Continuació de "Américo Vespuche era un Despuig. Primera part de l'estudi d'en Jordi Bilbeny" Els viatges promoguts pel rei de Catalunya El passat d'En Vespuche es podria haver aclarit del tot si consideràvem vàlid l'encapçalament de la famosa Lletra del seu primer viatge, que adreçà a En Renat II d'Anjou, nét del qui fou rei de Catalunya, entre els anys de 1466 i 1472, Renat I de Provença; però el sol fet que l'anomeni "Rei de Jerusalem i de Sicília", i que el tracte, al llarg de la carta, sigui sempre de "Majestat", en fa inviable qualsevol identificació. Però, sobretot, el que acaba d'enrunar la possibilitat que En Vespuche dediqués a En Renat II els seus relats de viatges és el fet que el nostre nauta no li podia haver adreçat mai cap escrit vint-i-quatre anys després de la seva mort.Aquest és un fet d'adulteració paral·lela al que s'esdevingué en una altra de les cartes de la seva Relació, datada Sevilla el 18 de juliol de 1500 i dirigida a En Lorenzo di Pier de Mèdici. Com en el cas anterior, el Mèdici també feia anys que era mort. En Marc-Aureli Vila, que va detactar aquest absurd textual, ens assegura que "al 1500, feia vuit anys de la defunció d'En Llorenç el Magnífic; i a Florència governaven els grans comerciants i el seu organisme de poder era la Senyoria. En Llorenç de Mèdici va morir a Careggi al 1492. Era En Llorenç poeta, folòsof, mecenes i diplomàtic i, segons sembla, un mal administrador de l'erari públic. La seva influència fou molt notable en el desenvolumpament de les arts. El succeí el seu fill Piero, que havia nascut a Florència al 1472 i finà els seus dies a Cassino al 1503. El 9 de novembre de 1494, En Piero fou expulsat de Florència pels seguidors d'En Savonarola, el frare de misticisme ardent i d'un fanatisme exacerbat. Els Mèdici retornaren a Florència quan el cardenal Giovanni, germà d'...

Sobre l'adulteració i la desaparició dels originals Quan em vaig encarar a l'obra escrita de l'Américo Vespuche, em va sorprendre granment que em tornés a trobar davant del mateix problema de fons que ja vaig advertir quan abordava els textos d'En Cristòfor Colom: la mancança absoluta de tot original. I si encara hi afegim que, com en el cas d'En Colom, els escrits presenten infinitud de contradiccions, d'errors, de discordances flagrants entre les diverses edicions, no ens hauria d'estranyar que En Manning Ferguson Force, assenyalés, ja al 1879, a Some Observations on the Letters of Amerigo Vespucci, que "l'única solució que trobo a les dificultats que ofereixen aquestes cartes és que no foren escrites per En Vespuche". En Henry Harrisse tampoc no en tragué l'entrellat i apuntà al 1895 que "els quatre viatges de l'Américo Vespuche a través de l'Oceà segueixen sent l'enigma de la història d'Amèrica dels primers temps". Els moltíssims estudiosos que han volgut escatir el problema d'aquestes fonts originàries han anat a topar sempre allà mateix. Al 1898, En Gustavo Uzielli creia que els errors dels Quatre Viatges d'En Vespuche eren deguts, en gran part, al fet que no existís un text exacte del relat. En Frederick Albion Ober, al 1907, assevera que el primer viatge presenta un problema insoluble. I En George Tyler Northup, que al 1916 va publicar diverses monografies detallades sobre aquests mateixos textos, posava de nou seriosament en dubte que En Vespuche fos l'autor dels Quatre Viatges. Al 1923, En Martín Fernández de Navarrete, a les seves "Noticias exactas de Américo Vespucio y reflexiones críticas sobre las relaciones de sus viajes", incloses dins els Viajes Américo Vespucio, subscrivia: "El capgirament de les dates i dels noms propis, ja sia de persones o de països; els mateixos esdeveniments aplicats a viatges i temps diferents; les variants considerables en les mateixes cartes...

Si mirem d'aproximar-nos a la ciutat on va viure En Colom, hi ha constància documental que els seus fills van pledejar per unes cases que ell els va llegar per herència1. Ho consigna En Jaume Colom al seu segon testament, de 2 de maig de 1523: "Ítem. Dic que entre En Ferran Colom, el meu germà, i jo hi hagué certes diferències per raó de certa deixa que l'Almirall senyor meu li havia fet i per raó de les cases que pel seu testament deia [que] li pertanyia[n]; sobre la qual cosa ens concertàrem"2. Segons En Mitjana de las Doblas, "després de la mort de l'Almirall, els seus dos fills, Jaume i Ferran parlaven i discutien sobre una casa que tenia llur pare [...]. La casa era la seva patrimonial i vinculada a favor dels seus fills, legítims, naturalment; sense que aquesta vinculació afectés els seus béns lliures (de noves conquestes), que eren pròpies i particulars del segon matrimoni"3. Però, per tal com les referències d'aquestes cases han desaparegut de la còpia del Testament que ens ha arribat en llengua castellana4, no em costa gens concloure que s'han fet esborrar de la documentació a fi i efecte de desarrelar familiarment En Colom de la seva veritable ciutat natal. Nogensmenys, sabem amb força precisió on era afincada la família barcelonina dels Colom. Per En Mitjana, "la casa pairal dels antics Colom es troba esmentada en el Llibre de Focs o Cens de Barcelona de l'any 1398 com a situada al barri de Santa Maria del Mar. En aquella data n'era amo En Gui...

Associem acadèmia amb autoritat. Una situació ideal seria aquella en què l'autoritat jurídico-política avalés aquella institució que segueix una metodologia establerta i contrastada internacionalment. D'aquest fet se'n deriven actuacions pràctiques com per exemple que ens calgui la certificació de l' Institut d'Estudis Catalans en tan que entitat normativa del català per fer modificacions al Registre Civil. No sempre l'autoritat ve marcada per una línia tan clara: sovint és més una autoritat moral com la que genera la Universitat i les acadèmies en general. Un altra cosa és quan des del poder polític es força o es condiciona la universitat cap a una ideologia partidista allunyant-la del que han de ser els puntals de la universitat: el seu desenvolupament en llibertat i la constant recerca de la veritat científica. Les conseqüències són una universitat engavanyada per actituds elitistes i conservadores que marxen al marge de les necessitats de la societat a la qual pertany, propiciant estructures caduques i poc dinàmiques. La no-acadèmia pel fet de desenvolupar-se en un àmbit de màxima llibertat és molt fecunda; crea un gran nombre d'hipòtesis que si bé són plantejades segons el cànon, difícilment es conclouen, perquè, a diferència de l'acadèmia, els manca el mínim d'estabilitat econòmica necessària per afrontar processos llargs i costosos que qualsevol hipòtesi innovadora implica. En el transcurs dels diferents Simposis sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica s'ha arribat a hipòtesis d'un gran abast i molt suggeridores. Inclouen no només l'origen català de Cristòfor Colom, sinó que s'han aportat treballs sobre la censura que han fet veure amb uns altres ulls la descoberta d'Amèrica; s'ha qüestionat la vida i l'obra de personatges històrics perquè apareixien com a suplantadors de la vida i de l'obra d'altres...

Segons en Josep Ma Orteu, València és la ciutat amb més nomenclàtor públic dedicat a Sant Cristòfol. Al segle XVII s'hi comptabilitzen 17 altars dedicats a la figura del sant, repartits per tota la ciutat. La història oficial ens diu que aquesta devoció ja ve dels temps de Sant Vicent Ferrer, a cavall entre el segles XIV i XV, cent anys abans del salt a la fama d'en Cristòfor Colom. Però com que Sant Cristòfol era el sant que protegeix contra les cremades i contra les morts sobtades i violentes, no ens hauria d'estranyar que la devoció vagi creixent conforme els tractes amb les institucions es van castellanitzant fins a desembocar, a començament del segle XVIII, en la dita Guerra de Successió. A Catalunya també es detecta al segle XVII una devoció creixent per Sant Cristòfol, fins al punt que el trobem gairebé a totes les cases, rere les portes o dins els armaris. El regne de València fou el regne residencial dels Reis Catòlics i de Ferran II i Germana de Foix al llarg del mandat de Ferran el Catòlic, entre 1479 i 1516. Aquesta és la conclusió d'un estudi que estem duent a terme i que donarem a conèixer al seu moment. A la dècada dels anys 80 del segle XV en Colom presenta el projecte de descoberta a la monarquia hispànica, i el més coherent és que, si la Cort residia a València durant la tardor i l'hivern (a la primavera i l'estiu es duia a terme, cada any, per etapes, la Conquesta de Granada), el més coherent -dèiem- és que en Colom tingués una residència prop dels reis. A València hi ha la grandiloqüent Avenida de Colón, en un d'aquests homenatges mundials que arreu fan al llaner genovès que -diuen- va descobrir Amèrica. Però també hi ha, retolat en català, un Carrer d'en Colom, dit així, senzillament. Aquest carrer està situat a dues cantonades de la Llotja de València que s'alça davant la plaça del Mercat. Aquesta Llotja es començà a ...

Notícies relacionades: Es presenta la nova Ruta d'en Colom, que anirà des de Tarroja de Segarra fins a Pals 1a Etapa de la Ruta d'en Colom Vídeo de la notícia als informatius de Televisió de Catalunya: ...

La majoria dels investigadors catalans que s'han ocupat de la vida del descobridor d'Amèrica han defensat que en Cristòfor Colom va morir a l'edat de 70 poc més poc menys. Per sostenir llur parer, tots ells han pres com a punt de referència la citació que fa l'historiador anomenat Andrés Bernáldez. L'expressió en concret està registrada a la seva obra Historia de los Reyes Católicos don Fernando e Doña Isabel, que no va ser editada fins a mitjan segle XIX. La citació és la següent: "El cual dicho almirante Christóbal Colon, de maravillosa memoria, natural de la provincia de Milán, estando en Valladolid el año 1506, en el mes de mayo, murió, in senectute bona, inventor de las Índias, de edad de 70 años, poco más o menos". Ara bé: resulta curiós que a la plana següent de la mateixa obra Andrés Bernáldez registri la defunció d'Alfonso de Cárdenas, mestre de Santiago, amb un termes gairebé calcats: "Murió el muy honrado cavallero, e muy leal a la Corona real, el maestre de Santiago Don Alfonso de Cárdenas de la villa de Llerena, de su muerte natural, en el mes de julio in senectute bona, de setenta años o poco menos o más". Molts dels historiadors colombins han partit d'aquestes dues citacions per defensar que l'expressió morir "in senectute bona" volia dir a l'època -a final del segle XV i començament del XVI- que un decés "in senectute bona" es produïa a una edat que girava a l'entorn dels 70 anys. Amb tot, resulta que aquesta expressió d'"in senectute bona" també era aplicable a persones que eren velles i traspassaven en una edat molt més avançada. Per exemple, entre 80 i 89 anys. Aixa, ja als postres dies, ens ho fa saber el papa més estimat de la història, Joan XXIII, en unes cartes que va trametre als seus familiars i que van ser publicades i comentades ...

Interessats contacteu amb: info@inh.cat ...

Un dels arguments que utilitzen els detractors de la identificació d'en Joan Colom i Bertran amb el Descobridor d'Amèrica és la seva edat. Neguen que, com defensa en Jordi Bilbeny i els membres de l'Institut Nova Història, aquest navegant català tingués 78 anys al 1492, any del gran viatge, i defensen, per tant, que no és versemblant que a tan avançada edat algú pogués liderar una empresa d'aquesta magnitud. Doncs, bé: tot seguit mostrem vuit almiralls contemporanis -o gairebé contemporanis- d'en Joan Colom i Bertran, que eliminen categòricament aquest argument, perquè van exercir els seus càrrecs militars entre els 67 i els 103 anys. Andrea Dòria (almirall genovès) Aquest navegant exercí l'ofici fins als 93 anys i, per tant, només amb ell ja podem desestimar la versió oficial, amb l'afegit extra de ser ell mateix de la nació genovesa. De tan famós com fou, fins i tot, un gran vaixell duu el seu nom. Nascut a Oneglia, Itàlia, el 30 de novembre de 1466, i mort a Gènova el 25 de novembre de 1560. En actiu, com a mínim, fins als 93 anys. Va ser almirall i home de l'estat genovès, que el 1528 va passar del servei de Francesc I de França al d'en Carles I. El recolzament de la seva marina donà al rei Carles I un lleuger predomini a la Mediterrània occidental enfront dels francesos, turcs i berberiscos. Les seves galeres varen realitzar l'empresa de Coró (1532) i ajudaren a la de Tunísia (1535) i a la d'Alger (1541). El 1531 fou fet príncep de Melfi. Aquest navegant es relacionà amb els Reis Catòlics i amb en Carles I, ja que "amb 84 anys segueix emprenent accions contra els pirates berberiscos". Val a dir, especialment, que l'Andrea Dòria fou genovès, la qual cosa trenca pel mig l'argument dels qui afirmen que en Joan Colom i Bertran no podia navegar als 78 anys per raó de la seva avançada edat. Doncs, bé: l'almirall genovès Andrea Dòria ho féu fins al 84 anys, i fou contemporani del De...

Regirant uns articles d'història de Morella d'en Manuel Grau i Montserrat, dins el Boletín de amigos de Morella y su comarca, he trobat que, el 24 d'octubre del 1415, l'alcaid del castell d'Olocau, agregat a la vila de Morella, En Joan Vidal, rep del batlle de Morella, Pere Ram, 200 sous, "per obs de la provisió de la quondam Comtessa de Urgell la qual tinch en guarda en lo dit castell per mans de Guillem Llobet, caxoner"1. Les notícies sobre la comtessa d'Urgell continuen anys enllà, el 1416, 1417, 1418, fins que mor pel novembre del 1420 a Morella. Però el 1415, un escrit de l'època ens la dóna per "quondam" quan encara li falten 5 anys per morir! Aquesta nova informació sobre la comtessa d'Urgell és rellevantíssima pel "quondam" que hi apareix, no tant per saber més coses de la seva vida, sinó de cara a En Joan Colom i Bertran. Els detractors d'en Jordi Bilbeny exposen que En Joan Colom i Bertran no pot ser el descobridor, perquè el 1492 ja era mort2, perquè hi ha 2 documents que diuen que és mort abans de l'any de la Descoberta. El primer d'aquests documents (l'altre no el conec) és del dilluns 2 d'agost del 1484, i comença textualment: Nos Jacobus Colom domicellus filius et heres universalis honorabilis Joannis Colom quondam et Petrus Colom domicellus filius et procuratorem honorabilis Ludovici Colom militis in civitate Barchinone domiciliati"3. É...

Descàrrega ...

Fa uns 15 anys que segueixo En Jordi Bilbeny, del qual estic completament convençut del que diu, perquè ho he constatat a través d'investigacions pròpies. Fins ara, només he sentit o llegit que estan en contra de les seves tesis, majorment gent de l'àmbit universitari, i no pas perquè aportin proves contundents contràries, sinó que, per exemple, en el cas de l'edat d'En Cristòfor Colom, n'hi ha un que assegura que tot el que diu són mentides i a més que ell (en Bilbeny) ho sap. Jo, per la meva part, vull fer una aportació per provar que això no és així. Sobre l'edat del descobridor diuen els detractors que no pot ser el que diu En Bilbeny (que En Colom morís als 92 anys) perquè, a l'Edat Mitjana , la gent no vivia tant. I jo dic: per què no? És veritat que la gent no vivia tant, però depenia dels treballs que es feien i, sobretot, de la salut. Naturalment que la gent del camp, que molts d'ells tenien entre 8 i 10 fills i que la meitat morien abans d'arribar a adults, la mitjana era molt baixa. Però us donaré moltes proves de personatges d'aquell temps que proven també el contrari, I que tenien d'entre 70 i fins a 100 anys, per exemple: Francisco de los Cobos, 70 anys; Francisco Jiménez de Cisneros, 81; Joan Margarit Requesens, Bisbe, 86; Francesc de Paula, fundador de l'Orde dels Mínims, 91; el Papa Luna, d'Avinyó, 95; Albert Bouts, pintor flamenc, 93; i, per últim, Ramon de Penyafort, 100. Aquests tan sols en són uns quants. Però, com veureu, n'hi ha molts més i la llista podria ser interminable: Donat d'Àngel Bramant 1444-1514 >>70 Nicolau Copèrnic 1473-1543 >>70 Henric I de Brabant 1165-1235 >>70 Marco Polo 1...

Felipa d'Avis i d'Urgell (Coïmbra, 1435 - Odivelas, 1497), coneguda també com a Felipa de Coïmbra, fou filla del duc de Coïmbra -Pere de Portugal- i d'Isabel d'Aragó -la primogènita de l'últim comte d'Urgell, el tristament cèlebre Jaume el Dissortat- i germana del Rei dels catalans, Pere IV. La princesa a l'exili. Felipa de Coïmbra i d'Urgell (1435-1497) és una biografia novedosa, en la forma i el contingut, de la història catalanoportuguesa. Som davant les conseqüències del Compromís de Casp (1412) i de la Guerra civil catalana (1462-1472), en què el bandol dels catalans perdé la guerra, amb la qual cosa la dinastia castellana dels Trastàmares s'afermà en la Nació i l'Imperi.