Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Cal tractar amb cura les històries velles; s'assemblen a roses marcides que es desfullen al mínim contacte."
Selma Lagerlof
ARTICLES » 05-12-2019  |  LA CORONA CATALANO-ARAGONESA
5705

La reina Maria a la Catalunya ginocèntrica del segle XV

En Pep Mayolas ens amplia la comunicació que va presentar al 19è Simposi d’Arenys de Munt, on proposava una monarquia catalana en la qual la corona es transmetia per via femenina, just a l’inrevés d’allò que sosté la història convencional

Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim, en una il·lustració dels 'Comentaris dels Usatges de Barcelona', acabada el 1448.

Tot i que als investigadors i lectors de l’INH sovint ens ho pugui semblar, la Història Universal no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu, encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés «d’endreçar la casa» i codificar el dogma, l’Església catòlica «esborra un món. Un món arcaic, consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat —o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics; els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una capacitat transcendent»[1]. Més endavant diu, encara: «S’elimina el món femení i els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material»[2].

La destrucció d’aquell món femení té lloc de forma simultània a tota Europa. L’any 1586 «el cèlebre jurista francès Jean Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i sostenint que “calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques”. (...) A tota Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar»[3].

Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui, intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a filles, i no pas de pares a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta personalitat de la reina Maria.

Diu la història que quan el rei Joan I de Catalunya desapareix l’any 1396 sense descendència masculina, es produeix l’alçament del seu gendre Mateu, comte de Foix, que reivindica els drets de la seva esposa Joana d’Aragó com a legítima hereva de la Corona catalana. En paraules de l’acreditat jesuïta Juan de Mariana, «pretenia el Comte de Foix que aquella Corona li pertanyia pel dret de la seva dona, com a filla major del Rei difunt. Contra el testament que va fer el seu sogre, es valia del del Rei don Pere, son pare, que cridà a la successió a les filles, del costum tan rebut i guardat tostemps que les fembres heretessin el Regne. El qual [costum] no s’havia ni es podia alterar, majorment en son perjudici. Aquestes raons s’al·legaren per part del Comte de Foix i de la seva esposa, si no concloents, almenys assats aparents»[4]. Es va inventar aquest costum, el comte de Foix? A què s’acollia, per dir allò que deia? Era una falsedat? Quina esperança de reeixir en les seves reclamacions podia albirar, si allò que invocava era mentida? A quin reconeixement, a quina legitimitat podia aspirar, si no era cert el costum «guardat tostemps» que les fembres heretaven els regnes?

Fos com fos, el comte de Foix no va triomfar, perquè la reina Maria va convocar el Parlament, va reunir un exèrcit i va impedir la invasió del Principat[5]. Aquesta reina és Maria de Luna, l’esposa de Martí l’Humà, que pren el comandament de les coses perquè el seu marit és a Sicília. Considerada políticament més apta que el rei Martí, Maria de Luna es mor l’any 1406 a Vila-real, segons la història. El cas és que hi ha una altra reina Maria, o tal vegada sigui la mateixa, que governarà tota sola durant més de 30 anys —4 amb intermitències i 26 de seguits— la Corona catalana.

Diu la versió oficial que Alfons el Magnànim va marxar cap a Nàpols l’any 1432 —on, per cert, també hi regnava una dona, Joana II de Nàpols— i va deixar els regnes catalans a càrrec de la seva esposa Maria de Castella. En la nostra comunicació de l’any passat vam sostenir que el regne de Castella no va existir com a entitat política fins al temps dels Reis Catòlics[6], i que els reis de Castella, per tant, no eren res més que un desdoblament de la monarquia catalana. Així, doncs, Maria de Castella havia de ser una reina catalana.

En la Biblioteca Valentina estampada l’any 1747, ens parlen «[d]el convent de la Santíssima Trinitat de València que acabava de fundar la senyora reina d’Aragó Donya Maria de Castella (altres li diuen Donya Maria de Luna), muller del senyor rei Don Alfons V, que conquerí Nàpols»[7]. En aquesta mateixa obra apareix dues vegades més l’esposa del Magnànim esmentada com a Maria de Luna, a saber: a l’entrada que fa referència al confessor ordinari de Maria de Castella, Bernat Fontova, llegim textualment: «la Señora Reyna, Virreyna, Governadora de Valencia, Doña Maria de Luna, ò de Castilla»[8]. I a l’entrada corresponent al famós Jaume Roig, de qui ens diu que fou metge de la Reyna Doña Maria de Luna, Muger del Rey D. Alonso, el Conquistador de Nápoles»[9]. Així, doncs, si aquesta informació fos veraç, ens podríem plantejar si la reina Maria de Luna, esposa documentada de Martí l’Humà, no es va morir realment el 1406 com pretén la història, sinó que va romandre viva i com a reina propietària del tron català, i per pur interès polític va esdevenir esposa en segones —qui sap si terceres— núpcies d’Alfons, el futur conqueridor de Nàpols. La hipòtesi explicaria de manera prou satisfactòria la marxa d’Alfons davant la nul·la esperança d’engendrar cap descendència, atesa la infertilitat de la reina Maria, probablement per raons d’edat.

Els Dietaris de la Generalitat de Catalunya són una font manipulada, saquejada i reescrita al servei de la versió oficial procastellana. Doncs bé: fins i tot en aquesta font estrafeta per la censura, no s’anomena mai la reina Maria com a «Maria de Castella». «Mai» vol dir mai. Hi és esmentada més de trenta vegades, la veiem convocant, prorrogant, ajornant, presidint i clausurant les Corts catalanes, i sempre consta, senzillament, com «la senyora reyna» o «la reina dona Maria».

En l’apunt corresponent al 19 de febrer de 1421, la primera aparició de Maria als Dietaris segons l’índex onomàstic —un registre que no acaba de ser exhaustiu ni ben precís, car molts dels esments a la «senyora reina» que al text fan referència a Maria no consten en aquest índex, l’única pàgina de tot el recull, això sí, on els editors dels Dietaris l’any 2004 escriuen «Maria de Castella» com a nom d’aquesta sobirana— llegim que «aquest dia partí mossèn Galceran de Sentmanat per anar a Tortosa, a la senyora reyna, ab cert memorial e letra de creença», i on el mot «reyna» se’ns diu que fou escrit «interlineat»[10]. El dilluns 23 de juny del mateix 1421 se’ns diu que «començà la senyora reyna continuar les Corts en lo Capítol de la Seu de Barchinona»[11], i altre cop se’ns crida amb nota al peu per especificar que el mot «reyna» apareix «interlineat». Comencem a entendre que, si el mot «reyna» s’ha d’afegir entre línies, és que al text primigeni hi devia constar simplement «la senyora», sense cap espai en blanc al darrere. Si hi hagués hagut un espai en blanc rere «senyora» —per posar-hi el nom o el títol de la dama que pertoqués, és clar— no hauria calgut afegir «reyna» entre línies. Per tant, hem de considerar que els mots «la senyora», sense cap més indicació, ja designaven per si sols l’única personalitat capaç de convocar, presidir, prorrogar i llicenciar[12] les Corts del país. I se’n deia «la senyora», que escrit així i sense res més, convida a inferir que es tracta de la inconfusible senyora propietària de la terra, del país, de tota la Tarraconensis. De la reina, en definitiva.

La història oficial fa morir Maria de Castella a primers de setembre de l’any 1458, quan encara no havien passat tres mesos de la defunció d’Alfons el Magnànim a Nàpols. De forma ben curiosa, el Dietari de la Generalitat identifica la sobirana com a «Maria d’Aragó». I no es tracta pas del lapsus d’un copista, ja que la trobem esmentada així en dues entrades diferents. La primera, el «Dijous, a VII. Aquest die, a VIII hores, ans de mijanit, passà d’esta vida la reyna dona Maria d’Aragó, consort relicte del il·lustre rey Alfonso d’Aragó, la qual morí en la ciutat de València lo die e any dessusdits»[13]. Tres apunts enllà, en l’entrada corresponent al dilluns 25 de setembre de 1458, se’ns advera que «aquest jorn se féu gran solemnitat e cors present en la Seu de Barchinona, ab capell ardent e molta luminària, per la mort de la reyna dona Maria d’Aragó, consort relicta del rey Alfonso Quart, la qual senyora era morta a València a VII dies del present mes. Posaren-li sobre lo cors present un drap d’or blanch sens algun àbit, corona, septre ne altre cosa alguna»[14].

En suma: els corruptes i manipulats Dietaris esmenten un munt de cops la reina Maria, però sempre n’obvien el cognom o la nissaga, i el dia que el treuen a col·lació, resulta que l’anomenen «Maria d’Aragó». Així, doncs, en què quedem? Maria de Castella, Maria de Luna o Maria d’Aragó? La nostra opinió és que aquesta nomenclatura variable només seria un reflex de l’activitat censora en tres estadis evolutius diferenciats. Procurarem explicar-ho en detall en el proper llibre que tenim en ment.

No és només el nom, però, allò que trontolla en la biografia de la reina Maria. També hi ha dubtes seriosos sobre la data de la seva defunció. Perquè el cronista Alfonso de Palencia, al capítol quart del primer volum de la seva Gesta Hispaniensia, escriu el següent: «Ni siquiera tuvo a menos el gran Alfonso de Aragón atender en lo posible a las reivindicaciones de su hermano [Juan de Navarra], a quien a la muerte de su esclarecida esposa María [de Castilla] en el último año del rey Juan II dio la lugartenencia de Aragón, Valencia y Principado de Barcelona»[15]. Tot i l’escassesa de comes, s’entén que Alfons d’Aragó, arran de la mort de la seva esposa Maria en l’últim any del rei Joan II de Castella —que és el 1454—, va fer lloctinent d’Aragó, València i un incert Principat de Barcelona a son germà Joan, rei de Navarra. Malfiats de mena, ens ha vagat de consultar el Dietari de la Generalitat i fer un cop d’ull a l’estiu de l’any 1454, a veure què s’hi diu.

El dilluns 22 de juliol de 1454, llegim que «passà d’esta vida lo il·lustre don Johan, rey de Castella, en la vila de Valladolit, del dit regne»[16]. La següent entrada, a continuació, correspon al 30 de juliol, i es diu que «aquest dia la senyora reyna, qui és en Castella, ab sa letra avisà los deputats de la mort del dit rey de Castella»[17]. Veiem la jugada? Si Maria és qui dóna notícia de la defunció de l’hipotètic rei de Castella, en cap cas pot ser ella, la monarca difunta. El Dietari necessita imperiosament fer-nos creure que Maria continuava viva. Però ja hem vist que hi ha una font que diu que no, que Maria s’havia mort al 1454 i que Alfons, des de Nàpols, designà un nou lloctinent.

Dos dies després que els diputats rebessin la presumpta carta de la reina Maria, aleshores, el Dietari enceta el mes d’agost amb l’entrada a Catalunya del nou lloctinent, que tot i ser el rei de Navarra, ha deixat tots els afers d’aquest reialme per desplaçar-se a Catalunya, com si calgués gairebé d’urgència. Una urgència que només es podria explicar per la desaparició definitiva de la sobirana vigent, la reina Maria. L’apunt és altament revelador: «Dijous, lo primer. Aquest die lo il·lustre don Johan, rey de Navare, ans de hora de dinar, entrà en Leyda. E aquest mateix jorn, aprés dinar, li fonch presentada una provisió del senyor rey ab la qual, primerament e ans de totes coses, revocava la loctinència general de tots sos regnes e terres daçà mar per ell fins açí feta, axí a la senyora reyna, muller sua, com a altres qualsevol. E, de nou, constituïa e creava son loctinent en tots los dits seus regnes e terres daçà mar lo dit rey de Navarra, lo qual jurà tenir e servar las leys de la terra, etcètera, sens emperò requesta de algú. E aquest die convocà Corts als cathalans, jassia tot açò fos contra constitucions de Cathalunya, com en aquest Principat no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey»[18].

O sigui, si ho hem entès bé, el rei Joan de Navarra ve expressament i corrents a Catalunya, i només d’arribar a Lleida, se li presenta una reial provisió del seu germà Alfons, per la qual aquest monarca revoca la lloctinència general de tots els seus regnes peninsulars a tots els qui l’han exercida, entre ells la reina Maria i el mateix Joan de Navarra, i a continuació la constitueix i crea «de nou» només per al seu germà Joan. I és així com la història justifica que la reina Maria no torni a aparèixer mai més al Dietari —excepte per morir falsament el 1458—, ni consti enlloc com a reina o lloctinent del principat en els quatre anys que, sobre el paper, li quedaven de vida. Molt coherent, la censura. De fet, si prenem aquesta informació i la confrontem amb la del Llibre de les Solemnitats de Barcelona per aquestes dates, ens adonarem que es dediquen 8 pàgines a les solemnitats fetes a la capital catalana per l’ànima del rei de Castella, el pretès germà de Maria de Castella, en arribar la notícia de la mort del sobirà a final de juliol de 1454[19]. Vuit pàgines.

De forma ben simptomàtica, en canvi, a l’any 1458 no hi ha cap solemnitat: ni per la mort d’Alfons el Magnànim a Nàpols, ni per la mort del papa valencià Calixt III a Roma ni, encara menys, per la mort de la reina Maria a València. És tan increïble com imperdonable. És un pur contrasentit. Resulta absolutament inversemblant que per la desaparició a Valladolid d’un rei aliè es facin tantes cerimònies de condolença, i que la defunció dels reis propis, Alfons i Maria, no generi ni un vague esment, almenys, a la «gran solemnitat e cors present en la Seu de Barchinona, ab capell ardent e molta luminària, per la mort de la reyna dona Maria d’Aragó» que sí que es fa constar amb aquestes paraules, ni que sigui per enganyar-nos amb la data, al Dietari de la Generalitat. Tot aquest immens despropòsit representa la confessió gairebé certificada de la censura conforme Maria és morta des del 1454. I és obvi que les vuit pàgines de solemnitats dedicades a l’inexistent «rei de Castella» que es mor a Valladolid havien de correspondre, abans de la manipulació, als honors funeraris dels barcelonins per la reina Maria finada a València.

Tornem, però, a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això —segons el mateix Dietari— «fos contra constitucions de Cathalunya, com en aquest Principat no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey». Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria d’explicar com és que en vida de Maria, «la senyora reyna» convocava i aturava, prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució catalana. I a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però si hem quedat que la llei deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei pertanyia la facultat de convocar les Corts... és que Maria actuava com a veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica.

Dues errades involuntàries que hem detectat en dues obres diferents delaten, o ens permeten de visualitzar, la persistència d’una reina Maria a tota la Tarraconensis enllà de la mort de Martí l’Humà. La primera la trobem al Nobiliario Valenciano de l’Onofre Esquerdo, quan ens parla d’un dels prínceps de Villena, de qui ens diu que «dejó el estado de Carrión a su hija Doña María Leonor Manuel, que lo vendió a la Reina Doña María de Alencastre, mujer del Rey Don Enrique III (...)»[20]. És de domini públic que l’única esposa que la història atorga a Enric III de Castella era Caterina de Lancaster. Doncs bé, aquí tenim la reina de Castella entre 1390 i 1418 esmentada amb el nom de «Maria». De tots els noms de reines possibles, no s’equivoca i l’anomena Constanza, ni Leonor, ni Juana, ni Isabel... sinó «Maria».

Tan empobrit i alterat a consciència com el Dietari de la Generalitat i transformat, per tant, en un instrument de la censura, el Dietari de l’Antic Consell Barceloní o Manual de Novells Ardits afirma que el diumenge 11 de febrer de 1414 es coronà a Saragossa «el Senyor Rey en Fferrando» i tres dies més tard, el dimecres 14, «se corona en la Ciutat de Saragoça la Senyora Reyna Donya Maria muller del Senyor Rey en Fferrando»[21]. Les dades històriques conflueixen a assenyalar que l’esposa de Ferran I d’Aragó no es deia pas Maria, sinó que fou, sens ombra de dubte, Leonor de Alburquerque, «la rica hembra» castellana. De bell nou, l’error no es tradueix en una reina Sibil·la, ni Violant, ni Blanca, ni Margarida, per dir quatre noms de consorts de reis catalans —sempre segons la història oficial— entre finals del XIV i principis del XV. No: la confusió insisteix a dir-se «Maria». Que en un registre oficial com el Dietari del Consell barceloní consti com a muller de Ferran I una reina Maria, i que el lapsus de l’Onofre Esquerdo ens condueixi també a una reina Maria manant a Castella, representen dos potentíssims símptomes indiciaris d’una sobirana anomenada Maria que romandria en el tron de l’esborrat regne de Tarragona, abraçant bona part de l’antiga província romana d’aquest nom. Probablement casada dues o tres vegades, una reina Maria catalana perduraria des de finals del segle XIV fins ben bé la meitat del XV —si es morís al 1454, com sembla— i la podríem identificar cabalment sota les disfresses de Maria de Sicília (primera esposa de Martí el Jove), Maria de Luna (primera muller de Martí l’Humà) i Maria de Castella (l’abandonada consort d’Alfons el Magnànim).

Tot això ens porta a pensar que la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de Trento (1562-63) s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats ginocèntriques com la catalana —«matrilineals», en afortunada expressió de l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina, i això voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors, es feien per elecció, o bé per matrimoni amb una princesa hereva o una reina.

Si ens fixem en la monarquia hispànica al segle XV, veiem que després del llarguíssim mandat català de la reina Maria, la guerra civil pel tron de Castella es disputarà entre dues dones: Isabel la Catòlica i Juana la Beltraneja. Com que Castella encara no existia com a entitat política,[22] entenem que som davant de la guerra civil catalana entre els partidaris d’una Isabel i d’una Joana catalanes traslladada documentalment a Castella. La història ens presenta aleshores una Reina Catòlica victoriosa i poderosa, assenyalada sempre com a «reina propietària», per damunt del seu «rey consorte», i succeïda per una altra reina, Joana La Boja, la qual ha de ser tancada pel seu pare si aquest vol exercir el poder només en qualitat de regent. Catalunya, o l’antiga Tarraconensis, doncs, fa tot l’efecte d’haver estat una societat matrilineal comandada per sobiranes dones, o dones sobiranes, que es van transmetre la corona de mares a filles, d’àvies a nétes o de germana a germana, fins al temps de l’emperador Carles I.

Pep Mayolas

Notes bibliogràfiques:
[1]
PATRÍCIA GABANCHO, “Som allò que érem”, pròleg a JORDI BILBENY, La sardana i la religió de les bruixes, Librooks Barcelona, SLL, Barcelona, 2015, p. XIV.

[2] Ídem.

[3] BENEDETTA CRAVERI, Amantes y reinas. El poder de las mujeres, Ediciones Siruela, SA, Madrid, 2006, p. 13-14.

[4] JUAN DE MARIANA, Historia General de España, Juan de La Cuesta, Madrid, 1616, tom 2, p. 177.

[5] Ídem.

[6] PEP MAYOLAS, “La manca de substantivitat política de la Castella del segle XV”, Institut Nova Història, 20 de novembre de 2018, https://www.inh.cat/articles/La-manca-de-substantivitat-politica-de-la-Castella-del-segle-XV

[7] JOSÉ RODRÍGUEZ (O.SS.T.) i IGNACIO SAVALLS (O.SS.T.), Biblioteca Valentina, Joseph Thomàs Lucas, Impressor del Ilmo. Sr. Ob. Inq. Gen., València, 1747, p. 42.

[8] Ídem, p. 83.

[9] Ídem, p. 196.

[10] Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Volum I, anys 1411-1539, 2a. Edició, 2004, p. 33.

[11] Ídem.

[12] Ídem, p. 72.

[13] Ídem, p. 146.

[14] Ídem, p. 147.

[15] ALFONSO DE PALENCIA, Gesta Hispaniensia ex Annalibvs Svorvm Diervm Collecta, Edición, estudio y notas de Brian Tate y Jeremy Lawrance, Real Academia de la Historia, Madrid, 1998, vol. I, p. 142.

[16] Dietaris de la Generalitat de Catalunya, volum I, ob. cit., p. 124.

[17] Ídem.

[18] Ídem.

[19] Llibre de les Solemnitats de Barcelona, Edició completa del manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat a càrrec d’A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre, Pvre., Institució Patxot, Barcelona, 1930, volum I (1424-1546), p. 199-207.

[20] ONOFRE ESQUERDO, Nobiliario valenciano, Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques, Conselleria de Cultura i Educació, Generalitat Valenciana, València, 2002, tom II, p. 18.

[21] Dietari de l’Antich Consell Barceloní o Manual de Novells Ardits, Imprenta Henrich y Compañía, en comandita, Barcelona, 1892, volum I, p. 187.

[22] PEP MAYOLAS, Erasme i l’Imperi català de Carles I, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2019, p. 43-80.



Autor: Pep Mayolas




versió per imprimir

  1. Alvaro Prim
    14-12-2019 16:42

    Francesc. Hazte un favor y entérate de lo que es la coronación canonica

  2. Francesc
    13-12-2019 09:54

    Com sempre, un article molt il·luminador. Espero veure aviat el llibre que desenvoluparà el tema. Encaixa bé amb la moreneta, i les "mares de Déu" negres, que volen fer passar per icones religioses però les representen amb corona reial.

  3. Pep M
    09-12-2019 18:45

    Gràcies a vos, Sen Jo, o Joel Jo.
    Això d'Alfons el Magnànim/ de Gandia no ho havia dit mai ni escrit en lloc.No sé si algú altre n'havia dit res, però a mi se'm va acudir davant la necessitat de pensar Maria "de Castella" com a reina catalana propietària del tron. El marit o marits hauria de ser algun noble de l'òrbita catalana, normalment. I Alfons de Gandia complia el paper tant a nivell d'importància com cronològic, si no ens creiem la seva mort el 1425. Fa poc he trobat que Maria escriu a Ferrante I, el fill d'Alfons a Nàpols, i el tracta de "car nebot". És un eufemisme perquè el fill del seu marit no és fill d'ella? O realment és fill del germà de Maria? Aleshores, si Alfons i Maria fossin germans, qui és el marit de la reina? Tal vegada Joan II, que és el que ens diuen que passa a Castella: Juan II casat amb Maria de Aragón (1eres núpcies). Així potser s'explicaria que Joan II de Catalunya (un possible JRFC II de Cardona) volgués retenir la corona després de la mort de Maria, el 1454. Just allò que li passa al mateix Joan II a Navarra, que vol retenir la corona un cop morta la seva esposa Blanca. La història catalana pot haver estat destruïda, com anem veient, i repartida per reialmes que encara no existien, en realitat. Tenim molta feina...

    Respecte a això que dèieu d'Alfons el Savi versus Alfons fill de Jaume I, l'Ivan Giménez ho va suggerir repetidament fa anys, per bé que no recordo que ho hagués escrit en cap article. Potser ho va deixar en algun dels extensos i erudits comentaris que li hem llegit en aquest mateix web, o bé li vaig sentir a comentar. El cas és que sí, ell ho havia vist igual que vos.

    I sí, plantejar-se una reescriptura històrica de tanta magnitud mareja, però no per això ho hem de descartar. Per posar 9 persones a la presó i perseguir-ne unes quantes més a l'exili, avui s'han escrit més de 2000 folis d'instrucció, amb desplegament d'alta literatura inculpatòria, més tota la paperassa addicional, més els 400 folis de la sentència. Què no es faria al s. XVI per aconseguir la titularitat d'un Imperi, destruir el món femení i sabotejar Catalunya com a centre de decisions peninsular? I tot en nom de la Fe catòlica i en servei de la monarquia. Jo crec que s'hi van aplicar, amb múltiples complicitats i total col·laboracionisme per part dels multiseculars servidors del rei a casa nostra.
    Moltes mercès pel vostre interès i la vostra atenció.

  4. Sen Jo
    09-12-2019 08:55

    Sr. Mayolas, us agraeixo la resposta.

    Quan deia que era "poc potent" ho deia pensant respecte als vostres altres articles o contribucions. Sobre la part del començament entenc perfectament el que em dieu que ja se sap. I ja entenc que en un article o comunicació més o menys ràpida hagueu optat per a no extendre-vos-hi. Més aviat em referia a l'ús de Bodin, però. Ço de Gabancho ho entenc més com una introducció. Però vaja, ja s'entén i ja m'ho pensava que era per anar al gra. Al capdavall és veritat que és cosa sabuda.

    Sobre això d'Alfons, mireu que us ho llegeixo quasi tot o tot, de vós, però ara no ho sabia (o recordava?). És que Déu n'hi do la infofmació que managueu! Costa de seguir. Sobretot de recordar amb gaire exactitud.

    Gràcies per l'aclariment de ço de la Maria "de Castella". Tot seguit m'ho remiraré.

    I d'això de "matrilineal" la meva sorpresa relativa (tots desconeixem tantes coses que és clar que a qui ho coneix pot semblar molt evident, sense ésser-ho) era simplement perquè m'estranyava que ho desconeixéssiu tenint la cultura que teniu. Per això deia que potser una mica són coses de l'autodidactisme. D'una tal Lluïsa encara esperaria les disculpes per la resposta diria mal educada que potser fa vuit o deu anys em va fer quan vaig criticar ben educadament la insinuació que Quixot era un nom que l'autor va usar com a Toxic escrit a l'inrevés. Amb aquell tipus de fanatisme que vaig observar en tals respostes, així com el nivell deficient que recordo de la seva capacitat lingüística, diguem, m'han fet creure que si per de cas fóra la mateixa Lluïsa potser es tenia ella per la creadora de tal terme (tal com podria semblar desprendre's de les vostres paraules).

    No em diueu re, però, sobre ço que dic d'Alfons el Savi i el fill Alfons de Jaume I que neix un any sobre d'aquell. Algú ho ha mirat? Creieu que hi ha indicis de suplantacions etc. De fet l'Alfons d'Aragó fill de Jaume I li diuen Alfons de Castella, és clar, ja que representa que és fill d'Elionor de Castella. I allò que deia, que la manera que veiem com En Jaume I ajuda al seu suposat gendre Alfons el Savi... No ho sé... Què en penseu?

    Ostres, en tots aquests desemmascaraments de suplantacions, essent com es demostren que són en determinats casos més flagrants, la pega més fumuda que trobo és com es pot estar segur de res si partim d'un relat tan retocat. Vull dir que jo no dic pas que no hi hagi la possibilitat que assenyaleu. Ara, realment quina pot ser la transcendència de tot això a un nivell més general o filosòfic! Mareja.

    Atentament,

    Joel Jo

  5. Pep M
    09-12-2019 03:38

    Gràcies, JordiB.
    Sen Jo, l'article a mi també em sembla poc potent perquè el tema dóna per molt, hi ha voluntat de fer-ne un llibre i ni així podrem ser exhaustius. D'acord, doncs, amb el començament necessàriament poc treballat: simplement era una cita per recordar la Patrícia durant el Simposi i dur a col·lació el tema, sense possibilitat d'embrancar-me en una persecució del món femení que, per altra banda, tothom pot tenir al cap si pensa en les acusacions de bruixeria que surten a gairebé tota història, pel·lícula, obra de teatre o novel·la que estigui ambientada a l'edat mitjana, Renaixement o barroc.
    Algons el Magnànim és fill de Ferran I a la Ha que ens han servit, que és la d'una successió masculina. Què passaria si Alfons el Magnànim fos Alfons de Gandia, aquell que fan morir el 1425, i aleshores els seus títols s'incorporen a la Corona? Potser s'incorporen a la Corona perquè és qui es casa amb la reina... Per posar un exemple, només.
    Has llegit depressa, sí. Al Dietari de la Gene, "Maria de Castella" només apareix així a l'Índex onomàstic, que ha estat redactat pels resposables de l'edició de 2004. Al text històric del Dietari, Maria de Castella no hi apareix mai. Disculpat.
    L'expressió "matrilineal" no l'havia sentida, si més no de manera conscient, fins que la va emprar la Lluïsa Surroca quan conversàvem al Simposi. Ella no és pas la inventora del terme, òbviament, però sí la persona que me'l va descobrir. Això evidencia que acabo d'aterrar en aquest món del vocabulari etiquetable com a "feminista", on tinc moltes, massa coses a aprendre, encara. és a dir, la Lluïsa no es vanta de res: sóc jo que he volgut rendir-li modestíssima pleitesia per haver-me descobert un terme més precís, potser, que el que emprava jo per parlar d'una societat, potser més que "ginocèntrica", matrilineal.
    JR, tot el que expliqueu es cenyeix força a la Ha oficial, aquella que ens diu que Pere el Cerimoniós designa hereva la pubilla Constança el 1347, però quan li neixen Joan i Martí el 1350 i el 1353, el "problema" s'acaba. Penso que la història ens ha masculinitzat la descendència, i ha convertit un probable Joan de Gant, duc de Lancaster, consort d'una reina catalana, en Joan I d'Aragó, i Martí de Luna en Martí d'Aragó, consort de la reina Maria, i a tots dos els fa fills i hereus successius de Pere el Cerimoniós, que no ha de ser l'important de la Història, sinó la seva esposa. Tot això, evidentment, és especulatiu i només una primera aproximació. Però em temo que Guifré el Pilós no és qui és per ser el comte que... sinó per ser l'espòs de la filla de la comtessa de Flandes i rebesnéta de l'emperador Carlemany. Potser haurem de començar a llegir la història dels nostres mascles alfa buscant de quina mare eren fills o amb qui estaven casats.

  6. JR
  7. JR
    08-12-2019 23:45

    La Guerra de la Unió (1347-48) enfrontà d'una banda al mateix sobirà, Pere III el Cerimoniós i les tropes que li eren fidels, coneguts com la fraternitat, i de l'altra a la coalició formada sota el nom d'Unió de València i Unió d'Aragó, lligues formades per alguns nobles i el braç popular de les ciutats i viles que s'adheriren al moviment senyorial. Catalunya es mantingué fidel al rei. Les hostilitats s'iniciaren el 1347 al Regne de València on hi va haver un avalot contra el rei encapçalat per la ciutat de València i seguit per bona part de les viles i llogarets del regne. Les classe populars, després d'un seguit de males collites, protestaven contra l'autoritarisme de Pere el Cerimoniós i la seva càrrega fiscal que tenia per objecte finançar les seves conquestes exteriors.[3] Al Regne d'Aragó la Unió d'Aragó no acceptava que el rei hagués nomenat hereva de la corona la seva filla gran Constança d'Aragó i de Navarra i les hostilitat bèl·liques començaren a principis de 1348. La guerra acabà amb la victòria reial a la Batalla de Mislata; Aquest abolí, el 14 d'octubre de 1348, el Privilegi de la Unió, unes concessions atorgades pel rei Alfons II "el Franc" a la noblesa aragonesa i valenciana que dataven de 1288.

  8. Sen Jo
    07-12-2019 11:01

    Ah i què carai vol dir allò de "en afortunada expressió de l'amiga Lluïsa Surroca"!

    Si aquesta Lluïsa és la que em penso que em va fer grossa xera quan vaig aterrar per ací, no m'estranya que s'hi llueixi i es tingui per la creadora d'una expressió que tothom fa servir. Però que en Mayoles cregui (si ho he entès bé, perquè sembla increïble) això mateix ja és més estrany. Potser és per falta de formació acadèmica, vull dir per l'autodidactisme? Tot i així fa estrany. La veritat no entenc si no a què ve aquest apunt de Mayoles sobre aquest terme ben normal. Que algú ho expliqui, si no.

  9. Sen Jo
    07-12-2019 10:35

    Vejam. Trobo aquest article menys potent que d'altres. Tot i així és cert que fa pensar en coses, per ex. en Ermessenda quan aquesta eclipsa el fill el Corvat i no és fins el nét En Ramon Berenguer el Vell si ara mal no recordo. També el cas de Jaume I que té un fill que es diu Alfons que mor abans que ell i llavores trobes el rei En Jaume sempre ajudant de maoa manera al gendre rei de Castella... Alfons el Savi. Per si algú s'ho vol mirar.

    En tot cas a part de trobar poc treballat el començament on expressa lanpersecució del poder de les dones, on es podrien haver donat més referències, queden alguns dubtes grossos ni tocats: sobretot, aleshores com queda el fet que Alfons el Magnànim és fill de Ferran?

    Si ho he entès bé en Mayoles primer remarca que "mai" apareix com a Maria de Castella, dient que mai vol dir mai, per tot seguit reconèixer que un cop sí que se l'anomena així, però després ni reprodueix el tros. O no ho he entès bé. M'ho he llegit ràpidament, per tant disculpi's si és un error meu.

  10. JordiB
    06-12-2019 00:25

    Interessantíssim!

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34932
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Per l'Esteve Renom, hi podria haver hagut una relació directa entre En Servet i En Servent. Una relació ocultada...[+]
Per què el canvi de Toledo per Madrid? No era una ciutat prou castellana, Toledo? No hi havia ja l'estructura del...[+]
En Pep Mayolas recull una informació d’En Hugh Thomas, segons el qual Lorenzo Vital, el famós cronista...[+]
En Pau Tobar relaciona Santa Klaus o Sant Nikolaus, que prové de València i porta taronges i d'altres regals...[+]