Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història s'assembla a un sord que contesta preguntes que ningú fa."
Lleó Tolstoi
ARTICLES » 20-10-2017  |  PROJECTE LLETRES CATALANES
2255

La llengua de la 'Loçana Andaluza'

Article d’en Rafel Mompó, en què reelebora i amplia la seva comunicació al 16è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya del novembre del 2016 a Arenys de Munt.

Edició de la Loçana Andaluça

Fa uns anys vaig començar un estudi sobre els trets lingüístics de l’obra Retrato de la Loçana andaluza, més coneguda, abreujadament, com La Loçana andaluza. El novembre de l’any passat, vaig acceptar l’amable invitació de Jordi Bilbeny per tal de fer-ne una breu exposició amb motiu del 16è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya, celebrat a Arenys de Munt i organitzat per l’Institut Nova Història. En aquest article presente algunes de les qüestions que vaig apuntar llavors i que són fruit d’aquest treball que tinc prou avançat, almenys bastant com per a sostenir la tesi que ara miraré de justificar, com és que l’obra original havia d’estar escrita en català i que el text que ens ha pervingut és una traducció maldestra amb errades garrofals i sintaxi desllorigada. Caldrà, però, fer unes consideracions prèvies.

L’obra ha estat integrada en això que es coneix per literatura castellana del Segle d’Or, tot i que d’una manera ben paticular, per dos motius: primer perquè va ser descoberta a mitjan segle XIX i abans no se’n tenia cap notícia, i segon perquè eminències com Menéndez Pelayo (2012: 1465) han provat d’allunyar-la, ja no de la qualificació d’àuria sinó de la mera literatura, a base de  condemnes severíssimes: “la Lozana, que bajo ningún pretexto hubiera debido exhumarse”. Aquest menyspreu, certament, ha estat revisat en els darrers temps i s’han fet i se’n fan anàlisis a doll, malgrat “que no es tarea para ningún crítico decente” (2012: 1370). El mateix polígraf santanderí no devia ser molt decent, des de la seua pròpia perspectiva, esclar, perquè hi esmerçà un bon feix de planes a analitzar aquest text “inmundo y feo”, en les quals trobem algunes consideracions encertades de què ens aprofitarem.

Ens ha pervingut només un exemplar de l’obra. És conegut i incontrovertible, des del primer moment, que aquest exemplar fou descobert per l’hispanista Ferdinand Wolf l’any 1845 a la Biblioteca Imperial de Viena. Aquest home era, de fet, conservador d’aquella Biblioteca i cinc anys enrere, el 1840, havia fet una altra troballa, l’anomenat Cançoner de la Biblioteca Vaticana. No obstant això, dins d’una història plena d’anomalies ensopeguem amb aquesta altra: a l’edició de La Loçana feta a Madrid, imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra el 1871, a la Advertencia preliminar que és obra de Feliciano Ramírez de Arellano, Marqués de la Fuensanta del Valle, llegim:

“No sólo no existia ejemplar en ninguna de las bibliotecas de los aficionados á esta clase de libros, sino que ni Nicolas Antonio, ni La Serna Santander, ni Moratín, ni Salvá, ni Brunet, ni otro alguno de los que han escrito sobre bibliografía, citan La Lozana Andaluza entre las obras escritas en el siglo XVI. Fué el primero que la encontró en la Biblioteca imperial de Viena nuestro querido amigo y distinguido bibliófilo el Sr. D. Pascual de Gayángos, quien en su excelente introduccion á los libros de caballerías1, no sólo hizo mencion de ella, sino que dió á conocer el nombre de su autor”

A la nota corresponent, se’ns innova que l’obra del bibliòfil fou publicada el 1857 (“Nota 1. «Biblioteca de Autores Españoles. Libros de Caballerías, con un discurso preliminar y un catálogo razonado, por D. Pascual de Gayángos.» Madrid, M. Rivadeneyra, 1857”), és a dir, dotze anys després de feta la troballa per Ferdinand Wolf. Una adjudicació indeguda que, pel que jo sé, no va ser corregida ni esmenada.

Una altra particularitat de l’exemplar conservat rau en el fet que no hi consta el nom de l’autor, ni la data ni el lloc d’impressió. Tampoc té frontispici ni colofó. Sí té, però, una portada que reproduïm:

Al Argumento de l’obra[i] l’autor vol fer constar que “ni quise nombre, salvo que quise retraer munchas cosas retrayendo una, y retraje lo que vi que se deb[e]ría retraer;” (Perugini 2004: 10). Això no obstant, un tal Francisco Delicado, actiu com a autor i editor a Venècia, sobretot a les desenes 20 i 30, es possessionarà com a “componedor” de La Loçana. Les informacions biogràfiques que hom té sobre aquest personatge gairebé són totes les que ell mateix va voler donar, si exceptuem les que lliurà l’estudiós Francesco Ugolini a partir d’un llibret litúrgic Spechio vulgare per li sacerdoti que sembla que escriví i es publicà a Roma el 1525. Anòmalament, Ugolini no va voler revelar mai la ubicació d’aquesta obra.

Delicado consta també com a autor d’una obra sobre la sífilis El modo de adoperare el legno de India occidentale, salutifero remedio a ogni piaga et mal incurabile, publicada a Venècia l’any 1529. Igualment, figura com a seua una altra obra sobre el mal de senment (de Sent Ment, en realitat), aquesta desapareguda, anomenada De consolatione infirmorum que, per informacions de Toda i Güell, i de Palau i Dulcet, hauria estat editada l’any 1549.

L’altra activitat literària a què es dedicà Delicado fou la d’editor i corrector d’impremta de textos com ara la Tragicomedia de Calixto y Melibea, Cuestión de amor, Cárcel de amor, els quatre llibres d’Amadís de Gaula i els tres llibres de Primaleón et Polendos, su hermano, hijos del emperador Palmerin de Oliva. L’autoria de La Loçana es deriva de la Introducción al llibre tercer d’aquesta darrera obra, on el tal Francisco Delicado diu “como lo fuí yo cuando compuse La Lozana en el comun hablar de la polida Andalucía” (CP: 448).

Per manca d’espai no entrarem ara i ací a tractar els nombrosos problemes de transmissió textual, de declaracions i documentació contradictòries, etc., i donarem provisionalment per bona com a data d’edició de l’únic exemplar que es conserva, l’any 1528 a la ciutat de Venècia. Bo i fent només un altre apunt sobre anomalies. No es pot dir amb seguretat la pàtria de l’autor, perquè el mateix Delicado en uns llocs declara ser natural de Martos (a Jaén) i en altres de Còrdova. Curiós cas aquest d’un home que no sap d’on és, perquè advera a l’edició de l’Amadís de Gaula de Venècia, 1533 (CP: 432): “Fué revisto, corrigiéndolo de las letras que trocadas de los impresores eran, por el vicario del Valle de Cabezuela, Farncisco Delicado, natural de la Peña de Martos”, mentre que al Modo adoperare, escriu (CP: 376): “vi fusse quel ordine, over quella facondia che si richiederebbe, il mio essere externo e nato in la diocesi di Corduba, cità si Spagna, e nutrito in la pegna de Martos”. En resum, després de llegir les seues informacions al respecte hom no en trau l’aigua clara.

Defensar la tesi de la catalanitat original de l’obra passa com és lògic, entre altres coses, per estudiar al detall el lèxic, la fraseologia, la sintaxi i les particularitats semàntiques d’alguns d’aquells elements lèxics emprats, des del punt de vista diacrònic i geogràfic. Faré un repàs succint i donaré algunes mostres d’aquells fenòmens que considere més significatius. Es podrà comprovar com la major part són reincidents, vull dir que ja han estat exposats per altres investigadors en estudiar altres obres. Ben concretament, remet els lectors als treballs que pot trobar en aquest mateix web, obra de Jordi Bilbeny, Àlex Sendra, Pep Comajuncosa, Lluís Batlle, etc. És aquesta una feinada lenta però necessària.

Juntament amb això, miraré de justificar amb alguns exemples que el traductor, algunes vegades, no va saber entendre el text de partida i, de resultes d’això, va deixar una obra nyafegosa, tota sollada de mots i construccions impossibles. Perquè el primer pas per fer efectiva una traducció ‒ho torne a dir‒ rau a entendre què es diu per poder traslladar el significat a la llengua d’arribada, amb les paraules i estructures adients. Com que el torsimany no se n’ha sortit, ha llegat un text que no trau ficaci i, d’afegit, ha deixat les proves del seu quefer inepte.

El mateix Menéndez Pelayo hi degué copsar que la cosa no era com la volia el “delicado componedor” ‒que així s’autoqualifica Francisco Delicado‒, i per aqueix motiu escriví (2012: 1375): “La lengua de la Lozana es tan singular como su argumento y estilo. Aunque ridículamente haya sido calificada en nuestros días de «joya de la literatura española» y su autor del «mejor hablista de su tiempo», no hay libro del siglo XVI cuya prosa sea más impura ni más llena de solecismos y barbarismos. Pero su misma incorrección la hace muy curiosa. Lejos de estar escrita en «lengua castellana muy clarísima», como anuncia el frontis, lo está en aquella lengua franca o jeringonza italo-hispana usada en Roma por los españoles de baja estofa que llevaban mucho tiempo de residir allí, y que, sin haber aprendido verdaderamente la lengua ajena, enturbiaban con todo género de italianismos la propia”. Aquesta tesi lingüística de M. Menéndez y Pelayo, la mescla indestriable i depauperada d’italià i castellà, aquesta mena d’argot o pidgin lamentable, molts crítics l’han seguida, bo i llevant-li la major part de càrrega negativa i, fins i tot, posant-la en valor. Tanmateix, més d’un estudiós, com ara J. A. Frago (1988), ha qüestionat i matisat aquesta lingua franca, aquesta presència de l’italià. Sobre aquest punt, nosaltres anem una mica més lluny, tot adjudicant com a catalanismes molt del lèxic i les contruccions que normalment, fins ara, han passat per italianismes.

En qualsevol cas, no parlem solament d’un conjunt de paraules i girs propis d’un argot. El mateix Menéndez Pelayo (2012: 1376) féu explícit que la cosa va molt més enllà: “No sólo algunas palabras, sino más de un centenar de ellas jamás oídas en Castilla, y lo que es peor formas estropeadas de la conjugación, y una sintaxis flotante y anárquica, que no es ni española ni italiana, impiden que tal libro pueda ser considerado como texto de lengua” [Les remarques són meues]. Bé, el polígraf no fa sinó constatar el fet de la incorrecció massiva del text. Un cas semblant, per cert, al del Quixot de Cervantes, que ha deixat perplex més d’un hispanista al llarg de temps.

Però tampoc podem adjudicar la llengua del text a una tria dialectal. La pretesa parla andalusa, més exactament, “el común hablar de la polida Andalucía” descansa únicament sobre la declaració quimèrica d’un tal Francisco Delicado que s’apropia l’obra temps després d’haver estat impresa anònimament, sense colofó, etc., com acabem de veure. Ara bé, aquesta pretensió ha estat seguida acríticament i d’això se’n queixava Juan A. Frago Gracia al treball Norma lingüística y artificio literario en La Lozana Andaluza (1988: 42): “es curioso comprobar cómo, no habiendo estudios sobre la historia del léxico andaluz, los literatos hacen afirmaciones de semejante calado sin, se mire como se mire, el menor soporte filológico que las avale”.

Capítol a part és aquell que ateny a les sorprenents, de vegades increïbles, anticipacions, el que anomenaré els incipit –o quasi‒ de Delicado. És a dir, el fet que siga pioner en l’ús de tants i tants mots en llengua castellana. També J. A. Frago (1988: 56) ja va prendre en consideració aquest aspecte d’una obra: “cuya lengua literaria parece atestiguar además bastantes anticipaciones cronológicas”. I no és pas l’únic que s’hi ha fixat. Per exemple diu Joset (1996: 870): “Es así como ‒y ésta fue nuestra primera sorpresa‒ una atención constante a los problemas léxicos de La Lozana nos ha permitido aclarar con luz nueva la historia de no pocas palabras españolas. Margherita Morreale había observado que la lengua de Delicado mezcla varias capas cronológicas, arcaísmos y latinismos «cuya documentación nos sorprende por temprana». Otros estratos lingüísticos aparecen documentados por primera vez en castellano con muchos años ‒y a veces siglos‒ de anterioridad con respecto a lo afirmado en los diccionarios al uso”. Nosaltres, per la nostra banda, ens hem aturat davant d’aquest fenomen i hem descobert un patró explicatiu en posar en comunicació aqueixes paraules i construccions sintàctiques amb els corpus catalans i amb la gramàtica històrica.

Una singularitat més. L’autor, per plagueria anticlerical, parteix l’obra en mamotrets en compte de capítols (més tard en parlarem breument). El fet que hi haja un mamotret, el que fa X, en què uns personatges parlen català, podria significar una objeció a la meua tesi. Ben bé podria ser això un estratagema, una matràfola del traductor, però el pes de l’anàlisi cultural i filològica del text em sembla suficient per no haver de patir per la seua motivació.

EXEMPLARI del lèxic
• “y mira qué numblo tornó en entrando”. El “numblo” del text no és més que una deformació de núvol, no com a substantiu sinó com a adjectiu [DCVB]: “II. adj. Ennuvolat; cobert de núvols”. No he trobat cap altra referència als corpus del castellà. Un catalanisme lèxic no gaire ocult.

• Diverses vegades apareix al text la moneda quatrí, per exemple: “que en toda mi casa no hay cuatrín ni maravedí ni cosa aparejada para serviros”. El primer registre del CORDE pertany al Cancionero de obras de burlas provocantes a risa, després figura com a usuari Torres Naharro, a la Comedia Tinelaria (1517), amb la forma quatrín, i després Delicado. José Luis Garcia (2002, 1048), al seu treball sobre els noms catalans i valencians de les monedes diu que era un “billó napolità de Ferran I de Nàpols”, i apunta que també es coneixia com a quatrino. A Barcelona apareix documentat, cap al 1505, a la impremta de Pere Posa, en concret a la butlla Indulgències de Juli II,  “Sia manifest a tots els fidels cristians que podran ajudar i socórrer d'almoina o caritat de cinc quatrins...”, (Lamarca 2015, 175) ; i torna a aparéixer una mica endavant (1506-1510), en una altra butlla, a la impremta barcelonina de Carles Amorós (Lamarca 2015, 205). Hi ha anotacions de Ferran Colom de l’any 1521 en què fa constar el preu en quatrines d’alguns llibres que havia adquirit (Vallès 1994, 29). Gonzalo Fernández de Oviedo trasllada la moneda a Roma i en dóna el valor [CORDE]: “e un cuatrín romano es tanto como un maravedí”, Historia general y natural de las Indias, I, 81.

• “¿No vistes que contrahicieron allí a munchos?”; “estoy enojada porque me contrahicistes en la comedia de carnanval”. El verb castellà contrahacer i les formes derivades, epecialment amb el significat de [DCVB]: ‘Imitar, fer allò mateix que fa un altre; cast. remedar’. Especialment: a) Imitar fraudulentament, falsificar; fer una cosa imitant-ne una d'autèntica’, tot just es fa d’ús regular en aquesta època. Per exemple, el més matiner a emprar la forma “contrahicieron” fou ‘Delicado’, i el CORDE només aporta dues referències més al llarg de tot el temps. De la forma “contrahicistes” únicament forneix aquesta ocurrència de La Loçana. Almenys des de R. Llull ja estava en circulació al món català.

• En un moment donat, diu la Loçana: “…que lo bese en el tranchahilo, él y sus zafos”. Cal dir primer de tot i per no despistar-nos, que el dígraf ch no correspon al so castellà de la consonant africada postalveolar sorda [ʧ], sinó que correspon a la consonant oclusiva velar sorda [k]. És a dir, si el torsimany hagués entés i transcrit correctament hi hauria “trancahilo”, però ha deixat el rastre de l’ortografia catalana antiga trench, com ara veiem a l’Spill de J. Roig [CIVAL]: “Nunca peccà, / donchs may trenchà / la lley aquesta”.

Segona qüestió, només cinc autors forneix el CORDE com a usuaris d'aquest mot: Quevedo, l'anònim de l'Estabanillo González, l'Inca Garcilaso, ‘Delicado' i Gonzalo Fernández de Oviedo. Encara que no és recollit al CORDE, també Correas se’n féu ressó. Ara bé, només ‘Delicado’ i Quevedo usen el mot en un sentit equivalent. El primer de forma espontània, de manera diegètica; el segon ho fa en un context exegètic, sense explicar-se però, d’on ha eixit el mot. Podem comprovar l’ús que en fa a Gracias y desgracias del ojo del culo. Hi diu [CORDE]:

“culo, voz tan bien compuesta que llena la boca * del que nombra; y [ha habido] * quien le ha puesto nombre gravísimo y latino llamando a las nalgas antífonas,* por ser dos; otros le llaman del oficio * asentaderas; algunos trancahilo, * y no he podido * hallar, en cuantos libros he revuelto, por qué llamaron así con una voz compuesta, aunque hay quien lee trancahigo, por parecer higo en lo arrugado del pezón; mucho más fácilmente topé lo de llamarse el ojo del culo * manojo de llaves por lo redondo del cabo y muchas molduras que hacen aquel mismo repulgo, y viene con los que llaman cofre al culo que es darle cerradura.”

El DRAE tampoc no sap ajudar, fora d’una definició restringida (“1. m. Nudo o lazo sobrepuesto para que estorbe el paso del hilo o cuerda por alguna parte”), i no aventura cap etimologia. Jo postule que hauria de ser catalanoaragonesa. He trobat un cas incipient català (amb el mateix significat de La Loçana) a la facècia epistolar renaixentista valenciana Les estil·lades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora, y per ella a ell: «entorn del trencafil de la violeta se me són fetes morenes que·m donen més proïja que ronya de colses». I al Cançoner de l’Acadèmia dels Nocturns hom pot llegir unes REDONDILLAS AL Engonari de la Lonja amb el mot:

“Ningún caballer presum

pasarte ralla primera

per ser, sens meja é sens fum,

lo trenca-fil antorxera

que á tot lo mon dona llum.”

D’altra banda, a la Wikipedia aragonesa llegim: “himen u virgo recibe a denominación de trencafil [4] u trencafil de la viroleta [3] en aragonés benasqués”. I, finalment, el DCVB reuneix gairebé tots els significats possibles, que hom pot comprovar, siguen quins siguen, com de migrats són en castellà: TRENCAFILA f. || 1. Fil resistent que passa enfilant les darreres malles dels filats de caçar i uneix la tela d'aquests a les puntes de les canyes (Mall.). || 2. Costura entrellaçada que els enquadernadors fan entre la corda i la capçada de cada costat al llom d'un llibre, quan el cusen, per fer més fort el relligat; cast. cadeneta. || 3. Paret prima, baixa, que serveix de partió o divisòria (Manacor, segons Mn. Alcover). || 4. Porta falsa (Labèrnia-S. Dicc.).Fon.: tɾɛŋkəfíɫə (or.); tɾəŋkəfíɫə (mall.).

Les accepcions de Gonzalo Fernández de Oviedo s'avenen amb la 1 i 2 del DCVB, la de Delicado aproximadament amb la 4, igual que l'obra valenciana renaixentista i la wiki aragonesa, ara bé probablement substituint ací l'anus per la vagina, cosa ben probable en una obra com aquesta on hi ha tota mena de combinacions sexuals. Quevedo i Correas, quan al·ludeixen a aquest significat, segueixen el semantisme del mot aragonès i català. Referma el significat l’accepció que du el Diccionari Torra, tal com ve recollit al DCVB: “Ces, cul, lo darrera, lo detràs, la porta falsa, la trencafila o salvo honor: Anus, podex, sedes, Torra Dicc.”

• Tot i que el DRAE dóna com a etimologia de cojín el llatí, sense tindre en compte el conducte pel qual va arribar al castellà, el BDELC de Corominas (1990: 158) sí informa que la via més probable és el català coixí. “Dacá un cojín para esta señora”. El CORDE registra com a primers usuaris, tots per la mateixa època, Delicado, Bartomeu Casaus i Gonzalo Fernández de Oviedo. Naturalment, ens hem de preguntar com és que un andalús que es vanta d’escriure en la planera parla andalusa i que feia anys i panys que vivia a Roma, ompli el seu text de barbarismes i, molt especialment, de catalanismes. Potser el seu entorn romà era català o, potser, era catalana la seua llengua natural.

• Duplicacions o geminacions no admeses per Nebrixa: “Illustre”; “intelligencia”; “intellecto”. Recordem que Delicado a la Introducción dels tres llibres del Primaleón (iiij r.) se’n reconeix deixeble: “Porque como dice mi preceptor Antonio de Librixa, Quien menos vale se endereça en las puntillas por pareçer Mas de lo que es”. En aquesta mateixa obra, igual que a La Loçana, desatén les lliçons del mestre i gemina on no pertoca (iiij v.): “La qual fue dirigida según paresce Al noble y muy grande de coraçon y hechos el muy illustríssimo Duque de Sessa”. És a la seua Gramàtica (1492) on Nebrixa dóna aquesta regla que desobeeix Delicado, el seu suposat deixeble: "La segunda regla sea: que aunque la lengua griega & latina puedan  doblar las consonantes en medio dela dicion: la lengua castellana no dobla sino la .r. & la .s. por que todas las otras consonantes pronuncian senzillas. estas dos alas vezes senzillas: alas vezes dobladas. senzillas como coro. cosa. dobladas como corro. cosso. De aqui se convence el error delos que escriven en castellano illustre, sillaba. con doblada .l. por que assi se escriven estas diciones en el latin. ni estorva lo que diximos en el capitulo sexto: que podiamos usar de doblada .l. en algunas diciones  como en estas villa silla. por que ia aquella .l. doblada no vale por .l. sino por otra letra delas que faltan en nuestra lengua.” Però el més increïble de tot plegat és que el mateix Labrixa (té tants noms com deixebles) en una obra posterior, el Vocabulario español-latino (1495) en fa ús, de la forma geminada, tot desobeint-se a sí mateix (1951: ·a·ij·): "Al mui magnifico & assi illustre señor Don Juan de Estuniga maestre de la caualleria de Alcantara de la orden de cister". Em sembla que aquestes geminacions són catalanismes, tot i que, per descomptat, sempre se li poden tirar les culpes als caixistes!!

•  Considere un catalanisme flagrant la locució que apareix en aquesta frase: “LOÇANA: Pues hace vos ansí siempre, que hinchiremos (sic) la casa a tuerto y a derecho”. Malgrat que aparega, de tant en tant, en rares referències literàries castellanes, com per exemple a La Celestina, sota la forma “a tuerto o a derecho”. Perquè com és notori, les darreres investigacions (J.G. García-Valdecasas, 2000; J. Bilbeny, 2009; À. Sendra, 2013 i 2014; L. Batlle, 2014; M. Civera i Gómez, 2016) acosten sòlidament aquesta obra cap al món catalanoaragonès, i en concret cap a València (Morvedre) i la llengua catalana. Cal recordar que ja al segle XVIII l’il·lustrat valencià Joan Antoni Maians apuntava en aquesta direcció. En carta a Carlos Andrés, compatriota seu, bo i parlant de les edicions de La Celestina li diu: “Aviendo adelantado esto, me he ido a Murviedro, no a regalarme, aunque lo he estado en gran manera por la magnificencia del hospedage, sino a divertirme concibiendo ideas exactas de las cosas[iii]”.

• Quan al mamotret XXVI surt aquesta oració “que aquí me quedara con vuestra señoría todo hoy”, també s’està fent servir una adaptació de l’adverbi català Totjorn o tot jorn, amb el significat de ‘cada dia, sempre’. Si jutgem pel CORDE, el traductor del Retrat sembla ser l’introductor de l’expressió en castellà. És un d’aquells incipit a què ens hem referit abans. El següent document on es torna a usar trigarà mig segle encara (1578). En català és emprat, ininterrompudament, des del temps dels trobadors. Ho fa Ramon Llull, Pere March, Guillem de Copons a la traducció del Llibre del tresor (1418) de Brunetto Latini, Eiximenis al Libre de les dones (caps. 54 i 56), Ausiàs March, per exemple al Poema XI, Joan Berenguer de Masdovelles al seu Cançoner, etc.

• Ens fixem ara en aquest diàleg: “LOÇANA (...) ¿Qué habéis, amores? / RAMPÍN: No nada, sino demandaros de merced que toda esta noche seáis mía”. Com diu Gonzalo Correas (1627) al seu Vocabulario de refranes y frases proverbiales [CORDE]: “Por anbiguedad tiene grazia: "nonada", es: ninguna kosa; i "no nada" es: ke no sabe nadar”. És a dir, si hom escriu en castellà tot junt nonada es refereix a una cosa distinta a si ho fa separadament. A mesura que el Segle d’Or de la literatura castellana va perdent la seua brillantor, aquesta i altres fórmules van desapareixent. ¿Què ha passat? No res, se’ns diu, que han passat de moda. Però tal volta caldria assajar altres arguments no autoreferencials.

• “Ya soy casada, no's cale burlar”; “no os cale venir porque no hay para qué ni a qué”. A parer meu, aquest catalanisme és difícilment discutible. Ens aturem altre colp al CORDE a fi de veure la seua presència en els registres. Per començar, comprovem que els primers casos són aragonesos, corresponen a l’escriptori de Johan Ferrández d’Heredia. També convé adonar-nos com desapareix abruptament amb el decandiment del Siglo de Oro. I, finalment, cal parer esment al fet que, d’entre les poques aparicions (hi ha altres variants com “no cale”; “no les cale”, etc.), algunes pertanyen a la traducció castellana del Tirant. On l'edició castellana diu [CORDE]: "Tornaos a dormir, que no os cale yr adelante.", l'original català diu [CIVAL]: "Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar" o, allà on diu en castellà [CORDE]: "Y de la gente de pie no os cale aver duda, que yo pienso que a mal de su grado son venidos", en l'original català llegim [CIVAL]: "E de la gent de peu no us ne cal haver gran dubte, car yo pens que mal lur grat hi són venguts".

Per cert, després veurem un exemple d’incomprensió del text original, probablement d’un manuscrit, que mena a una mala traducció, i tot a compte del verb caldre.

EXEMPLARI construccions sintàctiques catalanes
• Absència sovintejada de la preposició a en el cas de CD: “que no hay persona que haya conocido Ø la señora Loçana en Roma”; “sino que llama Ø el aguinaldo mancha”; “y Ø sus mugeres las conozco yo”, etc.

• Negació expletiva o espúria amb no o que no en oracions com ara: “sabía yo más que no sé”; “que ni sus palabras ni su sobrino no me empreñarán”, etc. Tot i que els corpus castellans, minsament, recullen algunes referències, estem davant d’una construcció no patrimonial.

• Ús sovintejat de l’impersonal el hombre equivalent al català hom. En aparéixer, els editors se senten sovint impel·lits a inserir alguna nota a tall de fer clarícia. Així, Allaigre (2011: 205), o també Perugini (2004: 70) qui davant de la frase “y cosas que el hombre no haya de comprar”, apunta: “Corresponde al impersonal, como el francés on”. El fenomen de la pronominalització a el hombre, que apareix en castellà durant un breu període i desapareix per sempre més, està lluny de ser satisfactòriament explicat. Gernert/Joset (2013: 40 i 528) constaten, com altres estudiosos, que és relativament freqüent al segle XVI, però tendeix a la ràpida desaparició al XVII. També aquests editors elaboren notes informatives i davant d’aquesta oració: “y siempre halla el hombre lo que no busca”, fan el següent comentari: “una halla”. Com que al nostre text els subjectes són molt sovint femenins, però suporten la forma pronominal el hombre (“aunque el hombre quiera hilar por no estar ociosa”), els editors multipliquen els comentaris per al lector castellanòfon. Una altra vegada, Perugini escriu (2004: 325): “Como en otras ocasiones el hombre està por el sujeto impersonal, tan impersonal que soporta el atributo femenino”.

• Diminutius amb sufixació en -eta (o –ita per a casos no habituals) i en –ico/ica. Per exemple: “Y de qué se hacen estas rosquitas”, on curiosament l’autor empra una forma de diminutiu típicament catalana i no la que seria lògica en castellà, rosquillas. Car, si ens fiem del CORDE, no hi ha cap altre ús documentat anterior a aquest, i el primer posterior pertany al segle XVIII, després apareixen un parell de casos del XIX (de Mèxic i l'Equador), i uns pocs més al XX. Pel que fa als diminutius en –eta com ara en “han paciencia la[s] pobretas y se escusan el posible”, Perugini (2004: 125) considera que podria ser italianisme, però jo el considere un catalanisme. Frago (1988: 58) constata que “Lo más frecuente es que las palabras sufijadas con este diminutivo se apliquen en pasajes en los que hay alguna referencia a italianos o a catalanes, e incluso a un ambiente judío que suele identificarse con estos últimos”. Si ara parem esment de la sufixació en –ico/ica (“¡Qué coñico tan bonico!”), independentment que puga ser considerada aragonesisme, el valencià n’ha fet i en fa ús a bondó. Especialment el de migjorn, com ho palesen la parla de Guardamar i d’altres indrets [Vegeu El parlar de Guardamar, en especial la pàg. 26]

Perugini (2004: 78), ben oportunament, ens recorda com a La Celestina hi ha aquest mateix tret estilístic de proliferació de diminutius. Proclivitat, com és sabut, característica dels parlars valencians.

• Introducció de la preposició en per indicar direcció en compte de a. Perquè en català en pot introduir el complement de certs verbs de moviment, indicant el terme d'aquest, però no és característic del castellà. Vegem-ne una mostra: “passando él en levante”; “que me vaya en Italia”; “vaya otra vez en España” ; “Sobí, Señora en casa vuestra”, etc. Un exemple català del Tirant [CIVAL]: “E de allí ensemps partiren per anar en Roma”.

• I a l’inrevés, ús de la preposició a amb valor de situació, sense moviment, quan en castellà hi tocaria emprar en. Pose tres exemples, dos d’ells petits diàlegs: “no se vende al puente”

“— (…) Y, ¿a qué parte morábades?

— senyora, a la cortiduría.”

“—¿Y dónde es esa casa que decís?

— a la Aduana”

• Invenció de formes d’imperatiu. S’ha considerat com un tret distintiu de “el común hablar de la polida Andalucía” i, en particular de La Loçana (vegeu abans l’opinió de Frago), els imperatius del tipus “mirá”, “caminá”, “enlodá”, etc. No obstant això, la mateixa Loçana i altres personatges empren els imperatius per recta via: “andad”, “dad”, etc. Aquelles formes acabades en vocal accentuada á o en í serien un intent de reproduir les terminacions d’imperatiu del català en –au i en ‒iu: mirau, veniu, anau, etc., corresponents al tractament de vós. Ho mostra ben clarament l’ús dels imperatius de tuteig ara sí completament normals: “ven acá” (vine ací) i també “ven abaxo” (vine baix). Quan al text apareix “vení”, es correspon amb “veniu”. Quan diu “caminá” substitueix “caminau”, com es pot deduir per aquest exemple de Vicent Ferrer [CIVAL]: “caminau axí com yo·us diguí estos dies, anant de esglesia en esglesia, e guanyareu molts perdons”.

• La polisèmia del verb demanar català, que no té el castellà, hi produeix confusions per culpa d’oracions maldestres i escarromiades. Vegem-ho: “ Y asimismo le demandaba de su niñez” [DCVB: “Expressar a qualcú allò que desitgem saber; cast. preguntar.”]; “ si me demanda di que fui a mi casa” [DCVB: “Expressar que desitgem que vingui qualcú; cast. pedir, reclamar, llamar”] ; “y suplicóle que le demande que me hable” [DCVB: “Expressar a qualcú allò que desitjam obtenir d'ell; cast. pedir.”].

• Emprament de com introduint frases temporals i amb significat de posterioritat d'una acció o d'un estat respecte d'un altre; o bé de simultaneïtat, igualtat de temps entre dues accions o entre dos estats. Així, tenim frases d’aquesta mena:“Y como fui allá, no me querían acoger”; “y quiero ir esta tarde al estufa y, como venga, que peg[u]emos con ello”. És obvi que aquestes construccions amb la conjunció amb valor temporal resulten estranyes en castellà i per aquest motiu Gernert/Joset, que han enllestit l’edició de la Real Academia Española, veuen necessari aclarir: “Y cuando fui allá”. Un esclariment superflu en català.

• En català el pronom relatiu i interrogatiu qui és invariable per al singular i el plural. No així, generalment, en castellà, tret de certs textos del Segle d’Or. Perugini (2004: 89) considera oracions com aquestes: “y, como supieron quién yo y los míos eran”; “¿Quién son éstos que vienen aquí?”, exemples de constructio ad sensum que, segons l’OED és “Any construction in which the requirements of a grammatical form are overridden by those of a word-meaning: e.g., the construction of a collective noun in the singular with the plural form of a verb because the noun denotes a plurality”. Efectivament, aquesta és una definició del fenomen, però no aborda ni resol la qüestió de l’aparició sobtada en un moment de la història literària de la llengua castellana, i la desaparició igualment sobtada, d’aquest cas concret amb el pronom qui.

• El període sintàctic sovint es basteix sobre la iteració de la i copulativa, de manera semblant a com fan altres obres, per exemple, el Tirant. Ara bé, de vegades arriba a ser-ne excessiva, fins al punt que les frases no tenen cap ni centener. I això és perquè algunes d'aquestes i haurien estat confoses amb el pronom feble hi que, com és sabut, antigament s’escrivia també y, i o hic en català. Si analitzem una frase com aquesta: “Y siendo ella hermosa y habladera, y decía a tiempo, y tinié gracia en cuanto hablaba de modo que embaía a los que la oían”, observem que totes les y copulatives fan bon sentit menys la que he remarcat en negreta. Si hi restaurem el pronom feble, l’oració es torna gramatical i elegant: “I essent ella bonica i parladora, hi deia a son temps i tenia gràcia en quant parlava, de modo que embaïa als que la sentien”.

• A l’obra se succeeixen una gran quantitat de sí, molts del quals pense que corresponen a la forma catalana antiga de l’adverbi, equivalent a així. Tal com diu el DCVB: “Sí. Seguit de verb, equival a ‘així, d'aquesta manera’; cast. así”. Vegem-ne un parell d’exemples:

“LOÇANA: Pues todo eso quiero que vos me mostréis.

RAMPÍN: Sí haré.”  (Així faré)

LOÇANA: ¡Mira qué casa tiene este judío! Este tabardo quiero que me cambie.

RAMPÍN: Sí hará.”  (Així farà)

Si veiem una mostra catalana més o menys de la mateixa època, comprovarem que aquest punt va ben atraçat [DCVB]: “«Sí't faràs tu, si perseueres en crueltat», Tirant ”.

• Construccions de preposició en + infinitiu. Per bé que hom troba casos documentats en castellà, considere que és forma catalana que ha estat manllevada. Deixe dues ocurrències: “y en ver un hombre sabía cuánto valía”; “Son los bofes en sentir el tocino”

• Confusió de formes verbals d'indicatiu i subjuntiu, idèntiques en català, però que no ho són en castellà i que el torsimany no distingeix. Per exemple vays/vayáis per aneu. Contràriament, no fa servir un erroni “traéis” sinó que usa correctament “traigáis”, perquè en català no són idèntics: el pres. ind. es conjuga dueu i el pres. subj. es conjuga dugueu. Vegem-ho: “Y vení presto, que quiero que vais conmigo para que traigáis a esta señora cierta cosa que le placerá”.

La cosa és més greu encara perquè s’hi arriba afegir en algun cas l’imperatiu, de manera que la troca és ben embolicada. Per exemple, en català, per al verb filar, la segona persona plural de present d’indicatiu, la segona persona plural de present de subjuntiu i la segona persona singular d’imperatiu (tractament de vós) són idèntiques: fileu. Per la seua banda, el castellà fa respectivament hiláis, hiléis, hilad.

Hi ha un passatge en què la Loçana és aconsellada per una vella. Mira de fer-li veure que és millor que no treballe a casa d’una dona rica “que no hay cosa tan incomportable”, i que és millor que treballe per a un home. En aquest punt li solta una mena de consell o de frase feta popular i que, pel context, demana un imperatiu. No obstant això, mirem com està construïda la frase, com articula el traductor l’apel·lació al fet que la Loçana vetlle pel seu regit, ¡ en present d’indicatiu!: “«¡Ama, hiláis para vos!» Podéis ir a estaciones y a ver vuestros conocientes, que nadie no's dirá nada”. Evidentment, el temps verbal que s’escau és l’imperatiu: “«Ama, ¡fileu (hilad) per a vós!» Podeu anar a estacions i veure…”. Per si fos poca cosa, el signe d’exclamació n’és un indici més, de la necessitat d’un imperatiu, que devia ser a l’original sota la forma plurimodal fileu, però el torsimany no va pegar en terrer.

EXEMPLARI d’italianismes vs. catalanismes
• Construcció estativa. Ús de la forma de perfet compost o altra, amb el verb ésser com a auxiliar (en comptes del verb haver) + verb estar. Posem per cas: “le demandaba de su niñez, en qué era estada criada”; “y soy estada dama de grandes señoras”; “¿Do eres estado hoy?”, etc. A gran part dels estudiosos els sobta aquesta estructura —que es multiplica al llarg de l'obra—, i la major part d'ells (Perugini, Allaigre, etc.) la consideren italianisme. Deixe un parell d’exemples, contemporanis de La Loçana i d'ambient valencià [CIVAL]:  “Ý les lletres que té escrites senyalen que aquella fàbrica era estada feta a despeses de Sertòrio” o “Entrant Abderramén en València, prengué les mullers ý fills de Abdal·là ý -portà ·ls a Còrdova, recobrant la senyoria de València, que quasi era estada separada de la corona de Còrdova”, Pere Antoni Beuter, Primera part de la Història de València (1538).

• El sintagmes que apareixen a les següents frases, són considerats també italianismes: “y tal vuelta el ánima apasionada no se acuerda de sí”; “y cualque vuelta apretaduras, y todo”; “Por una vuelta soy contenta.”; “porque otra vuelta mirara lo que hacía!”. Ara bé, no hi ha cap dubte que també són catalans aquests sintagmes, de manera que només m’aturaré en el menys habitual “cualque vuelta”, que el trobem a l’Spill de Jaume Roig:  “Si cavalcava, / fent qualque volta, / a missa solta / yo me’n tornava”; o el trobem a un document borgià: “si ja qualque volta stant Ses Alteses molt en València anassen a visitar a Gandia” [CIVAL]. Modernament ha estat emprat per J. Maragall o Víctor Català.

• Allaigre (2011: 180) i Gernert/Joset (2013: 510) admeten que el futur en oracions temporals subordinades no és una construcció habitual del castellà de l'època, i apunten la possibilitat que siga italianisme per a frases com: “y cuando él estará abajo vos vernéis”. No cal dir que en català aquesta construcció no té res d'estrany, ans al contrari. Un exemple del Libre del Coch (2012: 82): “E quant començarà a bullir, met-hi la oruga axí ligada com estarà e com haurà donat un bull”. O un altre exemple del segle XVI [Vid. CICA, Pàg. 555 - Línia: 36]: Corts Generals de Montsó: “85. Plau a sa magestat que ·s tinga en dita casa la Audièntia quant estarà obrada decentment, a conexensa de sa magestat o de son loctinent general”. Encara més comunes eren les formes quan serà o quant serà, igualment vàlides per a aquest passatge.

• L’adverbi verament(e) d’habitud és considerat italianisme. Al text apareix diverses voltes, com ara: “o veramente que ella debe de ser buena de su cuerpo”. Nogensmenys, no ha de ser per força italianisme, perquè en català és almenys tan antic com els usos de R. Llull. I els pocs empraments que es documenten en castellà poden haver estat manllevats de la llengua de sant Vicent Ferrer, qui també l’usa a bondó. Com hi és als poemes de March, a l’Spill, el Curial, el Tirant, etc. Això sense oblidar-nos dels usos fora de la llengua literària, posem el cas de les Corts de Justícia. I sense menystenir el fet que encara hui és emprat sovint en la llengua literària, igual que es feia al segle XIII.

• En aquesta frase “comenzó a imponella, según que para luengos tiempos durasen juntos”, Gernert/Joset (2013: 512) consideren la remarca un italianisme (secondo che). Pel meu costat, jo advoque per un catalanisme amb testimonis molt nombrosos ja al segle XIII, però també als segles XV i XVI, com aquest del Tirant [CIVAL]: “La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuós Tirant era stat concordat”.

• Per a les expressions “Y todos dos, muy contentos, se fueron en levante”; “Todos dos, que hambre tengo”; “Lo que pasan entre todos tres”, s’ha considerat un probable italianisme, per exemple per Gernert/Joset (2013: 515), que en aquest punt segueixen el parer de Gillet en fer l’edició crítica de la Propalladia de Torres Naharro. No crec necessari aportar casos per justificar un més que probable catalanisme.

• A banda d’aquesta ocurrència, “Yo, por verlo, no me curé de comer”, el CORDE en proporciona només dues més, això sí, posteriors a La Loçana. Potser per aquesta raó Gernert/Joset (2013: 519) consideren la locució un italianisme. Nogensmenys, vet ací dos exemples del segle XVI en català [CICA]: Instrucció ý doctrina que ensenye lo que deu considerar ý contemplar lo christià: “Mes com les persones que·m solicitaven fossen passades d' esta vida en espay de tres anys, no·m curí de semblant cosa”; La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI: “Ý aprés no·m curí més del dit gos, ans bé poch aprés lo·m matà una dona”.

• L'italianisme de “A osadas que no van tan espeso a misa...” pot semblar evident, però també és possible un catalanisme, [DCVB]: “Espesses vegades: (o espesses voltes): molt sovint, amb freqüència. «Espesses voltes avé que los hòmens ço que veen e oen reciten ab usura», Curial, i, 30. «Es necessari que l'infant menge spesses vegades», Albert G., Ques. 6 vº. (…) «Molt spes e molt souent los ulls se torca», Turmeda Diuis. 10”.

• És sabuda l’antiguitat de la parula putana/nes en català. Almenys des del segle XIII està documentada, segurament manllevada de l’occità. Guillem de Berguedà al segle XII, i altres trobadors, en feren ús. Després, ja en català, la fa servir R. Llull, hi és als Furs de València, en sant Vicent Ferrer, etc. Per tant, en aparèixer a l’oració “paraíso de putanas, purgatorio de jóvenes, infierno de todos”, no veig per què l’hem de considerar italianisme.

• Igualment és conegut que espesa/es fou una forma catalana antiga de despesa/es. Per tant, bé podem jutjar catalanismes algunes de les aparicions a La Loçana, com ara aquesta: “y también por comer a espesas de otrie”. Vet ací alguns exemples [CIVAL]: Història de la cultura valenciana, II (1425) “lo dit honorable Consell provehi que a espesa de la dita Ciutat sia trames al dit Sant Pare”; De València a Roma. Cartes triades dels Borja (1494) “Així per evitar espesa com per no aconseguir fruit d’aquella”.

• La forma antiga de columna que figura al text: “la tercera piedra o colona que al presente es puesta en el templo”, tampoc ha de ser per força italianisme. En català s’ha fet servir almenys des del segle XIII [CIVAL]: Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1295) “de fer I portal de pedra picada/ de X palms d’alt, e II colones de pedra picada de XI palms d’alt”. Així mateix, es pot trobar a Llull, Vicent Ferrer, Jaume Roig, Martorell, Roís de Corella, etc.

• L’italianisme per compagno que els editors veuen ací: “y ansí van vestidas a espesas del compaño”, en realitat pot ser igualment un catalanisme. Les formes companyó, companyon i companyo han estat usades en català al llarg de segles. Una mostra valenciana, d’entre moltes [CIVAL]: Imitació de Jesucrist de Thomàs de Kempis, trad. Miquel Pérez (1482), “E si tu li eres companyo en los treballs e pena, tambe li series companyo en los delits de la eterna gloria’.

• Perugini (2004: 90) recorda que vèrme és un vocable italià, en comentar “está diciendo que tiene polvos para vermes, que son lombrices”. Tanmateix, el català l’ha emprat des de temps molt reculats, sota les fomes verm, verme i vèrmens. [DCVB]: “«Son cors és menjat de vèrmens e de cucs» R. Llull, Cont. 103, 21”; [CIVAL]: Sermons, sant Vicent Ferrer, “Per tal com a les formigues calcigue-les hom, e als vermes, si·ls veu hom en lo formatge, lance’ls-ne hom”.

• “Espérame aquí. ¿Traes otra cosa de joyas?”, aquest de partitiu que Morreale (1979: 334-335) o Gernet/Joset (2013: 550) veuen com un italianisme sintàctic, és igualment catalanisme. Heus ací un parell de referències del Tirant [DCVB]: “E s'hi faran de grans festes”; “E per quant és gran caçador, portaua de molt grans alans molt braus”. El que fa singulars aquests partitius antics, el de La Loçana i els del Tirant, és que vénen introduïts, com fa veure el DCVB, “amb la preposició de partitiva usada sense determinatiu que la precedeixi”.

• A parer de Perugini (2004: 96) “Ya se era ido” mostra una estructura del verb italianitzant que, com ella mateixa diu, sovinteja al text. En realitat, és igualment vàlid, potser més, veure-hi una estructura catalanitzant, [CIVAL]: Curial e Güelfa (1442) “veent que Juno li havia perduda la vergonya e se n’era anada sens oyr-la”; Història de la cultura valenciana, II (1493), “s’era anat en certa cassa per penre una fadrina per portar-la a les repenedides”.

• Ens ocupem ara d’un cas especial. A l’oració “nunca más enpacharse con Romanescas”, el verb amb el reflexiu és pronominal. En base a això, Gernert/Joset (2013: 83 i 553) ‒que hi veuen italianisme‒ interpreten ‘nunca más tratar con’, lectura que també fa Allaigre (2011: 256). Interpreten així pel context, perquè el que diuen els diccionaris italians, com ara el Trecanni, és: “impacciarsi v. intr. pron., non com. [diventare imbarazzato] ≈ confondersi, disorientarsi, imbarazzarsi, turbarsi.”. D’altra banda, aquest verb (pronominal i no pronominal) és emprat en català des de molt antic, a diferència del castellà, que, almenys en la forma pronominal, l’usa tardanament. Una ullada al CORDE ens mostra com de migrats són els casos recollits amb reflexiu, i com de curiosos els més matiners. El primer, de l'any 1414, correspon a un anònim d’àmbit aragonès: Ordinación dada a la ciudad de Zaragoza por el rey don Fernando I (el de Antequera), el segon és datat el 1496 i també anònim, tot i que del cercle cancelleresc del rei aragonès Ferran el Catòlic: Fernando al papa sobre la provisión del priorato de Cataluña de la Orden de San Juan de Jerusalem, és a dir pertany a una lletra adreçada al papa català Alexandre VI; el següent és ben semblant, ara de l'any 1497: Fernando al papa sobre el priorato de Cataluña y las encomiendas de Nouillas y Bay. La quarta aparició pertany a un poema de Garcilaso de la Vega, la primera castellana?[iv], just abans de La Loçana.

I per què és emprat tan enjorn en català? Probablement perquè fou manllevat de l’occità, com el mateix diccionari Trecanni informa que penetrà en italià: “impacciare [dal provenz. empachar, ant. fr. empeechier]”. Però, el més important de tot plegat rau a constatar com el significat que millor harmonitza amb el passatge del Retrat és el de l’ús tradicional català [DCVB]: “Empatxar: 3. refl. Preocupar-se; tenir massa cura (d'algú, d'alguna cosa)”; [CICA] Documents de la Cancelleria d’Alfons el Magnànim: “ab offerta del dit misser Thomàs de no empachar-se dels affers del realme”; [CIVAL] La imitació de Jesucrist, trad. de Miquel Perez: “ni vulles empatxar te de les coses que a tu no son accomanades”. L’accepció s’avé mil·limètricament amb l’episodi. La Loçana ha tingut cura de Faustina, una romana  malalta, i aquesta no li ha pagat els serveis. La reacció del seu criat i amant Ranpí serva tota la lògica: mai més tindre’n cura (empatxar-se), de romanesques. En resum, un altre catalanisme més, solament que en aquest cas fa de mal passar com a italianisme.

• Sí, certament el substantiu de l’oració “Señor, la gabia lo hizo” és italià i, tanmateix, és igualment català. No m’ature a posar-ne exemples.

• Com tampoc no crec necessari adduir exemples de finestra: “paño listado mojado y lo meteré a la fínestra”. La preposició, per cert, també italiana/catalana.

• A l’obra apareix el mot bagasas a l’oració “antes que se los huelan las bagasas”. Sorprenentment, Gernert/Joset (2013: 191) anoten l’italià bagascia, Allaigre (2011: 352) diu que és “voz común en italiano y provenzal”, i Perugini (2004: 207) explica: “Del francés antiguo baiasse (cf. napolitano vaiassa) y del provenzal bagassa (it. bagascia): otros ejemplos en la Thebaida, r. 1432, p. 47; en la Tinelaria, I, 299, p. 117 y en la Carajicomedia, pp. 71 y 74”. Dic sorprenent perquè tots obliden esmentar ‒en una obra farcida de catalanismes i que, fins i tot, té part d’un mamotret escrit en català‒ el fet que bagassa és present en aquesta llengua almenys des del segle XIII. A més que, llevat de l’improbable manlleu occità, a l’obra la via més directa i més semblant ortogràficament és el mot català.

• En català tenim la possibilitat d’ús de ningú o ningun/a en funció de pronom absolut [DCVB]: “2. En frases dubitatives (interrogatives, condicionals), ‘alguna persona’; cast. alguien”. I també hi ha la possibilitat d’ús en funcions d'adjectiu o de pronom no absolut, que [DCVB]: “equival a ‘algú’ o ‘algun’, indicant una persona o cosa com a completament indeterminada, donant tan sols com a suposada la seva existència; cast. algún, alguno(a)”. Aquest no és el cas del castellà, per això, resulta aclaridor fer una recerca combinada als corpus, per constatar com el sintagma “está(r) ninguno(a)” amb valor positiu (alguno, alguien) és pràcticament desconegut en castellà, no en forma part del geni de l’idioma. Potser per això, en ensopegar amb oracions com aquestes: “Entrá vos y mirá si está ninguno allá dentro”; “y mirá si traes ninguna cosa que dar a guardar”, per a Morreale (1979: 334) ‒i Gernert/Joset (2013: 540) que en segueixen la veta‒, hi hauria una interferència sintàctica italiana. Tanmateix, una altra vegada estic disconforme. Per tot el que anem veient, és una interferència sintàctica del català.

• Sobre el verb de les següent oracions: “Señor, sí, luego torno”; “Cómo tornó a casa y afeitó con lo que traía”; “Torná presto, porque prestéis esos vestidos”, etc., Perugini (2004: 186) i Damiani/Allegra (1975: 256) pensen que és un italianisme. Per la seua banda Gernert/Joset (2013: 587) opinen que no ho és, i ho sostenen en base al Tesoro de Covarrubias que diu: “volver de donde habíamos venido”. Aquesta obra lexicogràfica acostuma fer-se servir com a font per a corroborar determinats arguments o hipòtesis. Convé a saber, però, que la seua aparició data de 1611, és a dir, gairebé un segle més tard que la suposada data d’impressió de La Loçana. Per això, em semblaria més plausible l’italianisme, si no fos que el préstec pot ser igualment català.

EXEMPLARI de mala traducció
Tant se val quina teoria de la traducció defense cadascú o en tinga predilecció, si la persona encarregada d’assumir la tasca no domina la llengua d’origen i no entén tot el que llig. Aquest va ser el cas de qui escometé el Retrat, com miraré de justificar, i això va ocasionar solucions malforjades, eleccions lèxiques esgarriades i, a voltes, una sintaxi impossible, un text agramatical.

• Per començar, llegim atentament aquest diàleg. He remarcat totes les probables anomalies. Però no tot té el mateix pes ni resulta igualment demostrable, així que em centre en el més evident:

“AUCTOR: Ora andad en buen hora y encomendámela y a la otra desvirgaviejos, que soy todo suyo. ¡Válaos Dios!

RAMPÍN: No, que no caí.

AUCTOR: Teneos bien, que está peligrosa esta escalera. Caíste: ¡válate el diablo!

RAMPÍN: ¡Agora sí que caí!

AUCTOR: ¿Hecístesos mal? Poneos este paño de cabeza.”

La invenció preventiva de la no-caiguda, com és evident, no té solta ni volta. Algú (A) s’acomiada d’algú altre (R) i aquest li diu que “no caí”. Després (A) avisa (R) del perill de l’escala i hi veu com (R) cau, cosa que aquest confirma. Però, en realitat, les rèpliques i el caure estan relacionats com un mirall amb el valiment (el favor o l’auxili). Aquest és el quid. Vegem que (A) desitja a (R) com a fórmula de comiat: “Déu vos valga!” (“¡Válaos Dios”!), i el que l’original havia de dir, amb bona lògica és: “No, que no em cal”. Però tanta ufana i menyspreu del valiment diví se li giren en contra d’immediat, en caure per l’escala, cosa que confirma (A): “Has caigut” i per escarnir a (R) li amolla: “Valga’t el diable”. De manera que ara la seua resposta lògica havia de ser: “Ara sí que cal!” (subtext: que em valga el diable ja que no m’ha valgut Déu). Una mena de variant de la dita popular: a qui és burla el dimoni li furga.

Un “cale” en castellà al manuscrit original no hauria produït aquesta marrada aclaparadora. “No, que no cale” i “¡Agora sí que cale!”, dues vegades en tan poc espai, no podien haver provocat una confusió tan cridanera. Si s’ha produït aquest doble destarifo que fa badar els ulls com uns salers, és per causa d’una semblança ortogràfica manuscrita entre “cal” i “cai”. Un colp coneixem els personatges, encara és més clara la cosa. Ranpí és bròfec i irreligiós, i té tendència a caure. De fet, encara que l’autor diga retòricament i falsa que no entrarà en coses de religió, a tota l’obra es respira un aire blasmador (com en aquest cas, si estigués ben traduït) i crític amb el món del ministeri de la fe. El mateix autor, contradictòriament, avisa des del primer moment que, en compte de dividir el llibre en capítols ho farà en mamotrets: “y como avia de ser partido en capitulos va por mamotretos porque en semejante obra mejor conviene”. Perquè els mamotrets són sinònim de la ignorància del clergat. Ací no puc allargar-me, però en el lloc corresponent dedique a aquest aspecte l’espai que mereix. Només anticipe que tinc en compte les al·lusions d’Erasme en carta a l’amic Maarten van Dorp, tot referint-se als teòlegs que l’han criticat severament per la publicació del seu Elogi de la follia:

“Entre ells hi ha alguns individus ‒ho sap tothom‒ tan mal dotats de talent i de seny, que són incapaços de qualsevol estudi i menys encara de la teologia. En haver aprés unes poques regles de gramàtica d’Alexandre de Villadei o fer ús de certa mena de sofisteria, passen a memoritzar deu proposicions d’Aristòtil sense comprendre-les, i així altres tòpics de Duns Escot o d’Ockham. Esperen completar aquesta formació amb el Catholicon, el Mammetrectus i altres diccionaris per l’estil, que els serveixen com a corn de l’abundància. ¡Però no veges que teses duen les testes! ¡Res tan arrogant com la ignorància![v]”.

Finalment, deixe el text restituït al català. Veurà el lector que he suposat que hi degué haver Orat on el text diu “Ora”. De fet el personatge de Ranpí tendeix a l’oradura, i l’obra és recorreguda tothora pels avatars de la follia i s’hi respira un ambient d’stultifera navis. Així mateix, supose que hi degué haver desvergavells on diu “desvirgaviejos”, mot no documentat i que, aplicat ací per qualificar La Loçana, no té cap sentit. En cobra amb la restitució que propose. Una y copulativa l’he adjudicada hi, pronom feble i, no cal dir-ho, la pregunta “¿Hecístesos mal?” clarament respon a un calc català.

AUCTOR: Orat, aneu en bona hora, i a l'altra desvergavells encomanau-me-la, que hi sóc tot seu. Déu vos valga!

RAMPÍ: No, que no cal.

AUCTOR: Teniu-vos (agafeu-vos) bé, que l'escala està perillosa. Has caigut. Valga't el diable!

RAMPÍ: Ara sí que cal!

AUCTOR: Us heu fet mal? Poseu-vos aquest drap de cap.

• Passem a una altra mostra. Al mamotret XII es produeix una disputa. La bugadera i la Loçana estan parlant, quan arriba la veïna de la primera. S’adreça a la Loçana i li amolla: “Española, ¿por qué no atas aquel puerco? ¡No te cures, será muerto!”. El porc solt és Ranpí, el criat-amant de la Loçana que va encadenant malifetes, i per això l’amenaça. Continuen unes poques rèpliques i, aleshores, es produeix aquest intercanvi (l’acotació és meua per fer aclaridor el passatge):

LAVANDERA: (Parla a la veïna) Va d'aquí, borracha, y aun como tú he lavado yo la cara con cuajares.

LOÇANA: ¿Que también tenéis cochino?

Arribats en aquest punt, els editors confessen no entendre aquesta darrera rèplica ni l’anterior de la Bugadera. Perugini (2004, 70) anota: “No entiendo la pregunta, superflua, de Lozana, de no tener alguna implicación escondida la voz cochino respecto a puerco”. Gernert/Joset (2013: 539) admeten que “sospechamos que hay un doble sentido que se nos escapa”. Pel seu costat, Allaigre (2011: 222) anota: “No entiendo lo de «lavarse la cara con cuajares», por más que sea cierto tipo de jabón sacado del estómago de los rumiantes, como apuntan, dubitativos también, Damiani y Allegra (R. 75, nota 69, pàg. 131)”. El problema sorgeix per causa d’una traducció dolenta, en no haver capit un mot. És lògica la perplexitat dels editors, ¿per quins set sous pregunta ara la Loçana si l’altra (la bugadera) té gorrí, quan ha fet referència al quallaret amb que rentarà la cara de la veïna? ¿Què té a veure una cosa amb l’altra? En català antic tenim [DCVB]: “QUALLARET m. El quart estómac dels ruminants tendres (val.)”, i altres diccionaris i documents recullen les formes collaret, cuallaret i quall.  És ben sabut que el porc no és cap rumiant i no té quall. Però el mardà sí. O dit d’una altra manera: el marrà. Perquè en català, a banda de significar [DCVB]: “una persona indecent” i “el jueu convers que serva la seua religió”, significa també el “1. Mascle de l'ovella no sanat; cast. morueco (no sanat vol dir, no castrat) / Etim.: obscura, probablement d'un radical ibèric marr- amb una variant mard-, que té representants en una extensa zona de la França meridional i en el país basc, a més de tot el territori català, on és ben viu el mot sota les formes marrà i mardà (cf. Rohlfs Gasc. 47)”.

Aquesta és la implicació amagada que no hi veuen els editors. On diu cochino havia de dir originàriament marrà, que el torsimany interpreta com marrano, puerco, cochino. El marrà català sí que és un remugador i és lògic que, en parlar la Bugadera del quall, la Loçana pregunte pel marrà. Finalment, no m’estic d’adduir un altre cas que fa que pensar. Pertany a un home cultíssim que escriví en català i visqué la major part del temps entre catalans, Enric d’Aragó. El Marquès de Villena, al seu Arte Cisoria (en castellà), en parlar de les diferents parts de la vedella i comparar-les amb les del porc (¿?), diu: “De sus pies se fazen más partes que de los del puerco, por ser mayores; e se cortan en tuérdigas pequeñas. E segúnd que dixe del çuero (sèrum) del cuajar del puerco, su figado e baço e livianos, maguer se comen por algunos, non es manxar para ante rey, nin ay grand deficultad en su tajo, por seer carne muelle.” [CORDE. Pedro M. Cátedra, Turner (Madrid), 1994, pàg. 178]. Com a trinxant perit massa bé havia de saber Enric d’Aragó si el bacó tenia quall o no en tenia, així que és inimaginable que aparega al seu tractat. Sembla que hi ha territoris de la literatura on els bacons són remugants i produeixen quallarets i quall. També ho he llegit d’algun conill.

BUGADERA: va d’ací borratxa, com tu ja n'he rentat jo la cara amb qualls.

LOÇANA: que també teniu marrà?

• Ranpí arriba tard i un grup de joves ja estan acabant de menjar. La Oropesa s’adreça als mossos perquè li facen lloc, i aquests diuen:

MOZOS: Señora, venga, que él de casa es. Ven acá, come, pues, que veniste tarde, que milagro fue quedar este bocado del jamón. Corta y come, y beverás.

RAMPÍN: Ya he comido, no quiero sino beber.

Aquest temps futur del verb beure, després dels altres en imperatiu no està justificat. Torna a la lògica i el bon sentit gramatical ‒que tots coneixem i posem en pràctica, tant si hom parla català com si parla castellà‒ quan restituïm el verb veure: “Talla i menja, i veuràs”. De més en més, el context és definitiu per tal refermar el que proposem. Els mossos pretenen fer que Ranpí menge porc (“bocado de jamón”) perquè pensen que és jueu i volen veure què en farà. La contestació de Ranpí està d’acord amb això. No en vol menjar, només vol beure. Ara bé, el forçaran i l’homenet acabarà per boçar, de manera que un dels mossos dirà: “Son los bofes en sentir (sic) el tocino”. De manera que desafiar-lo a menjar porc s’ha de formular, gramaticalment, com figura a sota, no pas “Corta y come, y beverás”.

MOSSOS: Vinga, Senyora, que ell és de casa. (A Ranpí) Vine ací, menja puix que vingueres tard, que fou miracle que restés aquest mos de pernil. Talla i menja, i veuràs!

RANPÍ: Ja he menjat, no vull sinó beure.

• Parem esment ara d’aquest interessantíssim diàleg:

LAVANDERA: Cuando vino el mal de Francia, y ésta fue la causa que yo quedase burlada, y si estoy aquí, lavando y fatigándome, es para me casar, que no tengo otro deseo sino verme casada y honrada.

LOÇANA: ¿Y los aladares de pez?

LAVANDERA: ¿Qué decís, señora?

LOÇANA: Que gran pena tenéis en mascar.

LAVANDERA: ¡Ay, señora! La humidad d'esta casa me ha hecho pelar la cabeza, que tenía unos cabellos como hebras de oro, y en un solo cabello tenía añudadas sesenta navidades.

Gernert/Joset (2013: 51 i 537) interpreten que “aladares de pez” son “mechones teñidos que caen sobre las sienes”. Segueixen el Tesoro de Covarrubias (61, b): “cuando por encubrir las canas se las tiñen”. La mateixa lectura fa Allaigre (2011: 218). Aproximadament és això, però no fil per randa, i el matís és definitiu com ara veurem.

A banda de Juan del Encina, el primer autor que usa el mot 'aladares', segons el recull del CORDE és Delicado. No obstant això, també Nebrija al seu Lexicon seu Dictionarium el consignà [DCVB]: “ALADAR  «Aladar de cabells en los polsos. Ala. æ. Aladar de cabellos cerca de la sien» (Nebrija Dict.)”. Tot i això he preferit traslladar polsera en comptes de aladars atès que el terme és testimoniat des d’antic i modernament se n’ha fet ús literari [DCVB]: “POLSERA: 2. Pèls que creixen damunt els polsos, entre l'orella i l'ull”. També a la peripècia de La Celestina aquestes polseres (“de pega”) juguen un paper determinant.

La cosa interessant, però, ve tot just ara, i és difícilment comprensible des del castellà. Quan la Loçana pregunta a la bugadera pels cabells, aquesta li respon que no en té, que la humitat li ha fet “pelar el cap”. Això vol dir que no ha tenyit pas el que no té (com suposen els editors esmentats) sinó que se n’ha hagut de posar, és a dir que porta perruca o postissos. Clarament s’ha posat cabell “de pega”, cabell de mentida, postís. Encara avui és comú entre valencians sentir que una cosa és de pega per voler significar que és falsa, que és de mentida. Pegar-li-la a algú és enganyar-lo, avui i segles arrere (DHVC, 410). Als Col·loquis, Cristòfol Despuig (2012, 285) fa un emprament semblant que denota que estem davant d’una locució amb llarga i escampada presència literària i popular: “Que lo blasó del rey ahont estan les armes reals la mostra prou clarament a qui no vull[a] tenir los ulls de pega”.

No és que a la vellesa hom tenyisca les canes (que també), en aquest cas ‒i diria que en el de Juan del Encina‒ resulta que per malaltia o per vellesa la bugadera fretura de cabell postís, cabell de pega. ¿Com se subjectaven els cabells al cap? Doncs amb pega (pez en castellà), i d’ací se’n deriva l’expressió. Cabells de pegar. Les següents rèpliques van en aquest sentit. Quan la bugadera pregunta, bo i fent-se la sorda o potser una mica dura d’oïda: “què dieu, senyora?”, la Loçana encara fa un retruc més escarnidor que posa al descobert les seues xacres i alifacs: “que haveu gran pena en mastegar”, perquè és del tot evident que la bugadera no té dents, com no té cabell i probablement poca oïda.

Pel que toca a la segona remarca, considere una contradicció insalvable la interpretació que assagen els editors. L’evocació que fa la bugadera quan tenia els cabells d’or, no s’adiu amb el fet de tindre “seixanta Nadals” (seixanta hiverns, doncs) en aqueixos cabells d’or. Seria lògic si els cabells fossen blancs i no parlés de temps d’esplendor, però n’és, de lògic, si són daurats i al·ludeix al passat lluminós, a la joventut que han fet malbé les condicions de vida. Cal parar esment com la bugadera mira de defugir la qüestió de l’edat i carrega les culpes a la humitat, però la Loçana, cruel, no ho admet i apunta, una mica més tard, a la senectut atrotinada: “¿Y la humitat us fa afonar tant la boca?”. ¿Per què hauria de confessar la bugadera la seua edat ‒seixanta nadals‒ quan fa mans i mànigues per ocultar-la? L’equivocació pervé d’una mala traducció. I torna la lògica i l’harmonia si pensem que la dona està parlant de nadales o nadaletes [DCVB]: “Planta amaril·lidàcia Narcissus tazetta, que fa les flors blanques-grogues (or., occ.); cast. narciso”. O tal volta Narcissus serotinus, Narcissus dubius o Narcissus assoanus ‒que fa una flor totalment groga‒, perquè aquestes varietats són més pròpies del País Valencià que, dit siga de pas, és d’on pense natural l’autor del text. Abans de la casa humida, la seua cabellera llarga i daurada, plena de vida i salut, li permetia nugar fins a seixanta nadales (o nadaletes o almesquins, un altre nom que dóna l’IEC) en un sol cabell. Una traducció correcta hauria dit “en un solo cabello llevaba anudados sesenta narcisos”.

 

http://ichn.iec.cat/bages/roques/Imatges%20grans/narcissu.htm

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Narcissus_tazetta


BUGADERA: quan vingué el mal de França i aquesta fou la causa que jo restés burlada, i si estic ací llavant i fatigant-me és per casar-me, perquè no tinc altre desig sinó veure’m casada i honrada.

LOÇANA: I la polsera de pega?

BUGADERA: què dieu senyora?

LOÇANA: que haveu gran pena en mastegar.

BUGADERA: ai, Senyora, la humitat d’aquesta casa m’ha fet pelar el cap, que tenia uns cabells com flocs d’or i en un sol cabell duia nuades seixanta nadales.

• En un altre passatge, la Loçana recorda l’opulència dels temps passats i es plany de les estretors del present i de les penalitats que han de patir moltes dones que viuen en la pobresa i sense reconeixement. Llavors diu:

LOÇANA: (…) Salvo que unas rotos brazos, otras gastadas sus personas y bienes, otras señaladas y con dolores, otras paridas y desmamparadas, otras que siendo señoras son agora siervas, otras estacioneras, otras lavanderas, otras estableras, otras cabestro de símiles, otras alcahuetas, otras parteras, otras cámara locanda (…)

L’editora Carla Perugini en una nota ens diu: “Cabestro de símiles por 'alcahueta', también en Libro de buen amor, 920d y 924d, y en M. LV”. Bàsicament és la lliçó que segueixen Gernert/Joset (2013: 608), Allaigre (2011: 389), etc. Em sembla però, que és una observació que cal matisar perquè al Libro del buen amor només es parla (diverses voltes) de cabestro, en cap cas de cabestro de símiles. Vegem-ho [CORDE]:

“A la tal mensajera nunca le digas maça;

bien o mal como gorgee, nunca le digas picaça,

señuelo, cobertera, almadana, coraça,

altaba, traïnel, cabestro nin almohaça,

garavato nin tía, cordel nin cobertor,

escofina, avancuerda, nin rascador,

pala, aguzadera, freno nin corredor,

nin badil nin tenazas nin anzuelo pescador,

canpana, taravilla, alcahueta nin porra,

xáquima, adalid nin guía nin handora;

nunca le digas trotera, aunque por ti corra;

creo que, si esto guardares, que la vieja te acorra.”

En cap cas s'hi ha de veure una referència al bou, com suposa Damiani (1990: 266). Significat que té en castellà, però no en català. L’accepció ‒compartida‒ que hi juga és la de [DCVB]: “Corda que per medi d'alguns nuus forma ramals en diferents direccions, de manera que s'adapta al cap d'una bístia i serveix per subjectar-la en haver-la de menar o en tenir-la lligada”. L’accepció que explica en el seu estudi sobre el lèxic de la prostitució del XV, A. Frago (1979: 269): “A veces se registran creaciones léxicas (trincadero) o innovaciones polisémicas a partir de palabras preexistentes (cabestrería): «Vejaranas son madre e hija, que cumplen bien el proverbio ‘si puta la madre, etc.’. Empero ya ella traspasó su derecho en la hija y tercia lo posible. Hazen las dos lo que pueden; biven en Salamanca a la cabestrería, porque allí es casi como priora de algunas bagassas que allí están en religión» (Cancionero, 204). El segundo ejemplo es de fácil explicación, cosa que, por desgracia, no en todos los casos sucede: cabestrería, con sentido propio y general de 'lugar en el que se hacen o venden cabestros', recibió ocasionalmente otro tomando como punto de apoyo o de referencia la acepción figurada 'alcahueta' que cabestro presenta en obras literarias de distintas épocas (Juan Ruiz, 920 d, 924 d; Lozana, 182): cabestrería parece ser aquí sinónimo de alcahuetería 'oficio de alcahueta'”. Exactament igual apareix al Diccionari Labèrnia (1839: 324): “CABESTRERIA. f. Botiga ahont fan y venen cabestres. Cabestrería. Capistrorum officina”. Tot això queda reforçat als versos de l’Arxipreste, on la major part dels qualificatius tenen a veure amb estris relacionats amb les idees d'instrumentalitzar, manipular, menar, conduir, etc. Per això “freno”, “avancuerda”, “garavato”, “xáquima”, “cordel” i, per descomptat, “cabestro”, són elements sinònims relacionats amb dogal, corda, etc., i la idea de subjecció, menament i lligament. Si insistisc en tot això, és per la importància que té en relació al segon terme de l’expressió, “símiles”.

La interpretació de Gernert/Joset (2013: 223 ), segons la qual voldria dir “que llevan rameras semejantes a sí mismas a los clientes”, resulta anodina i no recull tota la malícia de la imatge, sota un altre prisma. La potència de la metàfora es perd en castellà. L'original hauria de dir quelcom semblant a cabestre d'atzembles, més probablement una les seues variants antigues com era cabestre d'asembles [DCVB: “Si los romeus van... ab asembles [sic] carregades de roba, Llull Cont. 113, 5]. No és pas casual que en valencià [DNV] cabestre signifique també ‘burro’. Rucs, someres, burros, matxos i atzembles van estretament lligats a cabestre. Que asembles s’assemble a “símiles” ortogràficament i, en un cas, també semànticament, ha menat el traductor a la confusió. La presència temàtica insistent de l’ase al llarg de tot el text, amb la font evident de L’Ase d’or (Asinus aureus) d’Apuleu, encara reforça més la lectura que en fem. El text devia ser aproximadament:

LOÇANA: (…) Salvo que unes braços trencats, altres guastades ses persones i béns, altres senyalades i amb dolors, altres parides i desmamparades, altres que essent senyores són ara serves, altres estacioneres, altres bugaderes, altres estableres, altres cabestre d’atzembles, altres alcavotes, altres parteres, altres cambra llogada (…)

Per manca d’espai ‒i sóc conscient que ja m’he entretingut massa‒ no he pogut apuntar gairebé res del món cultural del Retrat, de les qüestions geogràfiques, del simbolisme dels personatges, dels gravats, de les “autoritats” citades o amagades, de les parèmies, i un llarg etcètera. En descàrrec meu vull oferir una primícia. El mamotret XVII comença amb una intervenció de l’autor com a personatge: “AVTOR: el que siembra alguna virtud coie fama. Quien dize la verdá cobra odio”. Des d’Ugolini està identificat l’adagi llatí en Terenci: “Obsequium amicos, veritas odium parit”, Perugini (2004: 99 nota 550) recorda oportunament que “era el lema de Marcolini, editor de Aretino en Venècia y está en el incipit de la Narrenschiff,” i que apareix també a la comèdia Thebaida de Torres Naharro: “Pero todos dizen que la lisonja gana amigos y que la verdad engendra odio”. Aquesta part la tenim, doncs, ben identificada, i en versió popular catalana fa: “dient les veritats es perden les amistats”. Pel que fa a la primera oració, “el que siembra alguna virtud coie fama”, Allaigre (2011: 250) i Gernert/Joset (2013: 551) addueixen que figura al recull de refranys de l'aragonès mossèn Pedro Vallés (1549), i després l’arreplega Correas (1627). Tot això ja és ben interessant, però la notícia més reculada i fiable, ara com ara, la trobe fent part d’un aforisme de Leonardo da Vinci: “L’età che vola discorre nascontamente e inganna altrui, e niuna cosa è più veloce che gli anni, e chi semina virtù fama raccoglie.” [Baldini 1993: 30; Atl. 71 v.a.].  Restituït al català: “AUTOR: qui sembra alguna virtut recull fama. Qui diu la veritat cobra odi”.

En resum, després d’aquest petit mostrari oferit ací, i que de fet constitueix una petita part de tot el que hem anat trobant, considere que ja no podem fer l’orni sobre la catalanitat del text de La Loçana. Per a mi es tractava ara de fer una bestreta, tot i que sempre amb la idea de poder justificar-ne la tesi en el moment escaient i amb el degut aparat. I proposar una possible restitució del text original.

Rafel Mompó

NOTES
1. Citaré per l’edició de Carla Perugini perquè conté informacions rellevants, edita altres textos i per tal de facilitar la consulta, atés que està disponible en aquesta adreça: http://www.cervantesvirtual.com/obra/la-lozana-andaluza/ .

2. Per a aquest article, sempre que m’ha estat possible he procurat adduir exemples consultables en recursos electrònics, assenyalats entre claudàtors [CICA, CIVAL, DCVB]. Quan no he pogut, en faig constar la referència.

3. Vid. la lletra de J. A. Maians a Carlos Andrés, amb data 8 de juliol de 1783 a: http://bivaldi.gva.es/va/corpus/unidad.cmd?idCorpus=20000&idUnidad=55988&posicion=1

4. Remet als treball recents de Marc Adell en aquesta mateixa web Petges catalanes en la figura d'en Garcilaso de la Vega (1) i (2) https://www.inh.cat/articles/Petges-catalanes-en-la-figura-d'en-Garcilaso-de-la-Vega-1-

5. Vid. una traducció accessible en línia a: http://www.dim.uchile.cl/~lsaavedr/node75.html

RECUSOS LEXICOGRÀFICS EN LÍNIA:
CICA ‒ Corpus Informatitzat del Català Antic

CIVAL ‒ Corpus Informatitzat del Valencià

CORDE ‒ Corpus Diacrónico del Español

DNV ‒ Diccionari Normatiu Valencià

OED – Oxford English Dictionary

BIBLIOGRAFIA:
Allaigre, Claude (edició crítica). La Lozana Andaluza. Ediciones Cátedra. Madrid, 2011.

Baldini, Massimo (cur.). Leonardo da Vinci. Aforismi, novelle e profezie. Newton Compton editori. Roma, 1993.

Batlle, Lluís. Les primeres traduccions de “La Celestina” i el sobtat començament de l'obra. Web de l’INH, octubre de 2014. Disponible en línia a: https://www.inh.cat/articles/Les-primeres-traduccions-de-La-Celestina-i-el-sobtat-comencament-de-l'obra

Batlle, Lluís. La traducció anglesa de “La Celestina” que passa a València. Web de l’INH, desembre de 2014. Disponible en línia a: https://www.inh.cat/articles/La-traduccio-anglesa-de-La-Celestina-que-passa-a-Valencia#sdfootnote2sym

Beltran, Vicent; Monjo, Joan-Lluís; Pérez, Vicent-Josep. El parlar de Guardamar. Un estudi del valencià meridional fronterer. Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2004.

Bilbeny, Jordi. L'original català perdut de La Celestina. Resum de la conferència d'En Jordi Bilbeny del 29 de novembre del 2008, per Manel Capdevila. Disponible en línia a: http://www.inh.cat/articles/L%27original-catala-perdut-de-la-Celestina

Civera, Manuel. La gènesi de La Celestina (de Morvedre a Joanot Martorell). Editorial Neopàtria. Alzira, 2016.

Corominas, Joan. Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana (BDELC). Editorial Gredos. Madrid, 1990.

Damiani, Bruno M.; Allegra, Giovanni (edició crítica). Retrato de la Lozana andaluza. Librería José Porrúa. Madrid, 1975.

Delicado, Francisco. Retrato de la Lozana andaluza. Imprenta y estereotipia de M. Rivadeneyra. Madrid, 1871.

Despuig, Christòfol. «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» (edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González), dins eHumanista/IVITRA 1 (2012).

Ferrater, Gabriel (traducció i prefaci). El procés, de Franz Kafka. Edicions Proa. Barcelona, 1966. Disponible en línia a: http://www.laserpblanca.com/gabriel-ferrater-el-proces-de-kafka

Frago, Juan Antonio. «Sobre el léxico de la prostitución en España durante el siglo XV», dins Archivo de filología aragonesa, vol. 24-25. Institución Fernando el Católico. Saragossa, 1979, p. 257-274.

Frago, Juan Antonio. «Norma lingüística y artificio literario en La Lozana Andaluza», dins Philologia Hispalensis, Vol. III. Universidad de Sevilla. Sevilla, 1988.

García-Valdecasas, José Guillermo. La adulteración de “La Celestina”. Editorial Castalia. Madrid, 2000.

García, José Luis. «Els noms catalans i valencians de les monedes», dins Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, a cura d’Emili Casanova i Vicenç M. Rosselló. Edicions de la Universitat de València, Paiporta, 2002.

Gernert, Folke; Joset, Jacques (edició, estudi i notes). La Lozana andaluza. Real Academia Española. Madrid, 2013.

Joset, Jacques. «Hacia una nueva edición crítica de La Lozana andaluza (II)», dins Actas del IV Congreso de la Asociación Internacional Siglo de Oro (AISO), Vol. 2. Alcalá de Henares, 22-27 de juliol de 1996. Univeridad de Alcalà, 1998.

Labèrnia, Pere. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Estampa dels hereus de la V. Pla, Barcelona, 1839, (989 p.).

Lamarca, Montserrat. La impremta a Barcelona (1501-1600). Edita la Biblioteca de Catalunya i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2015.

Martí, Joaquim. Diccionari Històric del Valencià Col·loquial (DHVC). Universitat de València. València, 2006.

Menéndez Pelayo, Marcelino. «Orígenes de la novela», dins Biblioteca Virtual Menéndez Pelayo de la Biblioteca Virtual Ignacio Larramendi de Polígrafos. Fundación Ignacio Larramendi. Madrid, 2012. [Obra disponible a: http://www.larramendi.es/menendezpelayo/i18n/corpus/unidad.cmd?idUnidad=100234&idCorpus=1000]

Mestre Robert. Libre del Coch. Curial Edicions Catalanes. Barcelona, 2012.

Morreale, Margherita. «Bisoño de frojolón: a propósito de una reciente edición de La Lozana Andaluza», dins Boletín de la Biblioteca Menéndez Pelayo, LV. Santander, 1979, p. 323-341.

Nebrixa, Antonio. Gramática de la lengua castellana. Salamanca, 1492.

Edició virtual en línia a http://www.antoniodenebrija.org/libro1.html#5

Nebrixa, Antonio. Vocabulario español-latino. Real Academia Española.  Facsímil de la primera edició de Salamanca, c.1495. Madrid, 1951.

Perugini, Carla (ed. crítica). La Lozana andaluza. Fundación José Manuel Lara. Sevilla, 2004.

Sendra, Àlex. La ciutat on es desenvolupa l'acció de La Celestina. Web de l’INH, setembre de 2013. Disponible en línia a: https://www.inh.cat/articles/La-ciutat-on-es-desenvolupa-l'accio-de-La-Celestina

Sendra, Àlex. L'eclipsi de sol de La Celestina. Web de l’INH, març de 2014. Disponible en línia a: https://www.inh.cat/articles/L'eclipsi-de-sol-de-La-Celestina

Vallès, Alba. «L’espoliació de la biblioteca colombina», dins Reembres, plecs d’història i cultura, núm. 4. Any 1994. Vilanova i la Geltrú. Pàgs. 27-31.

 




versió per imprimir

  1. Santo Job
    08-11-2017 14:36

    Lluís: que el fenómeno se produce y es paulatino es un hecho claro y documentado ampliamente. Se puede observar en la forma de escribir a todos los niveles, se ve en los diccionarios y gramáticas a lo largo del tiempo, etc. Cómo se produce no está claro, pero sí lo está la ocurrencia del fenómeno.
    Lo que tú propones de que siempre se ha velarizado carece de todo apoyo documental.

  2. Antón Martín
    08-11-2017 13:41

    Los fenómenos de la lengua no son universales. La aspiración de la efe latina inicial únicamente se da en un área concreta y limitada de la Romania, de la que salieron los dialectos gascones y castellanos, primero con aspiración velar y después con neutralización absoluta. Ahí tienes un ejemplo de un fonema labiodental del cual un grupo de hablantes se queda sólo con el rasgo aspirado y lo velarizan, para después eliminarlo por completo. Si no eres capaz de ver esto, es que no podrás entender nada.

  3. Antón Martín
    08-11-2017 13:36

    No acabo de entender tu empecinamiento, Lluís. Con respecto a la palatalización y la velarización del castellano, si no te basta lo que dicen TODOS los lingüistas del universo, incluidos muchos catalanes, es inútil que ninguno de nosotros tratemos de explicarte nada. Una vez que alguien se cierra en banda a un hecho patente, no hay nada que hacer. Se llama fanatismo.

  4. Lluís
    08-11-2017 12:02

    Què us empatolleu amb gheada? Que una velar passi a no ser oclusiva, no és pas tan estrany. I em parleu de palatalització general? Quins equilibris feu? Jo demano que m'expliqueu (amb exemples d'altres llengües) la velarització de les "prepalatals", no pas cap palatització.

  5. Santo Job
    07-11-2017 19:44

    Marchando un poco de bibliografía sobre el reajuste de sibilantes:

    https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3193668.pdf
    http://lef.colmex.mx/Sociolinguistica/Cursos/Bib%20comentadas/Reajuste%20de%20sibilantes.pdf

  6. Antón Martín
    07-11-2017 19:10

    Curioso, Lluís. Ningún filólogo o lingüista de ningún país ha puesto jamás objeción alguna a la velarización castellana como resultado actual del proceso de palatalización general a todos los romances. A todos. Sólo vosotros. El universo está equivocado.

  7. Santo Job
    07-11-2017 17:14

    Es un proceso que se va produciendo paulatinamente, conforme se impone la pronunciación burgalesa sobre la tradicional toledana. Si se va siguiendo el rastro de la pronunciación a través de las gramáticas y los diccionarios, se puede ver el avance de la misma. Para esto hay que tener en cuenta, además, la procedencia de los autores. También se puede ver el rastro en actas civiles y documentos de chancillerías.

    Dices que la velarización es exclusiva del castellano, cuando la realidad es que el fenómeno de la velarización (en el caso de la "g") en algunas variantes regionales de la lengua gallega, donde existe la "gheada", con la "g" pronunciada entre la "h" aspirada y la "j" castellana, lo cual nos deja un fonema intermedio, aunque en algunos casos sea una "j" sin paliativos.

  8. Lluís
    07-11-2017 17:01

    Cuida't d'explicar la velarització, primer.

  9. Antón Martín
    07-11-2017 16:24

    No hay NADA, ABSOLUTAMENTE NADA ni en la toponimia, ni en la epigrafía ni en ningún sitio que sugiera que los astures hablasen lengua parecida ni por asomo al euskera. Su filiación lingüística es claramente indoeuropea. Claro, que si tu referente es Carme Huertas se explica todo.

  10. Antón Martín
    07-11-2017 16:22

    ¡¡¿¿Cómo???!!! ¿¿¿¡¡¡Que Asturias 'havia estat euskaldun'????!!! ¿¿¿¡¡Pero tú de dónde sacas semejante disparate, dónde has estudiado Filología, por el amor de dios????!!!

  11. Lluís
    07-11-2017 15:56

    Si et fies de que les gramàtiques descriuen el parlar dels castellans, diuen que la velarització es produeix en 20 anys i, de totes les llengües de la península, només en castellà. Molt bé.

  12. Santo Job
    07-11-2017 15:19

    Lluis: Eso se contradice con los registros conservados. En las gramáticas de Villalón (1558) y Gravio (1559) hay aclaraciones sobre la pronunciación, con casos comparados con el francés. Una docena de años después está el "Vocabulario de las dos lenguas toscana y castellana" (1570), de Cristóbal de las Casas, sevillano, donde tenemos el siguiente texto, en la parte de pronunciación del toscano:

    "Estas dos consonantes .sc. con la .e. y con la .i. sirven de .x. como "scempio", "scimio", "fascia", "cascio", que se pronuncian como entre nosotros "exemplo", "ximio", "faxa", "dixo" [...]"

    En la parte de la pronunciación castellana dice:

    "La .x. con qualquier vocal vale como en Toscano .sc. con .e. .i. como "Caxa", "enxuto", suenan como allá "fascia", "asciuto".

    Si nos vamos a Covarrubias (1611), podemos tener una idea aproximada de en qué momento se va produciendo el cambio en la dicción. En la letra G, tenemos esta definición:

    "G. Letra muda, media entre C y X."
    Tal pronunciación se puede encontrar hoy en día en lugares como Flandes, donde la pronunciación de la "g" no es como la de los holandeses (equivalente a una jota muy marcada actual), sino mucho más suave, a medio camino entre una "g" y una "sh". También se puede notar en el habla de Colonia, donde la "g" final es casi equivalente a una "sch" alemana.

    Siguiendo con Covarrubias, dice esto de la "C".

    "C. La C es letra muda, tercera en orden en el alfabeto latino y castellano; delante de la N se pone, siguiéndole vocal en la mesma sílaba, como Cneio Pomeio, y se pronuncia como G, su media. [...] Con la A, O, U, se pronuncia ca, co, cu, con la E, I, ce, ci, pero añadiéndole cedilla dirá ça, ço, çu. [...] En las sílabas ce ci, suele sonar como S cerca de algunos Reynos, que dizen sebolla por cebolla; otros al revés pornuncian la C por la S como ceñor por señor, lo que comúnmente se llama cecear."

    Como ves, con los diccionarios y gramáticas podemos ir aproximando bastante las referencias de cómo se pronunciaba antiguamente, y afinando por fechas y lugares los cambios en la pronunciación.

  13. Lluís
    07-11-2017 14:37

    I a on vull arribar, pregunteu? Vull arribar a que potser els castellanoparlants SEMPRE han velaritzat. L'altre cosa és si velaritzaven els escriptors en castellà.

  14. Lluís
    07-11-2017 14:33

    Jo no parlo de la f->h. Per mi això és molt fàcil d'entendre: el basc no té efa. Per això els entorns que havien estat euskalduns (gascons, asturians, tot el nord, etc.) fan el so aspirat.

    Jo parlo de la velaritació d'g/j/x. Doneu-me exemples d'això d'altres llengües.

  15. Santo Job
    07-11-2017 12:33

    Te completo lo del francés, Antón. El acento circunflejo en la mayoría de los casos sustituye a la "s" que existía antiguamente, pero que se aspiró, y queda vestigialmente esa aspiración en una pronunciación levemente distinta de la vocal. Sirvan como ejemplos "Rhône" (antiguamente "Rhosne"), "hôpital" (antiguamente "hospital"), y "hôte" ("hoste", así como sus derivaciones).

  16. Antón Martín
    07-11-2017 10:40

    Ni siquiera es necesario remontarse a la toponimia medieval para encontrar ejemplos. Basta darse un garbeo por las antiguas Asturias de Santillana (del oriente asturiano al occidente cántabro) para sentir la aspiración velar de la efe inicial latina en el habla viva. En la ortografía normalizada del asturiano actualmente se representa con /h./, o sea, h.arina, h.uenti, h.iyu, h.ueu (fuego), ah.ogar, etc. Por cierto, que en ese mismo ámbito dialectal es común la aspiración de la ese final o en posición implosiva, rasgo que comúnmente se tiene por meridional, pero que era ya espontáneo en la misma cuna de la lengua. Esa tendencia a la aspiración es compartida por no pocos romances occidentales. El caso más extremo sería el del francés, donde las eses del plural han acabado confinadas en la lengua escrita, pero completamente neutralizadas en la norma oral.

  17. Santo Job
    07-11-2017 10:01

    Lluis: el proceso de velarización total o parcial también se dio en castellano con la f- inicial, convirtiéndose en h-, finalmente muda. El ejemplo más claro en el que aún se conserva esta velarización es un pueblo cercano a Simancas llamado Geria. Su nombre original no era otro que Feria.

  18. Antón Martín
    07-11-2017 08:40

    Por cierto, el estudio de Marta Blanco únicamente atiende a textos literarios o sobre literatura. Los tanteos de la lengua se aprecian mejor en la escritura civil o eclesiástica, un bardal documental en el que muchos investigadores se resisten a entrar, supongo que por pereza, porque es arduo y aburrido.

  19. Antón Martín
    07-11-2017 08:35

    Pues tienes dos opciones, Lluís: o bien propones una explicación plausible para el proceso de velarización, o tendrás que negar la realidad de más de 400 millones de hispanohablantes velarizando y aspirando a diario, lo cual sería de traca final. No sé a dónde pretendes llegar con estas dudas infundadas, pero en fin. Esto raya la enajenación, de verdad.

  20. Lluís
    07-11-2017 00:16

    Per cert, del procés de velarització de x/g/j només he sentit collonades. Si tens algun estudi que expliqui alguna cosa més seriosa que "hombre, ya se vé"... passa-me'l. Per exemple, d'algú que trobi el mateix fenòmen en una altra llengua que no sigui la castellana.

    La viquipèdia diu la imbecilada: "Por lo tanto, para mantener y reforzar la diferencia fonológica entre estos últimos fonemas, los hablantes empezaron a exagerar la pronunciación de /š/, posponiendo cada vez más su punto de articulación, produciendo probablemente primero un sonido [ç], hasta llegar al sonido actual de /x/."

    Fan tota la argumentació de que en 100 anys se simplifica el sistema fonètic, i alhora diuen que "los hablantes empezaron a exagerar la pronunciación de ...". Au home. I passat aquest sotrac, queda fixe pels següents 400 anys.

    Ja ho sents; si trobes una explicació més honesta, envia-me'la. Els Rafel Cano i els Amado Alonso te'ls pots ben estalviar.

  21. Lluís
    07-11-2017 00:07

    Les x/j/g per mi són sibilants (abans de la velarització). Mira, te'n cito un estudi com tants altres podries trobar, que em sembla força honest:

    "a) La correlación de sonoridad en las tres parejas de sibilantes debió de perderse pronto en el Norto, mientras que en el habla de base toledana, aunque la confusión era ya un fenómeno bastante extendido desde mediados del siglo XVI, no se cumplió definitivamente hasta la centuria siguiente.

    b) La fricatización de las antiguas africadas alcanzó antes a la sonora que a la sorda: la pérdida del elemento oclusivo debió de producirse en la sonora a mediados del siglo XVI, mientras que en la sorda tuvo lugar probablemente medio siglo más tarde.
    ...
    e) Aunque los primeros indicios de realización velar de la antigua palatal /sh/ se pueden rastrear hacia finales del siglo XVI, el fenómeno de velarización no debió de cumplirse hasta bien entrado el siglo XVII."

    Marta Blanco, Aproximación a la cronología de las transformaciones funcionales de labiales y sibilantes del Español.


    També trobaràs estudis que et diran que tot això va començar al XIV o XV i a mig XV ja era tot canviat. Pots triar el que més bé et soni.

  22. Antón Martín
    06-11-2017 15:40

    Estábamos hablando de las SIBILANTES, pero en fin, vayamos con la VELARIZACIÓN de dos de ellas, que es a lo que creo que te refieres. En efecto, esta velarización de /x/ (que se pronunciaba como en el catalán 'caixa' o en el inglés 'shine') y de /j/ (como el catalán 'junt' o el francés 'je') es posterior en el tiempo, pero consecuencia directa del cambio de un sistema de oposición sorda/sonora-fricativa/oclusiva por el de ese y ceta propio del castellano actual, ambas sordas. En el proceso de asimilación y ensordecimiento se daba el 'peligro' práctico de la confusión de /s/ y /x/, por lo que el habla viva rescató de esta última el rasgo aspirado, y de ahí a la velarización va un paso menudo, según el sistema fonético del castellano. Ninguno de estos sencillos pasos evolutivos de los fonemas ha planteado jamás problema alguno a ningún lingüista, ni castellano, ni catalán ni de ningún otro lugar del planeta. Únicamente a vosotros os parece chocante, lo cual muestra bastante a las claras el estado de la cuestión. Y el sostener tan peregrinas dudas para probar el supuesto robo y traducción masiva de una literatura catalana de la que no hay rastro por ningún sitio, eso ya es para nota.

  23. Lluís
    06-11-2017 14:12

    Antón, jo em referia a x/g/j.

  24. Antón Martín
    06-11-2017 09:01

    Para Lluis; dejo que hablen los expertos:

    "Aunque en la pronunciación cuidada de las clases cultas parece probable que se conservara la articulación africada de /s/ y /z/ hasta el s. XVI [Alonso, Amado (1967): 'De la pronunciación medieval a la moderna en español', Madrid: Gredos, pp. 301-308, basándose esencialmente en comentarios de gramáticos y otros testigos instruidos], hay testimonios fidedignos de que , ya EN SIGLOS ANTERIORES, estos fonemas se convertían en fricativos, por lo menos en los sociolectos más populares del castellano [Galmés de Fuentes, Álvaro (1962): 'Los sibilantes en la Romania', Madrid: Gredos, pp. 65-66; Lloyd, Paul M. (1987): 'From Latin to Spanish: Historical Phonology and Morphology of the Spanish Language'; Memoirs of the American Philosophical Society, 173; Filadelfia: American Philosophical Society, p. 531]. Esta simplificación articulatoria EJEMPLIFICA UNA TENDENCIA UNIVERSAL, QUE TAMBIÉN AFECTA A TODA LA ROMANIA OCCIDENTAL. Sin embargo, a diferencia de lo que ocurrió en francés, occitano, catalán, la mayor parte del portugués, etc. los resultados de la desafricación no confluyeron con las consonantes fricativas ya existentes (/s/ y /z/ apicoalveolares), ya que en la mayor parte el territorio castellano /s/ y /z/ mantuvieron su articulación apicoalveolar y no se confundieron con los sonidos producto de la desafricación. Sólo en parte de Andalucía hubo coalescencia de estas dos series de fonemas. Cuando perdieron su elemento oclusivo, lo más probable es que conservaran su punto de articulación dental, con lengua convexa. Es decir, que tendrían una conformación articulatoria (fricativa dental acanalada) parecida a las eses andaluzas actuales. Es probable que el sistema de seis fonemas sibilantes siguiera intacto en ciertos idiolectos hasta el siglo XVI. Sin embargo, hay testimonios bastante claros de que, en las variedades rurales y más incultas de ciertas zonas, se había producido una simplificación del sistema VARIOS SIGLOS ANTES. [...] desde principios del s. XIV en adelante HAY EJEMPLOS INDUDABLES de intercambio de ç con z y de ss con s, que sólo pueden indicar que los escribas no distinguían fonológicamente entre sibilantes sordas y sonoras. Lapesa cita las siguientes grafías, sacadas de un documentos de 1410 escrito en La Montaña: façen, raçon, rayçes (por fazen, razon, rayzes), vsso por vso (uso). Casos parecidos de intercambio gráfico, algunos asegurados por la rima, aparecen en el códice S del Libro de Buen Amor (Salamanca, hacia 1418). Estos y otros testimonios nos permiten concluir que en el centro-norte de la Península, DESDE PRINCIPIOS DEL S: XIV SI NO ANTES, algunos hablantes confundían las sibilantes sonoras con las sordas. Es verdad que carecemos de ejemplos de confluencia de /s/ y /z/ prepalatales en esta época, y que no podemos saber el resultado fonético (sordo o sonoro) de las coalescencias atestiguadas, pero PARECE RAZONABLE conluir que el sistema de seis fonemas sibilantes, establecido para el castellano alfonsí, había cambiado por otro de sólo tres fonemas MUCHO ANTES DEL FIN DE LA EDAD MEDIA, en ciertas comarcas castellanas (Cantabria, norte de Burgos, etc.), y que esta nueva modalidad se extendió social y geográficamente HASTA ALCANZAR LA LENGUA NORMATIVA EN LA SEGUNDA MITAD DEL S: XVI [...]"

    Ralph Penny (Universidad de Londres): "Evolución lingüística en la Baja Edad Media: Evoluciones en el plano fonético."; Historia de la lengua española (Rafael Cano coord.); Barcelona: Ariel, 2004; pp. 593-612.

  25. Santo Job
    05-11-2017 15:39

    Marc Vicent: Al menos has admitido una cosa que en esta web no se ve que se admita: la existencia de la literatura en castellano. Como lengua viva, el castellano ha tenido influencia de otras (portugués, gallego, catalán, italiano, francés, griego...), es un fenómeno normalísimo el de los préstamos lingüísticos y ocurre en todas las lenguas.
    El caso es que aquí se plantea que la obra haya sido escrita originalmente en catalán, ttraducida, eliminado todo rastro de existencia de su autor original, y sustituido todo por pruebas falsas para castellanizar al autor. Lo mismo se plantea desde el INH respecto a Cervantes, Teresa de Ávila, quienquiera que haya escrito el Lazarillo, e incluso autores extranjeros como Maquiavelo o Erasmo de Rotterdam, que serían catalanes también.
    Uno de los problemas metodológicos radica en que se buscan palabras o expresiones compartidas entre el castellano y el catalán (numerosísimas por ser lenguas latinas y compartir espacio geográfico) y se sentencia que el original tenía,que estar en catalán. Normalmente esto se hace omitiendo que determinadas frases o palabras están perfectamente acreditadas en castellano. Esto me recuerda a algo que he visto en la edición del Lazarillo hecha por Rosa Navarro. En el caso de no pocas palabras pone notas a pie de página en las que indica algún uso de esas palabras por parte de Alfonso de Valdés, omitiendo por entero que hay varios autores que las usan, dando la sensación de queel texto sólo puede ser de Valdés, a pesar de que esas palabras no se puedan considerar como índices de atribución válidos.

  26. Marc Vicent Adell
    05-11-2017 14:42

    Feia dies que volia felicitar l'article i el seu autor, per l'originalitat, documentació, enfocament i justificació d'idees i d'hipòtesi i de conclusió.
    Jo entenc que aquest tipus de conclusions no agradin a segons tipus de lector, perquè, senzillament, es carreguen el Segle d'Or literari espanyol i amb ell el nacionalisme espanyol que senta les seves bases en aquestes obres i en aquests personatges.
    Però l'autor d'aquest article es basa en dues idees claus:
    a) Menyspreu dels acadèmics hispanistes per aquestes obres (son dolentes, mal escrites i etc.)
    b) El tipus de llengua, segons el meu parer originada per interferència catalana.
    És clar que totes les solucions lingüístiques sospitoses d'ésser catalanismes es troben recollides en el CORDE (Corpus Diacrònic de l'Espanyol) però no significa que totes siguin castellanes: el castellà construeix el seu lèxic històric des del llatí, però amb préstecs i manlleus històrics catalans, italians, portuguesos i etc., de manera que ben bé moltes solucions d'obres medievals i del Segle d'Or poden ésser italianismes o catalanismes.
    En aquest cas, com a catalanoparlant, filòleg i persona amb competència gramatical catalana, reconec la percepció de l'autor com a correcta: és impossible justificar tantes solucions lingüístiques estranyes de la Lozana andaluza sense pensar en una interferència de la llengua catalana i, de retruc (o finalment) d'una traducció.
    O potser sí que és possible aventurar una altra hipòtesi que expliqui per què la llengua de la Lozana és com és;, però l'autor ha aportat la seva, l'argumenta més que bé i es mereix un respecte per la seva tasca i pel seu treball.

  27. Santo Job
    04-11-2017 23:06

    Antón: lo del reajuste de sibilantes va por barrios, por así decir. En la época de Lope y Calderón ya estaba generalmente asentado, pero no llevaba tantísimo tiempo. Las gramáticas de Villalón y Gravio (1558-59) todavía presentan distinción de sibilantes, y Villalón, como su apellido indica, era de ese pueblo de la provincia de Valladolid.

  28. Antón Martín
    04-11-2017 17:30

    Por lo menos dos. Nebrija ya se hace un lío intentando definir normas de pronunciación. Es cosa comúnmente aceptada que cuando la ortografía acepta un cambio es porque lleva ya muchísimo tiempo en el habla viva. La actual distinción s-z responde a la norma burgalesa, que antes de teiunfar estuvo en liza con la toledana, esta sí, con un sistema de cuatro sibilantes (representadas generalmente como ss, s, z y ç) análogo a grandes rasgos al catalán actual. Revisa tu bibliografía.

  29. Lluís
    04-11-2017 16:41

    "Cuando escribían Cervantes, Lope o Calderón, el reajuste de sibilantes ya hacía siglos que se había producido."

    Això és contradictori amb el que diuen uns quants filòlegs castellans. I ja no dic pels segles, sinó per si s'havia produït el canvi o no.

  30. JV
    29-10-2017 23:45

    Felicitats Rafa pel teu treball sobre la Loçana.
    Em consta que només és una petita mostra de la gran feina d'anàlisi i interpretació que estàs fent sobre aquest llibre.

  31. Santo Job
    29-10-2017 20:54

    JV, cuando una lengua no está formalmente codificada, la ortografía refleja la lengua y las distintas formas de hablar. Así, las distintas variedades dialectales del catalán se pueden observar claramente a partir de los textos escritos. Lo mismo vale para el castellano, para los dialectos itálicos (los que tienen algún texto escrito), o cualquier lengua.

  32. JV
    29-10-2017 19:52

    Antón, el que demostra que no en té ni idea de lingüística ets tu.
    Comets el típic error de principiant de confondre l'ortografia (o ortografies) d'una llengua amb la llengua mateixa.
    Per altra banda m'agradaria que els teus comentaris fossin més educats i que t'estalviessis una pretesa superioritat intel·lectual. Això m'estalviaria de rebaixar-me a escriure frases com la primera d'aquest comentari.

  33. Santo Job
    29-10-2017 14:36

    Antón, lo de que cada cual escribía según su criterio es algo que se muy bien y refleja las formas de hablar de cada lugar. Andrés de Claramonte (murciano) y Luis Vélez de Guevara (de Écija) hacían rimas con seseo ya que en sus lugares se hablaba de esa manera.

  34. Santo Job
    29-10-2017 14:02

    JV, igual no me expresé con claridad. Con la casi total ausencia de registros escritos me refiero a después de 1714 y antes de la Renaixença.

  35. Antón Martín
    29-10-2017 13:32

    Se me olvidaba: el castellano del Siglo de Oro y el de hoy son exactamente el mismo, misma fonética y prácticamente mismas variantes regionales. Los cambios han afectado a aspectos menores (v.gr., hoy ya no nos tratamos de vos, salvo en el español rioplatense y en algunas comarcas arcaizantes de las provincias de Zamora y León, pero eso es dominio lingüístico asturleonés, no castellano propiamente). Cuando escribían Cervantes, Lope o Calderón, el reajuste de sibilantes ya hacía siglos que se había producido. A partir del XVI lo que hay es un paulatino proceso de adaptación de la ortografía a la prosodia dicha 'burgalesa' (más o menos la actual), abandonando la vieja norma toledana-alfonsí, una antigualla de la que seguramente no quedarían más que algunos islotes dispersos por el ámbito rural, señaladamente en la luego llamada Castilla la Nueva. Nebrija, sin ir más lejos, ya es ambiguo a la hora de establecer normas de pronunciación, siendo de origen sevillano. No entender estos procesos es no saber nada de cómo surgen y evolucionan las lenguas.

  36. Antón Martín
    29-10-2017 11:59

    Nociones básicas de lingüística para legos e inexpertos en la materia:

    -No es cierta en absoluto esa 'unitat idiomàtica impressonant' desde la Edad Media (sic) hasta el XIX. Lo que ocurre es que las normas de Pompeu Fabra rescatan una variedad arcaizante y escorada hacia un catalán más bien barceloní. En esa variedad oficial -y algo artificiosa, como todas las variedades 'elegidas' en los gabinetes- no se reconocen muchos hablantes de hoy, como valencianos y baleares, y también dista mucho del habla espontánea de muchas comarcas catalanas, señaladamente en las que se vienen englobando dentro de la variedad occidental, que abarca grosso modo las actuales provincias de Lleida y Tarragona, para entendernos. Ejemplo: Hasta la reforma fabrista, casi ningún texto en catalán elaborado en Barcelona (y quien dice Barcelona dice casi toda Cataluña) escribe los plurales femeninos en -es, sino en -as. Basta echar un vistazo a la literatura de cordel -auques, romanços, etc.- y se verá 'rosas', 'minyonas', (incluso 'miñonas', tal era el desbarajuste), 'senyoras', etc.; y también 'cantá', 'menjá' y 'majó'. De modo que la tal unidad carece de apoyo documental conocido.

    -Se ve que desconoces por completo el desarrollo histórico de la ortografía castellana. Y el caso es que hasta la creación de la Real Academia (1713) NO EXISTÍA NINGUNA NORMA ORTOGRÁFICA DEFINIDA, Y CADA CUAL ESCRIBÍA SEGÚN SU CRITERIO PERSONAL, como nos hemos cansado de repetir el Santo y un servidor una y otra vez; inútilmente, según compruebo. Esa falta de unidad ortográfica se dejó sentir hasta un siglo después, y habría que esperar a que estuviese bien entrado el XIX para que fuese nivelándose y unificándose la escritura. Esto lo sabe cualquiera que se haya acercado, siquiera de lejos, a la documentación MANUSCRITA, de archivo, que se compone de miles de kilómetros de documentos que aguardan a que las lumbreras del INH se decidan por fin a consultarlos. Eso son las 'fuentes primarias' a las que aludimos reiteradamente, y no los rastreos por internet o por la literatura histórica a partir de la Wikipedia.

    -Hay que estudiar más.

  37. JV
    29-10-2017 11:20

    Fins a 1714 és absolutament inadequada l'expressió del Santo "casi total ausencia de registros escritos". La major part de l'administració era en català: Generalitat, ajuntaments, notaris... Sí que hi va haver poques obres literàries que arribessin a la impremta, però n'hi havia moltes que circulaven manuscrites. I entre les obres de caire culte hi ha una unitat idiomàtica impressionant des de l'edat mitjana fins al segle XIX.
    En canvi, el castellà del Siglo de Oro va exercir una influència lingüística sorprenentment limitada sobre el castellà dels segles posteriors.

  38. Santo Job
    29-10-2017 09:21

    "Cabestro" tiene en ambas lenguas los mismos significados, tanto el de correaje como el de burro o animal delantero en general. Lo de "cabestro de acémilas" no acabo de verlo, cuadra más que se refiera al arreo o correaje. Sería pues una manfla que "tira" o "arrea" de sus iguales (símiles), lo que hoy llamaríamos una "madame" o "dueña".
    El "sesenta navidades" no se refiere al presente, sino al pasado, a cuando la lavandera se trasladó a esa casa con tanta humedad, con lo que lo único que sabemos es que es muy vieja pero no cuánto. Según dice, a esos sesenta años todavía tendría pelo y sería rubio.
    En cuanto a cómo ha variado una lengua mucho más que la otra, tiene una o varias explicaciones. Al cambiarla dinastía cambian con ella muchas cosas, incluidos los modos de escribir. Baste comparar cómo escriben Álvaro Cubillo de Aragón o Agustín Moreto con autores posteriores como los Moratín para darse cuenta. El catalán, en sus distintas variantes, pervivió con otras formas debido a la casi total ausencia de registros escritos, lo cual hace que lingüísticamente vaya a ser distinto. De la misma manera, el habla en el rural de Castilla (pueblos como Mayorga, Urueña, Wamba, Tordehumos) es más parecida al castellano más antiguo de lo que puede serlo en lugares como Valladolid o Segovia

  39. JV
    28-10-2017 22:37

    Tots aquests espavilats hispanoparlants d'aquí sota només rebateu els aspectes més senzills, i voleu fer creure que amb això ja anul·leu el conjunt de la proposta. Però no parleu dels errors de traducció més evidents i garrafals (com ara "cabestro de símiles"). Per altra banda, la majoria d'expressions en disputa, en català, tenen una pervivència d'almenys 500-600 anys (fins a l'actualitat) i, en castellà, de 200 anys (fins a finals del XVII). ¿Com pot ser que dues llengües germanes ampliïn les divergències justament quan es produeix un procés d'unió política dels territoris i d'hegemonia lingüística de la llengua castellana? Com pot ser que la que "empobreix" les seves possibilitats sigui la castellana?
    (Per altra banda, que a Andalusia se sentin algunes d'aquestes expressions no invalida la teoria ja que es coneguda la participació de catalans i valencians en el seu repoblament).

  40. Santo Job
    21-10-2017 19:40

    "A tuerto y a derecho" o variantes están bien documentadas:

    "fazer toda cosa porque la pudiese ganar quier a tuerto quier a derecho", Siete Partidas, recopilación de 1491.
    "Si ambicioso, todos, a tuerto o a derecho, procurarán de acrescentarse", Alfonso de Valdés, Diálogo de las Cosas acaecidas en Roma, 1529.
    "riquezas que pueda dexar a sus herederos, ganadas a tuerto o a derecho", Alfonso de Virués, traducción de un Coloquio de Erasmo, 1532.
    "no sabemos si esta batalla fue a derecho o a tuerto". Garci Rodríguez de Montalvo, Amadís, ca. 1490.
    "Dardán es tan buen cavallero de armas, que, a tuerto que a derecho, todos dudan su batalla", Garci Rodríguez de Montalvo, Amadís, ca. 1490.
    "cosa que yo haga a tuerto o a derecho", Garci Rodríguez de Montalvo, Amadís, ca. 1490.
    "usurpar todo lo que quieren a tuerto o derecho", Alonso de Santa Cruz, Crónica del emperador, ca. 1550.
    "Ayuda a tu ermano a tuerto e a derecho", Cancionero de Juan Fernández de Híjar, ca. 1520.

    La "ch" también tiene valor consonántico, aunque normalmente aparece en adaptaciones de palabras griegas o latinas como "eucharistía", o el "Diálogo de Charón" (traducido por Enzinas), o el Icharomenippo (traducciones de Enzinas y Jarava).

    El adverbio "y" también existía en castellano, no es exclusivo del catalán. De hecho en francés también existe, y proceden todos los casos del latín "hic".

    "Tornar" es frecuentísimo en castellano de la época. Período 1500-1530: "Torné", 91 casos; "tornó", 1271 casos; "tornaron", 524 casos; "tornaban", 60 casos...

  41. Antón Martín
    21-10-2017 17:23

    'Tengo tres hijos y todos tres estudian', por ejemplo, es expresión que puede oírse hoy por Extremadura o Andalucía.

    Los diminutivos en -ete, -eta, son comunes en castellano, e implican un cierto grado afectivo mayor que el diminutivo común. Por ejemplo, en Asturias -dominio lingüístico asturleonés, no castellano- es frecuente decir de alguien que está 'gordeta', entendiendo que así se suaviza el adjetivo.

    'Nublo' es más común que 'nublado' en gran parte del campo castellano. Se oye 'esté raso o esté nublo' habitualmente.

    El artículo sigue la tónica habitual del INH al abordar aspectos lingüísticos. Dicho de otro modo, el autor carece del mínimo conocimiento necesario para tratar estos asuntos; de ahí la disparatada hipótesis. No tiene ningún sentido meterse en estos jardines entre lenguas hermanas y vecinas. Todas las lenguas romances tienen un porcentaje tan elevado de cognados que cualquiera puede lanzarse a aventurar las más peregrinas teorías basándose en la similitud de vocablos.

  42. Santo Job
    21-10-2017 16:23

    Numblo sólo está recogido como adjetivo en la Lozana, sin embargo sí que existe "nublo" como alternativa a "nublado".
    Las duplicaciones de eles, aunque no llas aceptase Nebrija, eran ocurrencia habitual. Me viene a la cabeza una traducción al castellano que hizo Francisco de Enzinas: "Vidas de los muy illustres y excellentes varones Cimón griego y Lúculo romano".
    "Curar de" aprece varias veces en castellano de la época. En el Lazarillo figura "ni curé de lo saber".
    "Veramente" se da 9 veces entre 1470 y 1530. 3 de los usos corresponden a la Lozana.
    "Todos dos", "todos tres", etc se dan en castellsno de la época. El catalán no es la única lengua en que ocurre, en gallego también existe, y en italiano hay también una variante.
    Diminutivos en -eta/-eto o -ico/-ica. Existen en castellano en esa época. En el Lazarillo aparecen "camareta", "pobreto" ("pobrete" en Sánchez 1603) y "concheta".

  43. Santo Job
    21-10-2017 09:25

    "Espeso" tiene ahí valor adverbial, no adjetival, y equivale al italiano "spesso".
    En cuanto a "a espesas", probablemente sea un error de impresión, olvidando el cajista poner la abreviatura nasal, que daría el resultante "a espêsas" equivalente a "a espensas", recogido en el CORDE 6 veces para el período 1470-1530.

  44. Santo Job
    21-10-2017 09:06

    El verbo "contrahacer" no lo usa por primera vez Francisco Delicado. El verbo se encuentra registrado múltiplemente en el CORDE en el período 1470-1500. Entre 1500 y 1530 aparece usado docenas de veces. Por lo que se ve, se empieza a usar sobre 1440 el verbo "contrahacer", ya sea en formas conjugadas o participiales.
    "Cale" lo recoge el CORDE para el período 1470-1530 un total de 109 veces.
    En cuanto a "hombre" con valor pronominal, está registrado su uso ya desde el siglo XIII, y parece que muere en el XVI. Según indica Keniston en "The Syntax of Castilian prose. The Sixteenth Century", página 344, "the use of indefinite 'hombre' as a subject dies out during the sixteenth century. Of the 23 counted examples, only 2 occur after 1550; the last examples noted are found in Diego de Hermosilla".

  45. Santo Job
    21-10-2017 08:24

    Lluís: esos imperativos acabados en vocal acentuada en vez de en -d se pueden ver en el siglo XVI en otros textos. El primero que me viene a la mente es el Lazarillo, donde al final del episodio del ciego dice: "¡Olé, olé!¿Cómo olisteis la longaniza y no el poste?"

  46. Francesc 2
    21-10-2017 01:05

    Una feinada! L'enhorabona a l'autor!

  47. Lluís
    21-10-2017 00:18

    Felicitats, Rafel! Molt bon recopilatori. No crec que això fos la ponència del Simposi, perquè hi haguessis estat més d'una hora. :)

    No m'acaba de convèncer només l'explicació del "caminá", "mirá", etc. M'hauré de mirar ben bé quan en fa anar uns i quan en fa anar uns altres.

    I pel que fa al "sí haré" (així faré), també em sembla que, en castellà, el salt entre "sí" i "así" és encara més proper que entre "així" i "sí". No?

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19340
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Una nova expressió del Quixot, incomprensible del tot en castellà, porta En Lluís Batlle a trobar-hi un...[+]
Si En Martin Behaim no va ser l’autor del primer globus terrestre occidental conservat, si no va ser un dels...[+]
Com és que tant En Vicenç Garcia com Cervantes van escriure uns elogis tan desmesurats a En Perot Rocaguinarda?...[+]