Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure ...la pròpia història"
Paulo Freire
EDITORIAL » 17-10-2012
7819

La impossibilitat existencial

L'anàlisi de la història, de la seva construcció, de la seva falsificació, i del seu sentit de present esdevenen uns instruments valuosos per entendre la impossibilitat que representa el tan insistent encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. La història d’Espanya és la història d’una impostura, d’un frau que ha afectat la manera de com s’entenen a si mateixos no només els catalans, sinó fonamentalment els espanyols de matriu castellana.

Des de l'esclat de vitalitat de la nació catalana l'onze de setembre d'enguany, han irromput amb molta més intensitat els diferents debats que estableixen el marc de la lluita dialèctica entre els qui estan a favor de la independència de Catalunya i els qui no ho estan. Els arguments econòmics han estat els més intensos, però els sentimentals han pinzellat el dramatisme de la situació. Al darrera de tots ells, però, alguna veu ha intentat d'exposar el perquè d'aquesta situació, de com és que s'ha arribat fins aquí. La resposta insistent, vinguda sobretot de Catalunya com una justificació de l'obvietat, ha estat la d'afirmar que ha estat el maltractament i el menyspreu que els catalans hem patit, i no només en termes materials sinó de dignitat, el causant de la força d'aquest nou camí. Però una pregunta en segona derivada és del tot necessària, i aquesta hauria de dir-nos ¿d'on neix aquesta voluntat d'anorreament de tot allò que és català, fins al punt que aquesta voluntat de destrucció els perjudica també a ells, als espanyols de matriu castellana?

Ampliant la perspectiva, ens adonem que cadascun dels pobles europeus ha tingut relacions d'amor i odi amb d'altres pobles dins del context que els especialistes han anomenat la Cristiandat. Així, per exemple, els alemanys han estat odiats pels francesos, però també pels polonesos i per la resta de les nacions de l'Europa central i de l'Est a causa de l'ímpetu de la seva ànima. Els francesos se'ls ha odiat per tota Europa pel seu instint d'ordre i racionalitat, excessiu per a la condició humana. Els britànics se'ls considera que són massa d'ells, i la seva flegma es veu com l'altra cara del seu sentiment de superioritat. Els catalans, quan siguem independents, serem odiats -no hem de dubtar-ho- per la nostra obsessió per l'excel·lència, la qual, no obstant això, amaga la crueltat de qui mai no se sent satisfet. En tot cas, tots els pobles patim de la tragèdia de ser terrenals, de tenir coses bones i coses dolentes.

Essent aquesta una realitat òbvia, ¿per què, aleshores, el problema de l'encaix de Catalunya dins d'Espanya no s'ha resolt després de trenta anys de democràcia i de llibertat, atès que la resta dels pobles europeus ha resolt les seves diferències amb la virtut d'entendre que una altra disputa ens porta a tots cap al desastre definitiu? Més encara: com és que les elits castellano-espanyoles no s'han aturat, i han mirat d'entendre que el món europeu d'ençà el darrer terç del segle XX és un altre?

I la resposta, de nou, la trobem en la història i de com aquesta construeix realitats col·lectives. El problema del famós encaix de Catalunya dins d'Espanya té arrels històriques, però no només respon a com ens hem tractat els uns amb els altres, sinó de com ens hem constituït. Certament, què ens explica, a l'hora d'entendre la vessant política del present, la perspectiva de la nova història mostrada pels estudis d'en Jordi Bilbeny i la resta del nou equip d'investigadors? Des de sempre s'ha sabut que la història, entesa com un flux narratiu, configura una identitat col·lectiva, i en el cas de les identitats nacionals, la història, a través dels seus mites, proveeix de cohesió la comunitat nacional que els forneix.

I és així que podem afirmar que la identitat nacional espanyola, a través d'aquesta nova visió dels nostres fets i gestes que ens han estat manllevats, és una identitat falsa, construïda amb els nostres herois, amb les nostres conquestes, amb les nostres lletres i amb la nostra cultura. Més encara, la identitat col·lectiva dels espanyols s'assembla a la criatura de la novel·la gòtica, la del nou Prometeu, el monstre de Frankenstein. Les elits espanyoles, a través de la força il·legítima i irracional, han estat construint una monstruositat nacional feta dels pedaços del nostre cos esquarterat, escapçat, i esbudellat que ha estat la nostra història, la història dels catalans. La identitat espanyola d'avui no neix d'una naturalitat vital -la castellana-, sinó que és el fruit d'una suplantació. I és per això que la nació espanyola pateix sabent que la catalana, de la qual n'ha tret gairebé tot allò que té de bo, encara viu. Certament, el fet de la nostra existència esdevé insuportable per a la concepció col·lectiva espanyola perquè, en veure'ns bategar, hi reconeix el seu frau. La ràbia de les seves elits cal entendre-la com el dolor existencial del cos col·lectiu que és Espanya.

Imaginem-nos aquesta criatura que és Espanya, vivint en el seu castell, joiosa i feliç de ser el centre d'atenció del seu creador, el qual li repeteix una vegada rere l'altre com d'exquisida és la seva condició. Però des d'una zona del castell, on ella de vegades, i de tant en tant, s'hi ha d'apropar, ha començat a sentir crits i gemecs, uns crits i uns gemecs que no entén i que li semblen que no són d'aquest món. I quan s'apropa a identificar la font d'aquests esglais veu un cos lligat i mutilat, que es queixa perquè encara batega. I quan s'apropa encara més, en mirar el cos incomplet i en mirar-se de nou a si mateixa, sent que les parts del seu cos, que també estan plenes de cicatrius i recosits, no són les seves, sinó que pertanyen a aquest cos que demana clemència. I s'espanta, i la nova realitat que no pot obviar li produeix un dolor existencial insuportable, el qual la força a negar l'evidència; una evidència, tanmateix, que sap que és present. I és així que l'acceptació inicial d'aquesta nova realitat, la del cos fràgil i desprotegit, la faria embogir del tot, a aquesta criatura, i per això el seu primer impuls és intentar de destruir-la, de fer-la fora de la seva vida innocent. Aquest drama, que en cap cas és creació literària, d'una forma o altra ha arribat al pensament espanyol més elaborat. Certament, el gran filòsof espanyol, també sense adonar-se del tot però sabent-ho del cert des de la seva intimitat, ho va deixar escrit en un dels seus textos més coneguts: Del sentimiento trágico de la vida.

La darrera part d'aquesta pel·lícula de terror, que sembla un acudit de mal gust si un creu ser un dels protagonistes, és el que ha estat passant en els darrers trenta anys de democràcia espanyola, i que ens agradi o no, no sembla que hagi d'acabar bé per a un d'aquests protagonistes. La llibertat vigilada ha fet present aquesta tragèdia que neix en la nit dels temps moderns, però que avui, fins i tot, se'ns mostra implícitament a través de la veu dels seus recargolats protagonistes: en la darrera setmana s'ha sentit aquesta frase a banda i banda de l'espectre polític espanyol: "la independencia de Catalunya no significaría sacar Cataluña de España [...] No se puede concebir una España sin Catalunya, sería una realidad radicalmente distinta [...] Cataluña no es una extremidad que se pueda arrancar del tronco [...] Es, históricamente y sociológicamente, además de constitucionalmente, parte nuclear de la propia nación española". Les elits del poder polític espanyol han sabut des de sempre el crim que han estat cometent des de la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Ens ho han estat dient amb les mateixes metàfores que han construït per intentar d'entendre's a ells mateixos. La realitat, però, és que el braç que ells veuen com el Principat de Catalunya, més que un territori concret, és una al·legoria dels atributs espoliats de l'ésser més complet que és la històrica nació catalana.

La identitat espanyola que han forjat a sang i foc i, consegüentment, la nació associada que es projecta, és el resultat d'una ment folla i arrogant, una cosa monstruosa que poc té a veure amb els conflictes i els malentesos que hi pugui haver entre dos pobles. La nova perspectiva històrica introduïda per en Jordi Bilbeny no només ens mostra que se'ns ha amagat el nostre passat, sinó que aquesta ocultació és la base a partir de la qual es pot començar a entendre el comportament de la nació espanyola del present, un comportament que respon a una voluntat de destrucció completa, sense matisos i sense treva. I és així que no hi pot haver descans fins al desenllaç final, atès que la qüestió no només respon a elements materials o de convivència, sinó que és de substància, de l'ésser. I és per això que a nivell col·lectiu el conflicte és a vida o mort. No hi ha terme mitjà: només hi haurà un vencedor; només una identitat i una nació, tal i com les coneixem avui, sobreviurà.

I no obstant això, des de posicions catalanes, se'ns imposa una restricció fonamental: el respecte als individus de la nació ara ja clarament enemiga. Espanya és una barreja d'ésser terrorífic i llastimós, i la seva història és una història d'horror. Però malgrat aquesta nova realitat, cal veure els espanyols d'avui com uns iguals a nosaltres i, fins a cert punt, més nobles que nosaltres. L'engany no ha estat només contra nosaltres, sinó, fonamentalment, contra ells: la percepció inequívoca que una part de la teva identitat, la part que t'associa a una col·lectivitat, és un engany monstruós que s'ha emportat per davant milers i milers de morts, i tones i tones de sofriment, no deu ser gens agradable, i segur que és molt difícil d'assumir. Per això, en aquest lluita que ja s'acaba, els grans perdedors per partida doble són ells. I caldrà, per part nostra, grans dosis de control, de comprensió, i de generositat. No pot ser de cap altra manera. Les elits espanyoles que han comès un crim pervers amb nosaltres han fet alguna cosa pitjor amb els seus: no dir-los que són obra del Senyor, sinó la mateixa encarnació col·lectiva de Déu. Si podem mitigar el seu dolor en el mateix instant que els mostrem aquesta nova veritat, estarem fent allò que s'espera de nosaltres, i que és entendre que en les grans decisions no podem escollir entre el bé i el mal, sinó entre el possible i l'impossible.

 

Roger Mallola




versió per imprimir

  1. Andreu Marfull i Pujadas
    22-06-2013 20:19

    Avui ja fa bastants mesos de l'intens esclat d'exaltació del poble català davant la comunitat espanyola i internacional, aquest article expressa un sentiment de forma brillant, és tot un diàleg amb l'inconscient que fonamenta Espanya, el que mostra que per damunt de la llibertat de tot individu no hi ha res més que l'ordre natural, és a dir, Déu, i ell ha estat qui ha volgut que la nostra memòria sigui la que ha estat. Brillant, per aquest motiu, la seva cloenda, retornant el debat simbòlic de la nostra condició humana espanyola, sobre el bé i el mal, al debat racional, el que ens mostra allò que és possible i allò que és impossible, i que ens obliguen a saber obrir molt més els ulls.

  2. Guerau
    29-05-2013 20:12

    I el mateix es pot dir de França que existeix gràcies al brutal espoli d'Occitània (la Catalunya Nord, aquesta sí). En això Espanya (castella) i França han fet igual, sembla la mateixa estratègia

  3. eduard
    28-05-2013 10:16

    Per tot això ens cal ser freds i no tenir odi contra aquell o aquells que senten aquest dolor, nosaltres els catalans em de fer la nostra amb alegria, recuperar l'estat propi, recuperar la història, recuperar els calers,.... però fer-ho amb ALEGRIA I NO FER NI MOFA DEL QUE FINS ARA ENCARA ÉS EL NOSTRE BOTXI, SENZILLAMENT FEM I UN COP LLIURES JA ELS AJUDAREM A ACCEPTAR QUE S'HAN "EQUIVOCAT", I QUE PER ELLS SOLS TAMBÉ SÓN.

  4. Eduard
    28-03-2013 11:52

    Molt bo!!! El que trobo a faltar és un punt de vista des de l'altre costat. Creec que per acabar d'argumentar i convencer caldria exposar un punt de vista des de l'altre costat. No es podrien exposar aquestes raons a una persona que estigui convençuda del contrari per veure com les contesta!!! Nosaltres també podem estar "manipulant" al nostre favor els arguments Suposo que no tot ho hem fet bé, aleshores caldria comentar el que no hem fet tant bé!!

  5. cesc
    22-01-2013 16:37

    Chuan. Tu entens la llengua que parlava el Rei d'Aragó?. T'ho dic perquè nosaltres, els catalans l'entenem i la parlem. Els de Saragossa per citar un nucli important de població no tenen la menor noció de la llengua que parlava el seu rei. No només això, sinó que si poguessin acabar amb la llengua catalana que era la llengua del Rei d'Aragó ho farien. Traducción: Chuan ¿Tú entiendes la lengua que hablaba el Rey de Aragón?. Te lo digo porque nosostros, los catalanes la entendemos y la hablamos. Los de Zaragoza por citar un núcleo importante de población no tienen la menor noción de la lengua que hablaba su rey. No solo eso, sino que si pudieran acabar con la lengua catalana que era la lengua del Rey de Aragón lo harían.

  6. Chuan
    18-01-2013 01:35

    Los castellanos habran podido manipular la historia de España como vosotros lo estais haciendo. Un claro ejemplo es la manipulacion que haceis de la Historia de la Corona de Aragon. Pero en fin, como sois tan ciegos y tan fanaticos, ni a tiros os harian reaccionar.

  7. Guerau
    06-01-2013 12:03

    En Francesc Magrinyà hi toca el fons de la qüestió: Portugal se'n va sortir, perquè tenia unes classes dirigents que no es dedicaven estrictament al comerç i a la pecúnia. I a Catalunya tots es dedicaven i es dediquen a això, a res més que això... es reductor... però és el moll de l´òs.

  8. Miguel Angel
    09-11-2012 09:10

    Moltíssimes gràcies pel comentari anterior!!!..Unes idees impactants....evident, el grau d'ambició i la seriositat. Això només és la punta de l'iceberg . Se me han abierto los ojos!. No conocía nada de tan interesantes enlaces y fotos...sigue enviandome los que puedas, si te place, porque representan una información valiosísima imposible de ignorar. Un saludo

  9. Carmen Cachón
    09-11-2012 02:18

    Ah! Blanquito! I això també va per tu com a recordatori!

    http://4.bp.blogspot.com/-R8hg5EduLrQ/UD2vHoLNAqI/AAAAAAAAAew/fJQngXbok_8/s1600/Franco_Hitler_Hendaya.jpg">



    Sabem de quina pasta esteu fets!
  10. Carmen Cachón
    09-11-2012 02:11

    Para Miguel Angel (Blanco supongo),

    gracias por tu valiosa aportación! Ahora somos todos más cultos y más libres.

    Para compensar tu esfuerzo, si te parece bién añade también a la lista de webs para tus amigos las siguientes:

    http://es.wikipedia.org/wiki/Democracia<br>
    http://es.wikipedia.org/wiki/Sharia<br>
    http://es.wikipedia.org/wiki/Derecho_de_autodeterminación

    https://www.google.es/search?q=pacto+de+hendaya&hl=ca&prmd=imvnsb&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=-VacUNGrDI6Y1AXw7IGwBA&sqi=2&ved=0CGYQsAQ&biw=1280&bih=1304

    https://www.youtube.com/watch?v=2cNbBrQVqqY

    https://www.youtube.com/watch?v=NoNmWmCJ9Fs


    espero que tus amigos sepan leer.

  11. MIguel Angel
    09-11-2012 00:21

    Voy a difundir esta Web entre todos los amigos. Les abrirá los ojos hasta límites que no habían imaginado nunca. Una clarividencia inaudita...

  12. Sendra
    25-10-2012 20:28

    "Quan se sàpiga la veritat Espanya desapareixerà perquè els espanyols es moriran de vergonya" ((La frase no és meua, i no m'enrecorde de qui és))

  13. Francesc Magrinyà
    22-10-2012 15:54

    Estic molt d'acord amb el raonament del Pep i del Roger. Molt. Ara bé, aquet monstre no hauria crescut d'una manera tan gegantina ni s'hauria alimentat tant si no i hagués hagut una força que els nodria. Quina és aquesta força? Doncs ´s molt clar: es classes dirigents catalanes que amb el seu gran poder han col.laborat amb l'adversari a desnaturalitzar-nos i anorrear-nos tot falsejant la nostra història, la nostra cultura i la nostra literatura. Aquestes elits encara existeixen i són molt poderoses. Quins n'han estat els seus membres? Com han actuat? Per què s'han autoimmolat? Per qué s'han humiliat i de passada tots els mebres de la Nacio Catalana. Quan van començar? Qui ens en són els principals representants, els descendents dels quals han donat personatges com un Camps, un Bauzá, un Fabra, un Godó o un Vidal-Quadras? Quin poder varen i han arribat a assolir? Per què no s'han revoltat davant les infàmies, tortures i assassinats? Per què han contemporitzat amb la censura d'estat, amb la inquisició i amb la destrucció dels Països Catalans i la humiliació dels seus components? No hi ha adversari exterior que guanyi si no té a l'interior persones molt influents que l'ajudin i li facin o li facilitin la feina bruta.

  14. Pep
    22-10-2012 11:53

    M'encanta el to elegíac, planyívol, trist... que vernissa tot l'escrit, i el rerefons filosòfic que hi batega. El paràgraf que comença "Imaginem-nos aquesta criatura que és Espanya..." és brillant, per emmarcar: dóna una idea exacta de la tragèdia dels dos pobles, el català (natural, segrestat i mutilat) i l'espanyol (artificial, realitat construïda amb vísceres ortopèdiques vives i sagnants). Espanya, per viure feliç, hauria d'haver anihilat Catalunya de fa segles. Esborrar-la del mapa tal com l'ha esborrada dels llibres d'Història i de molts arxius. A les Cròniques es va deixar escrit un conte de fades per als espanyols del futur, en el qual Castella era el tronc aglutinador, el protagonista històric, i la perifèria espanyola unes comparses que havien d'estar honorades que les identifiquessin amb la gloriosa Espanya Imperial Castellana. El català havia de desaparèixer com a llengua viva, i el sentiment nacional català havia de fondre's per sempre en el magma castellanitzador de la identitat espanyola. Tot estava a punt i lligat i ben lligat, tal com ho van deixar primer Ferran el Catòlic i després rematà Felip II. El conde-duque d'Olivares tenia molt clara la seva missió, i 80 anys més tard, Felip V duia la lliçó ben apresa de França. Tots aquests jerarques pro-castellans van seguir el full de ruta que havia de garantir la felicitat col·lectiva espanyola. Al segle XIX, tot havia d'haver acabat, ja. Però les colònies americanes, que en el seu origen primigeni havien estat catalanes, tombaven la vista cap a Espanya i no reconexien en aquell monstre ortopèdic i recosit la seva mare natural, torturada i silenciada. I van començar a emancipar-se. La febrada nacionalista es va traslladar d'Amèrica a Europa. Els vells estats aviat competiren amb la revisió de les gestes passades per abrillantar el seu prestigi. I Catalunya alçà el cap, perquè també podia parlar de glòries passades. I d'un idioma mig oblidat en el qual també s'havien escrit belles pàgines. Els més abrandats sentimentalistes catalans van començar a expressar les seves emocions en castellà, perquè la feina feta durant segles pels botxins havia desproveït de prestigi i de pràctica el català. Però la febre que posseí les nacions aquell segle ens afectà, perquè n'érem una. I a més, el monstre en el qual ens havíem de reconèixer anava perdent prestigi i trossos de l'antic imperi. L'andalús Cánovas del Castillo ho va reflectir molt bé en la seva afirmació: "Es español quien no puede ser otra cosa". I de mica en mica vam començar a adonar-nos que tot allò que de presentable lluïa el monstre de Frankenspain havia sortit o sortia de l'antiga Nació Catalana. Avui, l'INH no fa altra cosa que mirar de reconèixer el nostre passat natural en aquells bíceps ortopèdics, en aquell tors avellutat que el monstre de Frankenspain ensenya grotescament arreu sabent -però no volent saber, amb un patetisme dramàtic- que pertanyen a un altra criatura. Moltes gràcies, Roger, per la teva clarividència.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
20934
Entrevista a En Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys: 'La data de naixement d'en Colom'
Presentació del Simposi
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Al 1511, en editar-se l'Elogi de la Follia, Erasme ja hi denuncia la pràctica consolidada de la censura, on els...[+]
Us presentem una novetat per aquest Sant Jordi. Es tracta "Del Ter al Túria", un llibre escrit conjuntament per...[+]
Viu o mort al 1484? Aquest punt bloqueja molts investigadors, però En Jordi Bilbeny et dóna la clau per passar...[+]
Canal 9 informa dels estudis de Jordi Bilbeny i Francisco...[+]