Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història és sempre una fantasia sense base científica, i quan es pretén aixecar un embull invulnerable i col·locar-hi a sobre una conseqüència, es corre el perill que una dada canviï i s'ensorri tota la carcassa històrica."
Pío Baroja (1872-1956)
ARTICLES » 18-09-2014  |  PROJECTE SERVENT
14895 lectures

La influència de la llengua catalana a les obres de Cervantes: una explicació per algunes incorreccions i enigmes encara no aclarits del seu llenguatge

Va escriure Miguel de Cervantes en un castellà clàssic, pur i correcte? O, altrament, com han remarcat nombrosíssims estudiosos, no va dominar mai la llengua castellana i va cometre tota mena errors i incorreccions garrafals lèxics i sintàctics?

Portada de «La lengua del Quijote».
Foto: todocoleccion.net

De sempre ha estranyat als estudiosos que el Quixot, un dels cims de la literatura universal, presenti el que a primera vista pot semblar una gran quantitat d’incorreccions de llenguatge. Ramon Menéndez Pidal, un dels màxims exponents de la crítica de la literatura castellana, no dubtà a afirmar que “hay evidentes descuidos, hay correcciones a medio hacer, hay desenfadados alardes de incongruencia y despropósito”. Tot això era evident ja a final del segle XVII.

Al segle XVIII, els editors de l’obra s’estranyaven de la gran quantitat d’incorreccions que presentava, i així ho comentaven als seus pròlegs i, fins i tot, en corregien algunes. És el cas de Pellicer (1798-99), Clemencín (1833) o Hartzenbusch (1863 i 1874). Sempre ho feien des de l’admiració per l’obra, tot i mostrant la seva estranyesa que un geni creatiu de tanta envergadura fos acompanyat per unes formes i un llenguatge que els semblaven poc acurats. Ja a mitjan segle XX diversos estudiosos van posar d’evidència que alguns dels molts errors en realitat no ho eren, sinó que es tractava de coses atribuïbles al castellà de final del segle XVI, a jocs de paraules de l’autor, a recursos estilístics o, encara, al desig de plasmar en l’obra els diferents nivells de llenguatge, fins i tot el més popular i, en conseqüència, procliu als errors.

Rodríguez Marín fa al 1949 una edició on molts d’aquests errors són explicats o justificats, i la resta els atribueix a errades tipogràfiques que es permet la llicència de subsanar. Rosenblat, a l’estudi que es considera avui de referència, “La lengua del Quijote” (1971), dedica gairebé la meitat del llibre a l’anàlisi de “las incorrecciones del Quijote”. Argumenta amb intel·ligència que bastants del errors pels quals Rodríguez Marín no havia trobat una explicació satisfactòria, de fet, la podien tenir, i, per tant, li retreu que introduís a la seva edició canvis que no li semblen justificats. Tot i així, el mateix Rosenblat observa i reconeix que, malgrat tot, un bon nombre d’incorreccions no tenen una explicació plausible i deixa obert l’interrogant, apel·lant al tòpic (en part cert) que els genis, per la mateixa raó de ser-ho, cometen o es poden permetre el luxe de cometre errors que a d’altres autors no se’ls permetrien. Sense oblidar que les tècniques d’impressió del segle XVII no eren precisament infal·libles.

Però encara avui hi una gran diversitat d’opinions a l’hora de jutjar el llenguatge de Cervantes. Antonio Alatorre, autor mexicà d’una història de la llengua castellana, citada entre les millors obres del gènere, no dubta a afirmar, després de manifestar la seva total admiració per l’obra i les idees de Cervantes, que “si en sus tiempos hubiera habido una Academia de la Lengua, los señores académicos no habrían tenido la menor dificultad en exponer a la vergüenza pública las múltiples incorrecciones del lenguaje cervantino: frases torpemente construídas, o construídas a la italiana, italianismos de lenguaje metidos a troche y moche, incongruencias, anacolutos, etc.”. És evident que des de Mèxic les construccions no castellanes de Cervantes poden semblar italianismes, però apropant el punt de mira, crec que es pot afinar força més. En qualsevol cas, és molt i molt important que un expert en història de la llengua castellana de reputació mundial mostri la seva opinió contundent que moltes de les construccions de Cervantes no són castellanes.

Un estat de la qüestió el trobem a l’article “La lengua del Quijote: rasgos generales”, de Juan Gutiérrez Cuadrado, que apareix al volum complementari de la darrera de les edicions del Quixot, dirigida per Francisco Rico (2005) i publicada per Galaxia Gutenberg. Afirma que l’obra de referència és la de Rosenblat, però comenta que en alguns moments aquest és massa purista i que alguns dels errors que justifica poden ser considerats com a incorreccions atribuïbles als copistes i a les tècniques d’impressió deficients de principis del segle XVII, i no pas a l’actitud poc escrupolosa per part de Cervantes o a la manca de revisió (com s’havia repetit amb insistència al segle XIX).

De totes maneres, nosaltres ens hem concentrat en les incorreccions acceptades com a tals per Rosenblat i en aquelles que aconsegueix explicar forçant bastant l’argumentació. Tinguem present que són incorreccions que ja han passat per multitud de sedassos i que, per tant, els mateixos experts en la llengua castellana de final del segle XVI consideren com a tals.

Hem observat que en un nombre no menystenible dels casos, la influència del català en Cervantes pot ajudar a entendre’ls i donar-los una explicació racional que fins ara els experts no han trobat.

Es tracta, en la majoria dels casos, d’errors sistemàtics, que Cervantes comet de forma reiterada a diferents punts del Quixot, i també a la resta de la seva obra, raó per la qual no estarien justificats per la possibilitat d’errors tipogràfics. Per tant, deixem de banda les qüestions de vocabulari, que sovint ens poden cridar molt l’atenció, i que en alguns casos són atribuïbles a una major similitud entre el català actual i el castellà del segle XVI que a l’existent entre el castellà i el català actuals.

A més del llibre de Rosenblat, també hem utilitzat l’excel·lent aparell crític dels volums complementaris de les darreres edicions dirigides per Francisco Rico, al 1998 i al 2005, per a l’Editorial Crítica-Instituto Cervantes i Galaxia Gutenberg, respectivament. Aquest aparell crític permet de saber quins retocs (o al menys molts d’ells) s’han fet al llarg de la història fins arribar a les edicions actuals, respecte a la grafia inicial del Quijote, tal com apareix a les edicions de Madrid del 1605 i 1608, Valencia 1605 i 1616, Lisboa 1605 i 1617, Brussel·les 1607, 1611, 1616 i 1617, Barcelona 1617, etc. (1). D’especial ajut ens ha servit l’edició de Brussel·les del 1607, que la majoria d’estudiosos coincideixen a considerar d’una gran qualitat.

Hem agrupat la nostra anàlisi en diferents epígrafs per fer-ne més fàcil la lectura.

1) La manca de la proposició “a” davant dels complements directes de persona

Rodríguez Marín constata que amb molta freqüència Cervantes no posa la “a” que ha d’aparèixer quan hi ha una frase amb un complement directe de persona. Rosenblat addueix que quan el complement directe és al principi de la frase era costum a l’època, sobretot en poesia, suprimir-la (un “nominativo anacoluto”). A l’època de Cervantes aquest fet es donà també a la prosa. Rosenblat s’estranya, però, que l’absència de la “a” es doni també sovint en casos en què el complement directe apareix immediatament després del verb, perquè no era costum de l’època. En canvi, sabem que això era i és normal en el català.

A més a més, no es tracta d’uns pocs casos, potser explicables per una omissió del tipògraf (en definitiva és una sola lletra), sinó que es dóna sovint. Exemples:

¿Quien barrenó los navíos y dejó en seco y aislados los valerosos españoles guiados por el cortesísimo Cortés? (hauria de dir a los valerosos).

Abre los ojos, deseada patria, y mira que vuelve a ti Sancho Panza tu hijo [...]. Abre los ojos y recibe también tu don Don Quijote (a tu don Quijote).

[Las coplas del Marqués], que entretienen y hacen llorar los niños y a las mujeres (Part II, cap. 38); (a los niños).

Créame vuesa merced [...] que ésta que llaman necesidad adonde quiere se usa y por todo se entiende y a todos alcanza, y aun hasta los encantados no perdona (Part I, cap. 22); (a los encantados).

L’omissió de la “a” esdevé més greu quan, fins i tot, canvia el sentit de la frase:

Que me acompañasen dos turcos de nación, que fueron los que mataron vuestros soldados (a vuestros soldados, sembla que els morts siguin els turcs, quan en realitat ho són els soldats!). A peu de plana els ditors es veuen obligats a aclarir-ho.

2) Apareixen junts dos verbs que necessiten en castellà una preposició diferent i, per tant, sols un dels dos verbs rep la preposició adequada i l’altra no.

Es tracta del “doble regent i un únic regit” segons la terminologia de Gutiérrez Cuadrado.

Tots els estudiosos afirmen que això és molt i molt freqüent a tota l’obra de Cervantes i a la d’alguns autors del Segle d’Or. Aquesta errada pot fer-nos pensar en la influència de més d’una llengua. Sovint passa que en llengües diferents, fins i tot romàniques, determinats verbs requereixin preposicions diferents. En aquests casos pot ser comprensible posar junts dos verbs que en una llengua requereixen la mateixa preposició i en una altra dues de diferents.

Hem trobat alguns casos en els quals els verbs en català porten la mateixa preposició (o no en porten cap) i, per tant, desapareix el problema.

Maritornes [...], sin entender ni atender a las razones que le decía [...], procuraba [...] desasirse (Part I, cap. 16); (la preposició “a” necessària per “atender” no es correspon a “entender”, que no necessita preposició).

En català quedaria: Maritornes [...], sense entendre ni atendre les raons que li deia [...], procurava...

La frase catalana manté els mateixos trets cervantins: el ritme intern i les consonàncies amb les quals tant li agrada jugar a Cervantes.

Pero dice que no ha hallado ni sabe quien la tiene (hallado necessita la preposició “a”, “sabe” no la necessita; aquest darrer verb guanya i “hallado” es queda orfe de preposició). En català cap dels dos necessita preposició: diu que no ha trobat ni sap qui la té.

Cal admetre que aquest fenomen és molt freqüent i que nosaltres sols en donem dos exemples. En d’altres casos no ens ha estat possible trobar el verb català que hauria necessitat la mateixa preposició. Però això pot ser atribuït tant a una incorrecció de l’argument com a la nostra manca d’enginy.

3) Utilització freqüent del verb “preguntar” en el sentit de “pedir “, “rogar”

Cervantes utilitza amb una certa freqüència el verb “preguntar” en el sentit de “pedir” o “rogar”, i Rosenblat creu que és una utilització incorrecta d’aquest verb. En canvi, en català el verb “demanar” vol dir les tres coses sense que la utilització resulti forçada.

No se le pregunta otra cosa ninguna sino ofrecelle por esta noche nuestra compañía (Part I, cap. 37); (hauria de dir “no se le pide otra cosa”).

Le preguntó Sansón les dijese nuevas, así de don Quijote como de Sancho Panza (Part II, cap. 50); (“le pidió Sansón”).

En alguns casos la utilització del verb “preguntar” dóna lloc a frases molt dissonants com: [el suspiro de don Quijote]... de nuevo obligó a que el labrador le preguntase le dijese qué mal sentía (obligà que el llaurador li demanés que li digués quin mal tenia); (Part I, cap. 5).

En castellà no és correcta l’expressió “A le pregunta a B que le diga cómo se encuentra”. El correcte és: “A le pide a B que le diga cómo se encuentra”, o “A le pregunta a B cómo se encuentra”. En català: “A li demana a B que li digui com es troba” és perfectament correcte, però traduir el verb demanar com a preguntar no és l’opció escaient.

4) Transcripció d’un “ha de” per “debe de” quan el correcte hauria estat “tiene que

Comenta Rosenblat que Cervantes amb freqüència utilitza el verb “debe”, que expressa incertesa, en un context de certesa absoluta, sovint després d’haver dit “sin duda”. Se m’acut que en tots els casos “tiene que” seria millor expressió. En català els dos mots poden ser “ha de” i equivocadament s’ha transcrit com “debe de” el que hauria de ser “tiene que”.

Y al cabo se vino a llamar don Quijote; de donde como queda dicho, tomaron ocasión los autores desta tan verdadera historia que, sin duda, se debía de llamar Quijada y no Quesada, como otros quisieron creer (Part I, cap. 1). Efectivament: després de sin duda (que expressa total certesa), quedaria millor: “Se tenia que llamar Quijada”. Un referent català, “s’havia de dir Quijada”, permetria les dues transcripcions (essent, però, “tenía que” la indicada en un context de certesa).

Aquí debe de estar sin duda (Part I, cap. 44). L’adequat seria “tiene que estar” (Aquí ha d’estar sens dubte).

Y llámale, que sin duda se debe de estar en la calle (Part I, cap. 34). L’adequat seria “tiene que estar en la calle” (sens dubte ha d’estar al carrer).

La causa dese dolor debe de ser, sin duda... (Part 2, cap. 28); (ha de ser sens dubte).

Els exemples són molt nombrosos (desenes de casos). El mateix Rosenblat afirma que el sin duda i debería es troben en una sèrie molt gran de passatges.

Rodríguez Marín era de l’opinió que “los cánones que establecen la incompatibilidad entre el debe de y el sin duda eran posteriores a Cervantes”. Rosenblat argumenta, de manera no gaire convincent, que de vegades Cervantes feia servir el sin duda sense la intenció de total certesa. Però a diferència del que fa en altres argumentacions més sòlides, aquí no esmenta cap autor castellà de l’època que en faci aquest ús.

5) Mala utilització del present de subjuntiu del verb “ir”

Gutiérrez Cuadrado (2005) ens informa que a tot el Quixot es conserven les formes etimològiques del subjuntiu del verb anar a “vamos” y “vais”, enlloc de “vayamos” i “vayais”. És a dir, a la primera i segona persona del plural del present de subjuntiu. Efectivament, les paraules “vayamos” i “vayais” no apareixen cap cop en tota l’obra i, en canvi, “vamos” apareix 44 vegades i “vais” 20. No en dóna una raó explícita, però pel context on ho esmenta es desprèn que és una qüestió fonètica relacionada amb el so de la “g” i de la “y”. Però això hauria d’excloure també “vayan”, tercera persona del plural del present de subjuntiu, que surt 7 vegades a l’obra, i “vaya” i “vayas” primera i tercera persona del singular i segona del singular del present de subjuntiu respectivament, que apareixen 42 vegades la primera i 7 la segona.

Recordem que en català el present de subjuntiu del verb anar és: vagi, vagis, vagi, pel singular; i anem, aneu, vagin pel plural. És a dir, la primera i la segona persona del plural de present de subjuntiu coincideixen (són la mateixa paraula) amb la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu. Un transcriptor poc acurat, o algú molt familiaritzat amb el català, podria, a partir d’un “anem” o “aneu” en una oració en subjuntiu, usar incorrectament un “vamos” o “vais”, convertint-la en una oració en indicatiu. Alguns exemples:

Por aquí cerca debe de estar alguna fuente o arroyo que estas yerbas humedece, y así, será bien que vamos un poco más adelante (Part I, cap. 20) (cal entendre “vayamos”: Rico ens ho fa saber a peu de plana).

-Aderézame esas medidas! –dijo entonces Carrasco–. Agora bien, vamos a ver al portador de este pliego, que dél nos informaremos (Part II, cap. 50, p. 1040, lin. 28); (hauria de dir “vayamos”).

Luego os pongais en camino, y vais a la ciudad del Toboso, y allí os presentéis ante la señora (Part I, cap. 22, p. 246, lin. 14); (hauria de dir “vayais”).

-A Dios vais –dijo Anselmo.

-Con Él quedéis –respondió el ciudadano, y fuese (Part I, cap. 35, p. 422, lin. 1); (Hauria de dir “vayais”). A peu de plana Rico diu ‘vais’=’vayais’.

El llibre de Keniston no esmenta aquesta anomalia amb el subjuntiu del verb “ir”, ni en el subjuntiu de cap altre verb. Però, en canvi, a les obres de l’època que he mirat no he trobat ni una sola vegada el “vayamos” o el “vayais”, cosa que pot fer pensar que, per alguna raó, aquest verb presentava realment aquesta irregularitat als segles XVI i XVII.

Per acabar-ho de complicar, Flores, a la seva reputadíssima edició, ha optat per posar el verb en subjuntiu (“vayamos” y “vayais”), malgrat que no apareguin a les edicions conegudes del segle XVII i XVIII, cosa que ens fa pensar que ell ho considera un error.

Al requadre apareixen en vermell les dues persones del subjuntiu del verb ir/anar que no apareixen mai a l’obra de Cervantes i s’observa que la causa pot ser que en català coincideixen amb les de l’indicatiu.

6) Errors en el present de subjuntiu d’altres verbs

De manera molt menys sistemàtica, però en suficient nombre com per tenir-ho en compte, s’observen errades en l’ús de la primera i la segona persona del plural del present de subjuntiu en altres verbs. Substituïdes per la corresponent forma de l’indicatiu, potser com a conseqüència de la igualtat entre les dues formes en el català.

Don Ginesillo de Paropillo, o como os llamáis, (Part I, cap. 22, p. 247, lin. 7) (hauria de dir como os llameis); (com us digueu).

Y pues comenzamos con La Diana de Montemayor (Part I, cap. 6, p. 84, lin. 15); (al text del Quixot s’han donat arguments que fan que començar per aquest llibre sigui l’elecció correcta i, per tant, hi cal un “comencemos”).

Porque no se pase el día que traéis determinado (Part II, cap. 64, p. 1158, lin. 28). Aquesta frase és un garbuix. Per tal que “porqué” sigui equivalent a “para que”, “traéis” hauria de ser subjuntiu (mireu l’epígraf corresponent més avall), que no ho és. En canvi, si el “traéis” és correcte hauria d’anar precedit de “para que”.

L’error també es pot donar en sentit contrari: que aparegui un verb en subjuntiu quan hauria de ser en indicatiu:

Señor Ambrosio, ya que deis el cuerpo de vuestro amigo a la tierra no queráis dar sus escritos al olvido... (Part I, cap. 13, p. 145, lin. 9-10); (hauria de dir “dais”); (ja que doneu el cos...).

7) Transcripció incorrecta de “tan” per “tanto” quan hauria de ser “tan

Aquest error explica una frase del Quixot que als segles XIX i XX ha estat molt debatuda entre els entesos.

Esperaba con grande ansia llegara la noche [...] y aunque el tiempo se estaba quedo, sin moverse de un lugar, todavía se llegó el por él tanto deseado, donde le dieron de cenar.... (Part II, cap. 49). A l’aparell crític de l’edició de Rico podem llegir, però, que a les edicions de Madrid del 1605 i 1608, etc., la frase diu: se llegó por el tanto deseado. Tots els editors observen que aquest “tanto” no és correcte ni al segle XVII ni al XXI, i fan les mil i una per donar-li sentit a la frase sense tocar el tanto. Vicente Gaos, a la seva edició del Quixot del 1987 ens diu textualment que “sigue ofreciendo dificultad el tanto (por tan)”. Rico adopta la solució proposada per Madariaga, del tot assenyada perquè la frase tingui sentit en castellà mantenint la paraula “tanto”. Però han d’afegir de motu propi el pronom “él” i canviar l’article “el” de lloc.

En català la frase no presenta cap problema: [el temps] arribà pel tan desitjat [lloc], on li donaren de sopar (2).

8) Transcripció de “quan” per “cuanto” en lloc de “cuando

Te hago saber que no sólo me trae por estas partes el deseo de hallar al Loco, cuanto el que tengo que hacer en ellas una hazaña con que he de ganar perpetuo nombre y fama. (Part I, cap. 25). Rodríguez Marín i Rosenblat assenyalen que el “cuanto” requeria “no tanto” enlloc del “no sólo” que apareix al principi. La frase en català amb un quan és (gairebé) impecable: “No sols em porta per aquests llocs el desig de parlar amb el Sonat, quan he de fer en ells proeses...” (bé, cal eliminar “el que” , però potser han estat incloses, atès que un “cuanto” sol no té absolutament cap sentit).

L’única raó que se’ls acut és que potser es tracta d’un error de la manera de parlar popular, però no és una explicació massa plausible, ja que aquests errors Cervantes els concentra en les paraules de Sancho i de la gent del poble i aquestes les diu don Quixot (3).

9) Proliferació d’“y” , sobretot abans de verbs en gerundi o en frases en gerundi

Rosenblat assenyala, com altres estudiosos, que és molt evident la proliferació de la conjunció “y” en totes les obres de Cervantes. Ho atribueix, de manera convincent, a la voluntat de fer servir també el llenguatge més planer i col·loquial (és innegable que en molts moments produeix aquest efecte). De totes maneres, s’estranya que molt sovint aquestes “y” apareixen en frases de gerundi o immediatament abans del gerundi (hem comprovat que això passà centenars –de fet milers– de vegades).

Cal tenir em compte, a més, que aquesta profusió de “y” seguida de gerundi podria tractar-se d’una traducció de “tot i + gerundi”. Aquesta possibilitat solucionaria un nombre significant d’enigmes del llenguatge de Carvantes.

La traducció poc acurada d’un “tot i + gerundi”, pot ser perfectament l’explicació d’una sèrie d’errors que a Rosenblat li semblen inexplicables, i que, per tant, considera d’origen tipogràfic, i els posa al sac dels irresolubles. Rico és de la mateixa opinió.

Aquest error, i d’altres de semblants, van fer vessar literalment rius de tinta als estudiosos cervantins del segle XIX i principis del XX, i no han estat encara aclarits.

Con esto que pensó Sancho Panza quedó sosegado su espíritu, y tuvo por bien acabado su negocio, y deteniendose allí hasta la tarde, para dar lugar a que Don Quijote pensase que le había tenido para ir y volver del Toboso; y sucedióle todo tan bien... (Part II, cap. 10). Així com està, la frase és incorrecta. Rodríguez Marín suprimeix la “y” de “y deteniendose”. Rosenblat hi està d’acord perquè li sembla una errata. Rico, com no podia ser d’altra manera, és totalment respectuós amb el text, tot i mantenint la frase de Cervantes, i ens diu en nota a peu de plana: “y deteniéndose debe entenderse como deteniendose, como si faltara la y”. A l’aparell crític ens fa saber que a l’edició de la Real Academia Española del 1740, Joaquín Ibarra optà per y detúvose, i que Schevill y Bonilla (1928-1941) posen la y entre parèntesi. La nota explicativa acaba amb un molt honest “nosotros no sabemos decidirnos”.

En català podria haver dit “tot i aturant-se” i la frase seria perfecta: “Quedà assossegat el seu esperit, i va tenir per ben acabat el seu negoci, tot i aturant-se allà fins a la nit…; i s’esdevingué tot tan bé”.

La mateixa solució es pot aplicar a un fragment similar, al qual els especialistes tampoc no han trobat solució:

Y levantándose abrazó al licenciado, y quedaron más amigos que de antes, y no queriendo esperar al escribano que había ido por la espada, por parecerles que tardaría mucho, y así, determinaron seguir... (Part II, cap. 19, p. 789, lin. 57). En nota a peu de plana en Rico ens torna a dir: “Para el sentido, omítase la y”.

En català podria haver dit. “I aixecant-se abraçà el llicenciat, i quedaren més amics que abans, tot i no volent esperar l’escrivà que havia anat a cercar l’espasa [...], i així, determinaren seguir...”.

Més casos ens aporta Rosenblat, que són al sac de les incorreccions sense solució, però que es poden solucionar de manera semblant.

Lo cual había visto Sancho, y pareciéndole que aquella desenvoltura más era de dama cortesana que de reina de tan gran reino, y no pudo ni quiso responder palabra a Sancho. (Part I, cap. 46). És incorrecte, però així apareix a totes les edicions del XVII, Madrid 1605, etc. En aquest cas, Rico opta per “y parecídole”, seguint el criteri d’Ibarra a l’edició de la Real Academia del 1740 i de moltes edicions posteriors, tot i al·legant a l’aparell crític que y pareciéndole podria ser una trivilialització per part de Cervantes de y parecídole, semblant a la que es produeix en altres llocs de l’obra amb altres verbs.

En català podria haver dit: “Tot i semblant-li que aquella desimboltura més era de dama cortesana que de reina de tan gran regne, i no pogué ni volgué respondre paraula a Sancho”.

I encara: Y mandando [Roque] a sus escuderos que volviesen a Sancho todo cuanto le habían quitado del rucio, mandándoles asimismo que se retirasen a la parte donde aquella noche habían estado alojados, y luego se partió con Claudia a toda prisa (Part II, cap. 60). És incorrecte, però així apareix a totes les edicions del XVII, Madrid 1605, etc. En aquest cas, Rico opta per “mandoles asimesmo”, seguint el criteri d’Ibarra a l’edició de la Real Academia del 1740 i de moltes edicions posteriors, tot i al·legant a l’aparell crític que mandándoles apareix en un canvi de línia i que és freqüent que els editors fessin errors en aquest punt.

En català podria haver dit: «Tot i manant als seus [...], tot i manant-los així mateix que se n’anessin [...], i llavors marxà amb Clàudia a tota pressa». Amb la gràcia addicional que ara el “tota pressa” lliga amb els “tot” utilitzats en els gerundis, amb un efecte final ben ”cervantí”.

Per Rosemblat sabem que Weigert (1907) troba casos anàlegs al Persiles, que no incloem per evitar estendre’ns massa en aquest punt, però que hem comprovat que es poden solucionar d’aquesta mateixa manera.

Observem que Rico, allà on diu a l’edició del 2005 en nota a peu de plana “para el sentido omítase la y”, a l’edició del 1998 diu que potser cal interpretar aquesta “y” no com una mera conjunció, sinó que podria tenir una funció “adverbial” volent dir “y así”. Per la manera com ho diu, es veu que això és una hipòtesi que llença, i que no deu passar amb cap altre autor castellà de l’època. De fet, a l’edició del 2005 el comentari ja no hi apareix.

Comptat i debatut, en Rico podria anar en la bona direcció. Hem observat (apareix en un epígraf més endavant) que al Quixot hi ha algunes vegades la paraula “si”, quan hauria de dir “así”. L’explicació en clau catalana és evident: al segle XV l’adverbi “així” o “açi” apareix també escrit com “si”. Recordem a títol d’exemple el famós vers d’Ausiàs March, musicat per en Raimon: “Si com lo taur se’n va fuit pel desert”. En aquest cas, el “si” podria ser erròniament interpretat com una afirmació que acompanya o reforça la conjunció i haver estat traduïda simplement com “y” (4).

10 ) Aparició freqüent de la forma “en + gerundi”

Gutiérrez Cuadrado esmenta la freqüència en què apareix la construcció “en + gerundi”, amb valor temporal, equivalent en castellà a “en cuanto +”. No diu que sigui una construcció habitual al castellà dels segle XVI. Alguns exemples:

En acabando la duquesa de leer la carta, dijo a Sancho... (Part II, cap. 36, p. 932).

Que en acabando de decirme esto se le llenaron los ojos de lágrimas (Part I, cap. 27, p. 307, lin. 29).

En acabando de comer daré la vuelta y satisfaré a vuestra mercerd (Part II, cap. 3, p. 655, lin. 20).

Y haciendo mi gusto, estaría contento; y en estando uno contento, no tiene más que desear... (Part I, cap. 50, p. 573, lin. 11).

Y díjole que en hallando a su señor él le haría revalidar la manda... (Part I, cap. 26, p. 296, lin. 2).

En català aquesta forma té precisament aquest significat. Sense anar més lluny: “Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”.

11) Doble determinació del sintagma nominal

Consisteix en l’aparició d’un article determinat (o indeterminat) davant d’un substantiu amb possessiu. Per exemple “un mi amigo”. Això es donava en el castellà medieval i, fins fa poc, en zones dialectals de Lleó. Però ha estat sempre utilitzat en català: des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. Per què cal donar preponderància a uns costums de dos o tres segles abans, en lloc de la influència d’una llengua que es parlava en territoris on Cervantes va viure molts anys?

Una rodela que pidió prestada a un su amigo (un amic seu); (Part I, cap. 7, p. 92, lin. 6).

Este muchacho que estoy castigando es un mi criado (un meu criat); (Part I, cap. 4, p. 1128, lin. 32).

Al mirar metía el un ojo en el otro un poco (l’un ull en l’altre); (Part I, cap. 22, p. 241, lin. 14).

Apartóse Roque a una parte y escribió a un su amigo a Barcelona (Part II, cap. 60, p. 1128, lin. 32).

Aquesta frase, a més, inclou dos punts interessants més. “Apartóse Roque a una parte” és una de les enjogassades expressions consonants que li agraden tant a Cervantes, però “a una parte” en castellà es molt forçat. La preposició “a” també grinyola. Molt més natural i bonic (i gramaticalment correcte) queda en català “S’apartà en Roc a part i escriví a un seu amic a Barcelona” (on es mantenen les consonàncies entre els dos “a part” i les dues “a” i, sense errors gramaticals, queda molt més natural ). Per a l´ús de la preposició “a”, podeu veure l’epígraf següent.

Y un su escudero que Sancho Panza tiene por nombre (un seu); (Part II, cap. 62, p. 1139, lin. 17).

El mi buen compatriote Don Quijote de la Mancha (el meu bon); (Part I, cap. 29, p. 341, lin. 5). Compatriote és pronunciació valenciana de compatriota? De fet, observo que a les edicions de Rico ja apareix compatriota.

Per no ser reiteratius no posem més exemples, però n´hi ha centenars de casos al llarg de l’obra.

Un exemple darrer i entranyable: a l’edició de Rico, el títol del capítol 26 (Part I, cap. 26) és: Donde se prosiguen las finezas que de enamorado hizo don Quijote en Sierra Morena. Però a l’aparell crític llegim que a l’edició princeps diu: finezas que de enamorado hizo el nuestro don Quijote. Doncs això: el nostre (i de tots els lectors de tots els mons, per descomptat). Cal dir, però, que a l’edició de Rico s’argumenta de forma convincent que unes línies més avall, ja al text, se’l torna a anomenar simplement don Quijote, i que els títols es van posar amb posterioritat als textos i potser amb presses i poca cura.

Segons Gutiérrez, la doble determinació del sintagma nominal es mantenia al segle d’or amb un valor arcaïtzant. Efectivament: pot resultar molt escaient per parodiar els antics llibres de cavalleries. De totes maneres, aquesta doble determinació és freqüentíssima en tot el Quixot, tant en contextos on es fa referència al món cavalleresc com en altres de més neutres. A més, Cervantes utilitza la doble determinació, a totes les seves obres, a La Galatea, quan encara li faltaven vint anys per escriure el Quixot, i, per tant, no podia tenir en ment la voluntat arcaïtzant d’aquesta novel·la; o al Persiles, una obra contemporània de la segona part del Quixot, però que pretén ser la seva antítesi: una novel·la seriosa i moderna, i que, per tant, s’hauria d’allunyar de voluntats arcaïtzants.

Per acabar-ho de complicar tot, l’estudi de referència sobre la llengua castellana del segle XV –el de Keniston–, no esmenta aquesta pràctica. Semblantment, Cejador, al seu estudi de la gramàtica del Quixot, obvia el tema. És clar que Cejador era un partidari aferrissat de la puresa del llenguatge de Cervantes, enfrontat amb els estudiosos del XIX que el veien ple d’italianismes. Sense anar més lluny, al pròleg del segon volum de l’obra que està dedicat al vocabulari del Quixot, l’autor repta el lector perquè trobi algun italianisme, i, efectivament, no n´hi apareix cap, però per la simple raó que no els hi ha posat (no apareix cap dels mots que els estudiosos moderns consideren italianismes).

Finalment, utilitzant els cercadors de paraules, hem comprovat com aquesta pràctica era freqüent (amb una freqüència variable) en altres obres del segle XVI: al Lazarillo, al Guzmán de Alfarache, a La Picara Justina, etc.

12) Negacions

Gutiérrez Cuadrado ens diu que és normal que a les oracions completives dependents de verbs o frases que signifiquin temor, dubte, prohibició, negació i similars, aparegui un “no” en situacions en què el castellà actual no ho fa. Diu que succeïa a l’edat mitjana i que passa encara avui amb algunes llengües. No n’esmenta cap, però una d’elles és el català. Exemples:

Viendo Sancho que sacaba tan malas veras [...] con temor de que su amo no pasase delante... En castellà actual i del XVI hauria de dir “con temor que su amo pasase delante”. Així ho reconeix el mateix Gutiérrez Cuadrado. Però en català medieval, del XVI i actual, tenim: “amb por que el seu amo no passés davant”.

Una prova que aquesta forma de negació no era correcta al segle XVI, és que a la reputada edició de Brussel·les del 1607 es van corregir un bon nombre de vegades. Dos exemples:

Fue tanta la cólera y rabia que se encendió en él, que faltó poco para no salirme por las calles dando voces (Part I, cap. 28). En català és perfecte: ”Faltà poc perquè no sortís corrent pels carrers...”. Però no en castellà del XVI. L’edició de Brussel·les del 1607 corregeix: Faltó poco para salirme por las calles...

Y tuve por mejor no haber hallado a don Fernando que no hallarle casado (Part I, Cap. 38). En català és correcte: “Vaig tenir per millor no haver trobat don Fernando que no trobar-lo casat”. L’edició de Brussel·les del 1607 corregeix: no haber hallado... que hallarle casado. La qual cosa posa d’evidència que ja al 1607 es considerava incorrecta aquesta doble negació.

13) Mala interpretació del mot català “si” quan vol dir “així” o “açí”

En català el mot “així” també s’ha escrit “si”. Al diccionari de l’Alcover-Moll en trobem exemples: “ 't faràs tu, si perseueres en crueltat”, al Tirant, cap. 338. “E promès-li que faria”, al compendi historial de la Bíblia del 1416, de Mossèn Guillem Serra. També apareix freqüentment a la poesia d’Ausiàs March.

Dígote Sancho que si como tienes buen natural y discreción, pudieras [...] irte por ese mundo predicando lindezas (Part II, Cap. 20). A peu de plana, el professor Rico reconeix que la frase està desfigurada per alguna errata i en proposa alguna interpretació. La frase no té cap problema si el “si” equival a “així”: “Et dic Sancho que així com tens bon natural i discreció [...] podries anar pel món predicant”.

N´hi ha més casos:

Y lo que he pensado es hacer de mi hacienda cuatro partes: las tres os daré a vosotros... (Part I, Cap. 39). En aquest cas la frase no queda del tot malament i apareix al Quixot actual sense comentari. Però l’indici de per on anaven les coses el trobem en observar que la molt reputada edició de Brussel·les del 1607 diu Y ansi lo que he pensado es hacer de mi hacienda cuatro partes, que millora la frase. És a dir: d’un hipotètic original català: “I si [així] el que he pensat és fer de la meva...”, a Madrid s’ha traduït el “i si” simplement per “y” (pensant que el “si” és afirmatiu i que no afegeix significat) i, en canvi, a Brussel·les, on el traductor era molt millor, com tindrem temps de comentar en un altre moment, es va copsar el veritable sentit de la frase i es va traduir “y ansí”.

14) La preposició “a”

Gutiérrez Cuadrado ens diu que sovint la preposició “a” s’usa per marcar el lloc per on s’escau l’acció. Ens diu que “vivía a las tendillas” s’ha d’entendre com “vivía por las tendillas” o “por la zona de las tendillas”. Però no sempre és admissible aquesta interpretació.

Tornem a la frase d’En Rocaguinarda: Apartóse Roque a una parte y escribió a un su amigo a Barcelona (Part II, cap. 60, p. 1128, lin. 32).

Aquest amic d’En Roque Guinart, sabrem, pocs capítols després, que viu a Barcelona, a la ciutat, dins les muralles. Es podria objectar que potser Roque no sap exactament on viu (que no és el cas, car ho sap amb tota certesa), o que, essent el Quixot i Sancho gent de fora, no valia la pena que els precisés exactament el lloc on vivia. Però la frase no és pronunciada per cap personatge, sinó que és una afirmació del jo literari de l’obra, i aquest jo literari sap perfectament –ens ho dirà poc més tard– que l’amic viu dins de les muralles de Barcelona, és a dir, en Barcelona, i no pas a Barcelona.

15) “Porqué” amb valor final (equivalent a “para que”)

Gutiérrez Cuadrado ens diu que en subjuntiu “porque” freqüentment té valor no causal sinó final (afirmant implícitament que era freqüent al segle XVI). En alguns casos apareix també en frases en indicatiu, la qual cosa indica la confusió entre “para” i “por” derivada de la igualtat fonètica en català entre “per” i “per a”. Abans n’hem esmentat un cas. N’hi ha més.

16) Ús de “El hombre” amb el significat de “hom”

En castellà es pot fer servir “el hombre” parlant d’un home en concret al qual s’acaba de fer referència, o bé en una afirmació molt general, de tipus gairebé filosòfic “el hombre lucha por encontrar un sentido a su vida”. Però no admet una utilització intermèdia del tipus “el hombre cree que es mejor el vino blanco que el tinto para acompañar el pescado”. En el català escrit (i en cert desús actualment, però molt freqüent en el passat) per aquest valor intermediari es pot usar la paraula “hom”: “hom creu que el vi blanc és millor que el negre per acompanyar el peix”.

Un exemple:

Que todo es burla, sino estudiar y más estudiar, y tener favor y ventura; y cuando menos se piensa el hombre, se halla con una vara en la mano o con una mitra en la cabeza (Part II, cap. 66, p. 1171, lin. 11).

L’expressió sembla forçada. En castellà seria millor “cuando menos lo piensa uno, se halla con...”. En canvi, en català seria perfecte: “I quan menys hom s´ho pensa, es troba amb...”.

Es pot dir que és opinable, i que cal atribuir-ho al castellà de l’època, però la prova que en castellà no s’usa aquesta expressió la trobem en el següent exemple:

Al culpado que cayere debajo de tu juridición considere el hombre miserable, sujeto a las condiciones de la depravada naturaleza nuestra...

La frase presenta la mateixa incorrecció. De fet, per veure-ho bé cal llegir uns quants dels paràgrafs anteriors, i adonar-se que aquest “hombre” apareix del no-res.

Però més enllà de la nostra opinió, el que ens fa estar segurs de la seva incorrecció és que les edicions més prestigioses, des del segle XVIII fins a l’actualitat, la corregeixen per incorrecta, començant per l’edició de la Real Academia Española del 1780, dirigida per Joaquín Ibarra, i acabant per les dues darreres d’en Rico. La frase és substituïda per

Al culpado que cayere debajo de tu juridición considérale hombre miserable, sujeto a las condiciones de la depravada naturaleza nuestra...

La frase inicial sembla una traducció literal de la frase catalana (perfectament correcta):

Al culpat que caigui sota la teva jurisdicció considera’l hom miserable, subjecte a les condicions de la depravada naturalesa nostra...”.

El sentit final de la frase és el mateix, tot i que a la versió inicial l’hom/hombre fa referència a qui fa la consideració, i en la final fa referència al considerat.

Encara un exemple més:

-Señor, encomiendo al diablo hombre, ni gigante ni caballero de cuantos vuestra merced dice parece por todo esto. (Part I, cap. 28, p. 193, lin. 11)

La frase és molt estranya, i el professor Rico, a peu de plana, ha de fer un aclariment: “Encomiendo al diablo: ‘que el diablo se lleve’, porqué no ve a ninguno de cuantos enumera don Quijote”. Però els que no veu són els gegants i els cavallers, no els homes, car, en aquest cas, hi hauria d’haver la paraula “ni” davant de “hombre”. Més aviat sembla una traducció literal de “-Senyor, encomano hom al diable, ni gegant ni cavaller…”.

17) Vocabulari

Al lector català actual del Quixot sovint el sobta l’aparició de paraules que semblen tretes directament del català. Molt sovint la raó és que al segle XVI s’utilitzaven en castellà paraules més properes al català, de les que es fan servir avui. En alguns casos, l’arcaisme és molt poc freqüent i es fa difícil d’acceptar. Però la paraula “vegada” apareix al Diccionari de la RA. Sembla que a Salamanca, en algun moment, es va usar “vegada” amb el significat de “vez”.

El seguidor de la fugitiva ninfa faga dos vegadas la visita (Part I, cap. 49, p. 561, lin. 10).

Però, tot i així, es mantenen casos grotescos, on sembla segur que Cervantes tenia en ment la paraula catalana. Només dos exemples:

Que aquellos señores no le dieron esa vara para que maltratase a los pobretes que aquí vamos, sino para que nos guiase... (Part I, cap. 22, p. 244, lin. 2).

Se acabara el cuento, y no gemidicos y lloramicos, y darle (Part II, cap. 49, p. 1034, lin. 2).

Lloramicos no surt al Diccionari de la RA. No és en absolut una paraula castellana ni d’ara ni del XVI ni de l’edat mitjana. A peu de plana, Rico aclareix que s’ha d’interpretar com a “gemidos y lloriqueos”. Tal vegada, algú ens diria que reclamar-ne la influència del català seria fer “el ploramiques”.

Consideracions finals

L’objecte d’aquest article és fer evident que el català pot ser una eina per explicar algunes de les incorreccions de la llengua de Cervantes. Hem cercat una explicació per alguns errors i peculiaritats que consideren inexplicables fins i tot aquells autors que han trobat explicacions satisfactòries a coses que als segles XVIII i XIX es consideraven errors. Per tant, ens hem centrat en aquelles incorreccions que ja han passat per multitud de sedassos i que els mateixos experts actuals en la llengua castellana de final del segle XVI consideren com a tals.

La hipòtesi del català com a explicació dels erros lingüístics de Cervantes no ha estat mai tinguda en compte en els estudis filològics oficials. Però no hi ha raons per excloure d’entrada aquesta possibilitat. Ben al contrari, la biografia del “comunament anomenat Miguel de Cervantes” va transcórrer molts anys en territoris on es parlava i s’escrivia el català. Tenien el català com a llengua materna alguns dels seus millors amics, de Joan de Timoneda a Onofre Eixarch, de Cristòfor de Virués a Guillem de Castre.

Evidentment, aquest estudi, per si sol, no demostra res; però es proposa fer evident que el català pot ser una via molt fèrtil per explicar les peculiaritats lingüístiques de Cervantes. Perquè, el que sí que és segur, a diferència del que se’ns ha volgut fer pensar, és que la llengua catalana encara existia als segles XVI i XVII.

Pep Comajuncosa


Notes:

(1) No deixa de sorprendre l’interès inicial de valencians, portuguesos, flamencs i catalans, pel Quixot. A més, Sansón Carrasco, a la segona part del Quixot, esmenta una edició a Barcelona, per tant, prèvia a 1616, i una a Anvers. Mai no s’han trobat, però no deixa d’estranyar que Cervantes no sabés on s’imprimia el seu llibre. Curiosament, no s’hi esmenta l’edició de Madrid.

(2) tanto i tan apareixen 419 i 1220 vegades respectivament. No he tingut temps encara de fer-ne una anàlisi addicional.

(3) cuando surt 769 vegades al Quixot; cuanto, 247. He pogut analitzar aproximadament el 50% dels casos i, de moment, no presenten cap altra irregularitat.

(4) L’Àlex Sendra m’ha fet observar que l’explicació per a aquesta “y” també pot ser una mala interpretació del pronom neutre català “hi”, que als segles XV i XVI de vegades s’escrivia “i”. Té tota la raó i en molts casos és la millor explicació.

(5) Jusepe Ferrer s’encarregà de l’edició del Quixot de València del 1605.


Bibliografia

Alatorre, Antonio: Los 1001 años de la lengua española; Fondo de Cultura Económica, Mèxic, D.F., 2003.

Canavaggio, Jean: Cervantes; Espasa-Calpe, 2003.

Cejador y Fauca, J.: La Lengua de Cervantes. Gramática y Diccionario de la lengua castellana en “el Ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha”; Ratés, Madrid 1905-1906.

Cervantes, Miguel de: Don Quijote de la Mancha; edició dirigida per Francisco Rodríguez Marín, Ediciones Atlas, 1947-1949.

Cervantes, Miguel de: Don Quijote de la Mancha; edició dirigida per Francisco Rico, Instituto Cervantes-Crítica, 1998.

Cervantes, Miguel de: Don Quijote de la Mancha; edició dirigida per Francisco Rico, Galaxia-Gutenberg, 2005.

Dupont, Pierre: La Langue du Siècle d’Or; París, 1990.

Flores, R.M.: And Old-Spelling Control Edition Based on the First Editions of Part I and II; University of Columbia Press, 1988.

Keniston, Hayward: The Syntax of Castilian Prose. The Sisteenth Century; The University of Chicago Press, 1937.

Menéndez Pidal, Ramón: De Cervantes y Lope de Vega; Espasa-Calpe, 1948.

Menéndez Pidal, Ramón: “La lengua castellana del siglo XVII” a Historia de la Cultura Española: el siglo del Quijote (1580-1680); Espasa, 1996

Rosenblat, Ángel: La lengua del Quijote; Gredos, Madrid, 1971




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. David2
    18-04-2016 15:31

    Això que diu que a Salamanca tenen recollida la forma "vegada" pel castellà "vez" és ser molt poc exacte, per dir-ho suaument. En asturià, conegut també per lleonès antigament, "vegada" vol dir el mateix que en català o en occità. Per tant, a tot l'antic regne de Lleó, Salamanca inclosa, s'ha dit sempre "vegada" per "vez" fins fa poques dècades, quan el lleonès o asturià va caure en desús definitivament.

  2. David2
    18-04-2016 15:27

    Xavier, perdona que no t'hagi contestat fins ara. Això ho diuen uns amics guatemaltencs tot sovint.

  3. Marcel Mañé
    12-07-2015 17:14

    També hi ha el meu llibre "En Quixot", editat per Llibres de l'Índex.

  4. Pere
    09-02-2015 13:35

    És un article sensacional: enhorabona al seu autor. Bon nivell, bona estructura i conclusions pertinents! (potser només hi afegiria un matís: molts mots que són al Diccionari de la RAE hi só perquè són en textos "castellans" que són males traduccions de textos catalans

  5. Xavier
    07-10-2014 19:25

    David, aquest mot l'has sentit al carrer? Hi ha alguna forma de poder trobar-ho mitjançant internet?

  6. Xavier
    03-10-2014 20:03

    Si això és cert, David, ens trobem, segur, al davant d'un altre mot català en el parlar d'Amèrica, encara que algun "àngel" ens pugui retreure que aquest mot ja apareix al 1200 en un document de l'ajuntament de Las Hurdes.

  7. David
    03-10-2014 14:49

    Sobre "un hombre" m'ha fet gràcia perquè a Mèxic i Guatemala fan servir "un hom" en el sentit que en català faríem servir "hom".

    Un hom tiene que cumplir su palabra.

    Hom ha de complir la seva paraula. (Modernament: S'ha de complir la paraula).

  8. Xavier
    29-09-2014 13:12

    Barbaroja: "sobrepasa con creces cualquier guion de cine."

    La realitat. La realitat SEMPRE supera qualsevol guió, hahaaahaaaaaa!

  9. Germancat
    28-09-2014 13:39

    En el cas del Colon els historiodars més oficialistes han acostumat a dir que Colon era Genovés, tot i que les dubtes son molt més que clares (independenment d'on fos)
    ¿Podriem considerar que aquest historiadors son Pseudohistoriadors per dir que aquest era Genovés?

  10. Rodolfo
    28-09-2014 04:46

    Veig tan dogmatisme en els que volen un Quixot castellà i no atenen quan se'ls parla d'una teoria diferent com en aquells que, portats per l'emoció i la pressa, donen com a proves segures mers indicis. Cal fer passes segures encara que siguin petites i també cal que els de fora coneguin tots els dubtes i suposicions i totes les proves que aporta la documentació que, com ha demostrat Bilbeny, hi són mal que pesi a alguns. Si això no es fa bé, la feina de l'Inh pot caure en l'oblit. I crec que hi ha motius per tenir dubtes i fins sospites sobre la tradició que ens ha arribat fins avui sobre el Quixot almenys. Vull dir que amb el to i part del mètode de Mandado no anirem enlloc. Cal no barrejar proves amb sospites, cal partir de la tradició que ens ha arribat per desvelar-ne una altra. Cal no barrejar filologia i política, adoptar un to assèptic i neutre. Rigor i difusió.

  11. Guerau
    25-09-2014 15:30

    I la gran pregunta: Com és que el Regne més primitiu i endarrerit d'Europa és capaç d'aniquilar un dels estats més avançats i moderns d'Europa com va ser Catalunya? una possible resposta és "The race for absolute power" en el qual Catalunya es posicionava com a contrari a aquesta mena de poder.

  12. Guerau
    25-09-2014 13:18

    Jo crec que és clara la proposta que ha de fer INH i Catalunya en general, restaurar i reactivar la "civilització perduda" és a dir la cultura "catalana-occitana-llombarda" existent a l'est d'Espanya al sud de França i al nord d'Itàlia, l'estat francès, l'estat espanyol i l'estat italià l'han amagada i silenciada sota el control político-religiós durant segles

  13. Xavier
    25-09-2014 13:09

    Si estic dient-te això mateix que dius. Al XIV la inquisició existia a Catalunya (i a la França, a l'Occitània, a l'Itàlia,...), però no a Castella (endarrerida en tot, aïllada d'Europa), on es donaria segle i mig després i ens l'embotiren de nou a nosaltres quan no la volíem, ja havíem passat aquesta etapa històrica, faltava passar-la a d'altres regions més endarrerides en tot, en lo bo i lo dolent i, paradoxes de la història, de retruc, ens tocà viure-la de nou per a que ens devorés.

    Això és el que vull dir.

  14. Lluís
    25-09-2014 13:05

    Amb el que escriviu deixeu clar que no heu entès res del que estem discutint. Suposo que això us disculpa de que traieu conclusions com les que traieu. Bé, almenys queda escrit per la posteritat.

  15. Xavier
    25-09-2014 11:41

    Això es mentida. La inquisició no es va inventar a Catalunya. La inquisició rondava per Europa ja abans, els Catars, els Templers, jueus, etc., i al mateix temps, també, com a part d'Europa, a Catalunya.

    La cosa estranya va ésser implantar-la a la fi del XV -quan va penetrar, va arribar a Castella (una Castella aïllada)- de nou a Catalunya, que, com a d'altres llocs d'Europa, ni se'n recordava d'ella.

    I el que va abolir la Inquisició va ésser NAPOLEÓ.

  16. Lluís
    25-09-2014 11:04

    I com bé diu en Pedrito, a la traducció en massa a la creació de la literatura castellana, també cal comptari la contribució dels escriptors catalans escrivint amb el castellà que podien, clar, per respectar les lleis. Però vaja, quan jo escric en castellà crec que es pot considerar una traducció. :)

  17. Xavier
    25-09-2014 10:51

    Escolta, escolta!, afluixa una mica, vols! Ningú a dit que la paraula "abasto" no existís en castellà. Precisament els dos primers exemples que poses, reflecteixen la primera accepció del DRAE i els dos restants, la cinquena accepció. És l'us que has fet del mot en castellà com "al alcance", a disposició de la mà, el que no existeix en castellà.

    No sé perquè collons t'explico açò.


    En Castro Urdiales, per què no? En Las Batuecas..., això si que es més raru.

    És un "Copy&Paste" d'un lloc que, abans de reflectir aquí qualsevol mot, em comprometo a consultar abans, encara que sigui només, per no ser agafat per sorpresa.

    El que passa és que sembla que no hi ha paraula catalana que no hagi sigut utilitzada abans, en algun temps, en castellà.

    Gràcies Pedrito. Alguna explicació havia de tenir aquest prolífic vocabulari català, al castellà de tots temps.

  18. Lluís
    25-09-2014 10:48

    La feina de l'Alfonso funciona sobre la hipotesi de que una mala traducció del català en massa no ha existit. Si hi ha hagut una traducció en massa, la feina de l'Alfonso passa a no demostrar res. La reacció típica és que "és impossible que hi hagi hagut una traducció en massa", ergo la feina de l'Alfonso (i d'altres fent servir la mateixa metodologia) és vàlida. Jo tinc la sospita (basat en forces indicis) de que sí que hi ha hagut una traducció en massa. El que diu l'Alfonso no aporta res a si la traducció en massa hi és o no; els arguments que exhibeix l'Alfonso i d'altres DEPÈNEN de que NO hi hagi hagut una traducció en massa. I si un text parla de Las Hurdes, no vol dir necessàriament que l'original parlés de Las Hurdes. Entenc que el que us fa falta és convèncer-vos de que hi ha una traducció en massa, que és on hi ha el debat. Que els textos considerats castellans comparteixen la gran majoria d'expressions (no totes!) ja ho sabem. Esteu molt convençuts de que la traducció en massa és impossible que hi sigui. Jo defenso que aquesta hipotesi és vàlida, intentem mostrar indicis de que és així, i a qui li agradi, bé. Per bé, només vull fer notar que els arguments de l'Alfonso DEPENEN de que sigui certa una hipòtesi CONTRÀRIA a la nostra hipòtesi, i per tant, no poden ser utilitzats fàcilment per discutir si un text/mot/locució és català o no. El debat de fons és sobre la fermesa de cada hipòtesi: traducció en massa sí o no.

  19. Pedrito
    25-09-2014 01:12

    Alfonso, sobre "El Libro de la Cruces" es una traducción del árabe por Y?hudá ben Mo?é que tenia como compañero de traducción a Johan d'Aspa. Sobre Johan d'Aspa Enzo Franchini cita a Rafael Lapesa en "El manuscrito, la lengua y el ser literario de la Razón de amor" que dice "Juan mezclaria probablemente, como era habitual en el aragonés de su tiempo , rasgos propiamente aragoneses con otros catalanes u occitanos. Su intervención dejo visible huella en el lenguaje en el libro de las Cruces".
    También Carlos Alvar en "Traducciones y traductores: materiales para una historia de la traducción en Castilla durante la Edad Media." "Le asistió en la labor, como escribano, Johan d'Aspa que posiblemente es el responsable de los numerosos aragonesismos del texto."
    Parece que hay más gente que cree que eso no es 100% castellano, y que los traductores no eran siempre castellanos en respuesta a tu "¡¿Escribanos catalanes en Castro Urdiales y en las Batuecas?! ¡¿Lo cree en serio?!"
    Todo tiene que ser revisado Alfonso, autores, traductores, lugares etc. y lo digo porque tus largas listas de citas parecen fruto de un "Copy&Paste" hecho a saco.

  20. Pedrito
    25-09-2014 00:01

    Alfonso: "indican, a su parecer, que este texto es una traducción del catalán." Si vuelve usted a leer vera que dije que "se podía considerar sospechoso". ¿Se puede sospechar? gracias. La mayoría de referencias que señala son de libros que ya ha citado anteriormente, nada nuevo pues, y como ya le ha comentado no tendré ningún problema en leerlos. Pero debería usted saber a estas alturas que la teoría no trata de un solo libro o documento, es algo generalizado y no es este el único artículo del INH sobre el tema. Es usted una mina de referencias. Un saludo.

  21. Alfonso
    24-09-2014 22:33

    «la Media villa de arriba, quel dicho Diego dara abasto de azeyte e candelas una tyenda en la Media», 1489 ? 1522, Anónimo, «Libro del Concejo de Castro Urdiales»

    «Primeramente me obligo de abasteçer e dar abasto a la dicha villa de Castro de baca e carnero», 1489 ? 1522, Anónimo, «Libro del Concejo de Castro Urdiales»

    «los dichos carniçeros sean obligados a dar carne abasto todos los miercoles com otros qualesquier dias», 1515 ? 1668, Anónimo, «Ordenanzas de la Alberca y sus términos Las Hurdes y Las Batuecas»

    «la dicha panaderia que den pan cocido e asaçonado abasto ansi a los vecinos del dicho lugar e de su», 1515 ? 1668, Anónimo, «Ordenanzas de la Alberca y sus términos Las Hurdes y Las Batuecas»

    ¡¿Escribanos catalanes en Castro Urdiales y en las Batuecas?! ¡¿Lo cree en serio?!

  22. Xavier
    24-09-2014 20:42

    Realment jo no sé com explicar-ho.

    S'ha d'observar que a banda dels mots assenyalats, surten molts possibles catalanismes en les referències que dones.

    Només se m'ocorre que, o bé molts dels escrivans de Castella eren nascuts a Catalunya, o bé la influència del català sobre el castellà era, a l'edat mitjana, directament proporcional a la que pateix ara el català del castellà..., i més.


    Troll, tens raó. Com a peixet, no he pogut resistir la temptació de fer el pallasset. ;-)

  23. Alfonso
    24-09-2014 19:46

    Vamos, que «motejar» y «mote», la preposición «cabo» y «en esto» indican, a su parecer, que este texto es una traducción del catalán. Entonces, ¿cómo explica la presencia de estas palabras en textos como los que siguen, todos anteriores al libro de Pinedo? ¿Cree que son traducciones del catalán?

    «motejar» y «mote»:

    «Fablaremos de Bilham, esto es, de Balaam, cal mudaron las letras en el mote los arávigos, como vos dixiemos poco ante d'esto», c 1275, Alfonso X, «General Estoria. Primera parte»

    «sospiran, o dellas fablan, o por la calle las motejan, fazen de desayre, como que se enojan e», 1438, Martínez de Toledo, Alfonso, «Arcipreste de Talavera (Corbacho)»

    «LXIV Otra a Johan de Agraz, porque se motejaba con Johan de Mena. Johan de Agraz, ya vos lo», c 1445 ? 1480, Montoro, Antón de, «Cancionero»

    «o por juez entre ellos, porque después de averse motejado y vituperado, vinieron en apuesta de cantar.», 1496, Encina, Juan del, «Traducción de las Bucólicas de Virgilio»

    «solía cortar y sirvió a Helena muy alegremente, motejando al cavallero. Y Oliveros por esso no salió», 1499, Anónimo, «La historia de los nobles caballeros Oliveros de Castilla y y Artús d'Algarbe»

    «Demóstenes a uno que tenía fama de mal hombre y le motejaba sus obras, y por escarnio le decía:», c 1550, Arce de Otárola, Juan de, «Coloquios de Palatino y Pinciano}


    «cabo»

    «Si alguno entrare o tomare delos exidos o cabo las carreras vsadas de conçeio en ujlla o en alea», c 1196, Anónimo, «Fuero de Soria»

    «dona Enebra un orto el que fue de Minnaya, que es cabo el molino del obispo, en termino de Plazencia», 1218, Anónimo, «Carta de ofrenda [Documentos del Reino de Castilla]»


    «moion; & de la tres figueras al acequia que es cabo el mont fincaron otro moion; & salliente del», 1258. Anónimo, «Acta de amojonamiento [Documentos del Reino de Castilla]»


    «& de parte de Harriaga ffasta la ffuent que es cabo el palonbar que ffue de don Johan Martinez», 1291, Anónimo, «Tregua y avenencia [Documentos del Reino de Castilla]»


    «da quanta heredat jo avia e compre en aquel lugar cabo el monesterio. E dol el monte que es y cabo de», 1329, Anónimo, «Privilegio rodado de Alfonso XI»

    «lugar umido, que lo venda. Que no hagan muladar cabo el alcaçar. Acordose por los dichos señores que», 1498 ? 1501, Anónimo, Libro de Acuerdos del Concejo Madrileño, 1498-150


    «en esto»:

    «pavor, el manto e el brial todo suzio lo sacó. En esto despertó el que en buen ora nació, vio» c 1140, Anónimo, «Poema de Mio Cid»


    «es mucho e vinieron a su casa e adoboles a comer. En esto vinieron los omnes de la cibdat e cercaron la», c 1200, Almerich, «La fazienda de Ultra Mar»


    «e el rrey mandauales dar cauallos e armas con que justasen; e en esto vinieron muchos françeses e yngleses e alemanes e gascones», c 1348 ? 1379, Anónimo, «Gran crónica de Alfonso XI»


    «En esto non çesavan viratones de un cabo a otro. En esto salió del puerto otra galea del Papa, en que», 1431 ? 1449, Díaz de Games, Gutierre, «El Victorial»


    «alfonso non lo consyntiria pasar por su tierra. E en esto la flota partio de alli de seujlla en este me», c 1340 ? 1350, Sánchez Valladolid, Fernán, «Crónica de Alfonso X»


    «E Pero Lopez de Padilla, que era vallestero mayor del rrey, estaua con los maestres de partes de fuera, e en esto abrieron vn postigo del palaçio do estaua el rrey, e dixo el rrey a Pero Lopez de Padilla, * su vallestero mayor», 1400, López de Ayala, Pero, «Crónica del rey don Pedro»


    «le travó de tal manera que le tuvo los braços. Y en esto el conde llegó a gran priessa y sacó un cuchillo»,c 1500,Anónimo, «La crónica del noble cavallero el conde Fernán Gonçales»


    «o de Thenedo y estovieron ende fasta ocho días. Y en esto aderesçó Urracla todo lo que havía menester», c 1500, Anónimo, «Libro del conde Partinuplés»

  24. Lluís
    24-09-2014 14:57

    Sí, al castellà tot hi arriba del francès i de l'italià, i en algun cas, de l'occità. Com que al mig no hi ha ningú, no pot ser res més. Trol, "el provenzal y el castellano eran una sola lengua", com bé saps.

  25. Xavier
    24-09-2014 12:29

    Per cert, t'has fixat que CABO i ABASTO rimen, hahahahaaaa!

  26. Xavier
    24-09-2014 12:23

    I quina sorna, Troll!, però a Bartolo sí que el coneixia, de fet, el conec, és el que em canvia els neumàtics aquí al darrere d'on visc, estem parlant de la mateixa persona?

    Gràcies per les recomanacions, les tinc en compte. :-)

  27. Pedrito
    24-09-2014 12:21

    Alfonso, tus citas tan muchas ganas de leer los libros enteros. Como te han comentado, algunos de ellos ya están bajo la lupa de los del INH. Concretando en el libro de Luis de Pinedo, solo con una lectura parcial Xavier y yo ya te hemos marcado dos apuntes que tienen que ser revisados y contrastados, más un estudio de las conexiones con el Lazarillo de Tormes. Ya lo iremos leyendo, pero te aporto una cita más "un vecino del pueblo había llevado a echar unas yeguas que tenía al pardo; Y EN ESTO, en tiempo que el predicador decía: Hombre, ¿quién sois?..."

  28. Alfonso
    23-09-2014 22:16

    Sr. Pedrito, ¿qué le hace «sospechar» del libro de Pinedo?

  29. Pedrito
    23-09-2014 21:51

    Torno a posar el link, que ha quedat tallat.

    http://parnaseo.uv.es/lemir/Revista/
    Revista17/09_Corencia_Joaquin.pdf

  30. Pedrito
    23-09-2014 21:48

    Si Xavier, o el verb "motejar", que ja sabem que és al RAE, però si ve de "mote"... s'ha de mirar ben mirat. Força interessant també aquest estudi:

    Algunas conexiones y aportaciones del Liber facetiarum y el Sermón de Aljubarrota al Lazarillo de Tormes. Y de otras intertextualidades y burlas, I.

    http://parnaseo.uv.es/lemir/Revista/Revista17/09_Corencia_Joaquin.pdf

  31. Xavier
    23-09-2014 20:15

    Per coses com aquesta, no Pedrito?

    "Callad, dijéronle los que estaban CABO él."

    Hahahahaaaaa!

  32. Xavier
    23-09-2014 19:07

    Jo flipo amb aquesta personalitat.

    Clar, millor afegir un Carrillo i retirar al Luna, molt bé!. però sa mare és Luna o sigui que ell...

    No fotis que no sabies que era Luna!


    Està clar, fuig de Pere el Cruel, que el volia matar i s'uneix a l'enemic, a l'altre Pere, el Cerimoniós, molt típic de la edat mitjana tot plegat.

    I clar, entra a l'Itàlia com a espanyol dels del Cerimoniós i els Luna. Molt educatiu.

    Gràcies.

  33. Pedrito
    23-09-2014 19:07

    Crec que el «Libro de chistes» de Luis de Pinedo el podem considerar un nou sospitós.

  34. Xavier
    23-09-2014 18:14

    Tranquil home, tranquil, que només va ser una catalanada que vas fer, NO PASSA RES, t'ho perdono, fill meu, només és que fa molta gràcia, "tener a su abasto" HAHAAAHAAAAA!

    Gil de Albornoz i Luna, un altre que tal, ho mires a la wiki espanyola i hi ha un embolic de maria santíssima. Els Luna, Martinez de Luna, el papa Luna, bisbes de Saragossa..., si va anar-hi a Bolonia i va fundar alguna cosa, va ser pels Luna, no pels Albornoz (per cert, una peça de roba molt "xic": junt amb el barret de natació quedaries molt maco, Troll, te la recomano).

  35. Xavier
    23-09-2014 14:33

    7: Jo mateix no m'aclareixo amb el 'tan i tant' moltes vegades. Amb el "tanto i tan" no em passa.

  36. Xavier
    23-09-2014 13:18

    I si ets alemany, ja t'has muntat la pel·lícula!!!

  37. Lluís
    22-09-2014 23:49

    Per fer la gràcia (cercant l'interessantíssim l'apunt mencionat per en German), aquí teniu d'un erudit http://halshs.archives-ouvertes.fr/docs/00/11/62/46/PDF/CID_IBERICA_DEFINITIF.pdf'>FUE MIO CID CASTELLANO?. I comença: "Vuelvo a un tema lexicológico que, en otros días, me permitió situar y fechar con seguridad la invención de los Jueces de Castilla". No m'ho he pas ni mirat, eh? És per fer merder.

  38. German
    22-09-2014 23:21

    Estoy un poco asqueado con ciertos comentarios sobre que la fiabilidad de la INH depende del caso que le hagan ciertos eruditos y expertos. Tengo que decir que la historia a demostrado que ciertas personas no eruditas han revolucionado la humanidad y ciertos eruditos reconocidos han falsificado la historia. Un Ejemplo es Ramon Menendez Pidal que estubo al cargo de dos academias la RAE y RAH del que se sabe, y él mismo reconoció, que hizó modificaciones en el manuscrito oiginal del Cantar del Mio Cid, que pertenecia su familia, para que pareciese más antiguo de lo que realmente era, para gloria de la Literatura Castellana. Desafortunadamente para él le pillaron. A pesar de todo este hecho no ha hecho que se le desprestigie, solamente se ha escondido.
    Por otro lado está Michael Faraday un cientifico autodidacto que fué muy criticado por los cientificos academicistas y eruditos, hoy es considerado el padre del Electromacnetismo y no se le reconocio hasta que Maxwell escribio en forma de equaciones matematicas sus teorias ya que Faraday era incpaz de plantearlas por su falta de onocimientos academicos, eso no le impidio tener razón.

  39. Lluís
    22-09-2014 22:50

    Sí, per ara crec que el llatí (l'idioma aquell dels textos que diem "en llatí") no s'ha parlat mai enlloc, ni tal ni semblant. No és que no hagi existit, però no crec que fos una llengua parlada mai enlloc. Ep, ho dic sense haver estudiat llatí, flipa. Però vaja, tampoc aplica al tema aquest, no? Espero que això et serveixi pels teus ad hominem. Salut! :)

  40. Alfonso
    22-09-2014 22:15

    Quisiera hacer algunas observaciones a los puntos que aparecen en este artículo.


    1) La manca de la proposició "a? davant dels complements directes de persona.

    La ausencia o presencia de la marca de función (que no preposición) «a» en los CD es uno de los puntos más complejos de la gramática castellana. Su uso va aumentado progresivamente a lo largo de los siglos, y verbos que hoy aparecen normalmente con «a» en otras épocas podían aparece sin esa marca. Incluso actualmente podemos encontrar CD de persona sin esa marca de función. En todo caso, aporto a continuación unos ejemplos antiguos:


    «Conde fernand gonçalez & la Jnfante donna Sancha mataron un Arcipreste. EL Conde & la Jnfant estando a», 1270 ? 1284, Alfonso X, «Estoria de España»


    «Et desque esto ouo dicho el çid paro mientes et vio los moros entrar muy derranchados por las huertas», 1270 ? 1284, Alfonso X, «Estoria de España, II»


    «non se quiso dar vagar; ante dexó los Romanos en una su Cibdat que havia nombre Sethientela», a 1284, Alfonso X, «General Estoria. Sexta parte»


    «viejos e los fuertes, nunca los dexa sanos, nin perdona los humildes, nin soberuios nin ufanos» c 1378 ? 1406, López de Ayala, Pero, «Rimado de Palacio»


    «lxxii. Cómo Sacarus non pudo venir a la corte, e mandó un hermano suyo para saber las justas cómo pasa», c 1430, Corral, Pedro de, «Crónica del rey don Rodrigo, postrimero rey de los godos»


    «porque no huvo más de nueve discípulos, dexó los dos para que predicassen y bolvió a Judea y», 1545, Medina, Pedro de, «Arte de navegar»


    «este siglo sin temor de sus ondas furiosas y verá los egipcios (que son los pecados) ahogados en», 1562, Granada, Fray Luis de, «Traducción de la Escala Espiritual de S. Juan Clímaco»



    2) Apareixen junts dos verbs que necessiten en castellà una preposició diferent i, per tant, sols un dels dos verbs rep la preposició adequada i l'altra no.

    Este solecismo es muy frecuente incluso a día de hoy. Si todos los casos que se dan en el «Quijote» de coordinación de verbos con regímenes distintos equivalieran a estructuras catalanas en la que los verbos coordinados tienen el mísmo régimen, quizá podríamos hablar de indicios.



    3) Utilització freqüent del verb "preguntar? en el sentit de "pedir ", "rogar?


    Uso raro del verbo pero no desconocido antes de Cervantes:


    «y venidos delante dellos, les preguntaron que dijesen por la causa que vendían la», 1549 ? 1554, Anónimo, Crónica del Rey Henrico Octavo de Ingalaterra»


    «auían quedado, a los quales venidos delante dél, preguntó que le dixessen su voluntad y lo que desseauan hazer», 1586, Romero de Cepeda, Joaquín, «La historia de Rosián de Castilla»



    «El obispo les preguntó que declarassen sus delictos, y respondiéron», 1594, Villegas, Alonso de, «Fructus sanctorum y quinta parte del Flossanctorum»



    4) Transcripció d'un "ha de? per "debe de? quan el correcte hauria estat "tiene que?

    ¿Insinúa el autor que no es castellana la perífrais «deber de»? Tanto «deber» como «deber de» son perfectamente castellanas. La diferencia, sin embargo, entre un «deber» de obligación y un «deber de» de probabilidad nunca, ni siquiera actualmente, ha sido nítida.


    5) Mala utilització del present de subjuntiu del verb "ir?

    Sobre el uso de «vamos» y «vais» como formas de subjuntivo, creo que quedó claro que son formas totalmente normales en los comentarios que colgué en el artículo que cito:

    http://www.inh.cat/articles/Dos-apunts-del-Proleg-de-la-segona-part-del-%3Cem%3EQuixot%3C-em%3E


    6) Errors en el present de subjuntiu d'altres verbs

    El texto del capítulo 6 de la primera parte que cita el autor es el siguiente:

    «Y pues comenzamos por La Diana de Montemayor, soy de parecer que no se queme, sino que se le quite todo aquello que trata de la sabia Felicia y de la agua encantada»


    Si se lee con atención se podrá comprobar que «y pues comenzamos» significa «y ya que comenzamos», y de ninguna manera se puede sustituir el indicativo por el subjuntivo.




    El texto del cap. 64, de la 2ª parte que se cita es, entero:


    «y así, no diciéndoos que mentís, sino que no acertáis en lo propuesto, con las condiciones que habéis referido, aceto vuestro desafío, y luego, porque no se pase el día que traéis determinado»


    Creo que el autor del artículo se ha hecho un lío. El «porque» con valor de «para que» sí lleva el verbo en subjuntivo, «se pase»; traéis (subjuntivo «traigáis»), es el verbo de la oración de relativo cuyo antecedente es «el día». El significado de la oración está clarísimo: «acepto vuestro desafío, y enseguida, para que no se pase el día que habéis fijado»


    Respecto al uso de «ya que» con verbo en subjuntivo, hay innumerables ejemplos que podrán encontrar en el CORDE, como este:


    «a hurtar, o aventurarse él a salirlo a robar. Y ya que esto haga, ¿es verdad que lo goza? No por cierto», 1539, Guevara, Fray Antonio de, «Arte de marear»



    7) Transcripció incorrecta de "tan? per "tanto? quan hauria de ser "tan?


    «era tan complido, que era en sus cosas de Dios tanto querido, pero óvolo élli bien ante conoscido», c 1236, Berceo, Gonzalo de, «Vida de Santo Domingo de Silos»


    «Gran cuydado tenia el arçobispo de Toledo por concluyr este casamiento ya tanto deseado por el prinçipe e por la prinçesa», c 1481 ? 1482, Anónimo, «Crónica de Enrique IV de Castilla 1454-1474»


    «de quien no tiene más de una. Quanto nascido, tanto querido. Quando te dieren el buen dado, échale», c 1549, Núñez, Hernán, «Refranes o proverbios en romance»



    8) Transcripció de "quan? per "cuanto? en lloc de "cuando?

    Sustituir «cuanto» por «cuanto» haría que el texto careciera de significado. Pero es que además el uso de «cuanto» es perfectamente normal, en todo caso de lo que podríamos extrañarnos es del uso del antecedente «no solo» en lugar de «no tanto», uso que puede explicarse por una mezcla entre dos construcciones como «no sólo...sino también» y «no tanto...cuanto/como»


    9) Proliferació d'"y? , sobretot abans de verbs en gerundi o en frases en gerundi

    Casi todos los ejemplos pueden explicarse como anacolutos, tan frecuentes en Cervantes.


    10 ) Aparició freqüent de la forma "en + gerundi?


    «quanto uos quisieredes llegue a Villarreal et en llegando y llego me una carta este viernes en como», 1312, Anónimo, «Carta de Don Pedro a Don Juan Manuel solicitando su apoyo contra Don Juan Núñez



    «e non partia con el del bien que le el rrey fazia en llegando el rrey a estorga este omne deste ferrand», c 1340, Anónimo, «Crónica de Sancho IV»



    «del Rey e de la Reyna era en la casa del Rey, en viendo doña Inés que don Áluaro de Luna se sentía», c 1453, Anónimo, «Crónica de Don Álvaro de Luna»


    «de Thisbe cuemo dixiemos. & seye ya a texer. & en oyendo el ruego de las hermanas & de la companna», c 1275, Alfonso X, «General Estoria. Segunda parte»


    «se enflama su coraçón, ¡quánto más devemos fazer en oyendo este nonbre Ihesús! Dize ssant Bernardo», a 1500, Anónimo, «Sermones de la Real Colegiata de San Isidoro de León»


    «en pos destos que iban descubriendo. Los moros, en llegando al Campo Daras, que es poco más de media», 1483 ? 1500, Anónimo, «Relación circunstanciada de lo acaecido en la prisión del Rey Chico de Granada»


    «en que tardó cincuenta días é más en llegar, y en llegando, dijo á Juan de la Torre, vecino de la», 1548, Anónimo, «Causa seguida en el Cuzco á Lúcas Martínez Vegaso»



    «Rey de Francia y otros Príncipes y Grandes, y en llegando el tiempo de la paga, si no viene luego» c 1550, Pinedo, Luis de, «Libro de chistes»


    11) Doble determinació del sintagma nominal


    «hasta rendió la alma quando ovo sabor. Si vos el mi consejo quisiéredes tomar, e lo que prometieste», c 1236, Berceo, Gonzalo de, «Vida de Santo Domingo de Silos»



    «della mi fijo lo que quisiere. E si por auentura el mi fijo muriere ante que los .xiiij. annos aya», 1239, Anónimo, «Carta de venta [Documentos del Reino de Castilla]»



    «ca complir tales cosas en debdo li cadié. Embïó un su omne mientre ellos comién, adozir los vestidos», 1236, Berceo, Gonzalo de, «Vida de Santo Domingo de Silos»



    «a Fortuyn Garcia et a Martin Roiz et a Diego; un su cormano de Ladron, et otros ii omnes, et que», 1257 - 1271, Anónimo, «Repartimiento de Murcia»



    «A un cocinero e a un su ome que adoba de comer... 24 almudes. A un», 1338, Anónimo, «Cuentas de la abadía de Silos [Cartulario de Silos]



    «provar non lo pudiere, sálvese el labrador conmo un su vezino, esto es de mueble. E, sy demandare el», 1356, Anónimo, «Fuero viejo de Castilla»



    «es de terçer día serás en grand cuydado, ca verás el tu pueblo todo muy espantado: verán un fuerte», 1250, Anónimo, «Poema de Fernán González»



    12) Negacions


    «porque tubiendo las varas el su alguacil mayor Rodrigo Manrique, hermano de Diego Hurtado, y Don Hurtado su hijo, hicieron ayuntamiento de gente para los matar, temiendo que no les acresciese a ellos lo que a otros alguaciles e alcaldes, que fueron muertos e acuchillados por andar mal acompañados; 1524, Anónimo, Documentos de 1524 [Documentos relativos a don Juan de Cervantes]


    «los ministros del rrei que le tenian de enforcar, temiendo que non les beniese peligro por la tardança», c 1255, Anónimo, «Crónica de Sahagún»


    «La muerte menos temiendo que non la tardança della», c 1439, Mena, Juan de, «Comentario a la Coronación del Marqués de Santillana»





    13) Mala interpretació del mot català "si? quan vol dir "així? o "açí?


    «e desta guisa sea del marido et de la mugier. Ca, si como la cuesta es comunal, assí lo que ganare sea comunal damos», 1251 - 1255, Alfonso X, «Fuero Real»


    «De como dio el ama consseio a lo que la reyna Pasife querie. Las amas & mayormientre las uieias si como dize Ouidio en el libro del arte de amar sienpre sopieron mucho & assacaron mucho pora encrobir a sus criadas en fecho de amor.» 1275, Alfonso X, «General Estoria. Segunda parte»

    «que hussedes e pazcades buestros ganados de dia si como los nuestros de la carrera que ba de Ote», 1313, Anónimo, «Concordia-Acuerdo [Documentación de la cuadrilla de Campezo]»


    «aventurar vuestro cuerpo por mi servicio. - Eso sí faré de buena voluntad quando menester vos fuere», c 1430, Corral, Pedro de, «Crónica del rey don Rodrigo, postrimero rey de los godos»


    «andales, y yo lo quiero criar. - Señor -dixo él-, sí faré, mas ahún no», 1482 ? 1492, Rodríguez de Montalvo, Garci «Amadís de Gaula»


    «E mandamos que, fecho y criado asi el dicho allcalde, sea obedescido en la dicha tierra si como los son e suelen ser los otros allcaldes de la hermandad fechos y criados en estos nuestros reynos», 1498, Anónimo, «Testimonio de presentación [Documentación municipal de la cuadrilla de Salvatierra]



    14) La preposició "a?


    En relación al uso de la preposición «a» en el ejemplo aducido, hay que señalar que no hay ninguna rareza: «a» simplemente indica el sitio al que se dirige la carta. Si apareciera «en» cualquier castellanohablante podría entender que es Barcelona el sitio desde el que se escribe. De todas manera, para que se vea que no es raro el uso de «a + topónimo» con un verbo como «escribir», cito estos ejemplos:

    «aquí os dio onra, no vos la quitará. E con esto escrevió a Roma, conforme con este consejo de Rodrigo», 1471 ? 1476, García de Salazar, Lope, «Istoria de las bienandanzas e fortunas»


    «e de lo que se supo por su carta misiva que él escribió a esta cibdad de Sancto Domingo a un amigo suyo», 1535 ? 1557, Fernández de Oviedo, Gonzalo, «Historia general y natural de las Indias»


    15) "Porqué? amb valor final (equivalent a "para que?)


    «& porque esto sea firme & non venga en dubda mandeles», 1284 ? 1295, Anónimo, «Fuero de Cuenca»


    «e la dicha Junta, que llamen a la dicha Hermandat porque la dicha Hermandat ponga remedio que cunple», 1390, Anónimo, «Traslado de 1460 y 1470 de Sentencia arbitraria»


    «e si lo así non fizierdes por eso lo perdades. E yo el dicho prior o priores que por tiempo serán que seamos poderosos de lo entrar e tomar por el dicho monesterio cuyo es, porque lo nós podamos dar e arrendar a quien más nos diere por ello», 1390, Anónimo, «Carta de donación»


    «E porque esto sea firme & non venga en dubda rogué a», 1391, Anónimo, «Carta de venta [Colección Diplomática de León]»


    16) Ús de "El hombre? amb el significat de "hom?


    «no auré miedo de cosa que'm·faga hombre. En mí son, Dios, los Tus prometimientos», c 1240 ? 1272, Herman el Alemán, «Traslación del Psalterio»



    «& por prouar la cosa que hombre dize si es uerdat o mentira. Et en el precio», 1259, Alfonso X, «Libro de las Cruces»



    «El .xvi. pora fazer sobir el hombre en el ayre. El .xvii. pora fazer sanar de la», 1279, Alfonso X, «Libro de las formas y de las ymágines»



    «Si omne entrar en uinna sin mandado del sennor desde», c 1290 ? 1293, Anónimo, «Fuero de Béjar»



    «Capitolo. Lxo. dela bestia que demanda omne por suya. Capitolo. Lxio. delos ensiamientos», 1290 ? 1300, Anónimo, «Fuero Burgos»



    «tan buenas casas como nunca aquí fueron, si por hombre pueden ser fechas, en que yo more mientra vivi», c 1400 ? 1498, Anónimo, «El baladro del sabio Merlín con sus profecías»


    17) Vocabulari


    Sobre «vegadas» remito al mismo artículo de antes


    http://www.inh.cat/articles/Dos-apunts-del-Proleg-de-la-segona-part-del-%3Cem%3EQuixot%3C-em%3E


    Sobre el «hapax» «lloramicos» lo único que se me ocurre es que, si no es una errata, sea un diminutivo cómico paralelo al «gemidicos» anterior; desde luego, el equivalente de «ploramiques» en castellano, «llorica», no pega ni con cola en el contexto. En cualquiere caso, he buscado «ploramiques» en diccionarios catalales pero no he encontrado ningun testimonio de este adjetivo en textos anteriores al s. XIX. Quizá sea porque no he encontrado ningún corpus histórico para el catalán equivalente al CORDE para el castellano. Si alguien conoce alguno le agradecería que me dieran su dirección para poder usarlo.

  41. Xavier
    22-09-2014 21:45

    Està bé, és una interpretació d'alguns fragments del text que són opinables i criticables, PERÒ HO HAS DIT AMB TAL ROTUNDITAT i amb tal paraules, OBSESSIONAT AMB COLOM que semblava que fos Servent el que ho digués clarament.

    Repeteixo, es tracta d'una interpretació que pot ser compartida o no i com no, criticada si no la comparteixes o no la trobes factible.

    Per la meva banda, no tinc opinió formada respecte als fragments, m'interessen més altres proves més objectives respecte a si Servent era català o no i si es dona el primer cas, si el text va ser escrit en català per després ser traduït.

    Tu a vegades has dit que han de cercar les proves, que miren llibres on es corrobori allò que afirmen.
    Davant l'inexistència d'aquest llibres o la dificultat extrema per trobar-los, potser no queda altra que, amb el que tenen, mirar-ho i remirar-ho, interpretar-ho i reinterpretar-ho i potser, errar o no, no ho sé.

    Però no, tu ja tens la teva teoria feta sobre l'INH i sols ressaltes el que s'ajusta a aquesta teoria i obvies el que no, així com les altres proves més objectives.

    Bé, bona nit.

  42. Xavier
    22-09-2014 18:40

    Però qui diu que Servent ESTIGUÉS OBSESSIONAT EN QUE Colom era català!!!

    PERÒ QUÈ DIUS!

  43. Xavier
    22-09-2014 18:37

    Me cago el l'ou!!!

  44. Xavier
    22-09-2014 17:58

    Bé val, no vols convèncer a ningú però, si és tot tant ridícul i sense fonament, per què llavors fas trampes en les teves argumentacions?

    TOUCHDOWN!!!

  45. albert
    22-09-2014 13:03

    Tot això que dius ho fa l'INH? i llurs investigadors? o sigui, desalmats investigadors amateurs, sense remuneració, sense reconeixement, amb temps per perdre, alguns d'ells crítics majestuosos inicialment amb les tesis d'en Bilbeny.....

  46. Lluís
    21-09-2014 16:00

    Si el document fos pres per fals ens estalviaríem totes les al·lusions al document com a prova de que Cervantes no era català.

  47. Lluís
    21-09-2014 15:23

    albert: si estudiessis més, i t'hi esforcessis, veuries com tu també series capaç de trobar una explicació al document de Carbantes que donés de conclusió que deia Miguel de Cervantes. Però us quedeu amb l'anècdota, i no hi veieu més enllà.

  48. Lluís
    21-09-2014 15:19

    Home albert, és que no saps res d'història. Abans els documents els feien mútiples persones, amb diferents cal·ligrafies, amb notes al marge, i canviant lletres per altres. Ho sap tothom, és ple de documents així. I si hi diu Carbantes amb Miguel al marge, és que el primer notari no sabia ni escriure Cervantes, i el molt soca es va oblidar d'afegir el Miguel, que va haver d'escriure un altre. I si no ho entens, pregunta-ho a l'erudit que vulguis. Si és que a cada intervenció deixeu clar que no hi enteneu ben gota.

  49. Lluís
    21-09-2014 13:43

    Per què no convenceu un erudit de que diu Carvantes? Serà per alguna cosa, no? I per què no publiqueu un article en una revista reputada sobre aquest tema? Perquè sabeu que no té cap sentit i no us l'acceptarien. Doncs queda demostrat: el document diu Cervantes per molt que dieu el contrari en aquest web.

  50. Lluís
    21-09-2014 13:28

    albert, tu ho has dit. És la teva nena de 9 anys un erudit? No. Són els de l'INH uns erudits? Tampoc. Què en diuen els de l'INH? Que diu Carvantes. Què diuen els erudits? Que diu Cervantes. Queda clar, no? Si no diés Cervantes, tot d'erudits d'arreu del món ho haguéssin denunciat i aquests no ho han fet. Doncs diu Cervantes i ja està, no sé per què hi insistiu.

  51. Guerau
    20-09-2014 23:36

    Esperarem a tindre un estat independent, després parlem...

  52. Guerau
    20-09-2014 23:29

    Ratificat, Els catalans no podem perdre el temps parlant amb gent de l'edat de pedra.

  53. Guerau
    20-09-2014 23:21

    El Regne de Castella era i (és) a ulls de tots el historiadors competents internacionals que ho ratifiquen en tots el seus escrits, una societat primitiva, endarrerida i poc desenvolupada, era el regne més primitiu d'Europa en l'edat mitjana. Bé, els únics que es creuen les mentides de la "Gloire mondiale" castellana són els actual espanyols i els catalans esmaperduts...... comencen per ací...i ho entendrem tot

  54. Xavier
    20-09-2014 14:17

    Però podem dir que segurament, malament.

  55. Xavier
    20-09-2014 14:05

    Fins que no trobem un full de la edició prínceps, no podem afirmar-ho amb seguretat.

  56. Pedrito
    20-09-2014 09:48

    Lluís, gràcies per la teva resposta. Em referia al punt 5. La utilització de la primera i segona persona del plural del present d'indicatiu pel present de subjuntiu. En italià la primera persona es igual i la segona quasi. Però el fet a destacar es que ambdues formes del plural tenen una diferència fonètica amb la resta de formes.

    Present Subjuntiu verb andare: vada vada vada andiamo andiate vadano

    Present Indicatiu verb andare: vado vai va andiamo andate vanno

    Entenc però que en la biografia oficial de Cervantes l'italià no és la llengua mare sinó només una llegua que el podria haver influenciat, quelcom oposat a la teoria de la catalanitat que sosté l'INH la qual implica que la llengua d'influència en el Quixot és la llengua mare de l'escriptor.

    Salut

  57. Lluís
    20-09-2014 00:18

    Pere, en Francisco Rico sovint arregla el que semblen catalanades amb "calc de l'italià". Tu el veus viable aquest calc de l'italià? Més viable que no pas calc del català? Per què? Gràcies!

  58. Xavier
    19-09-2014 22:28

    Vols dir que en tenir un portàtil, una tàblet i un telèfon, això no és solventa?

  59. Guerau
    19-09-2014 17:37

    l'estat castellà és un manipulador nat, no permet cap escletxa de matís, cap subtilesa, cap esmena, cap repartiment, cap compartiment, és un tot absolut i abstracte, vaja igual que la religió catòlica, Avui a l'any 2014 l'aparell de propaganda de l'estat castellà RTVE ha manipulat la traducció del discurs de Cameron sobre el referèndum d'Escòcia, allà on Cameron diu que vol les quatre nacions britàniques unides, RTVE ho ha traduit en la boca de Cameron "que vol LA NACIÓ britànica unida", es a dir la falca manipuladora de la inquisició continua a Castella allà on posava una cosa la supremeix per "UNA GRANDE Y LIBRE". Voleu més proves de manipulació castellana?

  60. Xavier
    19-09-2014 13:03

    POLI BO, POLI DOLENT,,,,,,,, EL JOC DEL PEIX

    I NO INSULTES, MALPARIT!!!

  61. Xavier
    19-09-2014 12:30

    Respecte a la cita del Llop de 1605, crec que ja s'ha dit per aquí: la cita és del 1605, mateix any de la publicació de la SUPOSADA 1a. edició. En aquell temps no es venien els llibres a tanta velocitat per a que es feren tantes lloances del llibre en tan curt lapse de temps i que alertaren al Llop a INTERVENIR en sentit contrari.

  62. Xavier
    19-09-2014 12:07

    HAHAHAAAAAAAAA!!! Ja et vaig contestar ahir, BRIDGESTONE!!!

    Una pregunta: si em compro el llibre del joc del peix, tindré alguna oportunitat? O així i tot, mai l'iniciat guanyarà al mestre. :-)))

    Suposo que el que dius de Çirvent i Llop de Vegues, et fa pensar que era catalanoparlant però que escrivia les seves obres en castellà, en el seu castellà deficient!

    BOLÓNIA A SU ABASTO!!! hahhaaaaaa!

  63. Pedrito
    18-09-2014 22:36

    Pep, felicitats per l'article. Però has tingut en compte que la mala utilització del present de subjuntiu del verb "ir? (punt 5) potser per la influència de la llengua italiana?

  64. Xavier
    18-09-2014 21:58

    NO, NI POC!!!!!!

  65. Xavier
    18-09-2014 21:22

    TRIGRETROLL, en mi t'equivoques de dalt a baix, ABASTO!!!

    Ves al punt 10 de l'article, IRREBATIBLE!!!

  66. Xavier
    18-09-2014 21:18

    HAHAHHAAHAAAAAAAA!!!

  67. Lluís
    18-09-2014 19:55

    No sé què convencerà els teus experts. Jo explico el que em convenç a mi, o més aviat, perquè no em convenç segons què dels teus experts. Clar que em veus com un idiota. Veus així igualment la resta de gent de l'INH, i consideres ridícules bona part de les aportacions dels d'aquí. Cap novetat. Però si el que persegueixes escrivint aquí és convèncer-nos de res (o no sé per què escrius), de moment no ho has aconseguit. Has de treballar una mica més el teu discurs. Per molt que et sembli suficient, si no aconsegueixes l'efecte desitjat, alguna cosa has de corregir. I si creus que aconsegueixes allò desitjat, jo no he entès què és.

  68. Lluís
    18-09-2014 19:18

    I vinga amb les reflexives. Què és "si convence"? Si et convenç a tu? Si convenç a qui? Dic "m'agrada" en el sentit de que em convenç a mi. Jo què sé si et convencerà a tu o a qui més convencerà. Em sembla molt bé que consideris la "teoria vella" mal rebatuda. No passa res, anem fent. No ho tenim pas tot resolt, i a qui ho vulgui tot resolt, no el contentarem pas. Que creus que no hi tenim res a pelar? Perfecte, anem fent. L'únic malentès d'aquí és que reduiu les nostres aportacions a "catalanes buenos, castellanos malos, todos los buenos son catalanes, academia mala, etc.", i amb aquesta reducció de pati d'escola, us creieu que repliqueu encertadament quan dieu "el que expliqueu no pot ser perquè si fos així ja ho sabria tothom". Suposo que el que ni sap llegir ni surt de les seves idees preconcebudes us felicita. Un altre tema és si aportéssiu alguna explicació que no fes riure, com "quien dice que Cervantes no era culto?". De gustos el món n'és ple. Si creieu que "Cervantes no era culto", està molt bé que ho dieu, i quedi escrit. Jo també us tinc com una caricatura, ja ho veus.

  69. Lluís
    18-09-2014 18:59

    Jo no ho dic pas que sigui cap expert. Però si el que diu un que tu consideres expert a mi no m'agrada, ho diré, per molt que el consideris expert. És tan senzill com això. Sovint repliqueu: com podeu dir A, si els experts diuen B! I què? Diem el que ens sembla enraonat. El que escrivim és per al que ho llegeix, i aquest ja treurà les seves pròpies conclusions, entre les nostres contribucions i les dels experts que vulgui. Precisament, la gent al voltant de l'INH no pot fer servir gaire la seva reputació per donar a conèixer les seves idees. El lector que ens jutja per la reputació ja sabem què en dirà. Si el que escrivíssim no tingués cap sentit, no tindríem res a pelar, tranquil.

  70. Joan Padró
    18-09-2014 18:16

    Molt bon article, prou extens per ser considerat seriosament pels estudiosus cervantins. Si no ho fan serà el seu problema. Si no ho fan els espnyols ho faran els extrangers. El temps ho dirà.

  71. Lluís
    18-09-2014 18:09

    Arrogància? M'he vantat de la meva ignorància més que ningú. Simplement no poso els erudits dalt de pedestals. Sobretot perquè jo no en sé prou per distingir qui és prou erudit i qui no. I com que no m'hi va la salut, em puc prendre el luxe de de decidir la confiança en els erudits al meu ritme. Que tu ja ho tens decidit? Molt bé, felicitats.

  72. Joanma
    18-09-2014 14:11

    El leísmo es un rasgo característico de los dialectos del centro de la península Ibérica, a los que la Real Academia Española considera actualmente vulgares.
    cita:
    A. Los censores oficiales (no hablo de los que existían de verdad, que tenían otras preocupaciones, sino de los imaginarios que han creado el INH) no habría"n" cometido tales errores, y si alguien "les" hubiera cometido, "les" habría corregido.

    si alguien los hibiera cometido los abría corregido (los errores, no les errors)

    Des del meu valencià, amb bon rotllo

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
21373 lectures
Jordi Bilbeny entrevistat per Joan Barril a BTV
2019 INH 14 Jordi Àlvarez/ «A la recerca dels veritables Guifré el Pilós i Duoda»
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Una llegenda ens explica que el rei Jaume I va donar unes terres a Sant Francesc a Barcelona, perquè hi...[+]
Sabies que s’ha pogut documentar en almenys dues ocasions que En Cristòfor Colom va escriure una carta en...[+]
Com és que tant En Vicenç Garcia com Cervantes van escriure uns elogis tan desmesurats a En Perot Rocaguinarda?...[+]