Articles de recerca

El mètode de recerca de l’Institut Nova Història es fonamenta en una actitud oberta, crítica i rigorosa davant la historiografia oficial, partint de la convicció que gran part de la història de la nació catalana ha estat tergiversada, censurada o directament usurpada pels mecanismes de poder vinculats a la corona castellana. Aquesta tasca de revisió es desenvolupa a partir d’un enfocament global i amb aproximació multidisciplinar, que combina el periodisme d’investigació de caire gairebé detectivesc amb l’ús del mètode científic, l’anàlisi documental exhaustiva i la interpretació contextual d’indicis sovint menystinguts. El treball dels investigadors no es limita a repetir els relats establerts, sinó que qüestiona els dogmes historiogràfics i indaga en aquells espais que la censura d’Estat ha invisibilitzat. Mitjançant simposis, publicacions, activitats divulgatives i una plataforma web viva i oberta, l’Institut promou un coneixement viu, participatiu i compromès amb la recuperació d’una memòria nacional silenciada, tot defensant que la història no pot romandre esclava dels vencedors ni dels interessos polítics que l’han manipulat al llarg dels segles.

La recerca contemporània sobre la Corona catalanoaragonesa està recuperant el pes històric real que tingué Catalunya en la configuració d’aquest poderós estat medieval. Lluny de la visió esbiaixada que ha imposat el terme “Corona d’Aragó”, múltiples fonts antigues, cròniques i documents demostren que Catalunya era el motor polític, cultural i institucional de la corona. Amb constitucions pròpies, una llengua comuna i un sistema jurídic avançat, Catalunya exercí un lideratge clar en l’expansió per la Mediterrània, impulsant conquestes, comerç i diplomàcia. Els reis, tot i portar el títol formal de "reis d'Aragó", eren coneguts internacionalment com a catalans, així com també ho eren els seus súbdits a València, Mallorca o Sicília. L’ús de la llengua catalana com a vehicle administratiu i literari, la difusió de la senyera, i l’organització institucional dels territoris mostren un estat confederat d’arrels i hegemonia catalanes, que molts autors qualificaren sense embuts com a “Imperi Català”. Davant d’això, es fa necessari revisar la terminologia oficial i superar la narrativa centralista que ha menystingut la centralitat històrica de Catalunya. És hora de reivindicar, amb criteri acadèmic i rigor documental, una denominació justa que reflecteixi la realitat política i nacional d’aquella confederació, com ara “Corona Catalana” o, senzillament, el nom que li donaven molts coetanis: Catalunya.

El projecte de recerca sobre la Descoberta catalana d’Amèrica, liderat per Jordi Bilbeny dins de l’Institut Nova Història, qüestiona frontalment la versió oficial que atribueix la descoberta, conquesta i colonització del Nou Món exclusivament a la corona castellana. A través d’un acurat treball de documentació i d’anàlisi econòmica i institucional, Bilbeny argumenta que l’expedició de 1492 va ser finançada íntegrament per la Cancelleria Reial Catalana, tal com ho demostrarien els pagaments als mariners en ducats —moneda pròpia dels territoris catalans— i els registres comptables de l’Arxiu Racional de Barcelona. Aquesta línia d’investigació defensa que Cristòfor Colom era català i que la participació catalana en l’exploració i colonització americana va ser determinant però sistemàticament esborrada per la censura d’estat castellana. El projecte, doncs, forma part de l’estratègia metodològica de Nova Història per restaurar la memòria històrica de la nació catalana, desmuntant els relats imposats pel poder i retornant als catalans el protagonisme que els correspon en un dels episodis més transcendents de la història mundial.

La figura de Cristòfor Colom, tal com ha estat reconstruïda pels estudis de Jordi Bilbeny i altres investigadors de l’Institut Nova Història, encaixa amb una precisió sorprenent amb la biografia del noble català Joan Colom i Bertran, membre de la influent casa dels Colom de Barcelona. Lluny del mite del mariner genovès de condició humil, l’anàlisi documental i contextual proposa que el descobridor d’Amèrica era un personatge format, vinculat a la noblesa catalana i amb forts lligams amb la cort i l’alta política del seu temps. Aquesta identificació s’emmarca dins del projecte de restitució històrica de Nova Història, que denuncia la falsificació de la seva identitat com una operació de la censura d’estat per tal de castellanitzar un dels noms més universals de la història. Colom, doncs, hauria estat un català il·lustre, hereu d’una nissaga amb pes als segles XIV i XV, que la historiografia oficial ha esborrat de la memòria col·lectiva.rma molt precisa amb la biografia d’un noble català de nom Joan Colom i Bertran, de la casa dels Colom de Barcelona, antiga nissaga catalana i amb un nombre considerable de personatges destacadíssims lligats a la història de la Catalunya dels segles XIV i XV.

El projecte de recerca parteix d’una qüestió fonamental: Carles I va ser realment un monarca castellà amb una mirada universal, o bé un rei català que, des del cor polític i marítim de la Corona d’Aragó, va iniciar la construcció de l’Imperi més extens de l’època moderna? A través d’un exhaustiu buidatge documental, l’estudi demostra que Carles va desplegar les primeres estructures administratives i polítiques de les Índies des de Saragossa i Barcelona, implicant-hi plenament els súbdits i institucions de la Corona Catalanoaragonesa. Lluny del relat oficial que associa la conquesta d’Amèrica exclusivament amb Castella, els documents acrediten una activa intervenció catalana en les expedicions, la gestió diplomàtica i l’evangelització del Nou Món. Aquest projecte analitza les cèdules reials, les actuacions de la cort, les Corts catalanes de 1519 i les primeres decisions imperials de Carles, per plantejar una reinterpretació de la seva figura com a sobirà d’un imperi que es bastí sobre els fonaments d’un passat català mediterrani, més que no pas sobre una pretensió hegemònica castellana. El projecte obre la porta, així, a una relectura crítica de la història oficial, fonamentada en fonts primàries, i reivindica el paper central de Catalunya en la gestació del primer imperi global modern.

Aquest projecte impulsat per l’Institut Nova Història té com a objectiu documentar i analitzar el procés sistemàtic de censura, manipulació i reescriptura de la història catalana dut a terme per l’Estat hispànic al llarg del segle XVI, i que s’estén fins als nostres dies. Prenent com a marc cronològic simbòlic el període 1498–1598, la recerca se centra en identificar els mecanismes i les polítiques de repressió cultural que es van desplegar amb l’objectiu d’anorrear la memòria col·lectiva de la nació catalana i substituir-la per una versió castellanocèntrica dels fets històrics.

El projecte de recerca sobre Miguel de Cervantes impulsat per l’Institut Nova Història, planteja una de les hipòtesis més reveladores de la recerca històrica recent: Cervantes seria en realitat el valencià Joan Miquel Servent, un noble de Xixona vinculat a la tresoreria reial i a les lletres catalanes. A partir de múltiples paral·lelismes biogràfics, lingüístics i culturals, es defensa que El Quixot va ser escrit originàriament en català i que, com en altres casos investigats per Nova Història, la censura inquisitorial i la manipulació d’estat van desfigurar la identitat de l’autor i la seva obra per assimilar-los al discurs de la monarquia castellana. La recerca posa en relleu una llarga sèrie de coincidències entre Cervantes i la nissaga catalana dels Servent —incloent-hi la seva formació, trajectòria militar, llengua, residència i genealogia—, tot apuntant a una operació deliberada de castellanització cultural. El projecte, doncs, posa en qüestió el relat oficial sobre l’escriptor espanyol més universal i reivindica la seva catalanitat com una clau amagada de la història literària d’Europa.

El projecte sobre les lletres catalanes al Segle d'Or revela una realitat literària profundament manipulada: moltes de les obres que conformen el suposat apogeu de la literatura castellana dels segles XVI i XVII serien, en realitat, traduccions o apropiacions d'obres escrites originàriament en català. La censura d'estat, fidel al seu projecte uniformitzador, hauria suprimit els noms reals dels autors catalans o els hauria substituït per noms ficticis o castellanitzats, esborrant-ne l'origen i la llengua. Casos com La Celestina, El Lazarillo de Tormes o fins i tot El Quixot s’inscriuen dins d’aquesta operació de gran abast. El cas paradigmàtic és el de Tirant lo Blanc, que durant segles es va considerar un clàssic de la literatura castellana, llegit i elogiat per figures com Miguel de Cervantes, qui el qualificà de “el millor llibre del món”. Aquesta atribució es basava en traduccions castellanes que circulaven àmpliament, mentre l’edició original en català, publicada el 1490 a València, havia estat pràcticament invisibilitzada. Quan aquesta es va recuperar, es va poder demostrar que l’obra era de Joanot Martorell, escrita en un català viu i innovador que trencava amb els cànons cavallerescs de l’època. Gràcies a l’anàlisi filològica, documental i contextual de l’Institut Nova Història, s’estan reconstruint els veritables orígens d’aquest corpus literari i reivindicant la centralitat de la tradició catalana com a fonament autèntic del que avui s’ha presentat com el Segle d’Or espanyol, restituïnt així la memòria esborrada de les lletres catalanes dins la història cultural d’Europa.

El projecte de recerca sobre Leonardo da Vinci impulsat per l’Institut Nova Història obre una nova línia d’investigació que sacseja els fonaments del relat historiogràfic tradicional: Leonardo no hauria estat el fill il·lustrat d’un notari toscà i d’una pagesa analfabeta de Vinci, sinó que darrere aquest perfil tan inconsistent hi podria haver En Lleonard della Rovere, membre destacat de la noblesa catalano-aragonesa i vinculat estretament a la cúria papal, a la monarquia napolitana i a la casa reial catalana. Els buits biogràfics, les incongruències cronològiques i la simbologia heràldica que envolta Leonardo apunten a una identitat adulterada per la censura, amb el propòsit d’esborrar les connexions catalanes d’un dels genis més universals del Renaixement. La seva vinculació amb figures com Sixte IV (el seu presumpte oncle), Juli II (el seu germà), Joana d’Aragó (la seva esposa) i Lluís d’Aragó (el cardenal que l’acompanya fins a la mort), així com el seu escut amb pals catalans, els seus vincles amb Montserrat i els paral·lelismes amb els Della Rovere —probables descendents dels Ça Rovira catalans—, reforcen la hipòtesi que Leonardo era un membre destacat de l’alta noblesa catalano-aragonesa i que la seva identitat va ser deliberadament substituïda per crear una figura inofensiva i desarrelada. Aquest projecte, que s’endinsa en la crítica textual, heràldica i iconogràfica, planteja que Leonardo da Vinci i Lleonard della Rovere podrien ser la mateixa persona, desmuntant així un altre dels grans relats fundacionals de la història cultural europea.

El projecte dedicat a Marco Polo posa en qüestió un dels grans relats de la literatura de viatges medieval, suggerint que el personatge que coneixem amb aquest nom podria ser en realitat una figura suplantada, construïda a partir d’un relat manipulat i desfigurat pels copistes. L’absència del manuscrit original, les contradiccions biogràfiques, la manca de referències a fonts xineses, l’opacitat sobre la seva vida personal i la confusió sobre la llengua original del llibre, apunten a una identitat oculta rere la figura del suposat mercader venecià. Les investigacions apunten a Jaume Alarich, un mercader de Perpinyà i plenipotenciari del rei Jaume I, com a possible autor real dels viatges atribuïts a Marco Polo. Alarich va actuar com a ambaixador a la cort del Gran Kha mongol, va participar en aliances polítiques de gran abast i va viatjar pels mateixos territoris i en les mateixes dates que s’atribueixen a Marco Polo. El fet que l’obra original es transmetés en un francès macarrònic, ple de catalanades i italianismes, reforça la tesi que el text original podria haver estat escrit en català i posteriorment traduit, distorsionat i desposseït de l’autoria veritable. Aquest projecte no només desafia l’autenticitat del llibre de les “Meravelles del Món”, sinó que restaura la memòria d’un diplomat català oblidat i reubica la cultura catalana al centre de les relacions internacionals d’Orient i Occident a la baixa Edat Mitjana.

El projecte d’investigació de l’Institut Nova Història sobre Santa Teresa parteix d’una intuïció lingüística i espiritual que Jordi Bilbeny transforma, al llarg dels anys, en una hipòtesi fonamentada: que la suposada Teresa d’Àvila és, en realitat, Teresa de Cardona i Enríquez, abadessa del monestir de Pedralbes i membre destacada de l’aristocràcia catalana. L’estudi, impulsat especialment per Pep Mayolas i reforçat per diversos col·laboradors, combina una anàlisi lingüística minuciosa del seu castellà farcit de catalanismes amb una relectura crítica de la seva biografia oficial. El resultat és una tesi demolidora: la censura d’estat hauria falsejat la identitat d’una de les figures espirituals més rellevants del cristianisme per ocultar-ne l’origen català, substituint la seva vida real —ricament documentada i vinculada a la cultura catalana i a la reialesa— per una construcció fictícia adaptada als interessos de la monarquia castellana. Aquesta recerca, lluny de ser anecdòtica, exemplifica la tasca profunda de desmuntatge i restitució històrica que caracteritza la metodologia de Nova Història.

El projecte de recerca sobre Erasme impulsat per l’Institut Nova Història, a partir dels estudis de Jordi Bilbeny i Pep Mayolas, planteja una hipòtesi trencadora: que Erasme, lluny de ser un pensador flamenc, era en realitat un humanista català o, si més no, hispànic i catalanoparlant. A partir d’una lectura filològica, epistolar i contextual acurada, especialment de les cartes creuades amb Joan Lluís Vives, s’identifiquen expressions com «el nostre Erasme», «la nostra llengua» o «la nostra pàtria» que, interpretades amb el rigor i el mètode habituals de Nova Història, obren la porta a una pertinença nacional compartida. L’anàlisi minuciosa de la recepció de l’Enquiridió i del Nou Testament traduït per Erasme a Catalunya, així com la seva posterior censura i desaparició, reforcen aquesta tesi, que esdevé un nou exemple de com la censura d’estat ha pogut esborrar els orígens catalans d’una de les figures més rellevants del pensament europeu del segle XVI.

El projecte de recerca sobre la *Malta catalana*, impulsat per l’Institut Nova Història, té per objectiu recuperar i reconstruir una part fonamental però oblidada de la nostra memòria col·lectiva: la presència catalana a l’arxipèlag maltès entre els segles XIII i XVIII. Malgrat la transcendència històrica de la conquesta de Malta per Roger de Llúria el 1283 i la llarga dominació catalana posterior, la historiografia oficial ha ignorat sistemàticament aquest llegat, sovint disfressant-lo sota denominacions com ara “aragonesa”, “espanyola” o fins i tot “italiana”. El projecte, doncs, parteix d’una denúncia explícita del silenci historiogràfic i de la manipulació institucionalitzada del passat, i es proposa trencar amb aquesta inèrcia mitjançant l’exploració de fonts documentals, l’anàlisi lingüística, l’estudi dels cognoms, els costums i la cultura material present encara avui a l’illa. A través de viatges, publicacions i recerques multidisciplinàries, l’INH vol restituir el paper cabdal dels catalans en la història de Malta i, alhora, posar en evidència les conseqüències de la desmemòria històrica sobre la nostra identitat nacional. Aquest projecte és, en el fons, un exercici de consciència col·lectiva: una crida a recuperar el passat amagat per tal de bastir, amb memòria i veritat, el futur d’un poble que vol retrobar-se amb la seva pròpia història.

El projecte dedicat a Sant Francesc d’Assís proposa una reinterpretació profunda de la seva figura històrica i espiritual, posant en relleu la seva vinculació directa amb la cultura catalana, la llengua occitano-catalana i el moviment càtar. A partir de les investigacions de Jordi Bilbeny, s’evidencia que Sant Francesc no només era fill d’una noble provençal —Joana Pica—, sinó que utilitzava habitualment la llengua dels trobadors, la mateixa que en aquell temps s’identificava amb el català. La seva vida transcorregué en un context cultural plenament integrat dins la Corona catalanoaragonesa, i que el seu pensament —basat en la pobresa, l’amor per la natura, el rebuig a la jerarquia eclesiàstica i la simplicitat evangèlica— compartia sorprenents paral·lelismes amb la doctrina càtara. Tot plegat planteja una hipòtesi trencadora: Sant Francesc podria haver fundat l’ordre franciscà com una via per preservar l’esperit càtar dins una estructura acceptada pel Vaticà. Aquest fet explicaria la destrucció ordenada dels seus primers escrits i biografies el 1266, en un intent de reescriure’n la memòria i deslligar-lo d’un llegat espiritual incòmode. El projecte retorna Sant Francesc al seu espai geogràfic, lingüístic i religiós original, i obre una porta a repensar el paper del catarisme i la cultura catalana en els orígens del franciscanisme.

El projecte Altres figures catalanes té com a objectiu recuperar i analitzar les vides i llegats d’un ampli ventall de personatges històrics que, tot i haver tingut un paper rellevant en l’àmbit polític, científic, artístic o espiritual, han estat invisibilitzats, tergiversats o atribuïts a altres nacions dins del relat oficial. Aquesta línia de recerca abraça des d’autors, pintors i inventors fins a navegants, papes, científics o activistes socials que podrien tenir arrels catalanes o haver estat decisius en episodis clau de la història universal. Mitjançant una mirada crítica i una metodologia basada en la comparació documental, la filologia, la genealogia i l’anàlisi iconogràfica, el projecte contribueix a restituir noms, contextos i aportacions sovint ocultes o manipulades. Amb una aproximació oberta i rigorosa, es posa en valor la presència catalana en processos històrics de gran abast, reforçant la consciència nacional i enriquint el relat històric des d’una perspectiva renovadora.

L’origen de la nació catalana es remunta molt més enrere del que habitualment es presenta. Diverses fonts històriques i lingüístiques apunten que el nom original del país fou Catalaunia, una denominació que enllaça directament amb els antics catalauni, un poble gal establert a l’Europa occidental, i que apareix citada en documents medievals antics per referir-se als territoris catalans. Aquests orígens s’entremesclen amb el llegat dels pobles ibers, que van habitar gran part de la costa mediterrània peninsular abans de la romanització i van deixar una empremta lingüística i cultural encara visible. El català conserva paraules d’origen ibèric, i molts topònims d’arrel antiga a comarques com el Pallars Sobirà en són testimoni. Aquesta continuïtat entre el substrat iberobasc, la influència gal·loromana i la consolidació d’un regne propi amb institucions, llengua i lleis pròpies, reforça la idea que la nació catalana és una construcció amb profundes arrels mil·lenàries, hereva d’un passat preromà que ha estat sistemàticament ignorat o tergiversat. Aquesta recerca vol recuperar la memòria fundacional de Catalunya, més enllà dels mites i les simplificacions, i restituir la seva condició de poble amb identitat pròpia, arrelada i ininterrompuda des de l’antiguitat.

Aquest projecte té com a objectiu recuperar, estudiar i difondre el ric imaginari mitològic dels Països Catalans, un patrimoni immaterial sovint oblidat o menystingut. A través d’un treball de recerca rigorós, s’hi recullen llegendes, creences, éssers fantàstics i personatges llegendaris que han format part de la transmissió oral popular durant segles. Els menairons, les dones d’aigua, el comte Arnau, la Pesanta, el simiot, el Gegant de la Neu o Otger Cataló són només alguns dels protagonistes d’aquesta mitologia pròpia i fascinant, que beu de l’univers rural, el cristianisme medieval i les creences paganes antigues. El projecte fa una aportació clau en un moment en què les darreres fonts orals desapareixen i amb elles, tot un corpus simbòlic que ens defineix com a poble. A més de fixar l’origen i la difusió dels mites, aquesta recerca estableix vincles amb altres tradicions europees, mostrant que la nostra mitologia no és ni menor ni marginal, sinó singular i universal alhora. Amb aquest treball, es posa en valor un llegat cultural que ens connecta amb la nostra història profunda, les nostres pors col·lectives, els nostres símbols i la nostra manera d’entendre el món.

El projecte de memòria històrica agrupa totes aquelles recerques transversals i independents que, tot i no encaixar dins d’un àmbit temàtic concret, contribueixen de manera essencial a la restitució de la nostra memòria nacional. Són estudis que rescaten fets, figures i processos silenciats o tergiversats per la historiografia oficial, i que ens ajuden a reconstruir una visió més completa, autònoma i fidel de la història dels catalans. Aquesta línia d’investigació abraça des de l’origen i evolució dels símbols nacionals fins a l’anàlisi crítica de períodes claus com la guerra de Successió, la repressió borbònica, la censura o les mutilacions documentals. La memòria històrica és, en aquest sentit, un pilar fonamental per recuperar la consciència col·lectiva i restituir la dignitat del nostre passat.

El projecte sobre les llengües nacionals dels catalans té com a objectiu reconstruir i posar en valor la riquesa i continuïtat del patrimoni lingüístic del nostre poble al llarg dels segles. La identitat catalana, lluny de ser homogènia, s’ha anat teixint a partir d’una pluralitat de llengües que han conviscut i evolucionat segons els territoris i els moments històrics. L’ancestral llengua ibèrica, parlada abans de l’arribada dels romans, constitueix el substrat més remot de la nostra parla, amb empremtes visibles encara en el lèxic, la toponímia i la fonètica. Posteriorment, la llengua occitana —també anomenada provençal— va tenir un paper destacat en la cultura, la diplomàcia i la vida literària de la Corona d’Aragó, especialment en els segles XII i XIII. Amb el temps, el català —amb totes les seves variants: valencià, balear, rossellonès, alguerès, entre d'altres— s’ha consolidat com a llengua d’expressió cultural i política arreu dels Països Catalans. Aquest projecte reivindica aquesta tradició lingüística rica i diversa com a eix vertebrador d’una identitat nacional arrelada en la història, i posa llum sobre les arrels compartides que ens han forjat com a poble.

El projecte de la ciència catalana posa en valor una rica tradició d’invencions i descobertes que, sovint silenciades o ignorades pels relats oficials, han tingut un paper fonamental en la història de la ciència i la tècnica. Des de l’invent del telescopi atribuït a l’òptic Joan Roget, fins al desenvolupament del primer submarí per part de Narcís Monturiol, Catalunya ha estat bressol d’idees pioneres. Invents com l’estilogràfica i el bolígraf, atribuïts a Josep Vila Sivill, o el piano ideat per Leonardo da Vinci en el seu pas per terres catalanes, mostren l’empremta d’un esperit científic viu i creatiu. L’astrolabi de Sunifred Llobet, datat el 980, és el més antic d’Occident amb caràcters carolingis, i la cartografia catalana, amb figures com Jaume Ferrer, va marcar rumb al món durant segles. El catàleg elaborat per Joan Cortada al segle XIX recull desenes d’aquests avenços, i reivindica la contribució catalana en àmbits tan diversos com el dret marítim, la banca pública, la tecnologia industrial o les institucions de beneficència. Amb aquest projecte, recuperem la memòria científica i tècnica de la nostra nació i reivindiquem la creativitat, el rigor i la capacitat d’innovació que han acompanyat el poble català al llarg dels segles.