Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la"
Nicolás Avellaneda (1837-1885)
ARTICLES » 24-12-2023  |  ALTRES FIGURES CATALANES
2676 lectures

Sant Francesc i la llengua provençal

Sabíeu que Sant Francesc cantava, resava i predicava tot sovint en francès? I sabíeu que aquest francès era precisament la llengua de la França provençal? O sigui: la llengua provençal. En Jordi Bilbeny ens ho explica amb tot detall en aquest article revelador.

Sant Francesc rebent els estigmes amb Santa Clara (Museu de Manresa).

1.-El testimoni de les primeres biografies: la llengua francesa

Quan llegim amb atenció la Vida Primera que En Tomàs Celano va escriure per manament del papa Gregori IX sobre Sant Francesc[1], després que, al 1266, les altres biografies «s’haguessin fet desaparèixer i destruir»[2], hi veiem que se’ns diu que Francesc, mentre encara vivia amb la família, de tant en tant, sortia de la seva ciutat i «es passejava per un bosc entonant en llengua francesa lloances al Senyor»[3]. En comentar el passatge, a l’edició d’aquesta primera biografia a la col·lecció dels escrits del Sant, publicats per la Biblioteca de Autores Cristianos, En José Antonio Guerra ens innova que Francesc «solia cantar en francès quan volia expressar l’alegria interior»[4]. I a l’«Índex de matèries de les biografies», torna a remarcar, d’una manera general i sense embuts, que aquesta fou, per ell, «la llengua escollida per cantar les lloances al Senyor»[5]. I és cert. Avui tothom reconeix que el Sant cantava en francès per expressar la seva gratitud a Déu.

Si, com va pretendre l’Església oficial, només tinguéssim aquesta biografia d’En Celano, i deixéssim a banda els comentaristes moderns, tan sols podríem suggerir que, una vegada ─i només una vegada, perquè el text no ho torna a remarcar més─, un dia que Francesc passejava per un bosc, imbuït d’una joia superior, es va llençar a cantar en francès les seves lloances a Déu. I que ho va fer com un gest molt personal i anecdòtic. Potser, fins i tot, com un automatisme. I res més. Tanmateix, si espigolem els diversos escrits biogràfics que ens han arribat sobre el Sant, veiem que la «Llegenda dels Tres Companyons» també ens reporta que, en una ocasió, Francesc va agafar el germà Gil i tots dos es van encaminar cap a la Marca d’Ancona. I «anant per la Marca, es complaïen vehementment en el Senyor, i el sant home, cantant en francès en veu altra i clara les lloances al Senyor, beneïa i glorificava la bondat de l’Altíssim»[6]. Dada que l’Anònim de Perusa recull quasi amb els mateixos mots[7]. Les biografies de Sant Bonaventura, dissortadament, tampoc no aporten gran cosa més. Es limiten a dir que, algunes vegades, Francesc cantava en francès. I prou. Així, a la Llegenda Menor, Bonaventura narra que, quan Francesc abandonava la seva ciutat natal, «segur i lliure, a través dels boscos, cantava en llengua francesa les lloances del Senyor»[8]. I a la Llegenda Major hi repeteix la mateixa frase, quasi amb idèntiques paraules[9]. I tot quedaria en una mena d’alegria interior, convertida en cançó ─curiosament, en cançó francesa─, plena d’entusiasme espiritual, si, com deia, només tinguéssim aquestes fonts.

Però en tenim moltes d’altres. D’En Celano, per exemple, en conservem un altre text. És la Vida Segona, molt més extensa i detallada, i que recull un cúmul d’informació que o bé no era al redactat primitiu o bé ha estat esporgada a la Vida Primera. En aquesta Vida Segona, doncs, En Celano torna a fer comentaris sobre la llengua del Sant. I, al capítol XC, ens innova que Francesc «algunes vegades feia també això: la dolça melodia espiritual que li lliscava per dins, l’expressava a fora en cançons en francès; i el fil del xiuxiueig diví, escoltat furtivament a l’orella, brollava en un himne de joia en la llengua de França. De vegades ─com jo mateix he vist─, recollia una branca de terra, l’arrepenjava sobre el braç esquerre, mentre amb el dret agafava una vareta corbada amb un cordill, i el fregava a la branca com [a sobre] una viola, acompanyant-se amb els gestos convenients, i cantant en francès les lloances al Senyor»[10]. Fragment que també recull íntegrament l’Espill de Perfecció[11]. I, certament, tot hauria quedat aquí, en una mania o un tic personal del Sant, perquè tot, simplement, hauria estat una anècdota musical. Una curiositat inofensiva. Sant Francesc, de tant en tant, cantava en francès. De tant en tant. Quan s’inspirava. Quan el cor li bullia de joia. Però aquí s’acabaria tot.

Mes, sortosament, En Celano, a la Vida Segona, va escriure un altre paràgraf sobre la llengua del Sant, capital per al nostre interès, i que fa així: «Un dia que [Francesc] anava per Assís, pidolant oli per alimentar les llànties de l’església de sant Damià, que ara restaurava», va entrar en una casa i, «com ebri d’esperit, demana en francès l’almoina de l’oli, i l’obté»[12]. I hi afegeix que, amb la intenció de restaurar Sant Damià, llavors, «amb fervor, incitava tothom a la reparació d’aquella església, i profetitzava clarament, parlant en francès davant de tothom, que esdevindrà un monestir de santes verges de Crist»[13]. És a dir, que predicava a tothom en francès que calia reconstruir una església, mentre els encoratjava a fer-ho, també en francès; i, en la mateixa llengua, en profetitzava el futur com un enclavament de monges santes: les clarisses. Per això, En Guerra, ens subratlla que, en aquesta acció precisa, el francès era la llengua «emprada per a la predicació»[14]. I, tot seguit, En Celano rebla: «En efecte: cada vegada que era ple de l’ardor de l’Esperit Sant, proferia en francès paraules ardents, preveient que en aquella nació seria singularment honorat i li retrien un culte especial»[15].

A més a més, la Llegenda dels tres companyons també relleva una altra situació on Francesc torna a parlar la llengua de França. Com que no podia parlar amb el seu pare, perquè aquest s’avergonyia de la baixa condició amb què ara Francesc havia triat de viure, en malparlava ostensiblement, i «on fos que el trobava el maleïa»[16], va cercar un home pobre i humil que li fes de pare. Llavors, «succeí que un dia d’hivern, com que s’estigué al matí fent oració, cobert amb poca roba i molt pobra, s’escaigué a passar prop d’ell el seu germà carnal, que, dirigint-se a un veí, li digué amb irona: “Vés i digues-li a Francesc que et vengui un cèntim de la seva suor”. En sentir-ho l’Home de Déu, inundat del goig de la salvació, li digué en francès amb esperit fervorós: “Jo vendré molt cara aquesta suor al meu Senyor”»[17].

A poc a poc, doncs, anem veient com Francesc passa de cantar una cançó escadussera en francès, en soledat, prop de casa, com un acte íntim i personal, a fer-ho tot sovint, amb una gran naturalitat. Veiem com passa de cantar lloances a Déu a tenir converses normals amb la gent que es troba o l’envolta. I, finalment, també veiem com profetitza en francès i com hi demana almoina.

No sóc jo només qui ha observat que Francesc gairebé fa servir el francès arreu, en múltiples contextos i amb gent més que diversa. És una dada objectiva i totalment objectivable. I en són un fotimer els erudits moderns que ho relaten sense pèls ni senyals. En Michael Robson també ho ha observat. I ho explica amb la màxima de les naturalitats: «Durant el temps que segueix la topada amb el seu pare, l’ús del francès fou el vehicle del seu plaer espiritual i del seu embriagament»[18]. Aquest teòleg anglès encara puntualitza que «el francès, la llengua franca dels mercaders i la llengua de la cavalleria, esdevingué el mitjà per a les seves profecies i cançons de joia espiritual»[19]. I En Jacques Le Goff postil·la, conformement, que el francès «continuà essent la llengua dels seus sentiments més íntims»[20]. Així, «cantava les lloances de Déu en francès» i, «quan la més dolça melodia de l’esperit borbollava dins seu, ell ho expressaria en francès, i quan percebia en secret a l’orella l’alè del diví xiuxiueig, ell esclataria en una cançó de joia en francès. I mentre tocava, cantava en francès al seu Senyor. En un estat d’embriaguesa espiritual, demanava oli en francès i l’obtenia, i quan tornà a Sant Damià, engrescava a tothom a treballar en aquesta església. I a viva veu emprava el francès per profetitzar que allí hi hauria un monestir de verges santes»[21]. Com així fou.

I, encara, per si no fos prou, fins i tot s’atreveix a predicar en francès. I ho fa, no tan sols, quan surt als boscos, en la intimitat de la solitud i el silenci de la natura, sinó també davant força gent o quan, com hem vist, marxa d’Assís i viatja cap a la Marca d’Ancona. I, àdhuc, per més inversemblant que pugui semblar, també se’ns remarca amb tots els ets i uts que parlava francès a Roma. Cert: se’ns diu que, en una ocasió, Francesc va visitar l’església de Sant Pere i, tal com novament ho objectiva la Llegenda dels tres companyons, «sortint fora de les portes de l’església, on hi havia molts pobres demanant almoina, rebé secretament prestats els parracs d’un home pobrissó; i, traient-se la roba, es vestí amb la d’aquell home i es quedà a l’escalinata de l’església amb d’altres pobres, demanant almoina en francès, puix que li agradava de parlar en aquesta llengua»[22].

Les dades que us acabo de presentar, exposades una a una, o ara l’una i ara un parell més, llegides amb tota la innocuïtat del món i, òbviament, desconnectades de la resta d’informació i dels altres contextos on el Sant parla francès, no han despertat fins avui la més mínima alarma a cap erudit ni biògraf franciscà. Ni cap alarma ni tan sols cap curiositat intel·lectual. Francesc parla en francès. I llestos. I això no ha tingut fins ara cap més transcendència. Segons En Nicola Papini, «que [Francesc] parlés en francès ho diuen tots els escriptors, fins i tot els més antics»[23]. Evidentment. Avui dia es dóna per fet que el Sant coneixia aquesta llengua, que la podia parlar i que, per tant, la parlava. Més encara: hom consigna que tenia un «coneixement perfecte de la llengua francesa»[24], com acaba rubricant En Jacob de la Vorágine, a la seva Llegenda Daurada, redactada vers el 1260[25]. Una dada que també assumeix En José Ramírez en dir-nos que Francesc «aprengué la gaia ciència dels provençals» mercès «a Ia perfecció amb què posseïa la llengua francesa»[26]. I, segurament, era així. O sigui, que Francesc no solament parlava francès, sinó que el parlava amb tota la desimboltura del món. Que el parlava a la perfecció. I no tan sols feia servir aquesta llengua quan es trobava sol pels boscos, sinó que, com hem vist amb atenció, l’emprava arreu.

2.- La identificació del francès amb la llengua provençal

Els biògrafs i els entesos diuen que sabia francès perquè la seva mare era provençal[27] i perquè el seu pare, en tant que comerciant de roba, viatjava sovint a Provença[28]. Com era d’esperar, els noms dels pares no apareixen ni a cap de les dues biografies d’En Celano[29] ni a cap de les dues de sant Bonaventura[30], que «són els primers reculls sistemàtics i oficials» de la vida del Sant[31]. Tampoc no apareixen a la «Llegenda dels tres companyons»[32]. I l’«Anònim de Perusa» ni tan sols esmenta els seus progenitors[33]. Segurament, no hi surten per massa compromesos. Eliminar el nom dels pares, distorsionar-los o desubicar-los, o totes tres coses alhora, és un tret distintiu i definidor de tota biografia refeta per raons d’estat. La de Francesc tampoc no se’n va escapar. Amb tot, i malgrat que hi hagi qui consideri la dada que ho confirma una font gens fiable[34], o extreta d’un genealogia fantàstica[35], perquè mai no s’ha publicat el document original  que ho verifica, hi ha una llarga i estesa tradició que fa la mare provençal. I En Papini ens innova que «el nom de la mare fou Pica, de la noble casa Burlemont, de Provença, a l’arxiu de la qual es conservava el contracte esponsalici encara al 1703»[36], perquè el Pare Claude Frassen, «al seu comentari sobre la regla del Terç Orde, publicat al 1703, afirma haver-lo vist»[37]. Efectivament, al 1703 s’imprimiria a París, La Regle du Tiers-Ordre de la Penitence, instituée par le Seraphique Patriarche Saint François, on el Pare Frassen, Doctor en Sacra Teologia a la Universitat de París, parlant de la mare del Sant, hi escrivia: «França té la glòria d’haver-li donat naixença, puix que és eixida de la Il·lustre Casa de Burlemont, tal com mostra un vell manuscrit conservat als arxius d’aquesta molt noble família»[38]. Jo he examinat l’edició del 1704, però, igualment, la informació es pot trobar impresa, amb els mateixos mots, a la del 1683[39]. I encara n’he pogut localitzar, a la Biblioteca Nacional de França, un volum de 1667[40], que és una segona edició d’una anterior de 1666[41], que, lamentablement, no he trobat la manera de consultar. Amb tot, això no obsta que ara podem endarrerir 38 anys més el testimoniatge d’En Frassen i assegurar que havia vist la documentació referent a la mare provençal del Sant, a tot estirar, al 1666.