ARTICLES » 22-05-2019 | CENSURA I LA MANIPULACIó
4726 lectures
|
L’art de la falsificació
L'art de la falsificació és tan antic com l'escriptura. A Europa, durant l'Edat Mitjana i sobretot en segles posteriors, les falsificacions es van practicar amb la recomanació dels responsables de cada govern. Aquestes tipus de pràctiques es realitzaven amb total impunitat durant el segle XIX. Article de la Griselda Lozano del 29 de març del 2019 per a 'Vibrant'.
L’art de la falsificació és tan antic com l’escriptura. Sempre s’han realitzat falsificacions documentals per diners, ego, o simplement pel desig d’influir o alterar la història, i s’han practicat en tots els països on es realitzaven documents, especialment en aquells relacionats amb transaccions financeres.
Les lleis contra aquest tipus de pràctiques es remunten a l’any 80 aC, quan els romans van prohibir la falsificació de documents que transferien terres als seus hereus. A Europa, durant l’Edat Mitjana, les falsificacions eren bastant freqüents, raó per la qual es van promulgar diverses lleis dirigides a prohibir aquest costum. Per exemple, Alfons X estableix un protocol per evitar que es produeixin falsificacions documentals.
Una de les falsificacions medievals més famosa és la “Donació de Constantí” (Donatio Constantini), un decret imperial apòcrif atribuït a Constantí I, segons el qual es reconeixia com a sobirà al Papa Silvestre I, a qui se li donava la ciutat de Roma, les províncies d’Itàlia i tota la resta de l’Imperi romà d’Occident. L’autenticitat del document va ser posada en dubte durant l’Edat Mitjana, però no va ser fins a l’any 1440, quan l’humanista Lorenzo Valla, mitjançant l’anàlisi lingüística del text, es va adonar que aquest no podia haver-se escrit en l’època de Papa Silvestre I, demostrant que en realitat aquell document només era un frau de la cúria romana.
Lorenzo Valla, secretari de la Cancelleria Reial al servei
d’Alfons el Magnànim entre 1435 i 1447, va demostrar
el frau de la 'Donatio Constantini'.
Però la pràctica de la falsificació documental no va ser exclusiva de l’Església, ni de l’Edat Mitjana, ja que en segles posteriors es va seguir practicant amb l’aquiescència o, millor dit, la recomanació dels responsables de cada govern, segons l’interès en un o un altre sentit. Els responsables de garantir la integritat de l’arxiu patien pressions fins al punt que, si no accedien a les peticions, eren destituïts dels seus llocs. Aquest tipus de pràctiques es realitzaven amb total impunitat durant el segle XIX. I, d’aquestes pràctiques, queden encara proves en els arxius de referència, on es pot observar com s’ha alterat la història amb còpies de dubtosa fiabilitat, suposadament per les males condicions dels originals manuscrits.
Aquestes falsificacions, de vegades tan reeixides que només s’han pogut descobrir gràcies a la troballa fortuïta de documents creuats de l’època on hi ha referències de continguts amb anotacions originals que no coincideixen amb les còpies que s’han fet en segles posteriors. Però, fins i tot a vegades, es dóna la paradoxa que un mateix document ha estat falsificat més d’una vegada al llarg de la història, situació que es complica encara més quan la falsificació passa a formar part de manual de referència per als historiadors.
La propagació de falsificacions de manuscrits de l’Edat Mitjana ha estat amb freqüència un procés d’alteració i re-contextualització de textos que havien perdurat en els arxius durant segles. Aquesta manipulació documental només ha contribuït a tergiversar conceptes, crear confusions i conflictes innecessaris, a més de fer perdre el temps i moltes hores de treball als investigadors que han basat els seus estudis en documents falsos.
No obstant això, avui dia és més difícil fer aquestes falsificacions, però així i tot se segueix practicant la manipulació històrica. És possible que ara ja no es cremin textos i sigui més difícil substituir els originals per altres de nous modificats. Possiblement, en aquests temps, la història es pot ajustar a l’instant i dirigir a la societat cap a un objectiu determinat o el contrari. De la mateixa manera que llavors, la manipulació de la història es deu a interessos, especialment d’aquells que són plenament conscients de la importància i dels avantatges que suposa adulterar la veritat.
Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval
Vibrant
29 de Març de 2019
http://historiavibrant.cat/lart-de-la-falsificacio-article-bilingue-catala-occita/
Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval
Autor: Griselda Lozano
versió per imprimir
Por cierto, Edmundo y todos los apasionados a la historia medieval, aquí tienen una versión digitalizada del "Libro del axedrez, dados y tablas", fantástica obra gótica de exóticas ilustraciones que representan desde castellanos hasta reyes hindúes, bereberes, incluso mongoles; y que con un poco de paciencia se puede llegar a leer, ya que se encuentra escrito en castellano antiguo. El scriptorium castellano fue el primero de Europa en producir literatura en lengua vernácula.
https://rbdigital.realbiblioteca.es/s/rbme/item/13125#?c=&m=&s=&cv=13&xywh=-782%2C485%2C3850%2C2166
El mío querido Edmundo, dos aclaraciones. La Universidad de Salamanca fue fundada por Alfonso IX de León, abuelo de Alfonso X, antes de la unión dinástica de León y Castilla. Es más, Alfonso IX fue extremadamente reticente a que se consumara la unión dinástica con Castilla ya que la aborrecía hasta tal punto de desheredar a su hijo primogénito, Fernando III, quien ya era rey de Castilla, dándoles el reino a sus hermanas. Fernando lo conseguiría negociando con sus hermanas tras la muerte de su padre. Fernando III a pesar de ser rey de Castilla era leonés de nacimiento, todo sea dicho.
Segunda aclaración, el linaje de los Vela, de quienes se presume que provienen los palos de gules del escudo salmantino, es de orígen navarro-aragonés, no catalán. No se puede monopolizar un signo dinástico, es como decir que el león es un símbolo único del reino de León, cuando la realidad es bien distinta. De hecho los dominios de los Vela están a caballo de lo que hoy es Navarra y Castilla (Logroño), ni siquiera tocan el Aragón actual.
Per a qui es pregunti d' on va sortir l' escut heràldic de Salamanca, seu de la gran universitat castillana fundada pel gran Alfons X al segle XIII, està aprovat per la comunitat autonoma de Castella-Leon l' 11 de juny de 1996. Indiscutiblement es tracta d'un robatori més de la nostra senyera...adjunto link al llibre del Doctor Salvador Llopis de l'any 1974 ( un català al servei del regim d'en Franco), arxiver de la municipalitat de Salamanca...i podreu comprovar com des d'antic, tots els escuts salmantins llueixen senyeres...
https://archive.org/details/el-escudo-de-armas-de-salamanca-y-color-de-su-bandera
Pobre Fernando III, doncs sí ets un sant si t'empasses les barrabassades castillanes fetes per catalans botiflers...
Para quien se pregunte la imágen de pie de página está extraída del Libro de los Dados de Alfonso X de Castilla. Seguramente se trate de un autorretrato de los autores del libro.
I tot això no s'esbomba. La implicació de l'església, i sobretot la de l'estat en la falsificació de documents, les pressions que rebien els arxivers, la impunitat amb què al segle XIX es duia a terme aquesta pràctica, la falsificació de manuscrits de l'Edat Mitjana, la tergiversació de conceptes que en resulta... i els historiadors que han basat els seus estudis en documents espuris.... Mentrestant, 'Sàpiens' mira cap a una altra banda. I després vénen uns historiadors que, a redós d'aquesta revista i sense voler tenir tot això en compte, difamen i insulten els qui investiguen seriosament sobre la qüestió.