Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La histĂČria s'assembla a un sord que contesta preguntes que ningĂș fa."
LleĂł Tolstoi
ARTICLES » 30-12-2014  |  PROJECTE IMPERI UNIVERSAL CATALĂ 
10579

Carles I, Rei dels Catalans i Senyor de les Índies

Va ser Carles I rei d'Espanya i de Castella amb una gran predilecciĂł per Catalunya o va ser rei de Catalunya i Espanya, sense cap interĂšs per Castella, que restava al marge de la polĂ­tica mediterrĂ nia, italiana i imperial?

Carles I, Rei dels Catalans i Senyor de les Índies

El 15 de gener de 1519, des de Saragossa, l’Emperador Carles trametia una Reial CĂšdula a En LluĂ­s CarrĂČs, membre del consell reial i ambaixador seu a Roma, a fi que supliquĂ©s al Papa l’annexiĂł d’un cert nombre d’illes americanes al bisbat de l’illa de Sant Joan. El rei li deia: “En LluĂ­s CarrĂČs, del nostre consell i el nostre ambaixador a la cort de Roma; sapigueu que al temps que es fĂ©u l’erecciĂł de les esglĂ©sies i bisbats de les Índies, el papa Juli de gloriosa memĂČria, a suplicaciĂł dels catĂČlics reis, senyors meus i avis, que tinguin santa glĂČria, instituĂ­ i ordenĂ  que l’illa de Sant Joan de BoriquĂ©n, que Ă©s a les dites Índies, fos un bisbat, pensant que la dita Illa era mĂ©s gran, i que l’esglĂ©sia en tindria renda convenient perquĂš el seu prelat s’hi poguĂ©s sustentar, i aixĂ­ fou instituĂŻt en el seu bisbat el llicenciat Don Alonso Manso, bisbe que Ă©s ara de dita Illa; ara, per raĂł que la dita Illa Ă©s molt petita, les rendes del dit bisbat sĂłn molt poques i no suficients per al seu sustentament, perquĂš les despeses de la terra sĂłn molt grans, i prop de la dita Illa, en el camĂ­ d’Espanya a les dites Índies, hi ha certes illes que ara com ara sĂłn inĂștils per tal com sĂłn habitades de gents idĂČlatres i de vicis, sense coneixement de la nostra santa fe catĂČlica, i aixĂ­ perquĂš creixi el dit bisbat com perquĂš els bisbes s’hi puguin sostenir, com tambĂ© perquĂš els habitadors de dites illes es converteixin amb la doctrina que el dit bisbe procurarĂ  de donar-los, seran bons cristians i no es trobaran en la idolatria que ara es troben i es plantarĂ  i arrelarĂ  la nostra santa fe catĂČlica, ha semblat a la catĂČlica Reina, ma senyora, i a mi, que les dites illes s’ajuntin i s’annexin amb el dit bisbat de Sant Joan, les quals sĂłn aquestes: El Barran, Santa Creu, Les Verges, Sant MartĂ­, L'Àguila, El Barret, San Vicenç, Sava, EstĂ sia, Sant CristĂČfor, Les Neus, Rodona, Montserrat, S’Antiga, La Barbada, Guadalupe, Desitjada, Maria Galant, Tots Sants, Dominica, i escric sobre aixĂČ al nostre sant pare, amb creença a vĂłs remesa; per tant, jo us mano que llavors, per virtut d’aquesta carta de creença, supliqueu de part meva a Sa Santedat que li plagui annexar les dites illes suara esmentades al dit bisbat de Sant Joan, a fi que tot sigui un cos i una uniĂł, i d’aixĂČ en gaudeixi el dit bisbe, com si al principi de l’erecciĂł del dit bisbat es tinguessin i s’incorporessin, tot dient a Sa Santedat quant Ă©s servit de Nostre Senyor i bĂ© de les dites terres i de llurs habitants; i per a aixĂČ feu i poseu tota sol·licitud i bona cura necessĂ ria, com en cosa del nostre servei”[1].

AixĂ­ mateix, a la carta de creença que l’Emperador, des de Saragossa i amb la mateixa data, enviava personalment al Papa per suplicar-li l’annexiĂł de les illes sobredites al bisbat de l’illa de Sant Joan, li feia saber que “jo escric a En LluĂ­s CarrĂČs, el meu ambaixador, que de part meva parli a Vostra Santedat el que d’ell sabreu, sobre l’annexiĂł i uniĂł de certes illes que s’han d’annexar al bisbat de l’illa de Sant Joan”[2]. El Rei obria el text de la carta, i el tancava a la signatura, amb els tĂ­tols de “Rei de Castella, de LleĂł, d’AragĂł, de les dues SicĂ­lies, de Jerusalem, de Navarra, etc.”, cosa que deixa a palĂšs que, d’antuvi, no actuava exclusivament i Ășnicament com a monarca castellĂ , sinĂł tambĂ© –sobretot tenint en compte que el document se signa a Saragossa, durant les dates en quĂš va ser reconegut rei i sobirĂ  del regne aragonĂšs– com a rei de la Corona d’AragĂł. AixĂČ explicaria, alhora, la intervenciĂł del valenciĂ  LluĂ­s CarrĂČs, barĂł de Toga[3], davant de la Santa Seu per resoldre temes d’estricta Ă­ndole americana; la qual cosa torna a posar de relleu la participaciĂł dels catalans en els primers afers diplomĂ tics de l’adquisiciĂł del  Nou MĂłn.

PerĂČ tambĂ© explicaria totes les gestions que l’Emperador va fer tan bon punt va arribar a Saragossa, en relaciĂł amb les noves terres americanes. A la capital aragonesa, al 10 de setembre de 1518, el rei expedeix una CĂšdula, per la qual expressava la cura que havia de tenir el Pare Bartomeu de Cases per aplegar llauradors i gent feinera que havien de passar a les Índies[4]. Amb aquesta mateixa data, tambĂ© dirigeix una Reial CĂšdula als Consellers, Regidors i autoritats de totes les ciutats del regne d’AragĂł, als quals demana que passin llauradors a les Índies[5]. Deu dies mĂ©s tard[6], va fer redactar unes Constitucions “perquĂš els indis, a l’illa Espanyola i a les altres illes que eren descobertes, fossin ben tractats i governats”[7].

L’Alonso de Santa Cruz ens ho exposa de la tenor segĂŒent: “Essent el rei En Carles a la ciutat de Saragossa, fou informat com a causa de la molta negligĂšncia y descuit que s’havia tingut a fer guardar les Ordenances que els Reis CatĂČlics, els seus avis, i altres governadors que havien estat de l’illa Espanyola havien fet als indis, els indis havien rebut molts greuges i danys en el seu tractament i conservaciĂł i multiplicaciĂł, per on havien vingut a molta disminuciĂł i havien recrescut molts altres mals i inconvenients; i com que la intervenciĂł de Sa Altesa fos que els dits indis fossin ben tractats i doctrinats i instruĂŻts en la fe catĂČlica, amb el parer de persones, teĂČlegs, legistes i canonistes i altres persones sĂ vies i experimentades, manĂ  fer certes ordenances, afegint i traient algunes coses a les que el Rei Ferran, el seu avi, havia fet”[8]. Acte seguit, En Santa Cruz ens dĂłna un vast resum de les Ordenances[9] i, en acabar de narrar totes aquests mesures a favor de la conservaciĂł dels nadius americans, i en una clara evidĂšncia que aquest tema era de la sola incumbĂšncia aragonesa, ens remarca: “Despatxades les coses d’AragĂł a les Corts de Saragossa, partĂ­ el Rei En Carles, a 27 de gener, cap a Barcelona”[10].

Abans, perĂČ, de marxar, i tambĂ© des de Saragossa, va rebre la nova del descobriment del Iucatan[11]. Al 18 d’agost del 1518, va autoritzar a En Laurent de Gorrevod, membre de la seva Cancelleria flamenca, “a introduir a les Índies 4.000 esclaus negres”[12], mentre, tambĂ© a l’agost, “En ChiĂšvres rebĂ© fonts de rendes immensament lucratives i el dret a omplir tots els llocs vacants a AmĂšrica”[13]. Al 14 de setembre, confirma En Joan Rodrigues en el cĂ rrec de pilot reial que li va ser concedit per En Ferran II, el 23 de maig de 1512[14]. Li atorga ara un sou determinat, que li serĂ  augmentat a Barcelona, al març del 1519, “amb vista ja al viatge d’En Magallanes, en quĂš hi anĂ  com a pilot de la nau «Sant Antoni»”[15]. Al 24 de setembre expedia una CĂšdula en quĂš ordenava “que no passĂ©s a les Índies, illes i terra ferma cap persona que fos condemnada per la santa inquisiciĂł, ni fill ni nĂ©t de cremat ni reconciliat”[16]. I, al 30 de setembre, dirigia una Reial CĂšdula als procuradors de l’Orde jerĂČnima de l’Illa Espanyola, als seus jutges d’apel·laciĂł de l’AudiĂšncia i del seu Jutjat, en quĂš els ordena que guardin les ordenances donades pels Reis CatĂČlics al 1516 amb tot rigor i justĂ­cia perquĂš no siguin maltractats els indis[17], mentre, al 9 d’octubre propsegĂŒent, envia En LluĂ­s Berrio “amb les provisions i instruccions que veureu i seran pregonades a fi de fomentar l’anada a Índies dels sĂșbdits i naturals d’aquests regnes perquĂš les poblin i hi tinguin bĂ©ns i s’hi estableixi i hi arreli la fe catĂČlica, tot encarregant als consells i autoritats que facilitin i ajudin en tot els qui hi volguessin anar”[18].

Resta clar que “els sĂșbdits i naturals d’aquests regnes” que han d’anar a conquerir i poblar el Nou MĂłn, tan sols poden ser els sĂșbdits i naturals dels regnes d’AragĂł. Amb aquesta finalitat, l’Emperador, tambĂ© des de Saragossa, el mateix dia, demana “que els consells i autoritats de les ciutats, viles i llocs donin posada gratuĂŻta a En LluĂ­s de Berrio i als que vagin amb ell i els facilitin els manteniments necessaris a preus corrents, i que els tractin bĂ© i honradament”[19].

El fet el relata extensament el Pare Bartomeu de Cases[20], que, a mĂ©s a mĂ©s, ens innova que l’Emperador va ordenar a En Berrio “que aneu amb En Bartomeu de Cases, el nostre capellĂ , on l’enviem, i feu en tot el que ell us digui”[21]. I Ă©s el mateix Cases que narra com, “en aquest any de 18, a Saragossa, fĂ©u el rei a En Diego VelĂ zquez governador de tota la terra del Iucatan i de la Nova Espanya”, que s’acabava de descobrir[22].

Tot plegat indica que, mentre a Valladolid l’Emperador amb prou feines expedeix documentaciĂł relativa a l’empresa del Nou MĂłn, per contra, des de Saragossa, desplegarĂ  una tasca ingent per ordenar i impulsar les conquestes americanes, implicant-hi sĂșbdits, consells, ciutats, autoritats, viles i llocs, que es va veure renovada, poc desprĂ©s, des de Barcelona.

És molt estrany que, si com diu la historiografia oficial, les Índies depenien exclusivament de Castella, els mĂșltiples afers que s’hi haurien d’haver ordenat, el nombre incomptable de negocis i navegants que haurien d’haver volgut veure i capitular amb el rei a fi de posar en ordre les seves empreses i negocis, els grans esforços dels religiosos per evangelitzar i salvaguardar de la destrucciĂł els indĂ­genes, la voluntat indeturable de la Cort i dels juristes per redactar ordenances, provisions i lleis, no haguĂ©s deixat cap rastre a Valladolid i nomĂ©s haguĂ©s aconseguit deturar el monarca quatre mesos entre els castellans.

El fet que constato aquĂ­, no Ă©s tan sols una conjectura, sinĂł que d’una lectura acurada a les actes de les Corts que el rei Carles va tenir en aquesta ciutat, es pot observar amb una gran diafanitat que no hi ha ni un sol esment a les terres americanes. Ni un de sol[23]. Conformement, no en fa cap referĂšncia En CirĂ­aco PĂ©rez Bustamante al seu article sobre l’“Actividad legislativa de Carlos V en orden a las Indias”[24]. I En Vicente de Cadenas, per bĂ© que en l’amplĂ­ssim apĂšndix documental del seu llibre Carlos I de Castilla, Señor de las Indias, no reprodueixi cap document subscrit a Valladolid que faci referĂšncia al Nou MĂłn[25], almenys en cita un al llibre, datat el 13 de gener de 1518[26], que qualifica de “la primera CĂšdula d’En Carles I de Castella en relaciĂł amb les Índies”[27]. PerĂČ llevat d’aixĂČ, res de res.

D’altra banda, sobta enormement que, mentre que hom, a la cinquena peticiĂł, suplica al rei que “oficis, ni beneficis, ni dignitats, ni comandes, ni tinences, ni governacions no es donin ni concedeixin a estrangers”, ni que “no doni, ni concedeixi carta de naturalesa a cap estranger, i que, si algunes sĂłn donades, que les mani revocar”[28], no es faci cap al·lusiĂł als cĂ rrecs que tenien els governadors i virreis Colom al Nou MĂłn –ni pel fet d’haver-los-els atorgat, ni per la voluntat de revocar-los-els–, i, en canvi, es posi un Ăšmfasi notable perquĂš es “mani proveir, en especial, que les tinences i dignitats i d’altres beneficis que vaquessin a l’Arquebisbat de Toledo i als altres bisbats es donin a naturals”[29]. Evidentment, les Corts tampoc no fan cap esment a cap bisbat de les Índies, tot i la promesa reial que “d’aquĂ­ en endavant guardarem i manem guardar el que sobre aixĂČ que ens supliqueu us prometĂ©rem”[30]. I fa quedar perplex que si Castella en aquells moments estava duent a terme la colonitzaciĂł i conquesta militar d’AmĂšrica, la setzena peticiĂł exigeixi al monarca que “no permeti que or, ni plata, ni moneda monedada surti d’aquests Regnes”[31] i que la divuitena consisteixi precisament a suplicar-li “que no es puguin treure cavalls del Regne”[32].

Sobta tambĂ© granment que els procuradors de la ciutat de Sevilla no facin cap al·lusiĂł al Nou MĂłn, ni tan sols En CristĂłbal Pinelo en el seu discurs en representaciĂł d’aquesta ciutat andalusa[33].  PerĂČ el que mĂ©s em crida l’atenciĂł Ă©s que ni a les anteriors Corts de Toro, de 1505[34]; ni a les de Valladolid, de 1506[35]; ni a les de Burgos, de 1512[36] i 1515[37], no hi ha cap referĂšncia, en els tĂ­tols de la reina Joana, a la senyoria de les Índies. Fet que es torna a repetir novament a les Corts de Valladolid de 1518, reunides ara pel nou rei Carles[38] i que s’adiu a la perfecciĂł amb el parer d’En Juan Manzano sobre la titularitat primitiva d’aquests nous regnes indians, car, segons ell, “dels tres nous regnes (CanĂ ries, Granada i les Índies), l’Ășnic que restava per incorporar a la Corona castellana al 1504 era el de les Índies de la Mar Oceana”[39]. Efectivament, les Índies “s’incorporaren formalment [a Castella] a les Corts de Valladolid de 1518”[40]. Tal com ha indicat En Santiago SobrequĂ©s, les Índies foren, “definitivament incorporades a Castella per les Corts de Valladolid de 1518, sense que aquest fet produĂ­s cap reacciĂł de protesta per part dels catalans ni dels altres pobles hispĂ nics”[41].

I, conformement, ho ha consignat En Florentino PĂ©rez Embid, pel qual “mentre la incorporaciĂł de Navarra a la Corona de Castella s’havia declarat ja formalment, i podia, per tant, ratificar-se, la de les Índies no es farĂ  fins a les Corts de Valladolid, de 1518, en quĂš En Carles I fou jurat Rei del regne castellĂ . Ens informa nĂ­tidament d’aquest Ășltim detall un grup important de documents, publicats ja des de fa bastnats anys”[42]. I, si bĂ©, En PĂ©rez Embid es plany perquĂš â€œĂ©s llĂ stima que no ens sigui possible conĂšixer les fĂČrmules exactes que s’empraren a les Corts de Valladolid de 1518 per declarar la incorporaciĂł formal de les Índies a la Corona castellana”[43], no pas per aixĂČ deixa de constatar que hi van ser incorporades en aquest mateix any i en aquestes mateixes Corts.

En Pedro Aguado, tanmateix, s’estranya que aquesta incorporaciĂł de les noves terres americanes a Castella es produĂ­s en una data tan tardana com la de 1518 i ho atribueix al fet que “faltava aquesta formalitat”[44], evidenciant, alhora, de tot en totes que, fins llavors, no s’havia formalitzat legalment. Com la majoria d’historiadors que, seguint la documentaciĂł adulterada, han cregut en una descoberta castellana d’AmĂšrica, l’Aguado pensa que no hauria calgut cap legalisme jurĂ­dic per formalitzar-ne la possessiĂł, perquĂš “les Índies eren de Castella per pura llei de gravetat histĂČrico-diplomĂ tica”[45]. En cap moment, perĂČ, no s’interroga per quĂš En Carles I no va respectar aquesta inĂšrcia gravitatĂČria i va ser precisament ell qui ho va formalitzar constitucionalment en el decurs d’unes Corts.

En canvi, tenim constància que En Carles signa les Constitucions fetes a les Corts de Barcelona de 1519-1520 com a rei “de les Illes de les Indies i Terra Ferma i del mar oceà”[46].

Ara, doncs, no ens ha de fer estrany adonar-nos que tota l’ordenació jurídica referent al Nou Món –com hem vist– s’agilita des de Saragossa i, tot seguit, es clourà al llarg d’un any de negociacions intenses a Barcelona i Molins de Rei.

Les atencions que l’Emperador va tenir als catalans i la notable influĂšncia d’aquests en la seva primerenca polĂ­tica imperial, va portar l’Antoni de Bofarull i BrocĂ  a veure-hi una connexiĂł amb la llarga estada que el rei va fer en aquells seus regnes, car li semblava “com si aquest extrem de la PenĂ­nsula llavors li convinguĂ©s mĂ©s per als seus cĂ lculs que qualsevol altre, i fins i tot la mateixa Cort”[47]. I reblava que “En Carles, mĂ©s que tots els seus successors, sembla recordar i reconĂšixer la importĂ ncia de la regiĂł que amb les seves armes mĂ©s facilitĂ  als seus antecessors el domini d’ItĂ lia”[48]. Totes aquestes mostres d’atenciĂł, i les exposades per En Bofarull i Sans, uns anys desprĂ©s, han fet dir a En Ferran Soldevila que “ens proven, si no, potser, la seva predilecciĂł pels catalans –una monografia documental ha pogut Ă©sser bastida amb aquest tĂ­tol– la seva indubtable dilecciĂł envers ells”[49]. La monografia esmentada Ă©s l’aplec documental d’En Francesc de Bofarull i Sans: 130 documents que demostren la relaciĂł de l’Emperador Carles amb Catalunya i que, segons el seu parer, sĂłn el senyal evident de “la predilecciĂł d’aquest monarca envers els sĂșbdits de la Corona Aragonesa i, en particular, els de Catalunya”[50]; el qual sentiment d’afecte “fou sempre correspost amb lleialtat pels catalans, establint-se una harmonia tan persistent que mai mĂ©s no fou interrompuda”[51].

En Roger Bigelow Merriman tambĂ© Ă©s de l’opiniĂł que, “segurament, cap part d’Espanya era mĂ©s favorable a les seves aspiracions que la cosmopolita Barcelona”[52].  Segons ell, que exposa les tibantors produĂŻdes pel protocol de convocatĂČria de Corts a Barcelona, “a part d’aquestes inevitables querelles sobre procediments i finances, l’actitud general dels catalans fou molt menys desfavorable per al rei que la dels castellans i aragonesos”[53], per raĂł del seu marcat cosmopolitisme[54]. I reblava: “No fou, tanmateix, per les adquisicions territorials del seu jove sobirĂ , sinĂł mĂ©s aviat per les seves perspectives imperials, per allĂČ que la imaginaciĂł dels catalans resultĂ  principalment impressionada”[55].

AixĂ­ mateix, En Royall Tyler ho ha mirat d’explicar tenint en consideraciĂł el passat militar i comercial dels catalans. Per ell, “Barcelona, un dels grans ports comercials de la MediterrĂ nia, havia conegut durant dos o tres segles un grau de prosperitat mai no somiat per cap de les ciutats marĂ­times castellanes. AragĂł, amb Catalunya i ValĂšncia, havia seguit sent mĂ©s ric que Castella i les seves dependĂšncies”[56]. I afegeix que “A En Carles li agradaven els catalans i Barcelona, on passĂ  molt mĂ©s temps que a la seva primera visita a Castella, tal vegada per la mateixa raĂł que pertanyia mĂ©s al passat que al futur”[57].

Des d’aquesta perspectiva, En Soldevila ha assegurat que, “en les estades del monarca a Barcelona, especialment el seu llarg primer sojorn, durant el qual –un any, ple d’esdeveniments de transcendĂšncia europea– fou capital del seu imperi”[58]. La idea de Barcelona com a seu imperial la recollirĂ  alhora En Joan ReglĂ . Segons ell, hi ha uns “fets concrets que poden explicar l’esmentada predilecció”[59] del nou rei per Catalunya, entre els quals en sobresurt un de determinant: “A la seva arribada a Espanya al 1517, En Carles de Gant considerava la Corona d’AragĂł al cap dels seus regnes peninsulars”[60]. Com a “capital de l’imperi” tambĂ© l’esmenta En Jaume Casals, afegint-hi que, justament per aixĂČ, “grans personatges europeus començaren a arribar-hi”[61]. I, Ă dhuc, En Juan Manuel GonzĂĄlez Cremona, anant un xic mĂ©s enllĂ , ha fet notar que Barcelona va ser “en aquells dies la capital de tota la cristianitat”[62].

Per En Pierre Vilar, que analitza l’arribada del nou rei als seus dominis peninsulars, “el flamenc, tot just rebut, es troba millor, els primers anys, a Barcelona que a Valladolid; afalaga els seus sĂșbdits mediterranis; la capital catalana, el 1519, esdevĂ© el punt de mira del mĂłn quan Carles, a la mort de MaximiliĂ , es converteix en candidat a l’Imperi”[63].

L’Elliott tambĂ© ha emĂšs una opiniĂł molt semblant, car, per ell, “l’elecciĂł d’En Carles com a emperador modificĂ  inevitablement les seves relacions amb els seus sĂșbdits espanyols. ContribuĂ­ molt a augmentar el seu prestigi i obrĂ­ horitzons nous i inesperats. Els catalans, atĂšs que llavors residia entre ells, foren probablement els primers a entendre-ho. El mateix Carles s’estava transformant i començava a adquirir una personalitat prĂČpia. Semblava haver establert una relaciĂł mĂ©s fĂ cil amb els seus sĂșbdits catalans que amb els tan suspicaços castellans, i durant sis gloriosos mesos Barcelona exultĂ  per la seva condiciĂł de capital de l’Imperi”[64].

Igualment, En Pere Voltes, en parlar de l’estada de l’Emperador a la capital de Catalunya, escriu que “Barcelona –i amb ella el poble català– foren els primers dominis peninsulars d’En Carles que comprengueren cabalment el sentit de la seva polĂ­tica i que captaren el començament d’una nova Ăšpoca de la monarquia espanyola”[65]. Per aixĂČ l’Emperador romania a Barcelona. Segons En Voltes, “molts mesos portava la ciutat en el seu ofici de centre de la polĂ­tica de l’Imperi: a tots els carrers i a totes hores es veia l’anar i tornar de gent forastera, emissaris de les ciutats del regne o ambaixadors d’altres sobiranies”[66].

Aquest fet, que hauria d’haver estat considerat una autĂšntica anomalia polĂ­tica pels estudiosos d’aquest perĂ­ode histĂČric i pels mateixos biĂČgrafs de l’Emperador, ha passat completament desapercebut. Si, com defensa la historiografia oficial, les noves terres americanes pertanyien exclusivament a Castella, i era des de Sevilla, Ășnica ciutat i port des d’on s’articulava tota la polĂ­tica econĂČmica i militar imperial, hauria estat molt congruent que l’Emperador fes la seva estada mĂ©s perllongada dels regnes hispĂ nics en aquesta ciutat o, en el darrer dels casos, en aquell regne, expedint-hi memorials, ordenances, ordres, cĂšdules reials; rebent els conqueridors i evangelitzadors; agombolant els mĂșltiples mercaders i els particulars que tenien negocis al Nou MĂłn, cedint a les seves pressions i requeriments, i supervisant els conflictes jurĂ­dics que es derivaven d’aquella primera colonitzaciĂł i que van donar lloc a documentaciĂł diversĂ­ssima. PerĂČ no va ser aixĂ­. El nou monarca no va posar els peus a Sevilla, ni tan sols va fer cap intent d’aproximar-se a Andalusia, sense que aixĂČ, de retruc, tampoc no desvetllĂ©s ni una sola queixa ni de les institucions sevillanes ni de cap particular.

A mĂ©s a mĂ©s, a Castella nomĂ©s hi va romandre quatre mesos. I, encara, per si fos poc, els dos primers “s’invertiren principalment en festes, torneigs i audiĂšncies als grans principals”[67]. Les Corts, per tant, amb prou feines van durar tres mesos. Es van obrir al gener de 1518[68] i “al 22 de març el rei s’acomiadĂ  de Valladolid”[69]: el temps just per recollir els impostos i marxar-ne rĂ pidament; cosa que no ens hauria de fer estrany, perquĂš, tal com ens recorda En Henry Kamen, “a Castella, la principal funciĂł de les Corts consistia a votar subsidis (serveis), a fi que el rei poguĂ©s atendre les necessitats de l’Estat”[70].

L’actitud de la Cancelleria reial amb aquest regne va ser a tothora distant. Ja d’entrada, “es mantenia els castellans lluny del rei, obligant-los a veure ocupats els cĂ rrecs i prebendes per forasters”[71]. Mentre que, altrament, l’Emperador es va estar dos anys als seus dominis catalans. La perllongada estada a Catalunya va fer que, al novembre de 1519, els dirigents comuners “escrivissin als municipis mĂ©s importants [de Castella], assenyalant que En Carles I havia passat molt mĂ©s temps a AragĂł que a Castella i proposant una reuniĂł de representants municipals”[72]. Acte seguit, “una delegaciĂł de Toledo a la Ciutat Comtal, ja havia notificat al rei el seu descontentament per raĂł de la breu estada en terres castellanes davant el llarg temps de permanĂšncia a la Corona d’AragĂł: quatre mesos versus dos anys”[73]. Cert: la carta de Toledo a les altres ciutats castellanes acusava el rei d’haver-se detingut molt poc a Castella, fet que “ha ocasionat granment que les coses d’aquest regne hagin quedat pendents”[74]. No cal dir que, efectivament, tal com apunta En Royall Tyler, “els castellans se sentiren menyspreats”[75] i, d’acord amb En Kamen, pensaven que el pas tan fugaç per les seves terres, primer a Valladolid i desprĂ©s nomĂ©s a La Corunya, “semblaven ser mostres de menyspreu per la seva herĂšncia castellana”[76].

Segons l’Ernest Belenguer, “Castella tem que l’Emperador la supediti a la globalitat de la seva tasca i que no torni mĂ©s a aquell regne; i que si ho fa sigui per poc temps i per exigir impostos”[77] i prou. En Merriman creu que als castellans no els plaĂŻa pas la idea de ser “la cua de l’estel imperial”[78] i que l’opiniĂł d’aquests “era exactament oposada a allĂČ que Ă©s universal. Malgrat tots els grans esdeveniments del regnat precedent, els seus interessos eren primordialment encara locals i particularistes”[79].

Conformement, En Joseph PĂ©rez, ens assabenta que “En Carles V havia quedat massa temps apartat dels assumptes de Castella”[80]; la qual cosa, juntament amb les seves decisions imperials, va reforçar “el convenciment que tenien els castellans de no comptar per a res”[81]. Tan Ă©s aixĂ­, que, fins i tot, a la tornada de l’Emperador a Castella, dos anys desprĂ©s, “es murmurava que ChiĂšvres volia que se celebressin Corts a la llunyana GalĂ­cia per poder escapar d’Espanya amb la fortuna que havia acumulat”[82] i no sotmetre’s a les pressions castellanes. Per aixĂČ es convocaven les Corts allĂ : per recollir uns diners fĂ cils i rĂ pids, “destinats sobretot a pagar el cost de l’enorme flota de 100 naus que salpĂ  de La Corunya, el 20 de maig, amb En Carles a bord”[83].

A vista d’aquest menyspreu i de la nul·la importĂ ncia que el En Carles va atorgar a Castella, en aquell seu primer contacte, En MenĂ©ndez Pidal, confonent Espanya amb Castella –no sĂ© si per manca de rigor historiogrĂ fic o per voluntat polĂ­tica expressa–, creu que, d’antuvi, el rei “no concebĂ© la preeminĂšncia d’Espanya entre els seus Estats”[84], sinĂł mĂ©s tard, a les Corts de la Corunya[85], de 1520, i encara suggestionat pels flamencs i els consellers[86]. Tal com diu –errĂČniament– En MenĂ©ndez Pidal, “en sortir d’Espanya per coronar-se a Alemanya, En Carles fa la seva primera declaraciĂł imperial”[87]. Per aixĂČ, aquest erudit espanyol acusa el monarca de “jove de mentalitat retardada”[88] i en cap moment no s’atura a estudiar l’estada reial i el seu ingent desplegament diplomĂ tic a Saragossa i Barcelona, als quals no en dedica ni una sola ratlla, per mĂ©s que afirma que “En Carles no feia sinĂł continuar la fermesa del seu avi Ferran el CatĂČlic”[89]. Amb tot, i per bĂ© que tambĂ© assegura que l’hegemonia d’Espanya dins d’Europa l’havia iniciat En Ferran d’AragĂł[90], en glossar l’organitzaciĂł imperial espanyola, afirma que “En Carles no iniciĂ  aquesta nova floraciĂł i maduresa, sinĂł Na Isabel la CatĂČlica”[91] i estĂ  d’acord amb el criteri d’En FernĂĄndez Navarrete, a la seva ConservaciĂłn de MonarquĂ­a, de 1625, que la idea imperial d’Espanya provenia de Castella[92].

Tal com ha dit l’Ernest Belenguer, “evidentment, la interpretaciĂł d’En MenĂ©ndez Pidal Ă©s la que menys sobreviu avui dia de totes les que s’han proposat”[93] sobre les concepcions imperials d’En Carles I. Per ell, “En MenĂ©ndez Pidal s’equivocĂ  precisament quan creguĂ© que el seu disseny d’Imperi de pau cristiana nasquĂ© a Espanya i, sobretot, a Castella. PerquĂš la revolta de les Comunitats ja havia mostrat, entre d’altres coses, el «no» castellĂ  a l’Imperi”[94].

Per contra, a Catalunya i en els seus estats, mĂ©s que una idea imperial, existia, de fet, un autĂšntic imperi, on diversos regnes eren governants per una mateixa monarquia. SĂłn mĂșltiples els textos d’autors catalans del segles XV i XVI que parlen amb gran naturalitat d’«imperi». M’estalviarĂ©, per raĂł de la seva prolixitat, de repetir-los ara i aquĂ­. PerĂČ, amb la finalitat que en quedi constĂ ncia, i per tal de tenir una visiĂł precisa del pensament imperial catalĂ  del segle XV, en voldria rellevar, almenys, un. AixĂ­, reproduirĂ© tot seguit els mots mĂ©s que famosos que el Bisbe Joan Margarit va pronunciar a les Corts de Barcelona, al 1454, el qual, en parlar de Catalunya, deia: “És aquella ja benaventurada, gloriosa e fidelĂ­ssima naciĂł de Cathalunya, qui per lo passat era temuda per les terres e les mars; aquella qui amb sa feel e valent spasa  ha dilatat lo imperi e senyoria de la Casa d’Aragó”[95].

Com de costum, han estat els autors estrangers els qui han parlat d’aquest imperi catalĂ  amb mĂ©s naturalitat i rigor. Entre ells, sobresurten En J. Lee Schneidman, amb la seva obra monumental, intitulada L’Imperi catalano-aragonĂšs[96], i En J. N. Hillgarth, amb el seu llibre sobre El problema d’un imperi mediterrani catalĂ [97]. A mĂ©s a mĂ©s, En John l’Elliott estava convençut que l’imperi carolĂ­ s’havia construĂŻt sobre la base “de l’imperi mediterrani medieval catalano-aragonĂšs”[98]. I tambĂ© En Manuel Ballesteros-Gaibrois ho ha posat de manifest, puix per ell, a l’ùpoca d’En Ferran el CatĂČlic, “de tots els regnes espanyols, d’on primer sorgeix la veu [...] que parla d’Imperi Ă©s a ValĂšncia”[99]. En suport d’aixĂČ cita les cartes del Batlle General de ValĂšncia, que dirigides al rei Ferran, li diuen: “Al molt alt e molt poderĂłs prĂ­ncep Rey e Senyor, nostre Rey e Senyor Emperador de Spanya”[100]. Per la qual cosa, rebla convençut que “aquesta consciĂšncia imperial d’Espanya, molt abans que un CĂšsar d’origen germĂ nic vinguĂ©s a regir-la, quan encara els ambaixadors de l’Emperador visitaven les terres peninsulars, Ă©s una dada inapreciable per a la histĂČria de la idea d’Imperi als regnes espanyols”[101]. Idea que passarĂ  a ser atribuĂŻda, desprĂ©s, a En Carles I. PerĂČ no pas com a Rei d’Espanya, sinĂł bĂ sicament i fonamentalment com a comte de Barcelona i rei d’AragĂł.

AixĂ­ ens ho donen a entendre els consellers de Barcelona, amb l’arribada del nou prĂ­ncep al cap i casal, a començament de 1519, puix, en voler-lo honorar de manera especial, escriuen que ho fan “com sia major senyor e de major imperi e senyoria que jamai sia estat rei algĂș d’Aragó”[102]. La qual cosa reforça el fet que l’imperi carolĂ­ era l’imperi catalĂ .

PerĂČ, tal vegada, l’historiador espanyol que ha anat mĂ©s lluny en les seves observacions ha estat En Luis SuĂĄrez FernĂĄndez, car per ell, “la Corona d’AragĂł constituĂŻa una veritable comunitat de paĂŻsos independents, sense cap altra instituciĂł comuna que l’autoritat del sobirĂ , tot i que amb sĂČlids fonaments per la unitat d’interessos mercantils. Ambdues condicions s’aplicaran desprĂ©s a Castella, com si hi haguĂ©s la pretensiĂł de fer d’aquesta un regne mĂ©s dins de la commonwelth aragonesa”[103]. La precisiĂł d’En SuĂĄrez Ă©s capital, car defineix molt bĂ© la realitat polĂ­tica d’una Castella incorporada a l’imperi catalĂ , com havia d’haver estat. PerquĂš Ă©s totalment impensable i jurĂ­dicament impossible pretendre que els Regnes de Navarra, AragĂł, Catalunya, Mallorca, ValĂšncia, Sardenya, SicĂ­lia i NĂ pols fossin annexionats a Castella. AixĂČ va passar, certament, perĂČ al 1716.

Tornant, a l’enuig dels castellans a la polĂ­tica del nou monarca tambĂ© sembla justificat perquĂš els diners que el rei, amb presses extremes, va recaptar a Valladolid s’havien de gastar a AragĂł i Catalunya. Les seves queixes reiterades que no es traguessin diners del regne, ara ens haurien de permetre de fer una nova lectura d’aquell malcontentament. No es queixaven pas perquĂš traguessin diners cap a AmĂšrica, sinĂł en direcciĂł als Estats de la Corona d’AragĂł. L’anomenat Pere MĂ rtir d’Anguera ja ho va constatar al seu Epistolari, car, tot just deixava el regne d’AragĂł i entrava a Lleida, apuntava, al 30 de gener de 1519: “Els que formem el seguici del Rei hem deixat en aquest regne dos-cents mil ducats. Hi ha qui pensa que aquest cĂ lcul Ă©s molt baix. Tot s’ha tret de la mĂ­sera Castella. El Rei enriquĂ­ els aragonesos i enriquirĂ  tambĂ© els catalans”[104]. I, al 25 de desembre d’aquest mateix any, tornava a escriure: “Molt mĂ©s de 500.000 ducats deixaren a Catalunya el rei i la Cort castellana, mentre que d’ells no en tragueren un cĂšntim. Aquesta provĂ­ncia s’enriquĂ­, Castella s’empobrí”[105].

Ha estat En Federico Chabod dels pocs historiadors que ha fet una lectura d’aquelles queixes i l’ha orientada en la direcciĂł que suara exposava. Per ell, l’estada curtĂ­ssima del rei a Castella, “no solament ofenia la «dignitat» dels castellans, la seva susceptibilitat tan viva i trista, sinĂł tambĂ© els seus interessos, tota vegada que l’estada de la Cort en un lloc determinat significava grans despeses en benefici del comerç, etc., d’aquest lloc; ara, la llarga permanĂšncia a AragĂł i Catalunya significava que allĂ  es gastaven les rendes de la Corona, rendes en la seva quasi totalitat aportades precisament per Castella”[106]. Per En Chabod, “als castellans els preocupava evitar que les rendes del paĂ­s anessin a engreixar «estrangers»”[107], tal com havien declarat a les Corts de Valladolid. PerĂČ, fent-ne cas omĂ­s, “vet aquĂ­ que, ara, justament, el rei afavoria, de grat o no, els aragonesos, que, per als castellans, tambĂ© eren estrangers!”[108].

El problema del manlleu de diners castellans per a ser gastats als Estats de la Monarquia Catalana, l’ha acabat d’explicitar de tot en tot En GonzĂĄlez Cremona, pel qual, “que el rei haguĂ©s estat quatre mesos a Valladolid, restant-te desprĂ©s vuit a Saragossa i quasi un any a Barcelona, malgrat que Castella li havia donat tres vegades mĂ©s de diners que AragĂł i sis mĂ©s que Catalunya, irritĂ  els castellans, que deien que En Carles s’havia gastat en els regnes veĂŻns els diners que ells li havien donat”[109].

La predilecciĂł de l’Emperador per Catalunya ha estat discutida, obviada i, fins i tot, negada. AixĂ­, en el mĂ©s extrem dels casos, En Ricardo GarcĂ­a CĂĄrcel, parla “d’absurds tĂČpics idĂ­l·lics”[110], fruit de la historiografia romĂ ntica catalana que “ha mitificat la identificaciĂł d’En Carles V amb Catalunya”[111]. PerĂČ, al marge de tot plegat i de les intuĂŻcions mĂ©s o menys favorables o presumptament desmitificadores, els fets demostren que, efectivament, el nou monarca va mantenir amb Barcelona, Catalunya i el conjunt dels estats de la Monarquia Catalana un tracte ostensiblement preferencial. Motivat per l’esperit “polĂ­tic realista” del rei o perquĂš “l’ordenaciĂł hispĂ nica dels seus avis” funcionava en aquesta direcciĂł –com assenyala En ReglĂ , en un intent de reajustar la transcendĂšncia dels fets–[112], o enllaminat pel passat catalĂ , per ItĂ lia o pel que fos, ningĂș, fins avui, no ha pogut negar que aquest tracte i aquesta relaciĂł van existir i que van encapçalar quasi tota la polĂ­tica imperial d’En Carles I. I, Ă dhuc, En ReglĂ  mateix es veu forçat a reconĂšixer que “Carles V i els catalans es van entendre força bĂ© des del primer moment. La intervenciĂł catalana en les empreses de l’emperador fou molt notable no solament a la MediterrĂ nia, on van ocupar alts cĂ rrecs, per exemple, Hug de Montcada, Antoni de Cardona i Berenguer d’Oms, sinĂł Ă dhuc a AmĂšrica”, amb les expedicions d’En Miquel RifĂłs al Plata, al 1526, i la d’En Joan d’EspĂšs a Veneçuela[113].

Justament per aixĂČ, En Manuel FernĂĄndez, un autor que ha consagrat una gran part de la seva obra a la figura, documentaciĂł i als fets de l’Emperador, i gens suspecte de romanticsme, ha escrit que, efectivament, hi va haver una atenciĂł privilegiada i que “aqueixa predilecciĂł estĂ  confirmada per les nombroses vegades que En Carles V estiguĂ© a Catalunya. En efecte, en onze ocasions, En Carles V es desplaçà a les terres catalanes, generalment per estar-s’hi durant llargs perĂ­odes de temps de diversos mesos, i fins d’un any”[114]. L’autor, desprĂ©s d’entretenir-se meticulosament a enumerar les estades i el relleu polĂ­tic que van tenir, creu que “per tot aixĂČ, caldria parlar de les mil jornades d’En Carles V a Catalunya. I de la seva estimaciĂł per Barcelona, n’hi ha prou de dir que en poques ciutats del seu enorme Imperi l’Emperador visquĂ© tant de temps com a la ciutat comtal. I aixĂČ fins al punt que a les seves MemĂČries Ă©s la ciutat que cita mĂ©s vegades, Ă dhuc mĂ©s que Valladolid”[115]. I, per descomptat, mĂ©s que una oblidadissa Sevilla, que tan sols esmenta un sol cop[116].

Per En FernĂĄndez Álvarez, “sembla molt clar que En Carles V, a la primera etapa de la seva praxi polĂ­tica, que gira a l’entorn de la MediterrĂ nia, i en quĂš apareixen els seus afanys de croada davant del Turc (una etapa que dura mĂ©s de la meitat del seu regnat, car es perllonga fins al 1541), veu i considera Catalunya com una peça bĂ sica; encara mĂ©s: com si hi trobĂ©s el continuador de les grans gestes dels seus avantpassats catalans per les aigĂŒes de la MediterrĂ nia occidental i oriental”[117].

Segons ell, “pel que fa al paper que En Carles V assignava a Catalunya, dins dels seus plans imperials, es pot captar molt bĂ© en els seus textos i en els seus fets. En els seus textos, i particularment en els seus discursos pronunciats davant les Corts, en quĂš, encara que es tingui en compte la part que correspon a l’afalac a una instituciĂł tan independent com ho eren les Corts de la Corona d’AragĂł, tambĂ© es percep quant valorava En Carles Catalunya, tant per les seves condicions, com per ser la catapulta mĂ©s forta per llançar-lo cap a les empreses mediterrĂ nies”[118]. Les raons de la preferĂšncia li semblen ben clares: “En Carles, profundament interessat en el domini d’ItĂ lia, trobava a Catalunya la base natural per aconseguir-ho, tal com havia esdevingut amb els seus avantpassats de la Corona d’Aragó”[119]. I no li estranya gens que l’Emperador restĂ©s admirat per Catalunya i que “tinguĂ©s la intel·ligĂšncia de captar la grandesa de Catalunya i fer-la seva”[120] de cara a les seves empreses polĂ­tiques i militars, renovant l’activitat marinera dels barcelonins[121] i vivificant les seves drassanes i l’arsenal, “on amb tanta facilitat i rapidesa es construĂŻen tan nombroses galeres de gran calibre”[122].

Segons En Pierre Vilar, “el 1527 la flota de Carles V per a ItĂ lia Ă©s construĂŻda a Barcelona; entre 1528 i 1535 es prepara la gran expediciĂł a Tunis; [i] hom construeix mĂ©s de cinquanta galeres” a la capital catalana[123].

De forma anĂ loga ho ha interpretat En Kamen, pel qual Ă©s evident que hi ha una atenciĂł especĂ­fica per Catalunya i Barcelona, ja que, segons ell, “Catalunya gaudĂ­ d’un especial favor: prĂ cticament totes les sortides i arribades de l’emperador es feien pel port de Barcelona, on a l’abril de 1535 reunĂ­ l’esplĂšndida host destinada al setge de Tunis”[124].

Tal com assegura En Belenguer, “en realitat, els catalans ni s’envaneixen per veure’s convertits de cop en la capitalitat momentĂ nia de l’imperi”[125]. És a dir, que si els catalans troben ben natural que la capital del nou imperi sigui Barcelona i que des d’aquĂ­ l’Emperador organitzi la seva polĂ­tica imperial, Ă©s que totes les terres del Nou MĂłn havien d’estar sotmeses als comtes de Barcelona i reis d’AragĂł i vinculades a les seves institucions.

NomĂ©s per aixĂČ, ara faria sentit que l’Emperador, a la seva proposiciĂł a les primeres Corts catalanes de 1519, recordĂ©s, segons En Soldevila, que Barcelona “apareixia aleshores com la [ciutat] mĂ©s important dels seus «regnes i senyories»”[126]; dels quals –deia, encara el rei– “la major part estĂ  unida, com sabeu, a aquesta corona d’Aragó”[127]. Tornem-hi: si, per l’Emperador, la major part dels seus dominis  –i ho diu ben clar: la major part– estĂ  vinculada a la Corona d’AragĂł, Ă©s que les possessions americanes hi sĂłn incloses. Amb tot, la sentĂšncia reial –indesxifrable amb els coneixements histĂČrics oficials imperants llavors, i encara avui dia, que han postulat i postulen a tort i a dret, basant-se en els llibres arranjats per la censura, que tot l’imperi espanyol americĂ  era vinculat a Castella– va fer exclamar a En Soldevila que es tractava d’una “frase memorable, que ens mostra com AmĂšrica no era encara valorada”[128].

A pesar de reconĂšixer que “a les Corts de 1519, Carles compara Catalunya amb Flandes, i diu que la major part dels seus dominis estĂ  unida a la Corona d’Aragó”[129], En Pierre Vilar, deixant-se endur per la inĂšrcia dels mots d’En Soldevila, tambĂ© consigna que “Carles V, abans d’haver mesurat la importĂ ncia de l’OceĂ , parla encara a vegades, en temps de les guerres d’ItĂ lia, de la preeminĂšncia d’Aragó”[130].

Ara bĂ©: atĂšs, que En Carles I fa aquesta asseveraciĂł al 16 de febrer de 1519[131] –uns quants mesos abans de ser proclamat emperador–, en aquell precĂ­s moment, el rei dels catalans no podia tenir en ment els seus futurs dominis europeus continentals i, per tant, era encara mĂ©s ĂČbvia i notĂČria la realitat que tots els Estats de la Monarquia Catalana, amb les Índies incloses, formaven la “major part” dels seus dominis. I, per aixĂČ, i perquĂš la possessiĂł d’aquests dominis no era un sentiment subjectiu del monarca, l’Emperador emprava en el seu discurs pĂșblic un “com sabeu”, dirigit als catalans, prou interpel·lador, perĂČ, alhora, molt aclaridor, que posa a palĂšs que tothom sabia que la major part dels seus dominis estaven vinculats als comtes de Barcelona.

¿Com podia, doncs, En Soldevila, pretendre que el rei Carles no era del tot conscient del que deia o que no tenia present Amùrica? ¿O com En Vilar podia intuir que el nou monarca “no havia mesurat la importància de l’Oceà”? No. Ben lluny d’aquí, Amùrica era totalment valorada i justament tinguda en compte pel rei Carles en tots els seus fets i manifestacions.

Com ha recordat molt assenyadament En Marcelo Capdeferro, “encara que fos molt jove, En Carles s’adonĂ  de seguida que els seus vastos dominis propiciaven l’establiment de la monarquia o l’Imperi universal”[132]. Idea que ve reforçada per la precisiĂł d’En Jean Descola que “En Carles V abriga el somni de crear a Espanya «la monarquia del mĂłn»”[133].

Justament per aixĂČ, ja al 1516, des de la Cort de Borgonya, el llavors encara PrĂ­ncep havia incorporat al seu escut d’armes les Columnes d’HĂšrcules amb la divisa Plus Ultra i els havia fet pintar, conjuntament amb les representacions de “Nostre Senyor penjat a la creu entre la imatge de la Mare de DĂ©u i la de Sant Joan Evangelista”[134], a la vela major de la nau que, al 8 de setembre de 1517, el conduĂŻa a Espanya[135].

Referint-se a la simbologia de les columnes i del lema de Plus Ultra, En LĂłpez de GĂłmara, ja va escriure a la dedicatĂČria al rei Carles, de la seva HistĂČria General de les Índies, del 1522, que “prengueres per lletra Plus Ultra per donar a entendre la senyoria del Nou MĂłn”[136].

Per aixĂČ mateix, En Faustino MenĂ©ndez afirma que “les columnes hercĂșlies de l’Estret, amb la llegenda PLUS OULTRE, fan al·lusiĂł primĂ riament al descobriment del nou mĂłn, com van entendre els coetanis”[137]. En Marcel Bataillon ha escrit tambĂ©, fent idĂšntica referĂšncia a les cites de començament del segle XVI, que era natural que “el «Plus ultra» fos generalment i oficiosament considerat com a sĂ­mbol dels descobriments de l’altre costat de l’AtlĂ ntic”[138].

I, tambĂ© a l’actualitat, En Hans-Joachim König, ha assenyalat que En Carles, “en aquestes imatges semblava simbolitzar aquesta pretensiĂł de regne universal, a despit que en aquest moment nomĂ©s havien estat conquerides i ocupades les illes i zones costeres del Carib”[139]. Alhora, En Manuel FernĂĄndez, opina que “quan l’humanista imperial Ludovic Marliano inventĂ  per al seu senyor la divisa Plus Ultra, enllaçant les columnes d’HĂšrcules, sabĂ© expressar el que d’universal i heroic es xifrava a la vida i obra d’En Carles V. El jove emperador era el nou heroi que demanaven els temps renaixentistes i al seu regnat complia escometre les empreses fins llavors no pensades. Era l'emperador del Vell i del Nou MĂłn, cas que no es tornaria a repetir a la HistĂČria”[140].

El detall de les Columnes d’HĂšrcules tampoc no ha passat desapercebut a En Belenguer. Segons ell, En Carles, a l’incorporar aquesta insĂ­gnia i emblema personal “semblava insinuar que, davant el limitat mĂłn medieval del ne plus ultra –no mĂ©s enllà–, ell tenia una capacitat d’acciĂł i una vastitud de dominis que, tan sols amb els regnes d’Espanya i encara les Índies, desbordava qualsevol somni territorial”[141].

PerĂČ hi ha un nou factor a tenir en consideraciĂł: si En Carles adopta aquest nou sĂ­mbol i lema, just desprĂ©s de la mort del rei Ferran, i amb la seva mare encara viva i exercint de reina de Castella, Ă©s de fĂ cil inferĂšncia que els nous dominis ultraoceĂ nics li havien de provenir de l’herĂšncia de la banda de l’avi, que aleshores tan sols era rei exclusiu de la Monarquia Catalana. PerĂČ, sobretot, perquĂš tambĂ© ja he mostrat com, a les Recomanacions que el rei Ferran li va adreçar, i en el seu Testament, aquest li notificava que les Índies havien estat integrades a la Corona Reial d’AragĂł.

M’ajuda a reforçar-ho tambĂ© el fet que, al 1516, “l’herald de l’Orde del ToisĂł d’Or esmentĂ  tres vegades el nom d’En Ferran d’AragĂł, durant la cerimĂČnia fĂșnebre a Brussel·les, seguit per la frase «Ha mort» i per l’abaixada de l’estendard reial d’Aragó”[142]. La qual cosa  explica amb mĂ©s matisos que desprĂ©s de la seva mort –i nomĂ©s desprĂ©s de la mort– els regnes de les Índies fossin heretats pel seu nĂ©t i futur rei dels estats de la Monarquia Catalana. I, immediatament, a fi de fer-ho pĂșblic i notori, incorporĂ©s a les seves armes personals el nou sĂ­mbol de les Columnes HĂšrcules amb la divisa sobredita. A mĂ©s, la decisiĂł del PrĂ­ncep de venir a Espanya, just en el moment de morir el rei Ferran, ja Ă©s prou indicador de la seva voluntat polĂ­tica. I aixĂ­ mateix ho va notificar a les Corts de Barcelona, aquell 16 de febrer de 1519, puix hi va dir que “en sabent la mort del molt alt i molt catĂČlic senyor rei don Fernando, mon senyor i avi de gloriosa memĂČria, donam tota diligĂšncia en venir en aquestos nostres regnes d’Espanya, per a regir, governar, e tenir aquells en tota pau e justĂ­cia, ab nostra presĂšncia”[143].

Doncs bĂ©: aquest emblema de Plus Ultra, que evidenciava la monarquia universal carolina, el rei el tornarĂ  a fer pintar, juntament amb l’emblema del ToisĂł d’Or, a banda i banda de l’entrada, en dos seients del cadirat del cor de la Catedral de Barcelona[144], l’any de 1519, llavors que s’hi va celebrar el primer i l’Ășnic CapĂ­tol General d’aquest orde fora dels seus estats flamencs[145]. Per tant, entra pels ulls que el primer lloc pĂșblic del mĂłn on el rei Carles va voler deixar constĂ ncia plĂ stica del seu imperi transoceĂ nic va ser la Catedral de Barcelona.

PerĂČ Ă©s que, a mĂ©s a mĂ©s, com diu En ReglĂ , l’orde cavalleresca del ToisĂł d’Or, era el “sĂ­mbol de l’articulaciĂł flexible que constituiria un dels pressupĂČsits capitals de la idea imperial carolina”[146]. I com que el capĂ­tol d’aquesta orde va ser convocat per l’Emperador a la capital catalana, el 4 de setembre de 1518, des de Saragossa[147], Ă©s que el rei ja tenia la idea preconcebuda de convertir Barcelona en la capital de la seva simbologia i prĂ ctica imperials. Altrament, hauria pogut convocar el capĂ­tol a Valladolid o a Saragossa amb tota tranquil·litat i ningĂș no li ho hauria impedit. Tal com ha apuntat En Faustino MenĂ©ndez, “durant el seu primer recorregut per Espanya, des del desembarcament a Villaviciosa (19 de setembre de 1517), Carles I va tenir present l’orde i la preparaciĂł del capĂ­tol”[148]. Per tant, si va escollir Barcelona Ă©s que aquesta ciutat ja era, de per si, a tots els efectes, la capital dels seus dominis: els hispĂ nics i els americans.

He dit que a Barcelona el rei va fer pintar les Columnes d’HĂšrcules al Cadirat de la Catedral en senyal de domini universal. PerĂČ, tambĂ©, aquell 1519, ell es va fer retratar a la capital catalana –i, llavors, tambĂ© imperial– entre aquestes mateixes columnes[149]. D’acord amb l’Ainaud, es tracta d’un “gravat en fusta, signat per Albert DĂŒrer i datat en 1519. Segons Erwin Panovsky, que el registra amb el nĂșm. 367, el retrat Ă©s cĂČpia d’un altre realment original de DĂŒrer, mentre el marc ornamental s’atribueix a Hans Weiditz”[150].

És a dir, que, quan el PrĂ­ncep Carles arriba a Catalunya, abans de ser jurat rei, tant a Castella, com a AragĂł i a Catalunya, ja tĂ© una consciĂšncia ben formada sobre la seva monarquia i el seu imperi universals, que comprĂšn els seus regnes europeus i, especialment, AmĂšrica. I per aixĂČ el rei fa a les Corts l’asseveraciĂł que fa, amb fonament de causa, amb la comprensiĂł explĂ­cita de tots els assistents, sense por a desvetllar la riota ni la crĂ­tica intempestiva de cap dels seus contemporanis, ans fent-los partĂ­cips d’aquesta incontestable evidĂšncia.

De fet, i per acabar de capir que En Carles era el nou Senyor de les Índies en tant que rei dels catalans, cal observar que, en alguns retrats del nou monarca, hom hi pot veure pintats sobre la seva persona, l’escut de Catalunya a una banda, i, a l’altra, les Columnes d’Hùrcules amb la divisa Plus Ultra, tal com es dóna al retrat d’En Filippo Ariosto, que decorava la sala del Consistori Major del Palau de la Generalitat, des del 1558[151] i que avui dia es conserva al Museu Militar de Barcelona[152].

Sense desvelar-ho del tot, En Soldevila, perĂČ, intuĂŻa alguna cosa, car creia que, per Catalunya, “el moment semblava propici, puix que el monarca mateix hi semblava inclinat, per a atreure’s la dinastia que començava, per oferir-li el suport necessari a les seves empreses, per a rectificar l’obra de Ferran el CatĂČlic i suplantar Castella en el seu paper, encara no ben capit per ella, de centre d’un magne imperi ja format i en vies d’engrandiment fantĂ stic”[153]. Efectivament, En Soldevila ja ho diu: mentre Castella no havia assumit el seu paper imperial, Barcelona ja era el centre d’un magne imperi engrandint-se fantĂ sticament. I estima que els catalans “prou van sentir-se orgullosos de tenir dins llur capital el monarca mĂ©s poderĂłs de la terra”[154]. De l’anĂ lisi d’En Soldevila, en puc tornar a treure la mateixa conclusiĂł: si el dels catalans era “el monarca mĂ©s poderĂłs de la terra” i, com tal, els catalans l’acaten i el celebren, Ă©s que aquells catalans tenien la consciĂšncia molt clara que Catalunya tambĂ© era el paĂ­s mĂ©s poderĂłs de la terra.

I no podia ser d’una altra manera. Amb encert ha apuntat En Jon Arrieta que “Barcelona serĂ  l’escenari de diverses anĂ lisis i reflexions sobre l’estat de l’administraciĂł de la Corona aragonesa”[155] i que “des de Barcelona, i a pesar de l’atenciĂł especial en els assumptes locals, prĂČpia de la reuniĂł amb els braços catalans, s’hagueren de moure els fils que conduĂŻren a la designaciĂł d’En Carles com a Emperador”[156]. La nova de l’elecciĂł imperial la va rebre el 6 de juliol a Barcelona[157] “i fou celebrada amb grans festes”[158]. I En Manuel FernĂĄndez creu que la capital catalana, on el rei tambĂ© va rebre “el feliç anunci del començament de la conquesta de la Nova Espanya” i “la crida a d’altres empreses marĂ­times com les que En Magallanes va negociar llavors”[159], Ă©s un enclavament important perquĂš Ă©s aquĂ­ on “s’ajuntaven alhora la possessiĂł del vell Imperi amb l’anunci del nou”[160].

Ja he donat fins aquí diverses mostres de la consciùncia imperial catalana i de la seva articulació a l’entorn del nou monarca. En aquest sentit, el Baró de Terrateig ens fa saber que “per mà de dos valencians, Jeroni de Vic i Lluís Carroç de Vilaragut, passen les negociacions que es porten amb el pontífex a fi que recolzi la candidatura d’En Carles a la Corona Imperial”[161].

TambĂ© En ReglĂ  encara ens reporta un parell mĂ©s de dades, referents a la proclamaciĂł del nou comte de Barcelona i rei dels catalans com a Emperador de Romans. La primera Ă©s que, segons ell, “rebuda la notĂ­cia al 6 de juliol de 1519, l’estada d’En Carles a la ciutat dels comtes es prolongĂ  fins al 23 de gener de l’any segĂŒent; Ă©s a dir, mĂ©s de sis mesos, durant els quals Barcelona fou, de fet, la capital de l’imperi”[162]. I la segona Ă©s que “la coronaciĂł imperial (Aquisgran, 23 d’octubre de 1520) motivĂ  una correspondĂšncia del mĂ©s gran interĂšs entre En Carles V i la ciutat de Barcelona, demostrativa que els consellers barcelonins tingueren, tambĂ©, una «idea imperial»”[163]. No Ă©s estrany, doncs, que En ReglĂ  hagi subratllat especialment “el fet que l’Emperador destaqui als consellers de Barcelona haver rebut la corona imperial” i que ho haguĂ©s fet “el dia d’una festivitat dedicada a Santa EulĂ lia”[164]. Per la qual cosa, creu que “sembla inqĂŒestionable, en aixĂČ, el desig d’afalagar els barcelonins”[165].

I, desprĂ©s de reproduir una carta dels consellers a l’Emperador, per la qual li manifesten la seva “gran consolaciĂł i alegria” per la “fidelĂ­ssima coronaciĂł sua de la primera corona de l’Imperi” i celebren que com a “nostre rey y senyor natural, ab gran pau y tranquilitat y ab molta conformitat dels princeps electors y pobles imperials y contentament universal, esser sublimat en la suprema dignitat temporal”[166], ens innova que “el text autoritza a afirmar que els consellers de Barcelona tingueren plena consciĂšncia de la idea imperial”[167]. Per acabar reblant: “La ciutat de Barcelona constituĂ­ la finestra europea d’Espanya i la porta espanyola d’Europa en l’imperi d’En Carles V”[168].

Per contra, els castellans es van oposar manifestament al tĂ­tol imperial. En Ramon Carande estava convençut que la novetat polĂ­tica “que Espanya fos el cor de l’Imperi, hauria d’afalagar els castellans”[169]. PerĂČ, ben altrament, no s’estĂ  de constatar que el rei va tenir d’antuvi “l’oposiciĂł de Castella, no disposada mai a escometre aquells afanys”[170].

Per En JosĂ© Antonio Maravall, la proclamaciĂł d’En Carles I com a Emperador de Romans va provocar un gran disgust a Castella[171]. Segons ell, “des del nou «ethos» polĂ­tic prenacionalista dels pobles castellans, no es podia acceptar aquest plantejament”[172]. AixĂ­ mateix, ens advera que els CapĂ­tols de Valladolid “col·loquen la referĂšncia a la reina per davant de la del rei i es neguen a reconĂšixer cap primacia al tĂ­tol imperial. Es curiĂłs observar com s’exclou absolutament total al·lusiĂł a l’Imperi a la correspondĂšncia dels comuners” i que “tothom pren les coses del Sacre Imperi com una jurisdicciĂł aliena i sense cap relaciĂł possible amb el tĂ­tol reial castellà”[173]. En Merriman fa observar que l’Ășs, en els primers documents reials expedits a Castella, “del tĂ­tol «Emperador electe» era tambĂ© observat amb profund desgrat”[174].

I, conformement, En Joseph PĂ©rez, afirma que, a Castella, “lluny d’alimentar l’amor propi nacional, l’elecciĂł del rei a l’Imperi provocĂ  reaccions hostils”[175], com tambĂ© que els nobles castellans temien que “Castella es convertĂ­s en una possessiĂł mĂ©s de l’imperi i es veiĂ©s obligada a finançar amb els seus impostos una polĂ­tica que li resultava aliena”[176], com ja havia passat amb els diners aportats a les Corts de Valladolid, que van servir per finançar l’estada de l’Emperador a Catalunya i l’organitzaciĂł del seu imperi americĂ . I conclou que el que va empĂšnyer Castella a la revolta comunera, “no fou tant la xenofĂČbia, com de vegades s’ha escrit”, sinĂł el pressentiment que “es veuria arrossegada a participar en unes empreses que no considerava de la seva incumbĂšncia”[177].

En aquesta mateixa lĂ­nia, En Manuel FernĂĄndez es pregunta si “sĂłn els Comuners els adalils de les llibertats pĂ tries, o els representants d’una Castella retrĂČgrada refractĂ ria a vincular-se a l’Europa moderna que li portava En Carles V?”[178]. I fa notar que aquest sentiment castellĂ  anticarlista provenia del fet que a Castella, “existia una tradicional aversiĂł al «fecho del Imperio». A la naciĂł castellana li repugnava la idea de veure’s sotmesa a l’Imperi”[179].

IdĂšnticament, En Rafael Altamira creu que els castellans, de les dues visites llampec de l’Emperador al seu regne, “en deduĂŻen una abandĂł nociu als interessos de la monarquia en benefici d’altres Estats pertanyents a En Carles I”[180]. I En Joseph PĂ©rez postula que un dels motius fonamentals de la revolta comunera, va ser la sensaciĂł que tenien els castellans que els consellers del rei eren “els responsables d’haver aixecat una barrera entre el rei i llurs sĂșbdits i de no tenir en absolut en compte els interessos del paĂ­s”[181]. És a dir, que els castellans creien profundament que, pel nou Consell Reial, Castella era un zero a l’esquerra.

En PĂ©rez ampliarĂ  tot aquest estat de descontentament generalitzat castellĂ , en un estudi minuciĂłs sobre els pamflets que van aparĂšixer en aquell regne durant la presĂšncia del rei Carles. Del seu aplec documental se n’extreu rĂ pidament la idea que En Carles no va ser ben rebut a Castella, des del mateix moment que hi va posar els peus i que els monjos van ser un dels principals impulsors del rebuig, no tant del rei com de la seva Cancelleria. AixĂ­, del contingut dels escrits i dels sermons, En PĂ©rez n’extreu que es convidava “als Grans a unir-se als representants del poble a fi de designar set persones diputades per llur saviesa i llur honestedat i que serien encarregats, com en altres temps els diaques, de reorganitzar l’administraciĂł del reialme”[182]. És a dir, que no nomĂ©s es rebutja el nou govern sinĂł que s’intenta crear un autĂšntic Estat a l’ombra. Dels retrets en contra de la Cancelleria tambĂ© observa En PĂ©rez, que “allĂČ que els Ă©s reprovat no Ă©s pas tant llur condiciĂł d’estrangers, sinĂł les conseqĂŒĂšncies d’una polĂ­tica que trenca brutalment amb la tradiciĂł i amb els interessos del paĂ­s”[183].

La percepciĂł que tenen aquests predicadors de Castella Ă©s que es troba totalment desvalguda i el seu govern deixat a mans alienes. Per aixĂČ un parell de monjos prediquen que “per punir els pecats dels Castellans, DĂ©u permet que Castella sigui ara governada per gents vingudes de tan lluny”[184] i fra Juan de Hempudia “retreu als governants que no respectin les clĂ usules del testament de la reina Isabel”[185]. I rebla que “contra el nou personal polĂ­tic, s’afirma una comunitat que comença a prendre consciĂšncia que els seus interessos prĂČpiament nacionals sĂłn sacrificats”[186].

Mentrestant, a Barcelona, les coses anaven ben altrament. AquĂ­, En Carles, actuant en tant que rei de la Corona d’AragĂł, atorgarĂ  “el tĂ­tol de governador [del Iucatan] i certes llegĂŒes de terra, amb jurisdicciĂł o sense ella, i altres mercĂšs” a En Francesc de Garay o Garau, al 1519[187]. AixĂ­ mateix, al 6 d’abril, expedeix una ProvisiĂł Reial als oficials reials de l’illa de Sant Joan de BoriquĂ©n, per la qual ordena tot el que cal fer per cobrar l’almoixerifat, del qual impost estaran exemptes les persones que desmuntin les seves cases per anar a viure a les Índies[188]. Encara de Barcelona estant, el Pare Cases “torna a prosseguir la tria dels pagesos” que havien de marxar cap a les Índies[189] i que l’Emperador, a Saragossa, li havia ordenat de portar a terme, juntament amb En LluĂ­s Berrio. I, des de Barcelona, el rei donarĂ  les instruccions pertinents perquĂš s’embarquin les llavors necessĂ ries i les eines de conreu. L’evidĂšncia que En Cases organitza tota la colonitzaciĂł camperola americana des de Barcelona no l’ha pogut desmentir ningĂș. I fins i tot En Bataillon ha escrit que “el clergue [Cases] començà de nou els seus esforços per organitzar l’emigraciĂł dels pagesos quan la Cort acabava d’arribar a Barcelona, juntament amb els Consells”[190]. I, en parlar d’En GimĂ©nez FernĂĄndez, que creia que el pla d’En Cases s’havia estroncat al desembre de 1518, En Bataillon el retopa i li retreu que “no tĂ© en compte les gestions seguides pel clergue a Barcelona, d’ençà del març de 1519 fins a data indeterminada”[191].

En JosĂ© Manuel MartĂ­nez ens ho exposa amb precisiĂł: “En una carta datada al 1519 el Monarca ordenava que no es descuidĂ©s la sortida de cap nau cap a les Índies sense enviar-hi les eines del camp i llavors abundants”[192]. Per ell, “d’Espanya s’envien llavors, estris de conreu, que es reparteixen gratuĂŻtament entre els colons; i s’anima a fomentar l’emigraciĂł espanyola”[193]. I tambĂ© “al 1519, una Reial CĂšdula, en parlar de les Índies, o terra ferma, anima que vagin «a la dita terra alguns llauradors i gent feinera, que llaurin i sembrin com ho fan en aquests Regnes, i perquĂš de l’una cosa i de l’altra en redunda molta utilitat i profit comĂș, aixĂ­ com per a les dites Índies»”[194].

De la lectura acurada del llibre d’En J. H. Parry, en trec que, a Barcelona, el rei va acabar de donar cos a un consell permanent que havia de tractar les coses de les Índies[195]. Tal com ens indica l’Antonio Muro OrejĂłn, aquesta nova Junta d’homes d’estat la va crear En Ferran el CatĂČlic desprĂ©s de la mort de la reina Isabel, al 1504, tot proposant “que el Consell fos suprem en els negocis del Nou MĂłn”[196]. Per tant, atĂšs que el rei Ferran tan sols era monarca exclusiu dels Estats de la Corona d’AragĂł, oposats, precisament en aquesta Ăšpoca, als interessos polĂ­tics de Castella; i, atĂšs que el Consell de Castella, just en aquests anys imminents a la mort d’Isabel, va quedar sota el control del nou rei Felip, ara Ă©s palĂšs que estem davant d’un ĂČrgan administratiu netament catalĂ .

AixĂ­, doncs, tindria sentit que, en arribar a AragĂł, En Carles el tornĂ©s a convocar. I ara tambĂ© pren un sentit renovat que el canceller Pere MĂ rtir d’Anguera, en una epĂ­stola datada a Saragossa el 17 de setembre de 1518,  ens assabenti que “en el nostre Consell Reial d’Índies s’ha pres l’acord que cal enviar una flota a explorar les illes de les espĂšcies”[197]. El Consell d’Índies, doncs, era ben actiu a Saragossa. AquĂ­, a “Saragossa d’Aragó” –escriu el Pare Cases–, va venir un conqueridor, “a l’any de 518, quan En Pere MĂ rtir va ser rebut pel Consell de les Índies, i jo hi era present i el vaig veure”[198].

El Consell seguia funcionant tambĂ© a Catalunya. En Cases, en narrar “el que succeĂ­ desprĂ©s d’arribat el rei a Barcelona”[199], aquell any de 1519, escriu: “Assentada, doncs, la cort i component-se-les els Consells, començà el Pare Cases a prosseguir l’extracciĂł dels llauradors, i entrĂ  en el Consell de les Índies que tenia el bisbe [...] a casa seva”[200].  És a dir que, amb tota seguretat, el Consell tenia la seu al Palau Episcopal de Barcelona. En aquest sentit, En Parry escriu que, a la capital catalana, el nou Consell “aviat adquirĂ­ una identitat i un nom peculiars. Al març de 1519 el rei s’hi dirigĂ­ com «Els del meu Consell que entenen en les coses de les Índies»; [i] ja al setembre de 1519 aquest tĂ­tol ferregĂłs havia estat abreujat d’una manera no oficial, car apareix emprat com a «Consell d’Índies»”[201]. D’acord amb aquest mateix autor, “el temps era oportĂș per a la reforma i enfortiment de l’administraciĂł central de les Índies”[202]; que, com que el rei, la Cort i la Cancelleria que el reformaven i l’enfortien, eren a Molins de Rei i a Barcelona, Ă©s que tota la maquinĂ ria del govern de les Índies, es dirigia tambĂ© des de la capital de Catalunya. És evident que, a Castella, per tal com “no consta l’existĂšncia del Reial i Suprem Consell de les Índies fins al primer d’agost de 1524”[203], perquĂš serĂ  just en aquell any que l’Emperador crearĂ  “un Consell Reial d’Índies que despatxĂ©s les causes, mercĂšs i totes les altres coses d’aquelles parts, per segell i registre, conforme a l’estil dels altres Consells de Castella”[204], durant tots aquest anys primigenis som davant d’un Consell d’Índies vinculat directament a la Corona d’AragĂł.

AixĂČ Ă©s de fĂ cil comprovaciĂł si ens atenim a les paraules que l’anomenat Pere MĂ rtir d’Anguera adreça a l’arquebisbe de Tortosa, AdriĂ  d’Utrecht, al capĂ­tol VII de la seva Cinquena DĂšcada: “Des de la ciutat de Barcelona, quan hi era el CĂšsar ocupat en les Corts de Catalunya, essent Vostra Beatitud president del Reial Consell d’Índies, se li donĂ , com convĂ© recordar, al portuguĂšs Ferran de Magallanes, trĂ nsfuga del seu Rei, l’encĂ rrec de cercar les illes Moluques”[205]. I acte seguit escriu: “Despatxat En Magallanes pel nostre mateix Consell, del qual era Vostra Beatitud el president, el dia 20 de Setembre de l’any 1519, es fĂ©u a la vela cap a l’oceĂ  des de Barrameda, desembocadura del Guadalquivir, amb cinc naus”[206]. Dels quals mots se n’infereixen dues conclusions capitals. La primera, que el Consell d’Índies era un organisme que operava dins de les Corts de Catalunya i que, per aixĂČ mateix, el seu president era l’Arquebisbe de Tortosa, AdriĂ  d’Utrecht. I la segona, que si aquest era a Barcelona, a les Corts, exercint les seves funcions en tant que president del Consell d’Índies, i com a tal, preparant l’armada magallĂ nica, la qual despatxa personalment, les naus que la formaven no podien sortir mai dels mais de Barrameda.

L’activitat americana no s’estroncarĂ  i, al 5 de maig, En Carles I “ofereix concedir privilegis de Cavalleria als pilots i mestres de les naus que En Magallanes porta”[207] i, al mateix dia, fa saber als seus oficials que ha donat ordre perquĂš passin al Nou MĂłn vint frares de Sant Francesc; per la qual cosa els prega que els donin pas franc i els proveeixin del que “hagin de menester per al seu manteniment fins a la dita costa [de Comanaca, a la Terra Ferma], i en tot els feu fer molt bon tractament”[208]. Dos dies mĂ©s tard, els torna a escriure perquĂš donin als frares “ornaments, calzes i campanes i llibres i cera per dir missa i altres coses necessĂ ries”[209] i, aquest mateix dia, ordena al Tresorer de la Casa de ContractaciĂł que pagui a fra Joan de Vithern la quantitat indicada “perquĂš es facin cinc esglĂ©sies, a mĂ©s a mĂ©s de les dues que ja hi ha edificades”[210].

Conformement, al 5 de juliol, envia una Reial CĂšdula al Governador de Cuba, Diego VelĂ zquez, en quĂš l’informa que ha sabut, per mitjĂ  del Bisbe, que se l’impedeix rebre la part dels delmes que li correspon i l’adverteix que no vol que torni a passar mĂ©s[211]. El 16 d’aquest mateix mes expedeix una Reial ProvisiĂł, adreçada als “nostres vassalls d’aquests nostres Regnes i senyories”[212], en quĂš exposa que â€œĂ©s la nostra mercĂš i voluntat que totes i qualssevol persones de qualsevol llei i condiciĂł que portin a vendre totes i qualssevol coses per provisions de les dites illes siguin aixĂ­ mateix lliures i exemptes per tot el dit temps d’alcabala i almoixerifat i duana i portatge i de tots els altres dits drets i imposicions, aixĂ­ a les dites illes com en qualssevol ciutats, viles i llocs dels nostres Regnes i senyories d’on es treguin i per on passin qualssevol coses per a proveĂŻment de les dites illes”[213]. La provisiĂł recollia i repetia una Carta reial anterior, de 21 de maig de 1499, feta escriure en nom dels reis, per En Miguel PĂ©rez d’Almaçan[214], secretari de la Cancelleria catalana. Al final d’aquest document, el rei hi deixava patent que vol que la seva Reial ProvisiĂł “valgui i sigui guardada segons i com fins ara ho ha estat i manem als del nostre consell i oĂŻdors de les nostres audiĂšncies, alcaids, algutzirs de la nostra casa i cort i cancelleries i a tots els governadors i corregidors”, aixĂ­ com d’altres funcionaris reials i “jutges i persones dels nostres Regnes i senyories que aixĂ­ ho guardin i compleixin i facin guardar i complir”[215]. Al 30 de juliol ordena pagar l’expediciĂł “dels deu frares, tots de l’orde de Sant Francesc, que, per manament de SS.AA. passen al monestir de Sant Francesc de l’Illa Espanyola”[216]. El 1r d’agost tramet una Reial CĂšdula al bisbe de Santo Domingo, el Pare Alexandre Geraldino, perquĂš accepti l’ardiaca que li acaba de nomenar per al seu bisbat[217]. Amb data de 6 d’agost, expedeix una altra Reial CĂšdula, per la qual ordena que del producte que s’obtingui de l’armada d’En Magallanes i de les que s’organitzin d’ara endavant, se’n separi la vintena part per aplicar-la a la redempciĂł de captius”[218]. I, encara, al 16 d’agost, en tramet una altra, ara als oficials de la Casa de la ContractaciĂł d’Índies, perquĂš en compliment de les Ordenances    –que havien estat redactades a MontsĂł al 1510–, no deixin passar al Nou MĂłn ni or ni plata treballats[219].

El 3 de setembre, el rei concedeix un escut d’armes als primers descendents dels Yàñez Pinçon, perquĂš els seus avantpassats van anar en els primers viatges d’En Colom i “som certs i certificats que en totes aquestes conquestes moriren i foren morts en servei nostre els dits tres capitans del vostre llinatge i molts altres parents vostres”[220].

En aquest sentit, al 14 de setembre d’aquest mateix any, Carles I rep a Molins de Rei l’Antoni Serrano –dit tambĂ© Serrano de Cardona[221]–, procurador de l’illa Espanyola a la Cort[222], a qui atorga una provisiĂł reial, “per la qual prometem la nostra fe i paraula reial que ara, i d’aquĂ­ endavant, en cap temps del mĂłn la dita illa Espanyola ni cap part ni poble d’ella no serĂ  alienat ni apartarem de la nostra Corona Reial nĂłs ni els nostres hereus”[223]. El contingut d’aquesta provisiĂł prendrĂ  forma de llei, per la qual, amb la mateixa data, el rei assabentava les Corts catalanes que “per DonaciĂł de la Santa Seu ApostĂČlica, i d’altres justos i legĂ­tims tĂ­tols, som Senyor de les Índies Occidentals, Illes i Terra Ferma de la Mar Oceana, descobertes i per descobrir”[224]. Per la qual raĂł, informava els catalans que, “considerant la fidelitat dels nostres vassalls, els treballs que els descobridors i pobladors passaren en llur descobriment i poblaciĂł, a fi que tinguin major certesa i confiança que sempre estaran i romandran unides [les Índies, Illes i Terra Ferma] a la nostra Reial Corona, prometem i donem la nostra fe i paraula reial, per NĂłs i els reis nostres successors, que mai mĂ©s no seran alienades, ni apartades en tot o en part ni les seves Ciutats, ni Poblacions per cap causa, o raĂł, o en favor de cap persona”[225].

AixĂ­ mateix, al 14 de setembre, les Corts catalanes tambĂ© estipularan, com a nova llei, “Que l’or dels rescats amb els Indis, treballat en peces, es quirati, fongui, marqui i quinti”[226]. La llei Ă©s llarga i contĂ© una ampla riquesa en detalls pel que fa a tot aquest tema de l’or relacionat amb Catalunya i els seus Estats, i es conclou amb la voluntat del monarca que, un cop fetes totes les diligĂšncies que s’hi estipulen, les peces d’or “les pugui treure qualsevol que les tingui, de la ProvĂ­ncia d’on fossin, i portar-les a aquests nostres Regnes, o passar-les a d’altres ProvĂ­ncies o Illes de les Índies, i no a cap altra part, amb certificaciĂł donada per l’Assajador del seu valor, i llei, amb quĂš en el moment que les traguessin de la ProvĂ­ncia les enregistressin davant de l’EscrivĂ  major de mines, i als registres d’ella, i portant-les a aquests Regnes, les enregistrin davant els nostres Oficials Reials dels Ports per on sortissin: i si les portessin a algunes Illes de les Índies, que les hagin d’enregistrar davant dels nostres Oficials del Port d’on sortissin i de l’Illa on les portessin”[227]. I al mateix dia, En Carles escriu una Reial Carta al Gran Mestre de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, a Rodes, fent-li saber que, atĂšs que el seu comanador Joan Martines, “abans que prenguĂ©s el dit hĂ bit, i aixĂ­ mateix el seu pare i germans i d’altres parents seus, ens han ben servit en les coses de les Índies del mar OceĂ  i en el seu descobriment, on molts d’ells moriren”[228], li demana que el remuneri, l’afavoreixi i el gratifiqui.

El 23 d’octubre segĂŒent, des de Molins de Rei, el rei tramet una Reial CĂšdula als governadors de les illes Espanyola, Ferrandina i Sant Joan. Els exposa que els llauradors que s’estaven reclutant per passar al Nou MĂłn, ara “volen anar a poblar les nostres Índies del mar Oceà”[229] i, en conseqĂŒĂšncia, els ordena que se’ls assenyali terra i solar perquĂš hi puguin aixecar un poble[230].

I, encara, el 14 de novembre, l’Emperador declara que “les Ciutats, Viles i Poblacions de les Índies puguin nomenar Procuradors, que assisteixin els seus negocis, i els defensin en el nostre Consell, Audiùncies i Tribunals, per aconseguir el seu dret, i justícia, i les altres pretensions que creguessin convenients”[231]; mentre que, amb idùntica data, i a petició d’En Joan Rodrigues, insta que “es faci justícia a les dones i fills de certs parents seus que moriren a les Índies. Que, al temps que moriren, deixaren heretats, cases i d’altres coses empenyorades i els creditors els les treuen i venen”[232].

El 1r de desembre la Cancelleria catalana rep mĂ©s noves dels nous colonitzadors americans. L’Anguera, que llavors es trobava a Barcelona amb la Cort, ens reporta que “escriuen del nou mĂłn que En Francesc de Garay, governador de l’illa de JamaĂŻca, situada al Migdia de l’Espanyola i de Cuba, ja l’estĂ  posant en el camĂ­ de la civilitzaciĂł i hi ha fundat multitud de colĂČnies. Aquesta illa Ă©s afortunada per la fertilitat del seu sĂČl, i durant tot l’any amb prou feines hi ha diferĂšncia entre el dia i la nit. La temperança del seu clima Ă©s molt agradable. Es dediquen mĂ©s a l’agricultura que a la recerca d’or, encara que tambĂ© s’hi troba aquest metall. Ja desborda de bestiar gros i menut. En Garay tĂ© el projecte d’explorar altres illes properes. Amb aquest fi, ha aparellat unes naus del seu propi peculi”[233].

A Barcelona, el rei tambĂ© rep la visita de fra Benet MartĂ­[234], capellĂ  particular del governador de Cuba, Diego VelĂ zquez, amb provances i cartes acusatĂČries contra En Ferran CortĂšs[235] “per a En Joan de Fonseca... i per al llicenciat Çapata i per al secretari Lope Conchillos [–tots ells homes de l’anterior Consell d’Estat del rei Ferran–], que en aquella saĂł entenien de les coses de les Índies”[236].

Com era d’esperar, els procuradors d’En CortĂšs i de la vila de Veracruz arriben primer, al mes de març, a ValĂšncia[237], acompanyats d’un fabulĂłs tresor. AquĂ­,  En LluĂ­s Veret, guardiĂ  de les joies de la Corona[238], empaqueta “el tresor en caixes meticulosament construĂŻdes”[239] i, “quan les Corts van acabar de tractar els temes principals, el Consell rebĂ© els procuradors”[240], els quals portaven tambĂ© un memorial que el descobridor mexicĂ  enviava al rei[241].

De conformitat amb En Thomas, “els partidaris d’En CortĂšs tenien molt per fer a Barcelona”[242] i, amb aquest fi, aquĂ­ es van posar en contacte amb un cosĂ­ d’En CortĂšs i amb un gruix d’amics d’aquest, abans de dirigir-se a la Cort[243]. Per aquest historiador anglĂšs, “els procuradors aconseguiren igualment reunir-se a Barcelona” amb un conseller reial cosĂ­ d’En CortĂšs[244]. Per aixĂČ, En Thomas creu que “deguĂ© ser en aquest moment, i no abans, que lliuraren les cartes dirigides a l’emperador”[245].

Els ambaixadors cortesians deurien arribar a la capital catalana l’1 o el 2 de desembre, perquĂš, aquest mateix dia 2, l’Anguera escriu en una carta que, essent ell a Barcelona, En CortĂšs i els seus homes “enviaren missatgers al Rei, amb magnĂ­fics presents d’or, plata i plomes d’ocells diversos treballades amb art meravellĂłs, obtinguts dels cacics per comĂș acord i bescanvi de coses nostres”[246]. Com que l’Emperador era a Molins de Rei, la Cancelleria li va haver de comunicar l’adveniment. La nova va produir una joia infinita a l’Emperador. Tal com ho descriu fra Prudencio de Sandoval, el rei, “estant a Barcelona, tinguĂ© una de les noves mĂ©s felices que el prĂ­ncep mai no hagi rebut: la del descobriment de la Nova Espanya i gran ciutat de MĂšxic, per En Ferran CortĂšs”[247].

Amb tot, el CĂšsar no en tĂ© prou amb les cartes dels procuradors i, per una ordre del 5 de desembre segĂŒent, mana que li facin portar a Molins de Rei “els tresors i les «coses» arribades, amb els indis de la nova terra”[248] mitjançant “una persona fiable i de confiança” i no pas amb els procuradors[249].

Sembla que l’ordre reial va ser molt efectiva, perquĂš aquell mateix dia l’Emperador va rebre el tresor mexicĂ . En Demetrio Ramos advera que tot el que van portar, amb la notĂ­cia de les noves terres conquerides, “deguĂ© produir tal efecte al monarca i davant del Consell”[250], que l’Emperador va respondre, des de Molins de Rei, aquell mateix dia[251]: “N’he folgat molt i donc grĂ cies a nostre senyor per haver-se trobat en el meu temps terra tan rica i que la seva gent tingui mostres d’habilitat i capacitat per rebre l’aigua del baptisme”[252]. Efectivament, l’Emperador va rebre els procuradors cortesians i el tresor amb ells tramĂšs, com, aixĂ­ mateix, ho ha consignat En Santa Cruz. Aquest, desprĂ©s de narrar-nos que En Ferran CortĂšs va enviar a l’Emperador els seus ambaixadors amb un gran tresor, ens afirma: “I quan aquests missatgers arribaren a Espanya, trobaren l’Emperador a Barcelona, que els rebĂ© molt bĂ© i tinguĂ© per servei el que En Ferran CortĂšs havia fet i el present que li enviava”[253].

PerĂČ, tornant a l’ordre reial sobredita i escrutada a la menuda per En Ramos, aquest es qĂŒestiona: “Per quĂš aquesta preocupaciĂł d’evitar que «les coses» les portin els procuradors mateixos fins a la Cort, encara que viatgin al costat de la persona que corre amb aquest encĂ rrec? El significat d’aquesta precauciĂł tampoc no ha estat advertida, tot i que Ă©s molt simptomĂ tica: perquĂš, rebudes a Barcelona les notĂ­cies de la reclamaciĂł contra En CortĂšs interposada en nom d’En VelĂ zquez, calia separar els seus emissaris de la presentaciĂł i rebuda joiosa que es fes de les peces i metalls enviats, puix era absolutament necessari evitar el que seria una sentĂšncia pĂșblica glorificant en el problema reclamatori i convenia, en canvi, eludir discretament el risc que, envoltats per l’administraciĂł i per les satisfaccions que allĂČ suscitĂ©s, s’esmunyiria la legitimaciĂł del fet consumat. AixĂ­, no pot ser mĂ©s evident que, en interposar-se aquesta cautela, els del Consell que sĂłn amb el Rei no volen comprometre ni avançar cap resoluciĂł envers ells, com seria la de ser rebuts pel Monarca o la del seu confinament”[254].

És a dir, que si tot l’afer polĂ­tic suscitat entre En CortĂšs i En VelĂ zquez, amb el lliurament de cartes, memorials, presents i tresors, s’havia de decidir a Barcelona i a Molins de Rei per mitjĂ  de l’administraciĂł i del Consell reial, Ă©s que el fet competia de ple les institucions, la Cort i la monarquia catalanes.

Per En Ramos, que alhora analitza l’impacte que les noves terres americanes posades sota la Corona van produir a En Carles I, l’escrit de l’Emperador “ens mostra com aquest sentiment haguĂ© de ser desbordant”[255]; i creu que aquesta convicciĂł “no fou ocurrĂšncia tan sols del cercle de consellers que rodejaven l’Emperador o d’ell mateix”, per tal com ho demostra “el fet que el cronista Pedro Mexia, davant la nova dimensiĂł que el fet oferia, tambĂ© arribĂ  a escriure a la seva crĂČnica que «sembla que [aquella terra] la tenia DĂ©u guardada per a l’Emperador»”[256].

Per uns mesos concrets, “l’emperador s’havia ocupat d’alguns aspectes importants referents a les Índies” des de Molins de Rei[257], on s’havia refugiat, el 4 d’agost[258], de l’epidĂšmia de pesta que s’havia estĂšs des de ValĂšncia i ara assolava Barcelona[259]. Hi va passar tot l’agost, car, al 12 de setembre, el duc de Cardona i el vescomte de Cabrera, al capdavant d’una ambaixada de militars, li preguen, a fi d’agilitar el final de les negociacions de la Cort, que vagi un cop per dia al monestir dels Frares Menors de Barcelona[260]. L’hi veiem, encara, signant documents diversos, els mesos de novembre i desembre[261]. I al gener rep una carta del secretari Cobos, per la qual aquest l’informa de la lentitud de les Corts[262]. Fa la impressiĂł que l’Emperador nomĂ©s vindria a Barcelona per clausurar-les, al 19 de gener de 1520, segons ens n’informa el Dietari de la Generalitat[263], ja que el dia 23 del corrent marxaria cap a Lleida[264], en direcciĂł a Castella.

Per tant, tot i que una gran part de crĂČniques i biografies d’En Carles I ens confirmin que el rei s’estava a Barcelona, el cert Ă©s que residia a Molins de Rei, mentre que a la ciutat comtal hi havia el seu equip negociador, “format per Antoni AgustĂ­, Miquel VelĂ zquez i altres oficials del rei a Catalunya, i un emergent Francisco de los Cobos, grup al qual se sumaven AdriĂ  d’Utrecht i, de tant en tant, el flamant canceller imperial Mercurino de Gattinara. Aquests es reunien diĂ riament amb representants dels braços per tractar dels diversos memorials, fossin particulars o col·lectius”[265].

ConsegĂŒentment, si Ă©s el consell reial el qui rep els procuradors d’En CortĂšs i els memorials i el tresor destinat a l’Emperador, i, per torna, aquest consell Ă©s format pels catalans Antoni AgustĂ­ i Miquel VelĂ zquez Climent; per En Francisco de los Cobos –de qui En Cases ens assegura que era l’oficial i criat del secretari aragonĂšs Lope Conchillos[266] i, segons l’Elliott, el seu “ajudant principal”[267]– i pel bisbe de Tortosa, AdriĂ  d’Utrecht, ens tornem a trobar davant l’evidĂšncia innegable que tots els assumptes d’Índies eren gestionats plenament per la Cancelleria reial catalana.

Barcelona esdevindrĂ , per tant, no tan sols la capital imperial, sinĂł mĂ©s concretament la capital administrativa de les Índies. El Pare Cases hi dedica un interĂšs molt especial, des del capĂ­tol CVI, en quĂš “el rei arriba i s’estableix la cort a Barcelona”[268], fins al CLIV, en quĂš l’enllesteix dient-nos que “per tal com ja entrava l’any de 1520”, el rei “concloguĂ© les Corts i marxĂ  de Barcelona ja escollit emperador per embarcar-se a la Corunya i anar a Flandes”[269]. SĂłn, doncs, 61 capĂ­tols en quĂš En Cases parla dels afers americans tenint com a eix vertebrador l’estada de l’Emperador a Barcelona i Molins de Rei i el desenvolupament de les corts catalanes. Com a senyal confirmatori del que dic sĂłn les mateixes paraules d’En Cases: “No hi ha en aquest any de 19 res a referir tocant a les Índies del que s’ha esdevingut als regnes de Castella”[270].

A Barcelona, serĂ  on el Pare Cases mantindrĂ  un combat dialĂšctic notable amb el primer bisbe del DariĂ©n, que tambĂ© hi Ă©s present, “a fi d’alliberar tots els indis”[271], davant de l’Emperador i d’En Jaume Colom, segon virrei i almirall de les Índies[272], que parlarĂ  a favor seu[273]. AquĂ­ En Carles I rebrĂ  un frare de Sant Francesc que havia estat a l’illa a Espanyola i que torna a Barcelona per denunciar els maltractaments i l’extermini dels indis, perĂČ nomĂ©s volia expressar-se davant “de Sa Majestat i del seu Consell”[274]. Aquest anĂČnim franciscĂ  va dir que “veient, doncs, que aquella terra [del Nou MĂłn] es perdia i que el seu primer governador fou dolent i el segon molt pitjor, i que Vostra Majestat era en feliç hora vingut en aquests regnes, vaig determinar venir a donar-li nova d’aixĂČ com a rei i senyor, en l’esperança del qual hi ha tot el remei”[275]. En Cases tambĂ© demanarĂ  a l’Emperador “que remeĂŻ tanta maldat i perdiciĂł de gents, com moren cada dia, perquĂš la divinal justĂ­cia no escampi sobre tots nosaltres la seva rigorosa ira”[276].

En Cases exposa que “en aquest any de 519, i allĂ  a Barcelona, negociaven els administradors d’uns mercaders” que “tenien arrendada la croada i l’havien enviat a aquestes illes, que es declarĂ©s si podien, per les Butlles, compondre-se-les dels bĂ©ns haguts i guanyats amb els indis i dels indis, perquĂš, si del guanyat amb els indis i dels indis, se les podien compondre, es guanyarien molts mĂ©s diners”[277]. Posada la demanda davant el bisbe de Tortosa, la seva declaraciĂł va recaure en dos germans i amics del Pare Cases, “els quals, usant de la comissiĂł, estigueren quinze dies disputant i examinant ambdĂłs a dos, sols dins de casa seva i sortint al camp”[278], abans d’emetre la resposta i soluciĂł, que tambĂ© van donar llargament i per escrit, en cinc proposicions, a Barcelona mateix[279]. I, per bĂ© que s’hagin esborrat del text els noms d’aquests dos il·lustres juristes, el que es desprĂšn, perĂČ, amb transparĂšncia, Ă©s que eren dos ciutadans barcelonins i que, com a tals, emeten sentĂšncies en les coses del Nou MĂłn.

A Barcelona En Cases tambĂ© va tractar “amb l’Almirall de les Índies En Jaume Colom, que s’oferĂ­s al rei, a costa seva, edificar una fortalesa de cent en cent llegĂŒes” i que “hi posĂ©s 50 homes per tractar i contractar –que diem rescatar– amb els indis, i portĂ©s dues o tres caravel·les que sempre anessin visitant les fortaleses”[280].  I un cop acceptat el negoci, l’Almirall Colom va començar a tractar “del que demanaria per aquest oferiment i per les despeses que hi havia de fer amb el seu germĂ  Ferran Colom”[281], que, aleshores, era tambĂ© a Barcelona, des del 20 de juny de 1519[282].

AixĂ­ mateix, a la capital catalana tambĂ© van arribar en aquells dies “els tres pares de Sant Jeroni d’aquesta illa Espanyola, volent besar les mans al rei i fer-li relaciĂł de com quedava la terra”[283]; cosa que no va ser possible perquĂš l’Emperador ja se n’anava.

Si AmĂšrica haguĂ©s estat patrimoni exclusiu de Castella i els catalans hi haguessin tingut el pas prohibit, les Corts de Barcelona haurien estat la millor oportunitat jurĂ­dica –vistos els mĂșltiples temes d’estricta Ă­ndole americana que es van tractar en aquesta ciutat– per haver intentat capgirar aquesta pretesa anomalia. En cap moment els catalans van fer el mĂ©s mĂ­nim intent en aquest sentit. L’Ubaldo de Casanova, en un estudi exhaustiu sobre el contingut d’aquestes corts, ens innova que els catalans, atĂšs que temen l’augment del poder dels turcs, demanen “que es construeixin quatre galeres armades” per “defensar les terres del Principat i d’altres regnes”[284]; exigeixen la soluciĂł del conflicte que França perpetua sobre Catalunya, per raĂł de les constants guerres hagudes entre ambdĂłs estats i pel dany que se’n deriva en el comerç[285]; plantegen tot un seguit d’iniciatives per millorar l’abastament de la ciutat de Barcelona de determinats productes i aproven les mesures proteccionistes “i una estreta reglamentaciĂł que possibiliti el control i augmenti al mĂ xim els ingressos duaners del municipi”[286]; demanen que es potenciĂŻ el comerç internacional[287]; que es resolgui el tema de les robes i llanes[288]; que no es faci ostentaciĂł amb vestidures d’or i argent[289]; que es prefereixin les naus catalanes per al comerç[290]; que s’adoptin mesures per aturar els falsificadors de monedes[291], aixĂ­ com d’altres assumptes referents al redreç del General, la InquisiciĂł, al dret civil i d’altres temes econĂČmics[292]. En cap moment, doncs, no hi ha cap peticiĂł en la lĂ­nia que els catalans puguin comerciar amb el Nou MĂłn, tal com ho fan els castellans. MĂ©s aviat Ă©s tot el contrari, car, amb la mĂ xima naturalitat, demanen a l’Emperador que es renovi el privilegi que el rei Ferran va concedir, al 1510, “a tots los habitants de Cathalunya” de comerciar “en les terres conquistades / e conquistadores / en affrica de la Conquesta de la Corona de AragĂł / e altres”[293]. O sigui, que els catalans volen continuar comerciant, tal com ho feien a l’ùpoca del rei Ferran, a les noves conquestes africanes i en les “altres” noves conquestes i terres conquistadores, que tan sols poden fer referĂšncia als nous dominis americans, especialment perquĂš les Ășniques terres “conquistadores” que llavors depenien dels dominis del rei eren les del Nou MĂłn.

Sembla que aixĂ­ ho intuĂŻa l’EulĂ lia Duran, puix que en el seu estudi sobre “La cort general de 1519”, ens informa que s’hi van aconseguir “mesures preferencials per a catalans per fomentar el comerç a altres terres de la monarquia, controlades bĂ sicament per castellans”[294]. Si bĂ© sembla prou evident que la Duran fa una referĂšncia forçosa a les noves terres americanes, atĂšs que fins avui hom creu que aquestes eren controlades per Castella, l’observaciĂł definitiva no ens vindrĂ  fins a les reflexions d’En GarcĂ­a CĂĄrcel, pel qual, una de les grans adquisicions del Braç Reial en aquestes Corts, va ser el “proteccionisme estatal exercit a diversos nivells”[295]. Segons aquest historiador, “la burgesia mercantil serĂ  afalagada amb diverses mesures: lliure comerç amb Barberia, potenciaciĂł de les activitats comercials amb SĂ­ria i «parts de Levant y en totes les terres subjectes», terme ambigu dins del qual potser s’hi ocultava l’esment a la cobejada AmĂšrica”[296].

Efectivament, com que aixĂČ era aixĂ­, les Corts tracten del comerç dels catalans arreu dels seus dominis sense cap sentit de menyspreu, ni exclusiĂł, fent, de tant en tant, al·lusions al Nou MĂłn, sota expressions obliqĂŒes com “altres noves conquestes i terres conquistadores” o “en totes les terres subjectes” a la Corona d’AragĂł. El fet donaria tambĂ© sentit a l’observaciĂł d’En Casanova TodolĂ­, sobre la dinĂ mica de les Corts, ja que, per ell, “sembla com si Catalunya, abans de res, defensĂ©s la seva independĂšncia, la seva llibertat”[297]. PerquĂš, si tal com es desprĂšn de les peticions comercials dels catalans, que pretenien mercadejar a totes les possessions de l’Emperador Carles, incloses les americanes, i aquestes eren patrimoni exclusiu de Castella, la dinĂ mica de les Corts, en algun moment, s’hauria d’haver orientat cap a alguna mena d’intromissiĂł o supeditaciĂł dels Estats de la Monarquia Catalana a Castella. I no Ă©s aixĂ­. No tan sols el Principat dĂłna entenent, per mitjĂ  de les proposicions a les Corts, la seva independĂšncia polĂ­tica dels altres dominis imperials, sinĂł que, fins i tot, en el moment precĂ­s del jurament d’En Carles com a rei dels catalans, els braços s’hi van negar al·ludint greus problemes de procediment. Entre aquests, hi destacaven el fet que el nou rei volia que se li prestĂ©s fidelitat “junctament i ensemps a la Seresnissima Senyora Reyna Dona  Joana, mare de Vostra Magestat”[298], la qual cosa no podien fer, per tal com “los de dit principat no hagen acostumat prestar lo jurament de fidelitat en la forma que es demanat”[299].

Malgrat que sembli un fet innocu, jo trobo que posa altament de manifest que, en la ment dels catalans, la reina de Castella i els seus dominis i possessions, eren totalment negligibles a l’hora de proclamar En Carles com a rei de Catalunya; i que, per tant, no necessitaven prendre cap mesura jurĂ­dica per posar-se sota la seva empara. N’hi havia prou de proclamar-lo a ell tot sol com a rei, per continuar tirant endavant els seus projectes polĂ­tics i comercials. Encara que al final els catalans van acabar fent un jurament de fidelitat conjunta, al 16 d’abril, no per aixĂČ es va deixar de puntulitzar que “per lo dit jurament no sia atorgat exercici algun a la dita serenĂ­ssima senyora reyna fins a tant cesse lo dit impediment que vuy concorra”[300].

El fet en si de l’oposiciĂł de los Corts a aquest jurament conjunt no ha passat tampoc desapercebut a En GarcĂ­a CĂĄrcel, que l’ha comparat amb l’oposiciĂł contrĂ ria que l’acatament del rei va desvetllar a Valladolid, si no era fet conjuntament amb la seva mare. Segons ell, “Curiosament i significativa, si des del vessant castellĂ  la teĂČrica corregĂšncia –«invent» d’En Carles I– fou vista com un cop d’estat desplaçatori de l’autĂšntica i Ășnica reina –Joana–, amb l’empremta contestatĂ ria subsegĂŒent, via Comunitats, a Barcelona l’Ășnic inconvenient Ă©s precisament la presĂšncia –baldament sigui nomĂ©s nominal– de Na Joana”[301]. La qual cosa ens indica novament que, pels catalans, Castella era totalment prescindible de cara als seus negocis comercials. I aixĂČ nomĂ©s fa sentit si les noves terres americanes eren sota jurisdicciĂł catalana.

Tornant al tema diplomĂ tic i d’interĂšs de la Cancelleria catalana pels afers americans i transoceĂ nics en general, sabem tambĂ© per En Santa Cruz que tots els preparatius de l’armada d’En Magallanes, que havia de fer la volta al MĂłn, es van dur a terme a Barcelona. Segons aquest cronista, “vingueren a la ciutat de Barcelona dos portuguesos, dits Ferran de Magallanes i Roderic Falero, desavinguts amb el Rei Manuel de Portugal”[302]. Van venir agermanats a fi de “suplicar a l’Emperador Carles que els ajudĂ©s a fer una Armada i que ells es proferien de descobrir-li, a la part del mĂłn que a Sa Altesa li havia tocat per reparticiĂł, moltes illes de pesca i clau i nou moscada, i que ells farien el viatge cap a les dites illes, per on no fossin molestats dels portuguesos; i com que sobre aixĂČ es feren moltes consultes, al final Sa Majestat determinĂ  que se’ls fes una Armada en quĂš ambdĂłs anessin per capitans generals i capitulĂ  amb ells el que els havia de donar si les descobrien”[303]. La Reial CĂšdula, “amb les instruccions del que han de fer i guardar durant el viatge” Ă©s datada a Barcelona el 8 de maig de 1519[304]. El ressĂČ d’aquelles negociacions i de la preparaciĂł de l’armada que faria la volta al mĂłn arribaria nĂ­tid al segle XVIII, car el recull En Serra i Postius en dir-nos que a Barcelona, “arribĂ  En Ferran de Magallanes, PortuguĂšs, i oferĂ­ al CĂšsar una ExpediciĂł memorable: l’afavorĂ­, i fou el primer que navegĂ  la Mar del Sud, i descobrĂ­ l’Estret, que per ell es diu de Magallanes, i les illes Maluques”[305]. I, per aixĂČ mateix, l’Eduardo Ibarra ha escrit, ja modernament, que “durant l’estada a Barcelona [de l’Emperador], s’hi engegaren dos assumptes famosos: l’expediciĂł d’En Magallanes, que fĂ©u per primera vegada la volta al mĂłn, i la conquesta de MĂšxic per En Ferran CortĂšs”[306]. I serĂ  tambĂ© de la cort catalana –com ell mateix ens diu a la introducciĂł del seu dietari–[307], d’on sortirĂ  l’escrivĂ  de nau que relatarĂ  els fets d’aquella volta el mĂłn: l’Antoni Lombart[308], de la famĂ­lia dels escivans, cancellers i notaris barcelonins dels Lombart.

Finalment, En Cases relata que “per aquest temps i any de 19 sobre 500, fou despatxat En Ferran de Magallanes a Barcelona per descobrir l’Especieria, al qual descobriment s’havia ofert i oferí, no pel camí que seguien els portuguesos, sinó per cert estret de mar que tenia per cert que descobriria”[309]. I amb aquest fi, “es gastaren de la hisenda del rei, per despatxar-lo, crec que 21.000 ducats”[310].

Potser, si bĂ© sense adonar-se’n, l’Ășnic historiador que ha fet veure la connexiĂł de l’Emperador Carles, en tant que rei dels catalans i senyor de les Índies, ha estat En Merriman. D’acord amb aquest historiador britĂ nic, En Carles era a Barcelona esperant que les Corts li aprovessin una donaciĂł important de diners, la votaciĂł de la qual els diputats catalans anaven retardant[311]. Sis mesos desprĂ©s de la seva elecciĂł reial, la discussiĂł continuava. Per aixĂČ, En Merriman apunta: “Fins al gener de 1520 no es votaren els diners, i encara llavors nomĂ©s arribĂ  la xifra de 250.000 «lliures de Barcelona», amb prou feines suficients per cobrir les despeses de la prolongada estada del rei. NomĂ©s la inesperada arribada, a l’anterior mes de desembre, d’un regal en or mexicĂ , enviat per En Ferran CortĂšs, havia salvat En Carles de la bancarrota”[312]. Amb la qual informaciĂł sabem del cert que les Corts catalanes van poder efectuar els pagaments exigits pel seu monarca mercĂšs a l’or enviat des de MĂšxic per En CortĂšs. I, encara, de l’escreix, el Comptador de la Casa de ContractaciĂł “ordenĂ  enviar al virrei de Mallorca mil ducats d’or”[313].

Amb tot, com que aquesta i d’altres arribades de l’or a Catalunya i la seva utilitzaciĂł per contrarestar les despeses de les institucions catalanes contretes amb l’Emperador denunciava obertament la implicaciĂł directa d’aquest paĂ­s amb la conquesta i colonitzaciĂł del Nou MĂłn, sovint trobem que els textos dels cronistes amaguen aquesta realitat nacional o la substitueixen per la castellana. AixĂ­, el Pare Cases, que narra amb una escrupolositat i un detall extraordinaris tots els fets d’En CortĂšs, ni tan sols esmenta la visita que aquest va fer a l’Emperador, primer a MontsĂł i, desprĂ©s a Barcelona, per bĂ© que la seva HistĂČria de les Índies s’acabi al 1561, com ell mateix expressa al final del llibre[314]. Tampoc En Santa Cruz no ens diu que En CortĂšs va arribar a MontsĂł, tot i que ens especifica que, a l’any 1528, “vinguĂ© a besar les mans de l’Emperador, amb molts grans fastos, on fou de tothom molt admirat i en molta estima tingut”[315].

Altrament, segons En Bernal DĂ­az del Castillo, l’any de 1528, En CortĂšs va arribar a “la cort, que en aquella saĂł era a Toledo”[316], on va ser rebut solemnement per l’Emperador i li va fer relaciĂł de les seves gestes[317]. Al llarg de tot el capĂ­tol, el cronista parla sempre de Castella i de Toledo i escriu emfĂ ticament que “vull portar a la memĂČria altres coses que a En CortĂšs li esdevingueren a Castella al temps que hi estiguĂ© la cort”[318]. Doncs bĂ©: tal com ha indicat En Demetrio Ramos, “aquest esdeveniment no es produĂ­ a la ciutat del Tajo, on no hi havia la Cort”[319], sinĂł que En CortĂšs “haguĂ© d’arribar fins a MontsĂł –on se celebraven les Corts aragoneses– per poder-se presentar davant del Rei”[320].

En Sandoval escriu tambĂ© que “en aquest any de 1528, a les seves acaballes, essent l’Emperador a Toledo, vinguĂ© a aquesta ciutat el famĂłs i digne de perpetu nom Ferran CortĂšs, desprĂ©s d’haver conquerit la Nova Espanya i d’altres moltes provĂ­ncies, majors que Europa”[321]. I signantment fa En LĂłpez de GĂłmara. De conformitat amb ell, En CortĂšs “arribĂ  a Espanya a finals de 1528, essent la cort a Toledo. OmplĂ­ tot el regne del seu nom i tothom el volia veure”[322].

El fet que tants cronistes oficials s’equivoquin sempre en el mateix i precĂ­s punt, quan disposaven de documentaciĂł de primera mĂ , quan seguien la Cort i que, per tant, van presenciar ocularment allĂČ que narraven, Ă©s que l’error no Ă©s involuntari, ans provĂ© d’unes instĂ ncies superiors, que l’introduĂŻen mimĂšticament allĂ  on calguĂ©s.

AixĂ­ ho ha intuĂŻt l’Amanda LĂłpez de Meneses, que ha confrontat les crĂČniques mexicanes amb la documentaciĂł oficial de les Corts de Castella, i que ha desmentit la dada de la trobada d’En CortĂšs i l’Emperador a Toledo. Per ella, des que ho va escriure En GĂłmara, al segle XVI, “es ve repetint que la primera entrevista del conqueridor de la Nova Espanya amb el rei de les Índies, illes i terra ferma del mar OceĂ  tinguĂ© lloc a Toledo, que, certament, amb el seu alcĂ sser, haguĂ©s constituĂŻt un magnĂ­fic escenari de l’esdeveniment; perĂČ la veritat Ă©s que En Carles d’Àustria havia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer del 1526”[323]. AixĂ­ mateix, creu que En CortĂšs, “desprĂ©s de passar per ValĂšncia, arribava a MontsĂł, la tradicional seu de les corts dels dominis de la corona d’AragĂł a fi de celebrar-les”[324]. I va ser precisament a les Corts de MontsĂł, “on, a mĂ©s dels procuradors i representants dels braços, hi havia quasi tots els components del Consell d’Índies”[325], que l’Emperador, en tant que rei de la Corona d’AragĂł, va refusar de concedir a En CortĂšs el cĂ rrec de virrei[326], tot i atorgant-li, nogensmenys, al 6 de juliol de 1529, des de Barcelona, el tĂ­tol de MarquĂšs de la Vall de Oaxaca i CapitĂ  General de la Nova Espanya i de les Costes de la Mar del Sud[327].

Tanmateix, la informaciĂł de la rebuda imperial, que els censors circumscriuen sempre a Castella, tĂ©, almenys, un lapsus, atĂšs que, al 1629, En Juan de SolĂłrzano ens assegura, amb tots els ets i uts, que En CortĂšs, tornant del Nou MĂłn, va ser rebut a Barcelona. Segons aquest cronista, en arribar a Espanya, “rebĂ©, en recompensa, del CĂšsar Carles V el govern i comandament suprem, tant civil com militar, de la Nova Espanya i el marquesat de la Vall de Oaxaca i altres llocs amb 23.000 vassalls tributaris, de la qual cosa se li despatxĂ  un privilegi reial força honrĂłs a Barcelona”[328].

Conformement, la negociaciĂł d’un cĂ rrec catalĂ , com el de virrei, per als seus dominis americans Ă©s incontestable, com aixĂ­ la seva estada a Barcelona. Per aixĂČ En Manuel FernĂĄndez ha apuntat: “És molt probable que el Conqueridor es veiĂ©s decebut, en trobar-se que l’estadista [Carles I] preferia atorgar-li honors com a capitĂ  general de la Mar del Sud que posar-lo al davant del virregnat de MĂšxic. Tal vegada, a Barcelona, quan el CĂšsar s’apressava per embarcar-se cap a ItĂ lia, En Ferran CortĂšs el collĂ  massa amb memorials i provocĂ  la cĂČlera rĂšgia”[329].

Per acabar, tambĂ© sembla que abans que el rei s’embarquĂ©s, En CortĂšs va emmalaltir, car En Sandoval insisteix que, “estant malalt, [l’Emperador] el visitĂ  a casa seva, i abans de salpar cap a ItĂ lia el fĂ©u marquĂšs de la Vall de Huaxaques, a 6 de juliol d’aquest any, i capitĂ  general de la Nova Espanya, [i] de les provĂ­ncies i costes de la mar del Sud”[330]; amb la qual cosa tambĂ© sabem que el conqueridor mexicĂ  tenia casa a Barcelona.

Ara bĂ©: com que el cĂ rrec de virrei, tan sols s’atorgava “en presĂšncia de les autoritats del paĂ­s”[331], i en l’acte de jurament del cĂ rrec hi intervenien els consellers i els diputats, els quals demanaven al virrei “l’obligaciĂł de jurar a Barcelona”[332]; d’aquĂ­ se n’infereix, en demanar En CortĂšs aquest cĂ rrec i negociar-lo a la capital catalana, la implicaciĂł directa del govern catalĂ  i de les seves institucions amb la conquesta i colonitzaciĂł primigĂšnies de MĂšxic.

Per tant, ara Ă©s evident que les fonts concorden a fer arribar En CortĂšs a MontsĂł i, al cap de poc, a Barcelona, on, a mĂ©s a mĂ©s, hi tenia una casa. I quan En GĂłmara ens diu que  “va omplir tot el regne del seu nom i tothom el volia veure”; o quan, En Santa Cruz rebla que “va venir a besar les mans de l’Emperador, amb molt gran fast, on fou de tots molt mirat i tingut en molta estima”[333], Ă©s que va omplir AragĂł i Catalunya de la seva gran fama i tots els aragonesos, primer, i els catalans, desprĂ©s, van fer els impossibles per veure’l i admirar-lo.

 

Jordi Bilbeny


NOTES I BIBLIOGRAFIA:

[1] Cf. Cedulario Puertorriqueño; compilació, estudi i notes de Vicente Murga Sanz, Ediciones de la Universidad de Puerto Rico, Río Piedras, 1964, tom II, doc, 33, p.39-40.

[2] Ídem, doc. 34, p. 40.

[3]Vg. MARIA MERCÈ COSTA – ARMAND DE FLUVIÀ, “Els CarrĂČs [arbre genealĂČgic]”, Gran EnciclopĂšdia Catalana; EnciclopĂšdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1973, vol. 4, p. 490.

[4]Cf. LUIS RUBIO Y MORENO, “Inventario General de Registros Cedularios del Archivo General de Indias de Sevilla”; ColecciĂłn de Documentos InĂ©ditos para la Historia de Hispano-AmĂ©rica, V [1928], p. 58.

[5]Ídem, p. 59.

[6]Ídem.

[7]ALONSO DE SANTA CRUZ, Crónica del Emperador Carlos V; publicada per Ricardo Beltrån y Rózpide i Antonio Blåzquez y Delgado-Aguilera, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1920, tom I, p. 188.

[8]Ídem.

[9]Ídem, p.189-191.

[10]Ídem, p. 193.

[11]Cf. A. DE SANTA CRUZ, op. cit., vol. I, p. 186.

[12]JOSEPH PÉREZ, La Revolución de las Comunidades de Castilla (1520-1521); Siglo Veintiuno Editores, sa; 2a edició, Madrid, 1977, p. 126.

[13]HENRY KAMEN, Una sociedad conflictiva: España, 1469-1714; traducció de Fernando Santos Fontenla, El Libro de Bolsillo-1064, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1984, p. 129.

[14]Cf. P. ANGEL ORTEGA, La RĂĄbida. Historia documental crĂ­tica; Impr. y Editorial de San Antonio, Sevilla, 1926, vol. III, p. 144.

[15]JUAN GIL, “Marinos y mercaderes en Indias (1499-1504)”; Anuario de Estudios Americanos, XLII (1985), p. 19.

[16]Cf. LUIS RUBIO Y MORENO, “Pasajeros a Indias. CatĂĄlogo MetodolĂłgico de las Informaciones y Licencias de los que allĂ­ pasaron, existentes en el Archivo General de Indias.- Siglo primero de la colonizaciĂłn de AmĂ©rica. 1491-1592”, tom I; ColecciĂłn de Documentos InĂ©ditos para la Historia de Hispano-AmĂ©rica, IX (1930), p. 310.

[17]Cf. L. RUBIO Y MORENO, “Inventario General de Registros Cedularios del Archivo General de Indias de Sevilla”; op. cit., p. 59.

[18]Cf. FRANCSICO BEJARANO ROBLES, Catålogo de documentos del reinado de Carlos I, años 1516-1556, que se conservan en el Archivo Municipal de Målaga; Diputación Provincial de Målaga, Målaga, 1994, doc. 32, p. 20.

[19]Ídem, doc. 34.

[20]Vg. BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo i estudi preliminar de Lewis Hanke, Fondo de Cultura Econónica, S.A.; 2a reimpressió, Mùxic, D.F.,  1986, vol. III, p. 189-193.

[21]Ídem, p. 192.

[22]Ídem, p. 193.

[23]Vg. “Córtes de Valladolid de 1518”, Córtes de los Antiguos Reinos de Leon y de Castilla; Establecimiento Tipográfico de los Sucesores de Rivadeneyra, Madrid, 1882, Tom Quart, p. 260-284.

[24]Vg. M. CIRIACO PÉREZ BUSTAMANTE, “Actividad legislativa de Carlos V en orden a las Indias”, Charles-Quint et son temps; Editions du Centre National de la Recherche Scientifique, París, 1959, p. 121.

[25]Vg. VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Carlos I de Castilla, Señor de las Indias; Instituto Salazar y Castro (C.S.I.C.), Madrid, 1988, p. 261-512.

[26]Ídem, p. 198-199.

[27]Ídem, p. 198.

[28]“Córtes de Valladolid de 1518”; op. cit., p. 263.

[29]Ídem.

[30]Ídem.

[31]Ídem, p. 266.

[32]Ídem.

[33]Ídem, p. 305, 311 i  319-320.

[34]“Ordenamiento de las Córtes de Toro de 1505”; op. cit., p. 194-195.

[35]“Córtes de Valladolid de 1506”; op. cit., p. 219.

[36]“CĂłrtes de BĂșrgos, año de 1512”; op. cit., p. 235.

[37]“Ordenamiento de las CĂłrtes de BĂșrgos de 1515”; op. cit., p. 245.

[38]“Córtes de Valladolid de 1518”; op. cit., p. 260-284.

[39]JUAN MANZANO MANZANO, La incorporaciĂłn de las Indias a la Corona de Castilla; Ediciones Cultura HispĂĄnica, Madrid, 1948, p. 326, nota 22.

[40] PEDRO AGUADO BLEYE, Manual de Historia de España; Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1974, vol. II, p. 352.

[41] SANTIAGO SOBREQUÉS I VIDAL, HistĂČria de la producciĂł del dret catalĂ  fins al decret de Nova Planta; Col·legi Universitari de Girona, Girona, 1981, p. 66.

[42] FLORENTINO PÉREZ EMBID, “El problema de la incorporación de las Indias a la Corona de Castilla”; Revista de Indias, 33-34 (1948), p. 833-834.

[43] Ídem, p. 835.

[44] P. AGUADO BLEYE, op. cit., p. 352.

[45] Ídem.

[46]Vg. Constitucions fetes per la Sacra Cessarea catholica y real magestat de don Carles, elet en rey dels Romans y Sdevenidor Emperador y de la molt alta y excellentissima Senyora dona Joanna mare sua, Reys de Castella y de AragĂł y de les dos Sicilies, etc. En la primera Cort de Barcelona celebrada en lo monestir de Sanct francesch dels frares Menors de la dita ciutat de Barcelona en lany M.D.XX., foli biiij.

[47]ANTONIO DE BOFARULL Y BROCÁ, Historia Crítica (Civil y Eclesiåstica) de Cataluña; Juan Aleu y Fugarull, Editor; Barcelona, 1878, tom VII, p. 10.

[48]Ídem, p. 11.

[49]FERRAN SOLDEVILA, HistĂČria de Catalunya; segona ediciĂł, Editorial Alpha, Barcelona, 1963, p. 888-889.

[50]FRANCISCO DE BOFARULL Y SANS, PredilecciĂłn del Emperador Carlos V por los catalanes; Establecimiento TipogrĂĄfico de Jaime Jepus, Barcelona, 1895, p. 7.

[51]Ídem, p. 9.

[52]ROGER BIGELOW MERRIMAN, Carlos V el Emperador y el Imperio Español en el Viejo y Nuevo Mundo; traducciĂł de l’anglĂšs per Guillermo Sans HuĂ©lin, 3a ediciĂł, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1960, p. 43.

[53]Ídem, p. 41-42.

[54]Ídem, p. 42.

[55]Ídem.

[56]ROYALL TYLER, El Emperador Carlos V; Editorial Juventud, S.A.; Libros de Bolsillo Z-212, Barcelona, 1976, p. 210.

[57]Ídem, p. 210-211.

[58]F. SOLDEVILA, op. cit., p. 892.

[59]JUAN REGLÁ, “Carlos V y Barcelona”, Estudios Carolinos. Curso de conferencias (octubre-diciembre 1958); Universidad de Barcelona, Barcelona, 1959, p. 40.

[60]Ídem.

[61]ÀNGEL CASALS, L’Emperador i els catalans. Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543); Editorial Granollers, S.L.; Granollers, 2000, p. 68.

[62]JUAN MANUEL GONZÁLEZ CREMONA, Carlos V, señor de dos mundos; Memoria de la Historia-28, Editorial Planeta, S.A.; 3a edició, Barcelona, 1991, p. 61.

[63]PIERRE VILAR, Catalunya dins l'Espanya Moderna. Recerques sobre els fonaments econĂČmics de les estructures nacionals; segona ediciĂł, Editorial Alpha, Barcelona, 1963, vol. II, p. 242.

[64]J. H. ELLIOTT, La España Imperial. 1469-1716; traducció de J. Marfany, Ediciones Vicens-Vives, S.A.; 5a edició, Quarta reimpressió, Barcelona, 1993, p. 154.

[65]PEDRO VOLTES BOU, Cartas del Emperador Carlos I a la ciudad de Barcelona; Universidad de Barcelona-Facultad de FilosofĂ­a y Letras, Barcelona, 1958, p. 15.

[66]Ídem, p. 17.

[67]R. BIGELOW MERRIMAN, op. cit., p. 36.

[68]Ídem, p. 38.

[69]Ídem, p. 40.

[70]H. KAMEN, op. cit., p. 63-64.

[71]JOHN LYNCH, España bajo los Austrias/1. Imperio y absolutismo (1516-1598); traducció de Josep Maria Bernadas, Historia, ciencia, sociedad-56, Edicions 62 s/a., 7a edició, Barcelona, 1993 vol. I, p. 53.

[72]J. H. ELLIOTT, op. cit., p. 157.

[73]ERNEST BELENGUER, El imperio hispĂĄnico, 1479-1665; Libro de Mano-35, Grijalbo Mondadori, S.A.; Barcelona, 1995, p. 153.

[74]Cf. M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, La España del Emperador Carlos V (1500-1558; 1517-1556); op. cit., tom XVIII, p. 124.

[75]R. TYLER, op. cit., p. 41.

[76]H. KAMEN, op. cit., p. 130.

[77]E. BELENGUER, op. cit., p. 153.

[78]R. BIGELOW MERRIMAN, op. cit., p. 64.

[79]Ídem, p. 64-65.

[80]JOSEPH PÉREZ, Carlos V, soberano de dos mundos; Biblioteca de bolsillo Claves-12, Ediciones B, S.A.; Barcelona, 1998, p. 36.

[81]Ídem.

[82]R. TYLER, op. cit., p. 41.

[83]H. KAMEN, op. cit., p. 112.

[84]RAMÓN MENÉNDEZ PIDAL, Idea Imperial de Carlos V; Colección Austral-172, Espasa-Calpe, S.A.; 6a edició, Madird, 1971, p. 16.

[85]Ídem, p. 31.

[86]Ídem, p. 16.

[87]Ídem, p. 14.

[88]Ídem, p. 15.

[89]Ídem, p. 23.

[90]Ídem, p. 16.

[91]Ídem, p. 29.

[92]Ídem.

[93]ERNEST BELENGUER, El imperio de Carlos V. Las coronas y sus territorios; Historia, ciencia, sociedad-336, Ediciones PenĂ­nsula, s.a.; Barcelona, 2002, p. 80.

[94]Ídem, p. 87.

[95]Cf. ROBERT B. TATE, “Rùplica de Margarit a la proposició reial a les corts de Barcelona”, Joan Margarit i Pau, Cardenal i Bisbe de Girona; Biblioteca de Cultura Catalana-18, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1976, Apùndix XV, p. 339.

[96]J. LEE SHNEIDMAN, L’Imperi catalano-aragonĂšs (1200-1350); traducciĂł de Francesc Gironella, Col·lecciĂł estĂșdis i documents, nĂșms. 24 i 25, Edicions 62 s/a, Barcelona, 1975.

[97]J. N. HILLGARTH, El problema d’un imperi mediterrani catalĂ . 1229-1327; Biblioteca «Raixa»-135, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1984.

[98]J. H. ELLIOTT, op. cit., p. 185.

[99]MANUEL BALLESTEROS-GAIBROIS, Valencia y los Reyes CatĂłlicos (1479-1493); Anales de la Universidad de Valencia, ValĂšncia, 1943, p. 24.

[100]Ídem, p. 25.

[101]Ídem.

[102]Cf. AGUSTÍ DURAN I SANPERE, Barcelona i la seva histĂČria, Curial, Barcelona, 1973, vol. II, p. 46.

[103]LUIS SUÁREZ FERNÁNDEZ, “Fundamentos del rĂ©gimen unitario de los Reyes CatĂłlicos”; Cuadernos Hispanoamericanos, 80 (1969), p. 177.

[104]PEDRO MÁRTIR DE ANGLERÍA, Cartas sobre el Nuevo Mundo; El Espejo Navegante-7, Ediciones Polifemo, Madrid, 1990, Epístola 634, p. 100.

[105]P. M. DI ANGHIERA, “Epistolario”, Documentos InĂ©ditos para la Historia de España, XI (1956), p. 379.

[106]FEDERICO CHABOD, Carlos V y su imperio; Fondo de Cultura EconĂłmica, S.A.; MĂšxic, D.F., 1992, p. 87.

[107]Ídem.

[108]Ídem, p. 87-88.

[109]J. M. GONZÁLEZ CREMONA, op. cit., p. 61.

[110]RICARDO GARCÍA CÁRCEL, “Las Cortes de 1519 en Barcelona, una opción revolucionaria frustrada”, Homenaje al Dr. D. Juan Reglá Campistol; Universidad de Valencia - Facultad de Filosofía y Letras, Valùncia, 1975, vol. I, p. 239.

[111]Ídem, p. 239, nota 2.

[112]JOAN REGLÀ, Els virreis de Catalunya; HistĂČria de Catalunya / Biografies catalanes, Edicions Vicens-Vives, S.A.; 4a ediciĂł, Barcelona, 1980, vol. 9, p. 80.

[113]Ídem.

[114]MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, “Carlos V y Cataluña”, Pedralbes, 5 (1985), p. 21.

[115]Ídem, p. 23.

[116]Ídem, p. 23, nota 4.

[117]Ídem, p. 24.

[118]Ídem, p. 25.

[119]Ídem, p. 26.

[120]Ídem, p. 28.

[121]Ídem, p. 26.

[122]Ídem.

[123]P. VILAR, op. cit., vol. II, p. 245.

[124]H. KAMEN, op. cit., p. 114.

[125]E. BELENGUER, El imperio hispĂĄnico, 1479-1665; op. cit., p. 146-147.

[126]F. SOLDEVILA, op. cit., p. 893.

[127]Parlaments a les Corts Catalanes; text, introducciĂł, notes i glossari per Ricard Albert i Joan Gassiot, Els Nostres ClĂ ssics, XIX-XX [Editorial Barcino], Barcelona, 1928, p. 246.

[128]F. SOLDEVILA, op. cit., p. 893.

[129]P. VILAR, op. cit., vol. II, p. 245, nota 41.

[130]Ídem, p. 245.

[131]Vg. Parlaments a les Corts Catalanes; op. cit., p. 243.

[132]MARCELO CAPDEFERRO, Otra Historia de Cataluña; Editorial Acervo, S.L.; Barcelona, 1985, p. 204.

[133]JEAN DESCOLA, Historia de España; Libros de Bolsillo Z, nĂșm. 200, Editorial Juventud, S.A.; 2a ediciĂł, Barcelona, 1988, p. 222.

[134]LAURENT VITAL, Relación del Primer Viaje a España de Carlos I con su desembarco en Asturias; Anaquel Cultural Asturiano-12, Grupo Editorial Asturiano, UviÚu, 1992,        p. 110.

[135]Ídem, p. 109.

[136]FRANCISCO LÓPEZ DE GÓMARA, Historia General de las Indias; Calpe, Madrid, 1922, vol. I, p. 5

[137]FAUSTINO MENÉNDEZ PIDAL DE NAVASCUÉS, “El Velló i les Columnes”, L’art a Catalunya i els regnes hispànics en temps de Carles I; Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II i Carlos V, Madrid, 2000, p. 85.

[138]MARCEL BATAILLON, Estudios sobre Bartolomé de las Casas; traducció de J. Coderch i J. A. Martínez Schrem, Edicions 62 s/a, Historia, Ciencia, Sociedad-127, Barcelona, 1976, p. 152.

[139]HANS-JOACHIM KÖNIG, “Plus Ultra: ÂżEmblema de conquista e imperio universal? AmĂ©rica y Europa en el pensamiento polĂ­tico de la España de Carlos V”, Carlos V / Karl V. 1500-2000; Sociedad Estatal para la ConmemoraciĂłn de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, Madrid, 2001, p. 557.

[140]MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V. Un hombre para Europa; Espasa Calpe, S.A.; Madrid, 2000, p. 68.

[141]E. BELENGUER, El imperio de Carlos V; op. cit., p. 61.

[142]WIM BLOCKMANS, Carlos V. La utopía del Imperio; versió de María José Calvo, Alianza Ensayo-173, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 2000, p. 20-21.

[143]Cf. Parlaments a les Corts Catalanes; op. cit., p. 243.

[144]Vg. JOAN AINAUD DE LASARTE, El ToisĂł d’Or a Barcelona; AymĂ , Editor; Barcelona, 1949, p. 62, 63 i 69 i CONDE DE VILANOVA, CapĂ­tulo del ToisĂłn de Oro celebrado en Barcelona, el año 1519; amb il·lustracions de FĂ©lix DomĂ©nech y Roura, Llibreria Verdaguer, Barcelona, 1930, Tom I, p. 74-75.

[145]J. AINAUD DE LASARTE, op. cit., p. 13.

[146]J. REGLÁ, “Carlos V y Barcelona”; op. cit., p. 40.

[147]Vg. J. AINAUD DE LASARTE, op. cit., p. 42.

[148]F. MENÉNDEZ PIDAL DE NAVASCUÉS, op. cit., p. 77.

[149]Vg. J. AINAUD DE LASARTE, lĂ mina IV, entre les pĂ gines 32 i 33.

[150]Ídem, p. 148.

[151]Vg. Art de Catalunya, dirigit per Xavier Barral i Altet, Edicions l’Isard, Barcelona, 1997, tom 9, p. 28.

[152]Ídem, p. 67.

[153]F. SOLDEVILA, op. cit., p. 893.

[154]Ídem.

[155]JON ARRIETA ALBERDI, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón (1494-1707); Institución «Fernando el Católico», Saragossa, 1994, p. 96.

[156]Ídem, p. 97.

[157]Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; volum I, anys 1411 a 1539; edició dirigida per Josep Maria Sans i Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p. 351.

[158]F. SOLDEVILA, op. cit., p. 892, nota 38.

[159]M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, La España del Emperador Carlos V (1500-1558; 1517-1556); dins Historia de España, dirigida per Ramón Menéndez Pidal, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1966, tom XVIII, p. 123-124.

[160]Ídem, p. 124.

[161]BARÓN DE TERRATEIG, “Idea imperial de Carlos V”; Cuadernos Hispanoamericanos, 80 (1969), p. 241.

[162]J. REGLÁ, “Carlos V y Barcelona”, op. cit., p. 41.

[163]Ídem.

[164]Ídem.

[165]Ídem.

[166]Ídem, p. 42.

[167]Ídem.

[168]Ídem, p. 50.

[169]RAMÓN CARANDE, El AtlĂĄnte PatĂ©tico (Otros estudios sobre Carlos V); Editora Regional de Extremadura, Badajoz, 1997, p. 20.

[170]Ídem.

[171]Cf. JOSÉ ANTONIO MARAVALL, Las comunidades de Castilla; Biblioteca Fundamental de Nuestro Tiempo-58, Alianza Editorial, S.A. – Club Internacional del Libro S.A. de Promoción y Ediciones, 4a edició, Madrid, 1984, p. 69.

[172]Ídem.

[173]Ídem, p. 70.

[174]R. BIGELOW MERRIMAN, op. cit., p. 30.

[175]J. PÉREZ,  Carlos V, soberano de dos mundos; op. cit.,  p. 34.

[176]Ídem, p. 35.

[177]Ídem.

[178]MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Poder y Sociedad en la España del Quinientos; Alianza Universidad-821, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1995, p. 183.

[179]Ídem, p. 184.

[180]RAFAEL ALTAMIRA, Manual de Historia de España; Editorial Sudamericana, 2a edició, Buenos Aires, 1946, p. 360-361.

[181]Cf. JOSEPH PÉREZ, La Revolución de las Comunidades de Castilla (1520-1521); op. cit., p. 128.

[182]JOSEPH PEREZ, “Moines frondeurs et sermons subversifs en Castille pendant le premier sĂ©jour de Charles-Quint en Espagne”; Bulletin Hispanique, LXVII (1965), p. 11.

[183]Ídem, p. 18.

[184]Ídem, p. 13.

[185]Ídem, p. 17.

[186]Ídem, p. 24.

[187]B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. III, p. 233.

[188]Cf. L. RUBIO Y MORENO, “Inventario General de Registros Cedularios del Archivo General de Indias de Sevilla”; op. cit., p. 59.

[189]B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. III, p. 276.

[190]M. BATAILLON, op. cit., p. 112.

[191]Ídem, p. 112, nota 173.

[192]JOSÉ MANUEL MARTÍNEZ BANDE, “La leyenda negra y las leyes de Indias”, Cádiz en la Carrera de las Indias; Aula Militar de Cultura – Gobierno Militar, Cádiz, 1967,        p. 135.

[193]Ídem.

[194]Ídem.

[195]Cf. J. H. PARRY, El Imperio Español de Ultramar; traducciĂł de l’anglĂšs d’Ildefonso EchevarrĂ­a, Aguilar S.A. de Ediciones, Madrid, 1970, p. 39.

[196]A. MURO OREJÓN, “El Real y Supremo Consejo de las Indias”; op. cit., p. 5.

[197]P. M. DE ANGLERÍA, Cartas sobre el Nuevo Mundo; op. cit., Epístola 629, p. 97-98.

[198]B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. III, p. 66.

[199]Ídem, p. 276.

[200]Ídem.

[201]J. H. PARRY, op. cit., p. 39.

[202]Ídem.

[203]A. MURO OREJÓN, “El Real y Supremo Consejo de las Indias”; op. cit., p. 23.

[204]Ídem, p. 20.

[205]PEDRO MÁRTIR DE ANGLERÍA, DĂ©cadas del Nuevo Mundo; Ediciones Polifemo, Madrid, 1989, DĂšcada Cinquena, cap. VII, p. 351.

[206]Ídem, p. 352.

[207]P. ANGEL ORTEGA, op. cit., vol. III, p. 145.

[208]Ídem, p. 234.

[209]Ídem.

[210]Ídem, p. 235.

[211]L. RUBIO Y MORENO, “Inventario General de Registros Cedularios del Archivo General de Indias de Sevilla”; op. cit., p. 59-60.

[212]Cf. L. RUBIO Y MORENO, “Pasajeros a Indias”; op. cit., tom I, p. 317.

[213]Ídem.

[214]Ídem, p. 319.

[215]Ídem, p. 319-320.

[216]Cf. P. ANGEL ORTEGA, op. cit., vol. III, p. 233.

[217]Ídem, p. 168.

[218]Ídem, p. 210-211.

[219]L. RUBIO Y MORENO, “Inventario General de Registros Cedularios del Archivo General de Indias de Sevilla”; op. cit., p. 60.

[220]Cf. P. ANGEL ORTEGA, op. cit., vol. III, p. 142.

[221]Cf. HUGH THOMAS, La conquista de MĂ©xico; Editorial Planeta, S.A.; 7a ediciĂł, Barcelona, 1995, p. 804 (nota 16), 817 (nota 50) i 820 (nota 28).

[222]Cf. DEMETRIO RAMOS, Hernån Cortés. Mentalidad y propósitos; Ediciones Rialp, S.A.; Madrid, 1992, p. 103.

[223]Ídem, p. 173.

[224]Cf. V. DE CADENAS Y VICENT, op. cit., 301.

[225]Ídem.

[226]Ídem.

[227]Ídem, p. 303.

[228]Cf. P. ANGEL ORTEGA, op. cit., vol. III, p. 167.

[229]Cf. L. RUBIO Y MORENO, “Pasajeros a Indias”; op. cit., tom I, p. 321.

[230]Ídem.

[231]Cf. V. DE CADENAS Y VICENT, op. cit., p. 303.

[232]Cf. P. ANGEL ORTEGA, op. cit., vol. III, p. 145.

[233]P. M. DE ANGLERÍA, Cartas sobre el Nuevo Mundo; op. cit., Epístola 649, p. 101-102.

[234]D. RAMOS, op. cit., p. 174 i 185.

[235]Ídem.

[236]Ídem, p. 50.

[237]H. THOMAS, op. cit., p. 390.

[238]Ídem, p. 387 i 390.

[239]Ídem, p. 390.

[240]Ídem, p. 394.

[241]D. RAMOS, op. cit., p. 170 i 174.

[242]H. THOMAS, op. cit., p. 387.

[243]Ídem.

[244]Ídem.

[245]Ídem p. 394.

[246]P. M. DE ANGLERÍA, Cartas sobre el Nuevo Mundo; op. cit., Epístola 650, p. 104.

[247]FRAY PRUDENCIO DE SANDOVAL, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V, Måximo, fortísimo, Rey Católico de España y de las Indias, Islas y Tierra Firme del Mar Oceano; edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano, Biblioteca de Autores Españoles-80, Madrid, 1955, vol. I, p. 162.

[248]D. RAMOS, p. 177.

[249]Ídem.

[250]Ídem, p. 174.

[251]Ídem, p. 199, nota 15.

[252]Ídem, p. 174.

[253]A. DE SANTA CRUZ, op. cit., p. 214.

[254]D. RAMOS, op. cit., p. 178.

[255]Ídem, p. 175.

[256]Ídem.

[257]Ídem, p. 386.

[258]Cf. UBALDO DE CASANOVA TODOLÍ, “Las primeras cortes catalanas de Carlos I (Barcelona 1519-1520)”; Mayurqa, 20 (1981-1984), p. 252.

[259]Cf. B. DE LAS CASAS, op. cit. vol. III, p. 336 i P. VOLTES BOU, op. cit., p. 13.

[260]Cf. A. CASALS, op. cit., p. 81.

[261]Cf. P. VOLTES BOU, op. cit., p. 54-55.

[262]Cf. A. CASALS, op. cit., p. 84.

[263]Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; op. cit., p. 353.

[264]Ídem.

[265]A. CASALS, op. cit., p. 81.

[266]Cf. B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. III, p. 170.

[267]J. H. ELLIOTT, op. cit., p. 150.

[268]B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. III, p. 194.

[269]Ídem, p. 359.

[270]Ídem.

[271]Ídem, p. 336.

[272]Ídem, p. 337.

[273]Ídem, p. 338.

[274]Ídem, p. 340.

[275]Ídem, p. 341.

[276]Ídem, p. 344.

[277]Ídem, p. 354.

[278]Ídem.

[279]Ídem, p. 354-355.

[280]Ídem., p. 358.

[281]Ídem.

[282]Cf. MARC-AURELI VILA, “Els itineraris d’Hernando ColĂłn per Catalunya, 1519”, Terra Ferma; Patronat de Cultura del Centre CatalĂ  de Caracas, Caracas, 1976, p. 484 i ALBA VALLÈS FORMOSA, “El pas de Ferran Colom per la Segarra”; Terra Rubra, NĂșm. 55, Tarroja, Novembre-desembre del 1988, p. 8.

[283]B. DE LAS CASAS, op. cit. vol. II, p. 359.

[284]U. DE CASANOVA TODOLÍ, op. cit., p. 253.

[285]Ídem, p. 254-256.

[286]Ídem, p. 258.

[287]Ídem, p. 258-260.

[288]Ídem, p. 260-261.

[289]Ídem, p. 262-263.

[290]Ídem, p. 263.

[291]Ídem, p. 263-264.

[292]Ídem, p. 264-275.

[293]Ídem, p. 258.

[294]EULÀLIA DURAN, “La cort general de 1519. Un intent col·lectiu de replantejament dels problemes”, Les Germanies als PaĂŻsos Catalans; Documents de Cultura-17, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1982, p. 133.

[295]R. GARCÍA CÁRCEL, op. cit., p. 249.

[296]Ídem.

[297]U. DE CASANOVA TODOLÍ, op. cit., p. 246.

[298]Cf. R. GARCÍA CÁRCEL, op. cit., p. 242.

[299]Ídem.

[300]Ídem, p.  243.

[301]Ídem, p. 242-243.

[302]A. DE SANTA CRUZ, op. cit., p. 210.

[303]Ídem.

[304]Cf. L. RUBIO Y MORENO, “Pasajeros a Indias”; op. cit. tom II, ColecciĂłn de Documentos InĂ©ditos para la Historia de Hispano-AmĂ©rica, XIII [1931], document nĂșm. 4, p. 296-323.

[305]PEDRO SERRA Y POSTIUS, Epitome Historico del Portentoso Santuario y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, ilustrado con los Sucessos Historicos mås memorables de los Principes sus Devotos, y Bienhechores; Pablo Campins, Impressor, Barcelona, 1747, p. 301.

[306]EDUARDO IBARRA, España bajo los Austrias; Colección Labor/Ciencias Históricas-127/128, Editorial Labor, S.A.; Barcelona, 1927, p. 27.

[307]Vg. ANTONIO PIGAFETTA, La mia longa et pericolosa navigatione. La prima circumnavigazione del globo (1519-1522); transcripciĂł del cĂČdex de la Biblioteca Ambrosiana, introducciĂł i notes de Luigi Giovannini, Edizioni Paoline, s.r.l., TorĂ­, 1989,   p. 52

[308]Cf. R. BIGELOW MERRIMAN, op. cit., p. 279, nota 20.

[309]B. DE LAS CASAS, op cit., vol. III, p. 357.

[310]Ídem.

[311]Cf. R. B. MERRIMAN, op. cit., p. 45.

[312]Ídem.

[313]H. THOMAS, op. cit., p. 396.

[314]B. DE LAS CASAS, op. cit., vol. III, p. 410.

[315]A. DE SANTA CRUZ, op. cit., p. 468.

[316]BERNAL DÍAZ DEL CASTILLO, Historia Verdadera de la Conquista de Nueva España; introducciĂł i notes de Luis SĂĄinz de Medrano, ClĂĄsicos Universales Planeta-210,  Editorial Planeta, S.A.; Barcelona, 1992, cap. CXCV, p. 810.

[317]Ídem, p. 811.

[318]Ídem, p. 813.

[319]D. RAMOS, op. cit., p. 239.

[320]Ídem.

[321]P. DE SANDOVAL, op. cit., vol II, p. 303.

[322]FRANCISCO LÓPEZ DE GÓMARA, La conquista de MĂ©xico; CrĂČnicas de AmĂ©rica-36, Historia 16, ediciĂł de JosĂ© Luis de Rojas, Madrid, 1987, p. 403.

[323]AMADA LÓPEZ DE MENESES, “El primer regreso de HernĂĄn CortĂ©s a España”; Revista de Indias, XIV (1954), p. 69.

[324]Ídem, p. 71-72.

[325]D. RAMOS, op. cit., p. 249, nota 16.

[326]Ídem, p. 241-242.

[327]Ídem, p. 243, 251 (nota 39) i 254.

[328]JUAN DE SOLÓRZANO PEREYRA, De Indiarum Iure (Liber I: De Inquisitione Indiarum); [segons l’ediciĂł de 1629], Corpus Hispanorum de Pace, Segona SĂšrie, vol. VIII, a cura de C. Baciero, L. Baciero, A.M. Barrero, J. M. GarcĂ­a Añoveros i J.M. Soto, Consejo Superior de Investigaciones CientĂ­ficas, Madrid, 2001, p. 183.

[329]M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Poder y sociedad en la España del Quinientos; op. cit., p. 223-224.

[330]P. DE SANDOVAL, op. cit., vol. II, p. 304.

[331]VÍCTOR FERRO, El Dret PĂșblic CatalĂ . Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta; ReferĂšncies-1, Eumo Editorial, Vic, 1987, p. 58.

[332]Ídem.

[333]A. DE SANTA CRUZ, op. cit., p. 468.




versió per imprimir

  1. Guerau
    19-01-2015 16:52

    tot aixĂČ pensant que avui dia si tot haguĂ©s anat bĂ© el catalĂ  ocuparia l'espai que ocupa avui dia l'anglĂšs.... i el castellĂ ...l'espai de tots dos alhora...

  2. Guerau
    19-01-2015 16:21

    I perquĂš Catalunya Ă©s derrotada si tenia mĂ©s experiĂšncia bĂšl.lica, millor armada, millor exĂšrcit, mĂ©s contactes internacionals i una xarxa marĂ­tima impressionant? És inexplicable

  3. Guerau
    19-01-2015 01:17

    El problema Ă©s: Com Ă©s possible que una naciĂł com la castellana que no estava feta per tenir un imperi perquĂš estava subsenvolupada, el va poder robar de manera descarada a una naciĂł que si que el podia tenir perquĂš estava desenvolupada?

  4. LluĂ­s
    16-01-2015 14:03

    Voleu imitar el catalĂ  i us surt castellĂ  del siglo de oro.

  5. Archimandrita
    16-01-2015 13:34

    ÂĄÂżComo osa el forero Edmundo poner en duda el rigor de esta web?!. ÂĄHacer escarnio de unos descubrimientos acreditados por los mas afamados y prestigiosos historiadores del mundo!...ÂĄcomo se atreve!.

    A pesar de estar en contra de la censura, me alegro que el Señor Moderador le haya parado los pies impregnåndolo de rojo como escarnio ante sus provocadoras palabras...

    En otro orden de cosas, Âżsaben que diu el Mahatma Gandhi?: "noia, agafame, que me caigo de gana"...

  6. Guerau
    12-01-2015 01:47

    Llibre sobre la catalanitat de Colom per un altre americĂ , encara que es de la teoria de Mallorca, es interessant la connexiĂł que fa amb Mallorca i personatges com Francisco RoldĂĄn majordom de Colom con un Rotlan.
    https://books.google.es/books?id=4_RioduTrpwC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false

  7. Guerau
    11-01-2015 15:12

    I aquest antencedet vol dir que els que van fer l'imperi espanyol a partir de 1479 es van basar en l'imperi catalĂ  a la mediterrĂ nia per fer l'imperi a l'atlĂ ntic i al pacĂ­fic. Cosa que els historiadors anglosaxons afirmen: Les descobertes a l'atlĂ ntic es van basar en l'experiĂšncia nĂ utica al mediterrani dels segles anteriors.

  8. Frederic
    11-01-2015 00:42

    Edmon, carinyu, et repeteixes com la ceba. Et provoquem vergonya aliena?????? doncs torna a la universitat, amb pressupostos post-falangistes. Et quedarĂ s de bon plaer, perĂČ serĂ s el que ens mostres: un vençut i alienat

  9. Pere Roca
    10-01-2015 19:59

    Perdoneu que escrigui aquĂ­, perĂČ em sembla que he anat a parar en un dels llocs mĂ©s falsos que es pot trobar a Internet.

  10. Jaume Can Feliu
    10-01-2015 08:25

    Com es possible que ens prenguessin el pĂšl d'aquesta manera , doncs ara en tenim un exemple en les picabaralles de ERC i CIU, sempre el mateix.

  11. Guerau
    08-01-2015 21:56

    Felipe II se'l coneix popularment com el rei "papelero" popularment, es va passar la vida arranjant "papers".

  12. LluĂ­s
    08-01-2015 19:46

    Fer: ah, doncs si aquests papers ho diuen, ens hem de creure aquests papers davant de tot, no?

  13. Fer
    08-01-2015 17:50

    Los decretos reales originales conservados de fundaciĂłn de las primeras ciudades en MĂ©xico y PerĂș se firmaron en Madrid y Valladolid:

    Tlaxcala
    decreto Carlos I 1535 Madrid
    http://www.wdl.org/es/item/2963/#q=tlaxcala&qla=es

    Puebla
    decreto Carlos I 1538 Valladolid
    http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a0/
    C%C3%A9dula_Real_de_la_Ciudad_de_Puebla.JPG

    Trujillo
    decreto Carlos I 1537 Valladolid
    http://www.ilustretrujillo.com/galeria/documentos-historicos/cedula-de-armas-de-trujillo/

    Tepeaca
    decreto Felipe II 1559 Valladolid
    https://direcciondepatrimoniopuebla.files.wordpress.com/2012/09/cedula-restaurada.jpg

  14. Joan del Riu
    06-01-2015 01:48

    Llegint aquest article sobre el rei flamenc Carles I, me n'adono que l'expressiĂł tan nostrada "Ă©sser molt flamenc, o molt flamenca" no deu tenir tant a veure amb el folklore gitano ni les tradicions culturals d'Andalusia, ans deu referir-se mĂ©s aviat al tarannĂ  dels Àustries i els altres flamencs de Flandes que corrien al sXVI per les Espanyes, atĂšs que, com l'emperador Carles, devien ser ben tossuts i sempre se sortien amb la seva.

    Altrament, quan llegeixo els parĂ grafs que fan referĂšncia a l'arribada de Carles a les Corts de Valladolid, desprĂ©s de desembarcar a Villaviciosa, em ve de seguida a la memĂČria aquest brillant article d'en Pep Mayolas http://www.inh.cat/articles/Fou-Carles-I-rebut-per-Moriscos-a-Asturies- (que ja ha estat esmentat per en LluĂ­s). L'article fa riure i tot de tan justeta que va la censura a l'hora de tergiversar els relats i les crĂČniques, canviant nomĂ©s els noms i deixant que el context delati i posi en evidĂšncia les males arts dels censors reials. Valladolid tapa ValĂšncia i Villaviciosa tapa la Vila Joiosa.

    L'enhorabona a en Jordi Bilbeny pel treball tan exhaustiu de recerca documental i d'interpretaciĂł de les dades. La simple enumeraciĂł i seqĂŒenciaciĂł dels incomptables fets, comentats per uns i altres cronistes de l'Ăšpoca i historiadors successius, i llegits amb una certa audĂ cia per en Bilbeny, ja ens dibuixa un escenari sorprenent on la naciĂł catalana -Principat de Catalunya i altres estats de la Corona d'AragĂł- en contra del que molts afirmen encara avui, no nomĂ©s existeix i n'Ă©s protagonista, sinĂł que en resulta clarament preeminent en el poliĂšdric context de la transiciĂł de la casa d'AragĂł a la casa d'Àustria, la gĂšnesi i consolidaciĂł de l'Imperi Espanyol Universal i la descoberta i colonitzaciĂł de "Les Índies Occidentals" coincidint en el moment de la Volta al MĂłn i la Conquesta de MĂšxic.

    Molt interessant doncs la gran quantitat de matĂšria exposada (333 cites, que Ă©s dit de seguida!!), precisament ara que TVE es disposa a perpetrar una nova sĂšrie historicista (o historicida), ara sobre Carles V Emperador, a major glĂČria de Castella, sens dubte, i pagada tambĂ© amb l'escreix dels nostres impostos, nomĂ©s faltaria.

    Encara em ve a la memĂČria un altre article interessantĂ­ssim d'en Daniel Ibàñez que recomano fervorosament a qui no l'hagi llegit, qĂŒestionant l'absurd retir i posterior mort de Carles I al monestir de Yuste (Extremadura) i defensant la tesi que aquest retir es produĂ­s al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Badalona: http://www.inh.cat/articles/Carles-V,-va-morir-a-Yuste-o-a-Sant-Jeroni-de-la-Murtra-

    Bona nit de Reis



  15. LluĂ­s
    02-01-2015 00:08

    Toni Tomico: entenc aixĂČ que dius de voler veure l'idioma dels textos citats. De tota manera, aixĂČ et podria dur a pensar que si el text Ă©s en catalĂ , Ă©s menys probable que sigui adulterat que no pas si Ă©s castellĂ . Per la meva petita experiĂšncia, i potser algĂș mĂ©s avesat que jo a estudiar fets i personatges hi vol dir la seva, l'adulteraciĂł histĂČrica es fa tant en catalĂ  com en castellĂ .

  16. LluĂ­s
    02-01-2015 00:04

    Molt bo l'article. Fa quadrar els punts on diversos historiadors van perduts. I l'apunt d'en Menéndez pidal i dels cronistes situant corts i fets a Toledo també diu molt de l'adulteració que hi arriba a haver en textos antics i de la seva intencionalitat. Per cert, pels interessats, l'arribada a Villaviciosa que cita en Jordi sense entrar-hi és un tema que en Pep Mayolas ha tractat molt bé http://www.inh.cat/articles/Fou-Carles-I-rebut-per-Moriscos-a-Asturies-">en aquest article i diverses conferÚncies.

  17. Toni Tomico
    01-01-2015 23:24

    Molt interessant! Com de costum, afortunadament, d'altra banda. De totes formes, fora bo donar a coneixer l'idioma de redacciĂł dels texts "originals" que, de forma textual, es citan en tot moment. Per mĂ©s que ja entenem que molts d'ells ÂŽsiguin cĂČpies, de cĂČpies de prĂšvies traduccions, sempre Ă©s interessant coneixer, per exemple, si la reial cĂšdula que es pugui conservar de l'emperador dirigida a en LluĂ­s CarrĂČs estĂ  redactada en un, o en altre idioma. Felicitats per la bona feina feta!

  18. Josep Maria Vila
    01-01-2015 01:40

    GrĂ cies per l'article.

  19. Joaquimet
    30-12-2014 17:27

    m'ha dut una bona estona de lectura...

    M'he quedat al·lucinat amb tanta documentació connectada!

    senzillament GENIAL!

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En CristĂČfor Colom de la ciutat comtal.
19529
PresentaciĂł de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la BĂ­blia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin Ă©s l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Sabies que el fundador de la ciutat d'Odessa va ser un catalĂ  que va exercir d'Almirall de la flota imperial...[+]
L'Àlex Sendra ens presenta un exemple, a travĂ©s d’un conte de la Josefina LĂ zaro, de com ha quedat memĂČria...[+]
La censura dels textos, pintures i gravats del passat no Ă©s un hĂ bit dels temps pretĂšrits. Passa actualment...[+]