Les cares ocultes del Rector de Vallfogona: estat de la qüestió

En té, doncs, de fesomies amagades, el nostre primer i principal escriptor barroc? Parlem-ne. El balanç de l’estat de la qüestió planteja la ferma probabilitat que sí. I doncs? Vejam què en diu l’Acadèmia i què proposen les recerques que gosen poder anar més enllà. Fem-ne l’estat de la qüestió, potser no exhaustiu però significatiu a partir de fonts i d’estudis arran de l’Any Rector. Havent (re)descobert Garcia (re)llegint-lo (via Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Ferrater i altres) i revisitant-ne el context (via Jordi Bilbeny, Pere Coll i altres) com a escriptor barroc català; havent consultat i contrastat dades biogràfiques (via Enric Querol) de Garcia i dades bibliogràfiques (via Albert Rossich) del Rector: hi ha indicis prou sòlids i proves ben travades per afirmar que l’obra de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, és molt més àmplia i va molt és enllà del que proposa l’Acadèmia, que no hi reconeix l’acció de la Inquisició com a organisme de censura d’Estat contra la llengua i la literatura (la cultura i la nació) catalanes i, doncs, com a factor que condiciona decisivament l’edició i la difusió de l’obra completa del nostre escriptor.

Com arribar-hi, fins al Rector?

Doncs per la textualitat (és a dir, pels seus propis mots, gràcies, per exemple, als treballs i les edicions d’Albert Rosscich, com ara l’esplèndid Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. Poesia Completa. Volum I, Sonets i Dècimes, per la intertextualitat (perquè els seus mots han estat font de creació per a escriptors posteriors en la tradició literària catalana), per les arts que li són contemporànies (el pintor Francesc Ribalta o el músic Josep Elies, per exemple), per les circumstàncies polítiques i religioses (Felip III, Contrareforma i Inquisició)...

Jo el vaig anar a trobar a Vallfogona de Riucorb, a la Conca de Barberà; però, en acabat, el vaig trobar a Reus, on visc i hi treballo.

Testament de Francesc Vicent Garcia Ferrandis, Rector de Vallfogona, conservat a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Camp.

D’una banda, a Reus, gràcies a la notícia que me’n va donar Albert Rossich a Tarragona, a la presentació del primer volum de la seua Poesia Completa, vaig saber que el testament i molts altres papers del nostre home eren a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Camp, a deu minuts de casa meva: l’historiador Ezequiel Gort me’n va dir que fou un regidor del poble qui va agafar-los a fi de bé abans no els cremessin els cafres de la FAI o els destralers de Franco, i els va dur a Reus.

D’altra banda, anant cap a  Vallfogona, vaig topar amb el monestir demacrat de Santa Maria de Vallsanta, encara en part alçat, bell i decadent, entre Guimerà i Vallfogona, i hi vaig veure petrificada la idea que fa temps Abel Cutillas defensa i desenvolupa: que la catalana és una literatura demolida. I que Jordi Bilbeny fa més de trenta anys estudia: que la nostra és una tradició literària espoliada, amb mancances degudes no pas a ella mateixa, sinó a l’apropiació, la deslocalització, la manipulació, la prohibició i l’assetjament duts a terme per la Inquisició i la censura de l’Estat espanyol.

Restes del monestir de Santa Maria de Vallsanta, entre Guimerà i Vallfogona de Riucorb, a les comarques de l’Urgell i de la Conca de Barberà.

També l’he trobat per intertextualitat implícita al sonet «El distret» del savi reusenc Gabriel Ferrater, via el tòpic de la descriptio puellae, per les referències al sonet «A una ‘hermosa’ dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil» «A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil» de Francesc Vicent Garcia. En tots dos, hi ha la sensualitat de la dona jove i la ironia fina de tots dos autors. Tant l’un com l’altre s’hi desempalleguen d’idees preconcebudes. Garcia hi reivindica un nou cànon de bellesa femenina perquè la bella Flora respon a un cànon si el comparem amb el que se’n tenia al Renaixement. Si bé al segle XVI era valorada la dona amb llarga cabellera rossa, front ample i clar, ulls clars i mirada serena, llavis vermells i pell clara (com es pot observar, per exemple, al quadre «Dona pentinant-se» de Giovanni Bellini de 1515), Garcia admira la dona de cabells bruns i de pell blanca, el contrast extrem que obrirà un camí estètic nou. Talment en el cas de Ferrater, que al seu postfaci del seu primer poemari Da nuces pueris (1960) confessa que detesta les ideologies i aquí, en aquest sonet, ho diu mitjançant el correlat objectiu d’un personatge distret, que no es fixa en les coses concretes que hauria de saber veure tot passejant pel carrer i que és incapaç d’analitzar-ne les característiques amb criteri propi i es deixa portar per les idees ideològiques imposades: «L’ideòleg generalment és un distret que no es fixa en el capteniment de la gent, que va com al·lucinat». Vet aquí, doncs, Garcia i Ferrater generant nous paràmetres: del Renaixement al Barroc, Garcia; de la poesia del realisme social a la poesia moral de l’experiència, Ferrater.

I hi ha molts altres camins d’aproximació des del present fins al nostre autor, com, per exemple, via les contalles encara vives en la memòria popular, sobre la figura del Rector, recollides pel folklorista Joan Amades, publicades l’any 1938, i ara reeditades al volum El Rector de Vallfogona. Narracions populars per Joan Amades, a cura d’Antoni Serés Aguilar, d’Edicions Morera, col·lecció L’Ermità, 13. I també mitjançant experiències didàctiques com l’exposició d’il·lustracions musicals i plàstiques a partir de dos sonets del Rector de Vallfogona a càrrec dels alumnes de Batxillerat d’Arts plàstiques i escèniques de l’Institut Gabriel Ferrater de Reus “En un terrat la bella Flora un dia”, una exposició a propòsit d’un sonet de Francesc Vicent Garcia | INS Gabriel Ferrater i Soler (xtec.cat), amb la complicitat del crític d’Art Abel Figueres.

1. Recepció diversa de l’obra del Rector de Vallfogona

Sobre les maneres oposades de la recepció de l’obra de Garcia, en dona bon compte les idees del filòsof Francesc Pujol sobre el Rector de Vallfogona, explicades per Josep Pla a Tres biografies: «[...] i de la poesia del nostre país m’agradaven sobretot tres peces que jo considero immortals: el ‘Desconhort’ de Llull, els ‘Cants de Mort’ d’Ausiàs March i la ‘Solitud’ del rector de Vallfogona. Sempre he estat un gran admirador de mossèn Vicenç Garcia, perquè, gràcies a l’abrivada de la seva reacció contrària a la castellanització voluntària del país, la llengua literària no s’interrompé mai. Els de la Renaixença, que escrivien pitjor que el rector, es trobaren amb les seves deixalles en el poble i així pogueren continuar. No he comprès mai el menyspreu que han volgut projectar contra aquest rector i l’admiració que s’ha produït per uns sòmines anomenats renaixentistes, que com a escriptors no han tingut cap existència apreciable.» Ara no en faré pas un panorama exhaustiu, de la recepció de Garcia, però sí que en diré, si més no, que Francesc Vicent Garcia només va ser reivindicat pels elements més populars de la Renaixença (Frederic  Soler, Serafí Pitarra, el va convertir en protagonista d’una de les seves obres de teatre el 1871: Lo Rector de Vallfogona) i el Modernisme (Santiago Rusiñol) (sobre com penetren i romanen certes idees de la Renaixença en el Modernisme, convindria editar el treball inèdit de la filòloga Isabel Llopis i Llort);  també en diré que Garcia ha tingut notables detractors (per deficiències lingüístiques, pel mal gust, per la procacitat i per la dependència de l’escola barroca castellana): Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Antoni de Bofarull, Jordi Rubió i Ors, Lluís Nicolau d’Olwer i Eugeni d’Ors; però també ferms partidaris (els vallfogonistes, que prenen Garcia com a gran model del català literari): Frederic Soler, Pitarra; Bartomeu Rosselló-Pòrcel; Pere Gimferrer i Albert Roig. I ha estat Albert Rossich qui l’ha situat, finalment, merescudament i raonablement, al cànon, com a baula valuosa.

2. Una biografia: de Francesc Vicent Garcia al Rector de Vallfogona

La darrera i més actualitzada biografia publicada sobre Francesc Vicent Garcia i Ferrandis és el magnífic treball d’Enric Querol Coll: Francesc Vicent Garcia, poeta barroc. Vida i misteris del Rector de Vallfogona (Rafael Dalmau Editor: 2023). Sabem, gràcies a l’estreta col·laboració de Querol i Rossich, que Francesc Vicent Garcia i Ferrandis neix a Saragossa el 22 de gener de 1579. I som sabedors que, tot i haver nascut a Saragossa, es va mudar a Tortosa de ben menut, d’on eren els pares, per la mort del progenitor. No en tenim gaires notícies, de les dues primeres dècades de la seva vida entre la llibreria del seu padrastre, Pau Bono, o embolicat en afers musicals del seu avi, a Tortosa. Tot indica la importància de l’avi, dansaire a les festes i músic popular a Tortosa, en la configuració del tarannà fester del xiquet i de l’estil viu de l’escriptor. Qui no ha viscut les festes populars ebrenques no pot arribar a fer-se’n càrrec del tot.

Als Reials Col·legis de Tortosa, s’hi està fins al 1559 pels estudis d’Arts i Teologia: hi coneix Pere de Montcada i hi fa molt bona amistat. A partir de 1600, s’està a Barcelona, en l’òrbita del seu oncle franciscà, Francesc Ferrandis, amb pes cultural i censor de la Inquisició. Garcia inicia els estudis de batxillerat en Arts a Barcelona (on coneix Rafel Cervera, una de les identitats catalanes de Miguel de Cervantes), però els acaba a Vic, on els poderosos Montcada hi tenen un palau unit a l’església de la Pietat de Vic. El batxillerat i el doctorat en Teologia, els obté al Col·legi de Sant Jordi i Sant Maties de Tortosa, universitat dominica, l’any 1622. Garcia no és, doncs, un ignorant, sinó un home molt ben instruït.

El 1605 (als 26 anys) és ordenat capellà i passa a ser secretari del bisbe de Vic, Francesc Robuster (amb connexions a Reus, Barcelona, Artés i Manresa). S’està a Vic fins al desembre de 1606 (exercint de mestre de capella), quan mor el bisbe. El 6 de desembre de 1606 mor Pere Anton Moragues, rector de Vallfogona de Riucorb. El 9 de gener de 1607 pren possessió com a rector de Vallfogona (que depèn del bisbat de Vic). Garcia té 28 anys i s’hi estarà fins a la mort, el 2 de setembre de 2023, als 44 anys. Tanmateix, serà un rector absentista: s’hi estarà 16 anys, però no hi para gaire perquè, segons el Llibre d’absències, és substituït sovint pel vicari Jeroni Alzina. Garcia participa en importants activitats literàries fora de Vallfogona de Riucorb.





El 1620 els lligams de Garcia amb els Montcada s’enforteixen en esdevenir secretari de Pere de Montcada, nou bisbe de Girona. També té relacions amb Joan de Montcada, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona (que mor el 1622). Pere de Montcada mor el 1621; encara el 12 de maig de 1621 Garcia predica a la catedral de Girona un sermó en el marc de les exèquies fúnebres per la mort del seu admirat rei Felip III, que s’imprimeix l’any següent: Sermó predicat...

Amb motiu de l’estada a la Cort, Garcia resideix a Madrid entre principis de juny de 1622 a les acaballes de 1622. El context polític: màxims representants de la Generalitat porten un memorial de queixes pels greuges del virrei de Catalunya a la terra i demanen al rei que vingui a jurar les Constitucions de Catalunya. Francesc Vicent Garcia torna a Vallfogona de Riucorb a principis de l’any 1623. L’abril rep de mans d’Hilarió Gil, monjo de Santes Creus, una relíquia de Santa Bàrbara, que Garcia dona a l’església de Vallfogona. A mitjan juny de 1623 consta que està malalt. Fa testament el 31 d’agost de 2023, dos dies abans de traspassar.

Aspectes significatius d’aquest testament per tal d’entendre i completar l’obra de Garcia són, a l’inventari de deixes, l’esment del llibre de Fra Joan Pineda, autor franciscà català (espoliat); el llibre de Domingo de Soto, dominic (influències dominiques, contrareformistes, tanmateix no dogmàtic); el llibre d’Ariosto, autor d’Orlando furiós; els béns donats a Fra Josep Barberà, abat de Santes Creus «per lo que ell sap i li tinch encomenat, 50 lliures de moneda barcelonina» (per a publicar obres seves inèdites?); i que la mare el sobreviu com a hereva universal.

3. Aportacions de l’Acadèmia sobre l’obra

A l’entrevista de Federico Campbell a Gabriel Ferrater, feta els darrers anys de la vida de Ferrater perquè ja confessa que es dedica a la Lingüística i no fa poesia (1969?), la pregunta següent de Campbell i la resposta corresponent de Ferrater són pertinents sobre el misteri de la «Decadència» en la literatura catalana:

-  [...] ¿com explicaries la ruptura entre la literatura medieval i la contemporània? Una literatura que havia donat un Llull i un Ausiàs March, i després, durant uns quants segles, ja no produeix res. ¿Com ho expliques?

- Bé, no sé per on començar. Sobre el misteri de la interrupció de la literatura catalana no puc dir res, perquè és realment un misteri.»

D’aleshores ençà, l’Acadèmia ha proposat solucions diverses a l’enigma. Antoni Comas ho va intentar, però ell mateix reconeixia encara l’any 1979 que  «hi ha hagut molts intents d’explicació de les causes d’aquests fenòmens de la Decadència; cap, però, no sembla definitiu i només s’han d’acceptar com a hipòtesis, pel cap alt, com a factors que, en conjunt, coadjuven a la davallada».  Tots els hipotètics arguments sobre les causes de la mal anomenada «Decadència» han estat desmentits amb dades i raonaments convincents per Jordi Bilbeny, com ara que, arran del desplaçament de la capitalitat de Barcelona cap a València, la capital del Túria i la literatura que s’hi farà es castellanitzaran molt durant el virregnat de Germana de Foix.

Més tard, Joaquim Molas i filòlegs de prestigi dels anys 80 del segle XX, adscrits al Marxisme i, doncs, amb una visió ideològica esbiaixada, van intentar de revisar el concepte perquè no els convencia el to derrotista ni la injusta valoració devers la Literatura Catalana Moderna. Que les classes socials altes (al capdamunt de les quals hi ha Cort) són les principals culpables del suposat abandonament de la llengua catalana per al conreu dels més diversos gèneres literaris cultes i que, malgrat això, el poble es manté fidel a la llengua catalana en el repertori de la literatura tradicional en són idees pròpies d’aquesta visió, superada a hores d’ara. Es descarta l’epígraf «Decadència» i s’opta per parlar de Renaixement, Barroc... Josep Murgades s’hi referia així l’any 1984: «’Decadència’ -cal tenir-ho en compte- és un terme posat en voga pels homes de la Renaixença, els quals pretenien, en aplicar-lo amb clara intenció desqualificadora a tot el llarg període que els havia precedit [...]. Enfront d’aquesta concepció, però, sembla cada cop més evident que cal bastir-ne una altra que vegi la història no com un seguit de moments estel·lars de què enorgullir-nos [...], o de moments depressius de què avergonyir-nos, sinó com allò que realment és, o sigui, com un conjunt d’estructures i de sistemes socials qualitativament diferents que se substitueixen els uns als altres a través d’un procés dialèctic [...]».

L’Acadèmia concentrarà tots els seus esforços a prestigiar l’obra d’autors coneguts, com Garcia o Fontanella (gràcies als treballs de Pep Valsalobre), i a esbrinar la d’altres aportacions menors per tal de demostrar la qualitat i la quantitat d’escriptors en llengua catalana del Renaixement, del Barroc..., però mai no reconeixerà l’acció de la Inquisició. Rossich parteix, sobretot, de l’edició de La armonia del Parnàs del Rector de Vallfogona, a cura de l’Acadèmia dels Desconfiats (de l’any 1703), per tal de fixar i prestigiar l’obra de Garcia. El balanç és el següent:  Poesia: 163: Sonets: 63; Dècimes: 29; Quintilles: 5; Quartets: 33; Romanços: 23; Goigs: 1; Altres combinacions: 4; Teatre: 1: Comèdia de Santa Bàrbara; Prosa: 2; Sermó de les exèquies de Felip III; Lletra al notari de Cervera. Obres d’atribució dubtosa: 14; Obres relacionades amb composicions de Garcia: 3; Falses atribucions impreses: 70; Sonets: 25; Dècimes: 11; Quintilles: 2; Quartets: 6; Romanços: 18; Octaves: 1; Goigs: 4; Altres combinacions: 3. I prou. Déu n’hi do, però els estudis de fora de l’Acadèmia aniran molt més enllà.

També mitjançant l’antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII, Albert Rossich reivindicarà, l’any 1985, l’obra d’altres poetes de la literatura catalana barroca. Enric Querol farà, en la mateixa línia, l’aportació d’altres autors: «Tres poetes del Maestrat: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata». Querol també esmenta, pel que fa a la qualitat de Garcia, gèneres en què demostra avançar-se a d’altres autors castellans: l’Oració, a «Lloança al rector nou de la Universitat de Lleida, Felip de Berga»; i gèneres en què demostra estar en sincronia amb l’avantguarda literària europea del moment: el gènere historicocòmic, a «Navegació». Aquestes reflexions del tot adients en Literatura Comparada ens situen Garcia en un lloc ben alt de la literatura europea del moment, com també diu Josep Pedrals a l’article «Sensualisme a la catalana».

4. Les lectures més enllà de l’Acadèmia: les cares ocultes del Rector

L’evidència de la manipulació de la Història de Catalunya per part de la Historiografia castellana ja la denuncia el 1557 Cristòfor Despuig als Col·loquis de la insigne Ciutat de Tortosa. Entre moltes altres denúncies, retreu a Pero Mexia que posi “lo regne de Nàpols sots lo domini y corona de Castella, essent com és tan clarament de la Corona de Aragó, que los minyons no u ignoren”. I afegeix que “si en lo clar posen dupte, què faran en lo no clar!”. Despuig també recrimina a l’historiador Juan Sedeño que “per no donar glòria ni onra ad algun espanyol que no fos castellà, ha disimulat les obres dignes de memòria de molts reys particulars de Espanya y especialment de la Corona de Aragó y comtes de Barcelona”. I generalitza: “Tots són casi de esta manera, que per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, çelen la veritat, y per fer gloriosa la sua pròpia nació no dupten a escríurer mentires”.

D’altra banda, que la Inquisició, controlada pels monarques, per damunt de les Corts dels diversos regnes sobirans, és un instrument de repressió no només religiosa i ideològica sinó també política i nacional ho demostren els historiadors Josep M. Salrach i Eulàlia Duran quan, al volum 2 de la Història dels Països Catalans, coordinada per Albert Balcells, afirmen que «també la política de castellanització duta a terme per les autoritats reials provocà diverses rèpliques i conflictes. El 1569, en ser publicats en castellà els edictes de visita per part de la Inquisició, hom sol·licità que els inquisidors no poguessin ser castellans i que la Inquisició de Catalunya fos independent de la Suprema, d’àmbit peninsular. [...] En el Memorial presentat a les Corts de Montsó hom feia remarcar que els monjos castellans exigien dels fidels que es confessessin en castellà, amb l’expressió des d’aleshores tantes vegades reiterada de ‘hablad en cristiano’. La influència castellana que penetrava en la predicació obligà el concili de Tarragona de 1591 a obligar a predicar en català».

També ho veu així l’historiador Marc Pons en preguntar-se «Quan i qui comença la persecució del català Quan i qui comença la persecució del català?, per Marc Pons (elnacional.cat)?: «Castell de Triana. Sevilla. Seu central de la Inquisició hispànica, any 1560. Fa 463 anys. Fernando de Valdés y Salas, arquebisbe de Sevilla i inquisidor general de la monarquia hispànica, decretava l’obligació de redactar tota la documentació inquisitorial en castellà. La Inquisició, instaurada pels Reis Catòlics el 1478, era el primer i l’únic organisme supranacional de la monarquia hispànica. Per tant, aquell decret tenia un abast i un propòsit que anava molt més enllà dels límits de la Corona castellanolleonesa. I una prova la tenim quan, poc després (1561), aquella interdicció es reforçaria amb la prohibició expressa d’utilitzar el català en qualsevol àmbit inquisitorial. Les primeres maniobres unificadores hispàniques ja tenien com a bandera la imposició de la llengua castellana i la persecució a la dissidència politicoreligiosa».

Després de les valuoses aportacions acadèmiques, arriben, doncs, les que, iniciades pel filòleg i estudiós Jordi Bilbeny, van molt més enllà perquè consideren que l’Acadèmia no té en compte evidències que demostren la intervenció de la Inquisició en el corpus literari català a partir del segle XVI. Una obra seua fonamental i importantíssima, que aplega estudis antics i nous en aquest sentit, és Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI que ja vaig ressenyar. D’altres aportacions rellevants sobre la catalanitat del molts autors segrestats per la Historiografia espanyola i la Filologia castellana són el rigorós estudi preliminar de Bilbeny a l’edició catalana de La vida de Llàtzer de Tormos, la iniciàtica obra de Lluís Batlle sobre el Quixot i el Segle d’Or castellà (que no és sinó la continuïtat del Segle d’Or català, usurpat i castellanitzat), les monumentals monografies de Pep Mayolas sobre Erasme de Rotterdam (que no es deia Erasme ni era de Rotterdam) i Teresa de Jesús o les reveladores recerques de Pere Coll, sobre Cervantes (Cervera o Servent) i sobre Calderón de la Barca (Calders), que defensa la tesi que «Tirant lo Blanc de Joanot Martorell és el darrer llibre literari editat en català el 1490. Uns quants anys després, quan s’editarà La Celestina, obra que pels últims estudis de Cirera és del mateix autor, ja no s’editarà en català, sinó en castellà i ja no serà amb el nom de Joanot Martorell, sinó amb el de Francisco de Rojas. La Inquisició, ja en aquesta primera operació, ens mostra com serà en endavant l’edició de llibres: en castellà, autor trasplantat a Castella i obra deslocalitzada».