Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Recuperar el passat per construir el futur esdevé la tasca que tot ésser humà ha d'assumir
responsablement en el seu compromís amb la societat"
Simone Weil
ARTICLES » 08-04-2014  |  PROJECTE SERVENT
6845 lectures

L'escriptura i pronúncia de «Quixot» a les primeres edicions angleses

Per més estrany que sembli, les primeres edicions angleses de Don Quijote, parlen del personatge com a «Don Quixote», «Don Quixot» o «Quishot».

Escena gravada a l'edició anglesa d'El Quixot de 1687

Sembla que, mentre que a Catalunya tenim clara la pronúncia de Quixot, en països anglosaxons encara hi ha gent que dubta. No és estrany, ja que la forma escollida a les seves edicions –Quixote– indica poc als anglesos com ho han de pronunciar. Especialment si tenim en compte la complicada relació entre so i grafia de la seva llengua.

Llegint un article d'En Roger Gerald Moore que tractava molt amplament la problemàtica al voltant de com traduir el Quixot en anglès (font), l'autor anotava quant d'incerta és la pronúncia del nom del personatge. Ens diu: “Don Quixote o Don Quijote? Des de la traducció de Shelton de 1611, hi ha una llarga tradició (subratllada per l'adjectiu anglès Quixotic) per la qual la versió anglesa del nom del protagonista s'escriu amb x, i es pronuncia com «exam»”, (o sigui: Quiksote). Recordem, per cert, que la versió de Shelton editada amb peu de 1612 és la primera traducció reconeguda del Quixot.

L'article ens apunta que la variant semblant a jota castellana també hi és en part present, però conclou: “És trist dir-ho, però la pronúncia s'ha perdut”. I afegeix una cita de Rafael Lapesa, que explica que a començament del segle XVII la x en castellà es pronunciava com la xeix catalana, però que es va anar movent enrera a la boca fins arribar a allò que ara entenem per jota castellana. Acaba apuntant que segurament el francès Don Quichotte (París, 1614) i l'italià don Chiciotte (Venècia, 1622) es poden acostar més al so original que no pas el so ks del Quixote anglès o la j castellana.

Com a simple lector del Quixot, crec que puc aportar una mica sobre com es pronunciava el nom; parcialment sobre la x, i sobre la e final. A l'edició de Madrid del 1605 (enllaç), hi veiem uns sonets inicials. En un d'ells, La señora Oriana, a Dulzinea del Toboso, trobem la paraula “Quixote” al final dels següents versos:

O quien tan castamente se escapara
Del señor Amadis, como tu hiziste,
Del comedido hidalgo don Quixote.
Que assi embidiada fuera, y no embidiara,
Y fuera alegre el tiempo que fue triste.
Y gozara los gustos sin escote.

En anglès, a l'edició de Londres del 1612 (enllaç), hi trobem l'anàleg The princess Oriana of Great Brittaine, to Lady Dulcinea de Toboso:

But happiest she, that might so cleanly scape
From Amadis, as thou hast whilome done
From that well manered Knight, Curteous Quixote:
O! were I shee, Id'e en'uy now once hap,
And had beene merry, when I most did moane
And tane my pleasure, without paying shot.

El 1654, Edmund Gayton va publicar Pleasant Notes Upon Don Quixot (enllaç), un conjunt de comentaris sobre passatges d'El Quixot, on utilitza la grafia catalana arreu. I encapçalen l'obra algunes poesies, on, a més de trobar-hi Rosinant i Sancho Pancha rimant amb Mancha, podem tornar a la fonètica amb el vers A trumpet before the Puissant Don, de L.D.:

I answer, none of these; but one no jot
Lesse then the best of those; who?
Don Quixot:
A bold Knight-Errant, that toth' very day
Atchieves as strange Adventures as all they.

I també en On Don Quixot, per Anthony Hodges:

Not yet conclude thy Pegasus is Hip-shot,
Because thou'st written Notes upon
Don Quixot.
Were
Don alive againe, he would be vext,
To see a Comment better then his Text;

I curiosament, la forma Sancho Pancha també és la que s'utilitza just al pròleg de la primera edició anglesa del Quixot, tot i que a la resta de l'obra s'hi utilitza Sancho Panca (per la manca de ç a la impressió, entenc, com passa amb altres paraules com Aldonca Lorenco).

Per mi, aquests versos indiquen que la pronúncia anglesa acabava amb -ot, sense cap -e extra, com tocaria imitant la pronúncia castellana que ens ha arribat. I en cas que En Thomas Shelton hagués escollit rimar la consonant prèvia a la tònica, que no ho sabem, fins i tot casaria amb la teoria d'En Rafael Lapesa. Alhora, tot això ens apropa a la pronúncia del català Quixot, també.

Però encara podem arribar una mica més enllà; tornant als versos de l'obra d'Edmund Gayton, un d'ells, a la pàgina 86, utilitza la següent ortografia, que crec que ja ens reafirma que la consonant que ens faltava es pronunciava com en català:

quixot-quishot

And toss'd aloft by the sterne windmill Quish-ot,
Sancho from Blanket, cause he paid not His-shot.

En la mateixa direcció, el llibre Cervantes in the Seventeenth Century England (The Randall & Boswell, 2009), a la introducció, ens comenta el registre que donava el permis d'impressió de la traducció anglesa, que literalment titula: The Delightful History of the Witty Knighte Don Quishote, per si ens quedava algun dubte sobre la pronúncia de x.

quixot-pancha-dulcinia

Si ara fem un petit estudi de com s'escrivia el nom del protagonista a la novel·la pròpiament, no tardarem a veure que totes les edicions angleses del segle XVII utilitzen la forma Quixote. Però tenim que vora l'any 1650 van començar a aparèixer gravats del Quixot. Faig un recull dels primers gravats que aparèixen amb text sota les il·lustracions:

  • Les Advantvres du fameux Cheualier Dom Quixot de la Manche et de Sancho Pansa son escuyer. Louis Boissevin, Paris, 1650. Gravats de Jacques Lagniet i Jérome David (enllaç). No és una edició del text del Quixot, sinó només gravats. Amb el text mencionant el gentilhome quasi sempre amb la forma Quixot. Hi trobem també la forma Sanchot Pança.

  • The History of the most Renowned Don Quixote of Mancha, By J.P[hilips]. Thomas Hodgkin, Londres, 1687 (a google books). Gravats anònims (enllaç). Primera edició anglesa il·lustrada, on a en Sanxo se l'anomena Sancho Pancha. Les il·lustracions anaven acompanayades d'una nota al peu explicant l'escena dibuixada i hi trobem arreu el nom Quixot.

  • The History of the Renowned Don Quixote de la Mancha, translated by several hands. J. Ozell, Londres, 1719 (a google books). Gravats de Bouttats (enllaç). Els peus d'il·lustració utilitzen majoritàriament la forma “Quixot”. (exemplar a google books de 1740).

  • The History of the Valorous and Witty Knight-Errant Don-Quixote of the Mancha, translated by Thomas Shelton. J. Walthoe et al, Londres, 1725 (a google books, 3er volum). Gravats de Jan i Gerard van der Gucht (enllaç als gravats d'una edició de 1731). Els peus d'il·lustració utilitzen majoritàriament la forma Quixot. Hi trobem també les formes Dulcinia i Sampson Carrasco, quan el text imprès utilitza Dulcinea i Samson Carrasco.

Tot i que en aquests anys hi ha més edicions amb gravats, moltes no duen text a les il·lustracions. I ja posteriors a 1725, les que duen text, utilitzen la forma “Quixote” per referir-se al protagonista. Als textos impresos dels primers llibres (que han arribat a les nostres mans) sempre hi trobem la forma Quixote, i on l'impressor no hi ha intervingut (textos als gravats), l'edició ha dut principalment Quixot.

Em sembla que aquestes coincidències fonètiques i ortogràfiques, tot i no ser mai proves concloents, ens apropen una mica més a una possible consciència anglesa i francesa de la catalanitat del Quixot en aquelles primeres edicions.

Lluís Batlle i Rossell,

28 de gener de 2014





versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Lluís
    19-03-2016 23:10

    Val a dir que al passar les x a jota gutural es foten un bon embolic, perquè algunes x són la composició llatina "KS", i d'altres la xeix pal·latal. Així, per transmissió escrita, ho equivoquen i en diuen per altra (fixar/fijar,etc).

  2. Lluís
    19-03-2016 23:02

    Lluís: fins ben bé el s.XIX hi ha dos caràcters per a la essa: s i ſ. El segon ja no es fa servir. Se'n posava una o altra segons regles ortogràfiques; no és que representessin sons diferents. De la mateixa manera que escrivim una u després de la q, i escrivim "mp" en comptes de "np" en català. Purament ortogràfic.

    La essa llarga s'assembla molt a la efa; la diferència és que la efa té una barra horitzontal que travessa d'esquerra a dreta. La essa llarga o no té barra, o només la té per l'esquerra.

    Sobre la "j" i la "x"... l'ús en castellà fins a començaments de s.XVII (Quixot inclòs) és exactament al català i per als mateixos sons. Jota (catalana) davant de a/o/u, i també davant d'e/i només si la paraula deriva d'una i: Jesús (Iesu), Jeroni (Hyeronimus), etc.

    A mig s.XVII representa que el castellà es deixa de pronunciar i escriure com el català, i agafa la jota gutural que és el so que s'aplica a g/j i x, que fins llavors -com en català- tenien sons diferents. A inicis de s.XIX els castellans converteixen totes aquestes x que sonen guturals a j/g segons convingui.

    En aquest cas, és ben evident que els anglesos havien de pronunciar SH a "Quixote", perquè és el que manaven tots els manuals de castellà fins llavors per a la grafia "x". Però l'article també mostra què passa amb la "e" final, tant en pronúncia com en escriptura.

    Salut!

  3. Josep Maria Vila
    08-12-2014 13:48

    A més, en Servent al capítol 1 ja fa notar que hi ha una confusió en el possible nom del Quixote. Jo he arribat a la conclusió que la confusió de noms que hi ha és entre dos noms molt semblant que un va amb "x" i l'altre va amb "s", que es podria relacionar amb el que comentes de "sh" i "x".

    Diu al capítol 1:
    "Quieren decir que tenía el sobrenombre de Quixada, o Quesada, que en esto hay alguna diferencia en los autores que deste caso escriben; aunque, por conjeturas verosímiles, se deja entender que se llamaba Quexana."

    Penso que no hi havia tres noms diferents en aquest pàgina. Devia haver-hi només dubte entre dos noms, i el censor va fer de les seves per generar confusió: Quixada o Quesada. I llavors, el que diu l'autor és que un dels dos és el que es considera més adient (no té gaire sentit passar d'una possible dualitat entre dos noms a afegir un tercer nom diferent que no està ni en consideració a la discusió).

    D'aquesta manera la frase devia seguir com ara "por conjeturas verosímiles, se deja entender que se llamaba Quixada" (repetir un dels noms anteriors i, posant de relleu que el que val és el nom amb "x", no pas el nom amb "s").

    Llavors, pàgines més endavant tenim:
    "Se vino a llamar don Quixote; de donde -como queda dicho- tomaron ocasión los autores desta tan verdadera historia que, sin duda, se debía de llamar Quixada, y no Quesada, como otros quisieron decir."

    Per tant, ara, del dubte que hi havia abans entre dos noms, un cop sabem com es diu el cavaller, ço és, "Quixote", doncs resulta que es pot deduir, segons l'autor, quin era el seu nom, i ens diu que per aquesta deducció el nom havia de ser "Quixada", no pas "Quesada". Per tant, el nom bo és el que va amb "x" i no amb "s".

    Sabem que en realitat no es deia "Quixote" sinó "Quixot". Per tant, el nom s'ha de poder derivar clarament de "Quixot".
    Què hi devia haver escrit en català doncs que s'assembli molt a "Quixot"? La paraula ha de portar "x" i no "s" i, a més, hi ha d'haver dues paraules catalanes, noms per anar bé, que s'assemblin molt en català i que, per tant, tingui sentit comparar.

    Doncs resulta que en català existeixen els següents cognoms reals: "Cuixó" i "Cusó (o Cussó)".
    Si ens diuen en un moment donat que el cavaller es diu "Quixot", i que a partir d'aquí ja podem saber com es deia en realitat tal persona, tenim que tal persona es deia "Cuixó", amb "x", no pas "Cusó" o "Cussó" amb "s", que és el que fa dubtar als autors inicialment.

    (També existeixen com a cognoms reals catalans altres possibilitats: "Cuixà" "Quixal" "Queixal" "Cuixart" "Cuxart" "Cuixar". Tots aquest cognoms els trec del llibre "El gran llibre dels cognoms catalans" d'en Josep Maria Albaigès. Edicions 62. S'hauria de pensar en combinacions)

    A més a més "Cuixó" a part de ser un cogonm i voler dir "de cuixes grosses", també vol dir porc, cosa que té la seva gràcia i ja quadra amb lo graciós que és en Servent-és.

  4. Ramon Barniol
    10-07-2014 13:28
  5. Lluís Alcover
    11-05-2014 15:37

    Sabeu que antigament, la "s" s'escrivia amb una "f"? Ho podeu comprovar mirant qualsevol document antic. I sabeu que abans la "j" s'escrivia amb una "x"? Potser sigui per això que apareix tantes vegades escrit "El Quixot"?

  6. Xavier
    24-04-2014 17:52

    Hahahaaa, sí, sí, també es pot veure d'eixa manera.

  7. Xavier
    24-04-2014 11:45

    Molt buit, molt buit...

  8. Trol
    24-04-2014 11:37

    Xavier: una patada más a la realidad por parte de los ultranacionalistas catalanes no me duele, más bien lo contrario, ¡me divierte!

  9. Xavier
    24-04-2014 11:31

    Ho sento, Trol. Massa rebuscat per a fer una comparació. Per a que una comparació sigui efectiva, els termes comparats han de ser clars i acceptats per tothom. Si a un dels termes se li ha de trobar la seva significació mitjançant l'estudi i no pel que tots entenem per ell, perd el seu valor. Tots entenem pel Tea Party el que entenem, i així la associació-comparació amb, per exemple, la Tdt Party es mostra en tot el seu esplendor i tots entenem que volen dir amb això (una rtv. ultraconservadora, populista i en definitiva, FATXA). Es com si algú que veies a un indigent dormint baix un pont se li ocorregués dir que sembla l'Esglèsia Catòlica i a continuació tingués que explicar que aquesta te el seu origen en un pessebre... Com ja et van dir per aquí..., FLORIT PER FORA , BUIT PER DINS.

  10. Trol
    23-04-2014 11:05

    Xavier: ¿has estudiado el fenómeno del Tea Party? Si no sabes de lo que hablas, ¿"pa´que te metes"? El Tea Party nace como movimiento de los Estados federados de EE.UU. con un único objetivo: descentralizar el Poder que mantiene la Federación o La Unión. Haciendo un paralelismo historiográfico, se puede decir que el INH pretende descentralizar una parte de la historia de España, que según este "respetable y serio Instituto", ha monopolizado el antiguo Reino de Castilla, negando la contribución catalana, ¿verdad? Por eso digo que sois un Tea Party a la catalana. Saludos.

  11. Xavier
    22-04-2014 20:42

    No flipes Trol, aquí l'únic del Tea Party ets tu. O no has dit que eres antic votant del PP i ara ho ets dels C's-Colonos?

  12. Trol
    22-04-2014 17:49

    Lluís: me permito citar a Adlai Stevenson para continuar desenmascarando las mentiras del INH y su amor por la falsedad documental respecto a la historia de España, a la que se ha contribuido desde Cataluña con tanto amor y fidelidad, que hasta a los propios ultranacionalistas de las cavernas catalanas sonroja y descoloca: "?He estado pensando que iba a hacer una propuesta a mis amigos republicanos... que si se van a dejar de decir mentiras sobre los demócratas, vamos a dejar de decir la verdad sobre ellos". Aquí estamos los trolls dispuestos a dar un poco de caña. Mucho aquelarre y Tea Party se respira en este "pseudo-Instituto". Un saludo.

  13. Trol
    20-04-2014 13:25

    LLuís: insito una vez más. Los del INH estáis muy mal de la cabeza. Lo del Quijote, y resto de literatura castellana, que pretendáis que sea una traducción del catalán, es algo de traca. En fin, ya os estrellaréis. Suerte que Quevedo fue muy crítico con los catalanes, que si no también lo metéis en vuestro particular saco. En fin, lo repito una vez más: se os va la olla. Saludos.

  14. Trol
    19-04-2014 12:54

    Está bien lo de pretender dar a entender que El Quijote fue escrito en lengua catalana, a través de traducciones a otros idiomas europeos de origen no romance, pero no olvidemos la dedicatoria que puso el bueno de Cervantes a la primera edición de su obra más conocida: "Dirigido al Duque de Béjar, Marqués de Gibraleón, Conde de Benalcaçar, y Bañares, Vizconde de la Puebla de Alcocer, Señor de las vilas de Capilla, Curiel y Burguillos". ¿Quién era este duque de Béjar y conde la riojana Bañares? No era otra que don Alonso López de Zúñiga, noble protector de poetas. Seobre este apellido la Historia dice que Hernán Cortes se había casado, ya en 1529, con doña Juana de Zúñiga, hija del conde Aguilar y sobrina del duque Béjar. ESTO ES UNA PRUEBA MÁS DE LA MALDAD INTRÍSECA DE LOS CASTELLANO, PUEBLO DE PASTORES, Y DE LA STA. INQUISICIÓN CASTELLANA, QUE NO CATALANA. IMAGINO QUE ESTO SERÁ REFUTADO POR LOS ENEMIGOS DE LA VERDAD Y LA INTELIGENCIA. SALUDOS.

  15. Josep Maria
    17-04-2014 11:54

    Es molt evident que els castellans del s.XVII, ja llavors eren lingüísticament expansionistes i castellanitzadors: De Montserrat n'hi deien Monserrate, de Utrecht, Utreque i de Maastricht, Mastrique. Com voleu que n'hi diguessin del Quixot???

  16. Trol
    16-04-2014 22:24

    Lluís: tiene gracia que me digas que me documente cuando estás intentando demostrar que El Quijote de Cervantes fue escrito en lengua catalana. No se si has seguido todas mis intervenciones en los distintos artículos, pero quiero que sepas que espero que algún día alguien las lea para ver como a un tío que ni le iba ni le venía vuestra absurda guerra "contra Espanya", tomó partido por la ironía para descalificaros. Todo vuestro trabajo es ridículo. ¡Un sin sentido! Lo siento. Por cierto, me hace gracia que digas que me documente un poco, cuando tomo por referencia el legado de Martí de Riquer. Vosotros, pseudo-historiadores del INH y foreros afines, descalificáis su obra, pero es que esta está tan por encima de vuestras "aportaciones" historiográficas, que no sé, me da que pensar un poco. Lo dicho. Seguid así, chicos del INH. Un cordial saludo, Trol.

  17. B.Prados
    16-04-2014 21:20

    Molt bé, Lluís. Interesant troballa. Bona feina.

  18. Trol
    15-04-2014 18:09

    Lluís: la x en castellano tiene sonoridad como si se tratara de una "s". El Quixote sonaría así: Quisote. De ahí que los catalanes se rían tanto de los castellanos en Cataluña cuando estos piden un "tasi", y no un "taxi", a la catalana. Por cierto, el castellano medieval en el que fue escrito El Quixote, aunque siendo la madre de nuestro moderno idioma, existen bastantes diferencias entre ambos. Sólo hay que escuchar a los judíos sefarditas que andan pululando por los Balcanes y Turquía; y "los costeños" de Colombia para apreciar las diferencias.

  19. Lluís
    14-04-2014 20:48

    Esteve: sí, un dia d'aquests miraré de fer un article explicant perquè la teoria d'en Rafael Lapesa no s'aguanta, i en castellà Quijote es pronunciava amb jota castellana, i no xeix. :)

  20. Esteve
    14-04-2014 09:14

    Fa impressió veure Rosinant, Pancha rimant amb Mancha, Quixot amb Shot,... També hi hauria el fet que en la primera edició de Madrid apareix al mateix temps 'Quixote" i Duc de "Bejar". Si en un cas es fa servir x i en el segon j, sembla que el so de pronunciació del moment, en un cas i altre cas, hauria de ser diferent.

  21. Lluís
    12-04-2014 10:54

    Un http://www.inh.cat/articles/Don-Quixote-o-Dom-Quixot-">article relacionat és el de l'Esteve Renom. Allà, entre els comentaris, teniu més exemples de l'ortografia "Quixot", Rosinant, etc, en textos anglesos primerencs.

  22. Nom i cojons
    09-04-2014 19:47

    Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
    La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

    Feu clic aqui per mostrar-lo

  23. Gasosa
    09-04-2014 17:59

    Ara m 'acabo beure una gasosa. Fa calor

  24. Fernán González
    09-04-2014 16:30

    Ya sabemos que los catalanes sois una raza superior, y los castellanos escoria. Pues nada, cuanto procedáis a gasearnos, más tranquilos os quedaréis.

  25. perepau
    09-04-2014 02:01

    Bona feina, Lluís. Les rimes angleses en OT són força interessants i reveladores. Com també ho són els comentaris manuscrits a les il·lustracions, les referències a d'altres llengües... Seguim gratant a Quixot.cat

  26. Xavier
    08-04-2014 19:15

    He vist moltes vegades a comentaristes que fan un comentari i no signen però és la primera vegada que veig que signen sense fer cap comentari.

  27. Trol
    08-04-2014 18:16

    Sr. Batlle: estoy curioseando en esa fuente suprema que supone Wikipedia para ustedes - junto al propio "corpus" que ha ido desarrollando el INH a lo largo de los años-, la figura de Gustavo Doré, maestro grabador del s. XIX, y que dedicó algún que otro retablo a: "Don Quichotte", lo que lleva a replantearme -una vez más- su particular punto de vista sobre lo que dice usted al terminar su artículo erudito: "Em sembla que aquestes coincidències fonètiques i ortogràfiques, tot i no ser mai proves concloents, ens apropen una mica més a una possible consciència anglesa i francesa de la catalanitat del Quixot en aquelles primeres edicions". Leyendo su extenso artículo... ¿debo entender que la palabra catalana "Quixot" se afrancesó en "Quichotte" en ese dialecto occitano-catalán, que luego resultó ser la lengua francesa? Entonces, todas las traducciones a lengua no catalanas de la obra de "Miquel Carvantes" -castellanizado por la Santa Inquisición como "Miguel de Cervantes", y ese no genérico conocido por ustedes como "la Censura"-, como en: alemán (Don Quixote), en euskera (On Kikote), gallego (Don Quixote), aragonés (Don Quixot), bable (Don Quixote), castellano (Don Quixote, en castellano-catalán antiguo, y precensurado), portugués (Dom Quixote), italiano (Don Chisciotte), esperanto (Ki?oto), etc.; y demás lenguas derivadas del catalán -primer idioma oficial del "homo sapiens sapiens"... allá en la lejana Prehistoria-, ¿están cortadas por el mismo patrón que establece el INH -al más puro estilo papal, es decir, el propio establecido por el Concilio Vaticano I (ver, "infalibilidad papal", por ósmosis, ahora, "infalibilidad del INH")-, y demostrando unos conocimientos lingüísticos increíbles, conociendo la evolución de todos los idiomas y dialectos derivados de lo que fue Babel-Cataluña (som i serem), y que después han poblado la Tierra; obviando cualquier evolución posible de los mismos -las raíces son las raíces-, podemos afirmar lo que usted dice: "ens apropen una mica més a una possible consciència anglesa i francesa de la catalanitat del Quixot en aquelles primeres edicions".

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
21373 lectures
Jordi Bilbeny entrevistat per Joan Barril a BTV
2019 INH 14 Jordi Àlvarez/ «A la recerca dels veritables Guifré el Pilós i Duoda»
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Prop de 30.000 manifestants occitans han recorregut els carrers de Carcassona. Els carrers han estat bloquejats...[+]
Qui eren els ambaixadors de Ferran el Catòlic a Roma? Pot ser que en el moment de màxima puixança de la Nació,...[+]
Recollim en aquesta ocasió un interessant treball sobre Cervantes, que fou presentat als III Jocs Florals de la...[+]
L'estudiós Manuel Civera relaciona l'obra amb un procés del 1427 i amb el Morvedre...[+]