices. Una tarea tan monstruosamente grande deja registros de todo tipo: hay que transmitir órdenes, indicar reglamentos, códigos a seguir, la gente escribe cartas... Si ya es imposible mantener entre 2 un secreto, imagínate mantener un secreto entre 300.000 personas.
    Lo que propones es de todo punto ridículo: Castilla confederada con todas las naciones del orbe cristiano habría expoliado, asesinado, e intentado extinguir todo rastro de Cataluña, y repartido los despojos entre los vencedores: a los ítalos les tocaría Colón, Rafael, los Caboto, Amerigo Vespucci, y Leonardo da Vinci; los belgas y neerlandeses se quedarían con Ortelius, El Bosco, Erasmo de Rotterdam, y algún personaje más; a los franceses les corresponde Montaigne, nada menos; los germanos se quedan con Martin Behaim y algún otro ilustre.

  11. Santo Job
    08-09-2018 11:27

    Esas expresiones no desaparecen por completo, casi todas, por no decir todas ellas, han sobrevivido en las hablas rurales. En los registros cultos, en cambio, se produce una mayor evolución del lenguaje, incorporándose expresiones extranjeras, reglamentando las conjugaciones, fijando la ortografía... Así cosas como "se vía" se ve reemplazado por "se veía", "ternía", "terná", "pornía", "porná" se ven sustituidas por "tendría, tendrá, pondría, vendrá".
    "Monesterio" permaneció viva como palabra en las hablas de León, Zamora, Salamanca, y Extremadura, incluso sobrevive como topónimo, pero la forma que acaba aceptada es "monasterio", que es más próxima al latín.
    Antes de que la Academia fuese algo aceptado, cada cual escribía como se hablaba en su lugar, pero la Academia intentó establecer un criterio unificado.
    Incluso antes de esto ya se puede ver cómo algunas palabras tienen más uso que otras por ser elementos localizados. "Monesterio", por ejemplo, aun teniendo mucha presencia, es estadísticamente muy inferior en uso a "monasterio" y casi está extinta en 1650. En cosas aún más triviales también se ve. La conjunción adversativa "mas" prácticamente queda sustituida completamente por "pero" hacia 1530, aunque siga existiendo.
    "Teresa" y "abadessa" claro que riman aunque no al 100%. La diferencia fonética entre la "d" y la "r" no es muy alta, de hecho ambas son consonantes dentales, y esa proximidad de pronunciación explica entre otras cosas el rotacismo, particularmente notable en la formación de imperativos.

  12. dvd
    08-09-2018 03:00

    Només una cosa més, aquesta no cola, que això no té base opino que ja va sent una mica agoserat...

    "en la calle del Turco le mataron a Prim, sentadito en su coche con la guardia civil. El día 2 de enero le dijeron a Prim "retírese usted al campo, que le quieren herir"


    http://algargoshistoriaspain.blogspot.com/2014/11/trabajo-de-investigacion-y-analisis.html


    La de l'autopsia...
    Texto: Mari Mar Robledo, doctora en Medicina Legal y Forense.
    https://damadenegro.wordpress.com/2013/03/22/resuelto-el-asesinato-del-general-prim/


    El Perez Abellan que aquesta vegada s'hi ha esforçat de debò...
    https://www.libertaddigital.com/cultura/libros/2014-11-29/perez-abellan-la-momia-de-prim-ha-hablado-1276534642/


    Res més, bona nit

  13. Francesc 2
    08-09-2018 00:27

    Que estan acreditades i registrades en castellà, d'això ni tu ni jo no en té cap dubte. El problema és el de sempre. Són genuïnes o no? En tot cas, sí que és cert que a partir del del XVIII tot això s'acaba. No diràs pas ara que aquestes expressions les fa servir Jovellanos, Moratín, Cadalso, Iriarte i Samaniego, el pare Feijoo o els primers diaris. En efecte, aquest és el tema: que redimonis ha passat en l'escriptura en castellà durant segles? I en la nostra del XVI al XIX? Això darrer sembla que cada vegada queda més clar: traducció manu militari d'obres, control ferri d'impremtes, destrucció de ciutats, esquarterament del país, assassinats en massa i destrucció d'arxius. Quant a Castella, no faig afirmacions categòriques, però alguna cosa ha passat. I molt grossa. I no m'ho miro de cap manera sota cap complex de superioritat ni res. Vols saber la veritat? Què et penses, que descobrir aquestes coses és agradable? T'ho ben juro que abans –fa vint anys- vivia i vivíem tots molt més tranquils. I, en efecte, és un cas molt estrany. Per a mi, tot apunta cap una mena de conxorxa colossal entre les classes, elits i dirigents catalans de tota la Nació i castellans amb la monarquia al capdavant. N'estaven tips i cuits de les constitucions catalanes del Principat, del Regne de València, les Illes etc... a les quals tothom hi estava subordinat. El rei al capdavant, que havia de pidolar diners a les corts del Principat, les de València i les ‘d'Aragó per qualsevol cosa que fes. Quan En Colom descobreix Amèrica i s'arriba a ser conscient de les inesgotables riqueses que s'hi podien robar i les milions de persones a sotmetre, aleshores les elits nostres veuen l'oportunitat d'aconseguir de desempallegar-se de les maleïdes constitucions catalanes que els coarten per tot arreu i pacten amb les castellanes. El finançament vindrà del que s'arrabassi d'Amèrica. Per això els reis cada vegada convoquen menys corts a la Nació. No els cal per obtenir finançament. I la monarquia i els seus acòlits compren i compren voluntats. Estic parlant d'un cas de traïció ferotge de les nostres elits. Què passa a la Nació Catalana? Doncs que hi ha una mena de guerra civil que dura segles. D'una banda, els aliats amb la monarquia, que es trasllada a Madrid, i de l'altra els defensors aferrissats de les constitucions catalanes, valencianes i aragoneses, també molt potents. Aquells pacten amb la noblesa castellana i aquesta els diu que sí i que la llengua de l'imperi ha de ser la seva: la castellana, a la qual cosa s'hi avenen. De tota manera, els reialistes catalans passen a Castella part de l'organigrama polític i militar, els governadors, els almirallats, els capitans generals, els virreis, els lloctinents... Els càrrecs que tenia En Colom, que continuava la nostra tradició institucional i que va continuar després d'ell. Els que no van esdevenir absentistes es parapeten en les constitucions i també són força eficaços. Aguanten tres segles. El nacionalisme català de l'edat moderna es manifesta en la defensa a ultrança de les constitucions. Fins al 1714/1715. En darrera instància, però, tot ve de la definitiva desactivació que representaven les capitulacions colombines a finals del XVI. Les capitulacions eren una autèntica bomba atòmica contra el poder reial. Aconseguit això, aleshores, sí: "ancha es Castilla”. El camí cap a una monarquia sense contrapoders avança a velocitat de creuer. I la llengua castellana també.

    La tradició popular val en el que val. Ara mateix ho veiem amb les localitzacions de les fosses comunes on els franquistes van enterrar els milers d'assassinats. I també, cal dir-ho, les que hi ha a la zona republicana. Hi ha gent que va dir als seus fills, néts i aquests als besnets. Els llocs on hi ha enterrat l'avantpassat assassinat entre molts altres. Al caliu secret de la llar. És memòria oral. De generació en generació durant 80 anys. I encara hi ha molta por. A Mallorca, a Galícia, a Extremadura a Castella i a Andalusia. No sé ben bé que vols dir amb això de la rima. En tot cas, en català abadessa no rima amb Teresa. I segur que "spanish abess” tampoc. No, no conec les llegendes que tu dius. En tot cas, sé que els Països Catalans i l'Aragó estaven plens de castells.... que han arribat a avui dia destruïts. Se'n veuen les restes. El més colpidor per a mi és el castell d'Arbeca. Ui, ui.... es fa difícil acceptar que un judeoconvers pogués arribar a la noblesa..., llevat que fos molt ric i fos capaç de comprar voluntats. Home, una doctora de l'Església havia de ser molt i molt culta.

  14. dvd
  15. Santo Job
    07-09-2018 22:27

    Literalmente todas y cada una de esas expresiones están perfectamente acreditadas en castellano.
    Por seleccionar unos pocos como muestra:

    Muy más, período 1540-1585, 824 casos en 176 documentos.
    Por menudo, mismo período, 190 casos en 81 documentos.
    Se vía, mismo período, 122 casos en 45 documentos.
    Monesterio, mismo período, 1.647 casos en 243 documentos.
    Monesterios, mismo período, 391 casos en 138 documentos.
    Ganoso/a/os/as, mismo período, 86 casos en 57 documentos.
    Mijor, mismo período, 144 casos en 41 documentos.
    En + gerundio, mismo período, 3691 casos en 508 documentos.
    Bien bien, mismo período, 20 casos en 10 documentos.

    Pero este volumen de presencia estadística a ti te da igual, porque según tú esto no prueba nada, ya que Castilla jamás tuvo literatura de ningún tipo, así que cualquier presencia en textos en castellano es porque son una traducción del catalán. Eran un pueblo inculto, que jamás escribió nada y todo lo robó al superior pueblo catalán, que vaya Dios a saber cómo fue oprimido por un pueblo inferior, caso extraño donde los haya.

    La tradición popular no vale absolutamente nada como fuente histórica si no está respaldada por fuentes de verdad. Cero, zilch, niente. ¿No se te ha pasado por la cabeza ni siquiera una vez que dice "abadesa" por tener la rimilla con "Teresa" y "confesora" con "doctora"? Es lo que pasa con las coplillas y letrillas, que consiguen crear estructuras fáciles de recordar aunque el contenido no sea correcto. ¿O tú eres de los que creen que a 15 leguas de Pinto y a 20 de Marmolejo había un castillo viejo y las cosas que allí pasaban? ¿O que allí arriba en Lombardía en aquella noble ciudad nombran al conde de Lara de la guerra capitán y la condesa que lo supo no dejaba de llorar?

    No por ser de ascendencia judeoconversa se perdía la posibilidad de alcanzar un cierto estatus o la hidalguía. Eso sí, no ibas a esperar que los nobles no te mirasen por encima del hombro. El linaje Cartagena, de Burgos, aun siendo de ascendencia judía conversa alcanzó la hidalguía con rapidez en el siglo XVI.

    Santa Teresa no tenía una cultura inmensa, tenía una cultura razonablemente elevada. Cultura inmensa de verdad la tenía gente como Ortelius, Oporino, Plantino, Arias Montano, Justo Lipsio...

  16. Francesc 2
    07-09-2018 21:39

    La primera pregunta meva, Santos, no té una resposta tan fàcil com dónes entenent. Hi ha un quadre, una revista i una tradició. Hi ha una abadessa i una màrtir en joc, per dir-ho col·loquialment. Per què aquestes fonts haurien d'estar equivocades a priori? Es informació nova i, com a tal, s'ha d'estudiar a consciència. Abadessa i màrtir! No es pot despatxar a la lleugera. No és científic. Errors? Per què errors en la cosa d'abadessa i màrtir? Per què tan tallant? Un quadre on diu que és abadessa, una revista que diu el mateix, no han de ser fiables? Per què no? Catalanades i errors de traducció a partir del català. De catalanismes i catalanades etc... és molt clar que hi ha un criva al XVIII. Es crea l'Acadèmia de la lengua: limpia i pura i da esplendor. I això es van dedicar els estudiosos, cosa normal de Madrid estant, sigui dit de passada. Cal donar compte perquè s'acaben expressions teresianes com (segueixo en Bilbeny): muy por menudo (per menut), se vía (es veia), de aquí adelante (d'aquí endavant), mi madre tenía de hacernos rezar (tenia de fer-nos), ancque era la más querida (anc que era), de que vi (des que), monesterios (monestirs), plega a vuestra majestad (plagui en lloc de "plazca”), tan contino (tan continu), en llegando (en arribant), mucha curiosidad de limpieza (molta curositat!), niñerías nonada buenas (no gens bones), nuestra natural (nostra natura), a lo mijor (a lo millor), estaba muy más contenta (molt més), con todo esto (amb tot i això), andaba más ganoso (més ganós), hube de tornar en casa (haguí de tornar en casa), a la hora (alhora), porque yo fuese mijorada (perquè jo fos millorada), en estando buena (en estant bona), en tomando el hábito (en prenent l'hàbit), porque yo fuese mijorada (perquè jo fos millorada), muchas veces me tiempla (em tempera), los manjares (els menjars), dióme un mal de corazón tan grandíssimo (un mal de cor/de ventre), tiniendo a aquel libro por maestro, ser estimada (ser estimada), era curiosa (era curosa), como supe esto (com=quan), murió muy bien y muy quitado (molt quiti, alliberat), el rigor del mal de corazón (mal de ventre), incomportables,me tornó a traer (em tornà), niervos (nervis), di priesa (pressa), continos dolores (continus), todo se me hacía nonada (no-res), atreverme a hablar en él (atrvir-me a parlar en/amb ell), tornar a dejar, por ventura, soy ruín (sóc roïna), es a la noche (és a la nit), no es por fuerza (no és per força), dolor grandísimo de espaldas (d'espatlles), muy muchas veces, lición (lliçó), hallábame mijor, toda engolfada en Él (engolfada, llenguatge mariner), todo es dado de Diós (cast.: es dado por Dios), no cure de (no curi de), entendamos bien bien (ben bé), nos crió de nonada (de no-res), porque no engañe más el mundo (al món)...
    Nombre de germans:11. No és el fet d'11 en si, sinó que ella ho diu, però els biògrafs posteriors en van rebaixant el nombre. Cal fer recerca sobre aquest fenomen. Per què no apareix informació, en la seva obra, d'aquests germans? Per què en la seva obra no hi ha notícies dels seus avantpassats? Això no ha de tenir també una explicació? Per què ho fan? Genealogies inventades. Aquestes geneologies apareixen en llibres impresos i, per tant, han passat la censura eclesiàstica, que n'ha donat el vist-i-plau.... però resulta que contradeixen les afirmacions de Teresa. Cal concloure, doncs, que la censura va permetre que es difongués una mentida. Per què? Més aviat sí que sabien prou bé determinats elements. I a més, va ser de seguida feta beata i santa. I ja sabem que els escollits per a la beatesa i la santedat eren mirats per tots costats. Es a dir era comprovada metòdicament. Amb fonts primàries –però primàries eh?- i tot. "Nuestros reinos” o "estos reinos”. El dubte és el mateix. Els regnes de la Nació Catalana o bé els regnes dels Àustria espanyols amb Portugal i colònies al darrere. Pau V és d'origen català i ell n'està molt cofoi de ser-ho i diu que ha ajudat en el que ha pogut la ciutat de Barcelona. La tradició popular cal tenir-la en compte juntament amb d'altres coneixements: ha ajudat a aclarir la qüestió colombina, i una batalla amagada de la guerra de Successió i... gràcies a la tradició popular recollida i sistematitzada artísticament per Homer ara tenim Troia descoberta. Mai no és una invenció a partir del no-res. Bé, sobre això de la seva ascendència jueva hi havia entre els biògrafs opinions per a tots els gustos. D'altres diuen que era filla d'un hidalgo. I, per tant, un noble. Sigui com sigui, aquestes opinions van passar inscrites en llibres que la censura va permetre imprimir.... I la mateixa censura no va deixar, amb el pas dels anys, que corrés una afirmació de la santa: que eren onze germans. Al contrari, va permetre que s'escampessin les desvirtuacions. Per què? I cal explicar com va aconseguir arribar a una cultura immensa. Com hi va arribar? Dubtes, dubtes, preguntes, que mereixen un replantejament global i més conscienciós en els estudis sobre la seva vida, l'obra i la llengua original dels seus escrits.

  17. Santo Job
    07-09-2018 18:45

    A la primera pregunta, Francesc, se responde muy fácil: porque la gente comete errores, especialmente cuando no tiene acceso a fuentes primarias o fuentes de información fiable, como por ejemplo cuando habla de oídas o algo le suena vagamente.
    Los "catalanismos" y "catalanadas" no dejan de aparecer de golpe y porrazo, es un proceso progresivo de evolución de la lengua, elemento que se da en todas. En francés del siglo XVI hay un montón de expresiones que ya no están a día de hoy en uso. No sólo evoluciona la lengua, sino también las circunstancias sociales, lo que produce que haya expresiones que se pierdan porque el contexto en que existían ha cambiado.
    El número de 11 hermanos coincide entre Teresa de Cepeda y Teresa de Cardona, pero también coincide con un gran número de gente de la época. Francisco de Enzinas, unos 10 años más joven que Santa Teresa, era el mayor de 12 hermanos, y también se da el caso de que su padre se casó dos veces. Incluso una de sus hermanas se llamaba Teresa. Como en casi cualquier familia de un mínimo de rango, también tenía hermanos en la religión y en la milicia, incluso un primo suyo (el coronel César de Enzinas) llegó a ser distinguido con el rango de conde palatino.
    Esas genealogías se inventan porque a los biógrafos no les gustaba mostrar que no sabían determinados elementos. Como nadie iba a comprobar metódicamente sus afirmaciones, tampoco pasaba nada por inventar para rellenar lagunas. Sin embargo, sabemos qué partes son invenciones gracias a estudiosos rigurosos basados en fuentes primarias como actas matrimoniales, contratos, cartas, muchísima más información de la que pudiera tener a su alcance un hombre de aquella eṕoca.
    No dice "nuestros reinos" sino "estos reinos", que era una expresión genérica para referirse a lo que hoy entendemos por España. Paulo V es de origen catalán lejanísimo. Es como si yo digo que soy de origen francés o italiano porque hay antepasados míos que vinieron a España y aquí se instalaron a comienzos del siglo XIX.
    ¿Por qué hay tradición popular de que Santa Teresa era abadesa? Muy sencillo. Las tradiciones orales y populares con frecuencia circulan en forma de canciones o en verso, que son maneras que facilitan la memorización y transmisión. Santa Teresa rima con abadesa, pero ello no quiere decir que lo fuera. La tradición popular afirma que "en la calle del Turco le mataron a Prim, sentadito en su coche con la guardia civil. El día 2 de enero le dijeron a Prim "retírese usted al campo, que le quieren herir". Sin embargo, esto no hace ciertas esas sugerencias, y tampoco la fecha nos indica nada. La tradición popular mezcló por en medio la fecha en que Amadeo I rindió homenaje a los restos de Prim con todo el asunto. Las tradiciones populares afirman muchas cosas, muy pocas de ellas fundamentadas.
    Santa Teresa nunca fue muy específica sobre sus orígenes porque su linaje era de judíos conversos, y eso no estaba nada bien visto en una época en la que estaban fresquitos los Estatutos de Limpieza de Sangre. El único sitio en el que esos Estatutos no se aplicaban fue en Burgos y eso fue por la testarudez del Condestable de Castilla, que era un hombre pragmático. "Si se aplican, Burgos quedará sin regidores, oidores, ni escribanos" es una frase que se atribuye al Condestable, y no iba errado. Las grandes familias de la oligarquía burgalesa eran conversas: Santa Cruz, Enzinas, Salamanca, Cartagena...


    Guerau dice: " I no només la història, també Castella ha destruït la societat, l'economia i la cultura de la nació catalana, és així com actuen els imperis sempre. "

    Castilla no ha destruido la sociedad catalana, el hecho de que exista la sociedad catalana es prueba evidente de ello. La economía tampoco, de hecho Cataluña sigue siendo rica y próspera, curiosamente cuando más prosperó económicamente fue con el proteccionismo borbónico. La cultura tampoco la ha destruido, ahí sigue, y bien conservada.

  18. dvd
    07-09-2018 17:44

    Potser veurem que l'acaben batejant també com a una fracasada, por si acaso ;-)


    Según las conferéncias de 2018 se llama fracasados a:

    Leoanado:
    @ChristianG_7 Christian Gálvez, presentó en Trujillo «Leonardo da Vinci: Cara a Cara»
    https://m.youtube.com/watch?v=IuppdndfPsQ

    Cervantes:
    (amés nova versió Quijote de Reverte per les escoles?)
    Charla sobre Cervantes y su época a cargo de Juan Eslava Galán
    https://youtu.be/S6y2NCmfLCc

    Colom i Cervantes:
    Los secretos de Colón por Juan Eslava Galán
    https://youtu.be/6ljOOLlmGCM
    (fa la impresió que la limitació d'aquest senyor és als llibres de text escolars, dels que ni dèuen parlar de la Creu de Sant Jordi)


    Jo no puc debatre sobre història però començo a entendre que en el fons ha de doldre, massa coll avall... per mostra la bulla que li foten al Fermín Mayorga, amén...
    La otra historia de America jamas contada por Fermin Mayorga
    https://youtu.be/SYtIfFEVzSQ


    Però bueno, almenys alguns van tenint en compte la seva manipulació de la història...
    Presentación "La Corona de Aragón. Manipulación, mito e historia" de José Luis Corral
    https://www.youtube.com/watch?v=l6db_0yT8bc&feature=youtu.be


    Salut!

  19. Guerau
    07-09-2018 16:51

    La pregunta es la següent: perquè no havien de manipular i amagar tots els personatges catalans si Castella va conquerir, saquejar i reduir a colònia castellana tota la nació catalana de Catalunya-València, no ho han fet tots els imperialismes als territoris conquerits i saquejats?. Es fora de tot dubte que Castella ha destruït la història de la nació catalana. I no només la història, també Castella ha destruït la societat, l'economia i la cultura de la nació catalana, és així com actuen els imperis sempre.

  20. Francesc 2
    07-09-2018 14:48

    El que toca, Santo, és fer-se preguntes sobre la qüestió: per què hi ha testimonis que asseveren que era abadessa i màrtir? Per què de cop i volta aquests catalanismes i catalanades en les seves obres deixen d'aparèixer en castellà al segle XVIII? Per què aquest nombre d'onze germans de Santa Teresa concorden amb els de Teresa de Cardona i Enríquez, abadessa de Pedralbes de Barcelona? Per què aquestes geneologies inventades i per què hom les va inventar? L'expressió aquests "nostres regnes”, ¿fa referència als regnes de la Nació Catalana o als de tots els territoris dels Àustria si a més tenim en compte que el papa Pau V és d'origen català i el bisbe de Tarrgona català sense més? D'on va poder abeurar-se Teresa per manejar la immensa cultura que tenia? Qui hi podia tenir accès a l'època? Per què el mal de Santa Teresa només ha estat diagnosticat en ella? Per què a Catalunya hi ha tradició popular sobre Santa Teresa en tant que abadessa? Tot això és el mètode de les cireres? També la dada del Theosophist? També que ella digui al "llibre de la Vida” que eren 11 germans, talment com l'abadessa de Pedralbes? També és de l'ambit de les cireres que hi hagi un quadre que ens indica que era màrtir? Per què En Dámaso Chicharro, conclou que «és evident que Santa Teresa guardà tota la seva vida un silenci sospitós sobre els seus predecessors. El falsejament de la seva genealogia i les mentides abundants dels testimonis en llurs processos, possiblement ben intencionades, vénen a concloure que es tractava d'un tema vital per a ella. Els testimonis solen deposar amb excessiva unanimitat, sens dubte perquè s'han posat prèviament d'acord». O bé ¿per què En Chamorro afirma també que «el Pare Lorenzo de la Madre de Dios inventà literalment al 1618 un arbre genealògic de Teresa, a instàncies del pare Gracian»? O bé ¿com és que s'han elaborat «d'altres genealogies igualment falses»? Què ho fa que la mateixa Teresa afirmi que eren onze germans i després l'obra no n'aporti cap altra dada? Això és mètode de les cireres? Com explicar aquesta contínua reducció del nombre de germans de Teresa, contradient les paraules d'ella? No serà que s'aporta informació nova a l'entorn d'aquesta monja, informació que ens convida a replantejar, en ares de la veritat dels fets, la visió que tenim actualment de la seva biografia i de la seva obra mateix? En tot cas hi ha informació nova a considerar. I acabo parafrasejant J.V Foix: " a Ca la Teresa hi ha novetat”.

  21. Santo Job
    06-09-2018 21:54

    Johan: pruebas no hay absolutamente ninguna. Los supuestos indicios lingüísticos carecen de todo valor probatorio, pues todas y cada una de las supuestas catalanadas son expresiones y usos más que acreditados también en castellano desde tiempo atrás.
    Los supuestos paralelismos son "método de las cerezas" de manual. Las trayectorias vitales tienen algún que otro paralelo, como se le puede encontrar con otros personajes de la misma condición.
    Lo de las celebraciones no tiene nada de raro, se hicieron celebraciones en toda España. En Tarragona se vinieron un poco más arriba por aquello de la Hispania Tarraconense, y porque Tarragona, eclesiásticamente hablando era muy importante. De hecho, era la segunda más importante en jerarquía, pues en caso de sede vacante en Toledo, la primacía la ejercía temporalmente Tarragona.
    En cuanto al uso de "de estos reinos", se refiere a los reinos de la Monarquía Hispánica, en concreto los sitos en lo que hoy es España. Para referirse a un territorio se usa "de este reino" o "de esta provincia", mientras que para hablar de lo que vendría siendo España se dice "de estos reinos".

  22. Johan Padró
    06-09-2018 20:35

    És evident que Felip II necessitava beats, sants, reliquies i altres tòtems religiosos per omplir els grans monuments de Madrid com el Escorial.
    A Manresa varem fer una cosa similar.
    Una vegada finalitzada la Seu de Manresa els canonges van expropiar les reliquies dels sants màrtirs, Sant Fruitós, Santa Agnés i Sant Maurici que tenien a Sant Fruitós de Bages.

  23. Johan Padró
    06-09-2018 20:02

    Lo dels 11 germans és una proba més que suma a les moltes presentades per Pep Mayoles i Jordi Bilbeny. De mica en mica s'omple la pica i de gota en gota s'omple la bota.
    Tal com diu el Francesc impressionant!

  24. Johan Padró
    06-09-2018 19:52

    Segons el pare Gabriel Beltran, l'any 1611 els procuradors de Tortosa i els cònsols de Tarragona havien enviat suplicacions al papa Pau V per a la beatificació de Teresa de Jesús.
    Com és possible que aquestes autoritats catalanes s'interessin per la beatificació d'una religiosa del regna de Castella?
    La resposta és molt simple, no era de Castella, si no de Catalunya.
    Les autoritats de Tortosa afirmaven de Teresa "ser ella natural de aquestos regnes"
    I el cònsol de Tarragona filava encara més prim, en una carta diu, que "era natural de la Espanya Tarraconense".
    Maria Tolrà "Santa Teresa de Jesús patrona d'Espanya".

  25. Sen Jo
    06-09-2018 11:56

    Pobre Job... Em sembla que ha arribat l'hora de canviar-se el nom: Barrabàs, Moab... No ho sé. Vostè mateix.

    La mentida, en l'home, és una falta greu,
    però mai no es belluga de la boca de l'imbècil.
    25 Val més un lladre que un mentider obstinat,
    però tots dos acabaran malament.
    26 El costum de mentir és una deshonra,
    una vergonya que mai no et treus del damunt.

  26. Santo Job
    06-09-2018 08:48

    Un cuadro de 1700 que contiene dos errores (abadesa y mártir), un texto inglés de 1895 en el que se nombra a Santa Teresa como abadesa, y el hecho de que tuviera 11 hermanos.
    A cualquier cosa le llaman ya argumentos.
    Tener muchos hijos era de lo más normal en aquella época. La madre del gran traductor Francisco de Enzinas, por ejemplo, también tuvo 11 hermanos, y ella misma tuvo un también una docena de hijos, por un poner un ejemplo de la misma época.
    En cuanto a las catalanadas de los textos, no son tales. Todos los casos corresponden a palabras y usos lingüísticos perfectamente acreditados en castellano de la época en varios textos.

  27. Francesc 2
    05-09-2018 22:14

    És impressionant!

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
23811
Presentació de la Universitat
Neus Rossell - La història: unes creences que generen bloqueig, enuig i ràbia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
L'any 1519 Barcelona era la capital del regnes de les Espanyes, quan Carles I va ser proclamat, el mes de Novembre...[+]
Primera part: La destrucció i adulteració de les fonts...[+]
Si en Leonardo da Vinci va ser en realiat en Lleonard della Rovere, com defensa en Jordi Bilbeny, aleshores la...[+]
Té alguna relació la sardana i la bruixeria? Com és que els primers textos històrics on s'esmenta aquesta...[+]