Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Per estimar el país cal sentir que té un passat, però no cal estimar l’embolcall històric d’aquest passat.
Cal estimar la seva part muda, anònima, desapareguda"
Simone Weil
ARTICLES » 15-01-2015  |  PROJECTE LLEONARD
5229

Era En Lleonard de Vinci un rei dels Aragó de Nàpols?

Seguint els estudis d’en Bilbeny i de l’Espejo i un parell d’articles d’En Manel Capdevila i d’En Pep Mayolas, i tenint present l’obra en clau d’Orlando Furioso, En Mandado aventura que En Lleonard de Vinci podria ser un rei de la casa dels Aragó de Nàpols

(Font: El País)

Ja fa temps que el web de Nova Història editava el treball d’En Manel Capdevila titulat el “Salconduit de Cèsar Borja a Leonardo”. En aquest salconduit, En Cèsar Borja tracta En Lleonard de Vinci, de “familiar prestantíssim i dilectíssim, adjectius i tractaments fora de lògica si era un simple empleat. També hi he llegit un altre treball: “La interpretació dels mots criat i familiar, i el cas particular d’En Lleonard de Vinci”, d’En Pep Mayolas, en què ens informa que, pels estudis majoritàriament fets fins ara, cal entendre que en Lleonard era un empleat a qui –això sí– es tenia en molta consideració i estimació. És la interpretació convencionalment acceptada per justificar aquesta tan expressivament escrita relació, que –repeteixo– diuen que no era de família, sinó de feina. En Mayolas ve a dir-nos que, malgrat que el tractament de familiar en aquells temps podia incloure servents i servidors, i el de criat –com manifesta el mot–, els familiars criats a casa, En Cèsar Borja està parlant d’algun parent de la seva família.

Llàstima haver de gastar tanta erudició explicant recargolaments sobre la gent que era a les cases vivint i servint en temps antics. En el nostre cas, sobre En Lleonard es fa difícil o impossible dir que va ser criat de la casa dels Borja o que hi tenia una relació diària o pròxima. I llàstima és que ens sembli als d’ara que, a la feina i altres àmbits, no som familiars havent estat criats o treballant a la mateixa casa; ni ens en podem dir, si no és en la divina evolució passada pel mite d’Adam i Eva; i s’hagi d’explicar a la ciutadania estranyada que el que diu En Cèsar Borja té un sentit diferent del més natural, gastant temps i energies. Serà l’esperit de la llengua.

Sense negar aquest ús antic, que ara sorprèn fora dels servidors de la religió, crec que no cal renunciar a explicar-ho amb l’ús que actualment encara li és propi i conserva el mot “familiar”.

Des que heu fet aparèixer aquests estudis heu alterat la tranquil·litat i placidesa que tenia quan em parlaven d’aquesta personalitat tan gran, que ens fan estudiar dins d’uns inexplicables i estranys orígens boirosos. Mercès als il·lustres Bilbeny, Mayolas, Capdevila i Espejo he après (i retinc de vosaltres) que, malgrat no coincidir sempre en les vostres conclusions, maldeu per deixar clar que En Lleonard era de la Casa reial dels Aragó de Nàpols, que en tenia l’escut i que, com ara apunteu, era parent o familiar dels Borja.

L’Orland Furiós, un llibre complex

Com bé sabeu, estic intentant treure l’entrellat, o text secret, o “llibre per a lectors sobre avís i per a espavilats que saben entendre”, subjacent en l’obra mestra de la literatura del renaixement italià, l’Orland Furiós d’Ariosto, patrocinat per Na Lucrècia Borja i el seu entorn i que ve a ser un recull de les coses que no es podien dir. I, gràcies a la vostra informació crec haver resolt un personatge que coincideix en els trets abans especificats, que no sabia ni qui podia representar ni què hi feia realment. Malgrat que l’estudi no és completat, si que em sembla oportú fer-vos saber algunes conclusions en les quals cada cop em refermo més, seguint el que entenc en l’Orland i, crec que també a grosso modo, en les biografies i cronologies dels personatges. Al llibre, després de veure com hom manipulà i desféu personalitats com Colom, Cortès i Servent (entre d’altres), canviant-los nació, estament, nom, dades i dates, convertint-los en altres, quedo desorientat, però no callat, esperant els treballs restituïdors corresponents que permetin superar les suposicions i els convenciments.

A l’Orland Furiós apareix un rei (i n’hi ha molts, de reis) que es diu Sabrí, que treballa en un tema tan important en aquella època com la disputada competició per posseir el llaminer regne de Nàpols, i que és un tema que apareix després del d’En Colom –recordeu que era el tema de la conferència que vaig fer al 9è Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica a Arenys de Munt–. Havent-me capbussat en aquests revoltats fulls, i en bona part per eliminació, per mi Sabrí hauria estat un rei de la dinastia catalana, però saber el que diuen aquests dos estudis tan brillants, m’ha portat a entendre fets raríssims de la corona napolitana i trobar-hi l’explicació en la personalitat d’un artista i humanista genial, però no gaire apte per fer de guerrer. És així com l’he acabat identificant amb Alfons II de Nàpols, de la dinastia dels Aragó. I no cal ser gaire complicat per veure-hi un Savi, que comença com a conseller de la monarquia de Ferran II i acaba al costat dels personatges del bàndol dels Borja, que reneguen de Ferran II.

Vegeu-ne un petit fragment en aquest sentit:

Cant XLIII. 198.

Ben l'avea il re Sobrin riconosciuto,
tosto che 'l vide col vecchio apparire;
ma volse inanzi star tacito e muto,
che porsi in aventura di fallire.
Poi ch'a notizia agli altri fu venuto
che questo era Ruggier, di cui l'ardire,
la cortesia e 'l valore alto e profondo
si facea nominar per tutto il mondo;

En la traducció d’en Bonaventura Vallespinosa, que literalitzo en les parts que crec necessàries, l’estrofa queda de la següent manera:

Sabrí bé el conegué quan a la vista [literalment diu: Ben l’havia el rei Sabrí reconegut]
sortí amb el vell i va a tothom mostrar-se [en tant que el veié amb el vell aparèixer]
més preferí callar que no a una trista
fallida
en l’aventura allà exposar-se.
Després dels altres, fent talment revista
[després que la notícia als altres fou vinguda]

Observeu com Ell es vol amagar, i un altre, valent, mereix els honors i reconeixements de la fama.

que era Roger prou varen adonar-se
de qui ardit valor i gentilesa
arreu el món la fama m’era estesa.

Un cas rar d’un rei que abdica perquè és en guerra. És un fet insòlit i, si diuen que ho fa amb deshonor, per sentir pànic o covardia, potser sí que vol desaparèixer i acabar de mantenir-se a l’ombra prop de reialeses protectores i de la mateixa sang. En aquell temps de guerrers i senyors de la guerra, actuar de forma més pròpia d’un esperit selecte, de casa bona, amb una mentalitat més d’artista, científic o moralista que d’home d’estat i exèrcit, que normalment era el protector d’aquests, podia aconsellar amagar aquesta vergonya personal i col·lectiva de la família i de l’estament. A més, hi havia el perill que suposava una possible reclamació posterior de drets. Tanmateix, què fàcil seria de creure-ho si alguna famosa història novel·lada ho hagués inclòs a les seves fantasioses ratlles.

Si algú em demanés més precisions i detall, li demanaria que esperi que faci públics els resultats d’aquest estudi que estic acabant, bàsicament per la gran dimensió del treball i quantitat de notes, que s’han d’entendre dins del seu context. No en va l’Ariosto ens parla d’una teranyina, que si es toca un fil es mou tota, o ens parla també d’una tela que teixeix, en què cal anar seguint els diferents fils, sense perdre’ls, i en aquestes circumstàncies per entendre aquest punt se n’han d’entendre altres, abans.

Seguint aquesta tònica, hi ha dos obstacles o inconvenients a saltar per comprendre què representen els fets i personatges ocults dins dels cants orlandins, circumstàncies que compliquen la confecció i comprensió d’aquesta obra que consideraven èpica i ara en volen dir de cavalleries. Hem de veure els fets i personatges segons la seva procedència, com:

1. Obstacles literaris preexistents de la primera part feta per Boiardo, l’Orland Enamorat (que determinen molts aspectes);

2. Obstacles basats en fets reals, causats per una incomprensible –sense la influència dels estats– confusió en els fets i personatges de la meitat de mil·leni, i de la pèrdua de l’explicació dels seu contingut i significant.

El fons de la qüestió

Entre els familiars dels Borja, i en el més restringit i modern sentit del mot, irrebatiblement hi ha els Aragó de Nàpols, i aquest és el motiu d’aquestes lletres: el que En Cèsar Borja diu, que en Lleonard és un seu familiar.

Na Lucrècia Borja, la germana d’En Cèsar, que és qui fa el salconduit de què parlem, va ser casada amb un Aragó napolità, l’Alfons d’Aragó, el duc de Bisceglia, qui –segons han dit els italians durant molt de temps– presumptament va ser assassinat pel mateix Cèsar Borja. Aquest príncep era fill natural d’Alfons II, rei nat més o menys, com En Lleonard, el 1448 i que regnà del 1494 al 1495. També n’era filla Sança d’Aragó, així mateix casada amb un altre germà d’En Borja, Jofré, príncep d’Schillace. És clar que En Cèsar tractava el seu dues vegades consogre de familiar, afí, proper, dilecte, i moltes més coses. Era tal el grau de compenetració entre les dues dinasties que En Cèsar havia arribat a imposar la corona reial personalment i, en tant que delegat del seu pare, el papa Alexandre VI, a Alfons II.

I no oblidem que el següent marit de Na Lucrècia Borja també serà un fill d’una Aragó de Nàpols, germana d’Alfons II. Per això, tia política quan el primer doble enllaç i sogra quan el segon. Molt havien d’escriure que s’estimaven i tenien en consideració davant tanta repetició.

Un cercle estret i selecte

Si al final resultés que En Lleonard no és Alfons II, encara podria ser el seu fill (i germanastre d’aquests casats amb els Borja) Ferran II (1469-1496), que regnà del 1495 al 1496 i que fou ajudat pel Gran Capità, En Joan Ramon Folc de Cardona, un altre personatge que el docte Pep Mayolas ha restituït, desfent el mite de Gonzalo Fernández de Córdoba. Diuen que el jove i efímer Ferran II de Nàpols –i no el confongueu amb el de Barcelona– morí sense descendència i fou succeït pel seu oncle Frederic II, el pare del duc de Calàbria, que tant coneixen a València. Amb això queda lligada a En Lleonard de Vinci i d’Aragó, una bona part de la parentela dels Borja instal·lada a Itàlia, exclosos consanguinis naturals del mateix Cèsar.

Així que encara queda lloc per a algun altre personatge ben esborrat de la història dins d’aquest estret cercle cortesà del Nàpols català, de cort florent i sembla, decadent.

I així m’ha estat explicat i confirmat per gent més preclara i més submergida en aquests temes. Em caldrà aplicar la seva llum reveladora en l’Orland, a veure què més hi pot aparèixer. Si aquesta línia de recerca prosperés –no crec que fos gaire problema–, caldria veure si el personatge tapat per Sabrí era un rei o Lleonard, l’artista, i les noves circumstàncies.

Preguntes i fets que cal escriure

A més, sorprèn el factor francès: la llarga estada d’En Lleonard a França, on morí el 1519, a la cort, s’ajusta amb el fet que Frederic II morí presoner del rei Francès a Tours el 1504. Estranyes coincidències!

Vegeu com els dos reis catalans de Nàpols, Alfons II i Ferran II, regnen poc i són atacats pels francesos, abdiquen, són fets presoners pels francesos, desatesos per Ferran II de Barcelona. Apareixen i desapareixen, un xic com modernament en algunes pel·lícules i novel·les passa de forma creïble.

I és que, havent vist tantes coincidències i presumptes incompatibilitats, no em deixa indiferent que en paral·lel a estranys destins de diferents reis de Nàpols d’aquella època, En Lleonard acabés a França i abans fos acollit per la família als estats pontificis veïns i altres d’Itàlia.

O que En Lleonard desaparegués durant uns anys, i com diu el senyor Espejo, l’haguem de trobar en un lloc de la més profunda devoció dels sobirans catalans: a Montserrat, dibuixant a partir d’aquest moment en els seus quadres la muntanya sagrada dels catalans. Fins i tot pintant per al posteriorment dispersat, saquejat i incendiat cenobi. Per al qual sembla que pintà el seu ermità "Sant Jeroni” (l'ermita d’aquest nom és un dels llocs més importants de Montserrat), que ara és al Vaticà.

I preguntareu: És que un rei que ha perdut la corona ha de canviar de personalitat? Hi ha altres reis deposats o abdicats, i no s’han fet desaparèixer, com el cas de Carles I, que no renuncia a Catalunya en contra del que hom diu oficialment; o Isabel II, d’exili sense retorn malgrat la restauració en el seu fill; o don Joan III, el comte de Barcelona i per això rei d’Espanya, sempre allunyat, boicotejat per Franco. Resulta, doncs, que sí: que se’ls altera la personalitat segons conveniència, tant en el moment dels fets com posteriorment.

També és insòlit, però no tant, que un rei jove mori sense descendència i la corona passi a un oncle. Fa estrany que passi en menys d’un any després del cas anterior i al mateix regne.

També sorprèn, i me n’ha fet adonar En Jordi Bilbeny, que ho diu sempre, que aquest personatge tan culte i refinat fos fill d’una analfabeta, i fos educat en un poble sense escola. Si això no és una tapadora, vosaltres mateixos.

I és que en aquest llibre hom hi diu coses molt interessants d’altres artistes, entre ells un que fa pensar molt i molt en el fins ara conegut com a Garcilaso de la Vega (potser En Galceran de Cardona), també trobat pel docte Mayolas, amb el típic decalatge de dates inclòs.

Sí que incideix en la nostra vida

I no oblidem que si “la Gioconda” és al Louvre, és perquè En Lleonard fou protegit pel rei de França; que si hi ha obres seves a Milà, com el “Sant Sopar”, és per una princesa Aragó de Nàpols; que si el “Sant Jeroni” és al Vaticà, és perquè l’incendiari de Montserrat o el successor seu li va vendre. Ara bé, el que hem oblidat són les 7 obres d’En Lleonard (si no ho recordo malament) de la col·lecció reial catalana, que per alguna raó inexplicada atresorà Ferran II, que han desaparegut de la història, com tantes altres coses i obres catalanes. S’esfumaren els Lleonards, diuen, en l’oblidat incendi del palau reial de Madrid en temps de Felip V, el francès més castellà i malfactor de les més antiespanyoles 4 Noves Plantes. I qui pren el pèl durant anys, acaba tenint raó, si no hi fem res.

Lluís Mª Mandado i Rossell




versió per imprimir

  1. Rantanplan
    27-01-2015 18:49

    Leonardo da Vinci y de Aragón.
    Que fuerte!

  2. barbaroja
    26-01-2015 21:12

    Archiman, "Vigila els revolts? Diego Valor, que hay control antidoping.

  3. Sol
    26-01-2015 17:44

    Fa goig veure aquests castellanistes que reconeixen la gran veritat i l'argumentari cert i convincent dels estudiosos de l'INH. Espero que continuin retent pleitesia a la veritat del descobriment de les metiudes castellanistes.

  4. Archiman
    26-01-2015 14:29

    Gracias Barbarosa.

    Es tal la dependencia que tengo sobre descubrir la VERITAT, que al llegar aquí, mis anhelos más profundos vieron la luz. Mis años de leer y leer libros de historia, fueron infructuosos hasta que entré en esta web...

    ¡Pon fin! alguien ha podido enseñarme la Verdad....y, como un yonqui sediento de su dosis, yo me meto estos descubri-mientos, con la necesidad imperiosa que da mi dependencia...

  5. barbaroja
    24-01-2015 21:19

    Archiman, el común de los mortales lee los artículos, y no se los inyecta, porque hace falta tener una vena muy grande para tanta letra y más si son mayúsculas, no entiendo cómo funciona tu cerebro, ¿cuándo busca información, la busca en la vena? Es genial, eres único y especial, no conozco a nadie igual. DICES que cuando lees los artículos Entras en "trance? ¿como Santa Teresa de Jesús, o algo parecido, vamos que te sitúas fuera de órbita? DICES TAMBIEN que no ves "Sálvame? bien, no es un merito, la mayoría de los adictos dicen lo mismo?Abur astronauta.

  6. Archiman
    23-01-2015 09:56

    Barbaroja:

    No, no me meto en el excusado. Es que yo no veo la tele. Me informo de todo aquí, el referente del conocimiento de la Historia. He llegado, a veces, a inyectarme en vena los artìculos de esta web....¡son tan apasionantes!. Te hacen sentirte bien y dan una paz espiritual....

  7. barbaroja
    22-01-2015 21:09

    Archiman o capitán intrépido, a la hora del telediario ¿qué haces en tu casa, te cierras en el lavabo?
    No siguis tan poruc, només farem una mica de sang i fetge, amb all i julivert.

  8. barbaroja
    21-01-2015 18:41

    Catedrático Troll, Es un honor para mí el detalle de ponerle mi nombre al "teu Prestantíssim i Estimadíssim Familiar?-
    Fer-li dos petons al gos Barba de la teva part.

  9. barbaroja
    20-01-2015 19:20

    Catedrático Troll, creí, que habías palmao, ¿no serás un muerto viviente?
    Gracias por las flores que me dedicas, las pondré en el agua de la cisterna del lavabo.
    Te agradezco de todo corazón el título de tonto útil, pero me da mucha rabia que te reserves en exclusiva el de tonto inútil.
    Abur, galifardeo.

  10. barbaroja
    19-01-2015 21:53

    Catedrático Troll, tú por aquí, creí, que habías "palmao,?
    ESCRIBES:
    Vaya pérdida de tiempo que me ha llevado leer este artículo?
    REPUESTA:
    Si sumamos todas las veces que has dicho lo mismo, llegamos a la conclusión, que tu vida es un éxito brutal de perder el tiempo.
    Dices que estabas ¿retirado?, en cualquier caso la salud es principal y cuidarse no está de más un reposo no viene mal, a un mesetario de "socarrel? no debe ser fácil "pair? la realidad, piensa que Quesada se volvió loco de tanto leer la historia de España. Bye eta zaindu (adiós y cuídate), ? de traca i tocador?

  11. Josep Maria Vila
    17-01-2015 00:00

    Gràcies per la feina Lluís.

  12. Lluís M. Mandado
    16-01-2015 22:28

    Sóc un admirador de Mayolas. És un geni.

  13. Bill Yenne
    16-01-2015 21:32

    Prefereixo els articles del docte Mayolas que els de Mandado

  14. Lluís M. Mandado
    16-01-2015 19:17

    Al pobre Tontoll li sobra el temps? Si estiguera ocupat en una feina com Déu mana per a la seva preparació, estaria netejant latrines a les clavegures de l'estat castellà. Recomano als seus superiors que l'ascendeixin. Així quan tinguin recargolaments per culpa meva tindran qui els llepi i no s'hauran de retirar durant uns quants mesos. A més de l'estalvi significatiu en paper

  15. Frederic
    16-01-2015 10:47

    A banda dels Lleonard, també es va perdre tota la col·lecció americana. Què deuria ser?
    Diu la wiki: "Por otro lado, el incendio también destruyó las colecciones americanas que los reyes de España habían ido formando, que incluían las piezas ofrecidas a la Corona por los conquistadores."
    Potser no té res a veure amb l'article, però enllaça amb les investigacions sobre el descobriment d'Amèrica.
    http://es.wikipedia.org/wiki/Real_Alcázar_de_Madrid

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
23275
Presentació de la Universitat
Neus Rossell - La història: unes creences que generen bloqueig, enuig i ràbia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
L'astrolau o astrolabi de Barcelona, atribuït a Sunifred Llobet a l'any 980, és l'astrolau amb caràcters...[+]
Hi ha només una identiat de noms i ordinalitat entre Joan II de Castellà i Joan II de Catalunya? En aquest...[+]