Silencis al voltant de Curial e Güelfa

Al doctor, historiador, professor i amic Joaquim Comas Dellà, valencià i home de bé (Traiguera, 1944 – Canet lo Roig, 2024), In Memoriam.

Un mateix interès sobre textos medievals i moderns catalans.

Un mateix interès sobre els indrets de conservació dels manuscrits i sobre les edicions prínceps i la transmissió material de les dues novel·les cavalleresques catalanes medievals més importants reuneix en aquesta article dues petites i tal vegada incipients recerques referides a Curial i Güelfa i Tirant lo Blanc, dos clàssics catalans gairebé silenciats i que ara podem llegir malgrat les dificultats que han tingut per arribar fins als nostres dies en edicions de tota mena (crítiques, totals, parcials, adaptades i populars). S’hi afegeixen, per analogia o per divergència, els casos posteriors de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i del Quixot, més moderns.


1. L’únic manuscrit de Curial i Güelfa, a la Biblioteca Nacional de España.

1.1 La recerca d’Anton Espadaler a l’assaig Una reina per a Curial.

Llegint les seues darreres aportacions (com a traductor a UB 2018 de Flamenca i com a curador a Cal Carré 2025 d’Història de Jacob Xalabín), vaig a parar a la relectura, amb una nova mirada, de l’interessant assaig Una reina per a Curial, d’Anton Espadaler (Quaderns Crema, Assaig, 1984), centrat a esbrinar-ne el possible autor i ressenyat per Lola Badia a la Revista de Llengua i Literatura Els Marges (https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/108880), i em fixo en el primer paràgraf: “La història d’una obra literària -i inevitablement i fatalment quan es tracta d’un text medieval- és la història de la seva transmissió. Material, en primer lloc. I pel que fa a la novel·la que ens ocupa, el Curial e Güelfa (1), objecte d’aquest estudi, ací topem amb el primer escull. Probablement mai no en sabrem res. Les circumstàncies del descobriment del manuscrit (1876), tanmateix, permeten de sospitar una procedència caòtica (2).”

Que, d’entrada, Espadaler ens informi que la descoberta d’aquesta obra probablement redactada entre 1442 i 1453 no es produís fins a l’any 1876, és a dir, al cap de tant de temps, ja és extraordinari; que, a més, la primera edició d’aquest manuscrit del segle XV trobat a finals del segle XIX no es produís fins a l’any 1901 a cura d’Antoni Rubió i Lluch, per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, també ho és. Però encara és més sorprenent i, fins i tot, tal vegada, revelador, el que en diu a la nota núm. 2, que transcric literalment, pel que fa a cert silenci en relació amb les circumstàncies del descobriment del manuscrit en el sentit que no se’n digui la procedència: “El silenci pel que fa a aquest punt del Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, de J. Domínguez Bordona, és prou eloqüent. Obrim, ja tan d’hora, el primer interrogant: ¿no seria factible que fos a conseqüència de la desamortització de Mendizábal? Amb això ens deixaria suposar una procedència monàstica, al nostre entendre gens inversemblant”. En aquest sentit, som sabedors de les nefastes conseqüències que va tenir l’esmentada desamortització per a la conservació del patrimoni escrit als monestirs dels Països Catalans (vegeu Carme Comas Cifré i Joaquim Comas Dellà, “Exclaustració i desamortització de Benifassà”: https://usuaris.tinet.cat/absc/catala/arxiu/publi/2publi/simposi%202/comas.pdf; també Joaquim Comas Dellà, “La desamortització al Nord del País Valencià (1855/1893)”, tesi doctoral inèdita presentada a la URV el curs 1993/1994 i finalment publicada amb el títol La desamortització de Madoz a la província de Castelló 1855-1900: https://tenda.uji.es/pls/iglu/!GCPPA00.GCPPR0002?lg=CA&id_art=1970).

1.2 El Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, de J. Domínguez Bordona

Per què aquest silenci del Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, de J. Domínguez Bordona, sobre la procedència del manuscrit? Espadaler és prudent, apunta una hipòtesi creïble però que cal validar o falsar i clou la primera pàgina del seu assaig dient-ne això: “A manca de certesa, cal moure’s entre els perills de les vies hipotètiques. Indefugibles. Malgrat els riscos, una obligació intel·lectual, sobretot en una obra que ens ha arribat anònima”.

L’astorament ens obliga a repetir-nos la pregunta i a afegir-ne d’altres: per què aquest important manuscrit va a parar a la Biblioteca Nacional de España? Quina procedència tenia? Per què no se’n va saber res fins a l’any 1876? Per què els estudiosos triguen tant a ser-ne sabedors? I per què aquest manuscrit del segle XV no es publica fins a 5 segles més tard? ¿Tal vegada per la mort prematura de la reina Maria (muller d’Alfons el Magnànim) a qui podria anar adreçada, la qual protegiria l’heterodox autor humanista de les accions dels escolàstics ortodoxos, com es pot observar més clarament al proemi del llibre tercer (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000303/00000079.pdf)? Per circumstàncies imponderables? O per acció de la Inquisició espanyola, com apunta, en general, no pas per a aquesta obra en concret perquè no l’estudia, atès que se centra en el Renaixement, Jordi Bilbeny, a Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI (Barcelona, Librooks, 2018)? És a dir, la raó de la no edició podria ser conjuntural i/o estructural? Deguda a la conjuntura del traspàs de la destinatària de l’endreça (que tampoc no sabem del cert perquè la portada i els primers fulls del manuscrit, que contenen títol, autor i dedicatòria, s’han perdut)? A causa a l’estructura repressiva organitzada per Ferran II el Catòlic mitjançant la Inquisició espanyola? Aquesta darrera hipòtesi bé podria fonamentar-se en la lectura à clef, en clau política, que en fa Abel Soler, de l’obra, que narra una gesta històrica catalana, enveja de Castella (https://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/ER39_Abel_Soler.pdf) :

“El duc Filippo Maria Visconti, assessorat per diplomàtics del rei d’Aragó, com Enyego d’Àvalos, Lluís Sescases i Lluís Despuig, havia lliurat al Magnànim (tardor del 1446-estiu del 1447) la possessió militar del ducat, que es preveia que heretaria prompte el mateix monarca. Potser no anava gens desencaminat Antoni Comas quan escrivia (1968: 104-105): «Si admetéssim que l’obra surt de la cort d’Alfons el Magnànim, potser podríem relacionar-la amb la pretensió que tingué aquest monarca sobre el ducat de Milà». No són pocs els indicis interns i externs que reforcen aquesta impressió de Comas, i que porten a situar la redacció definitiva de Curial e Güelfa pels anys 1446-1448, quan la Corona d’Aragó (= Curial?) aspirava a esdevenir «la senyora de Milà» amb el suport de l’Església (= la Güelfa?). Aquest desxiframent dels antropònims Curial i Güelfa en clau al·legoricopolítica completa la línia interpretativa proposada per Antoni Ferrando (1997, 2012a) sobre una novel·la cavalleresca amb història d’amor, però amb una possible lectura ideològica o política al darrere. El Curial commemoraria la reconciliació d’Aragó i Roma (acords de Terracina, 1443), anunciadora d’un poder reial que, sent hereu alhora de Conradí Hohenstaufen (curia imperial) i de Carles de «Partènope» (part güelfa), imperaria sobre Itàlia en harmonia amb el papa, però sense supeditació a aquest, d’acord amb el somni de Dante (De monarchia).”

Abel Soler conclou: “La novel·la està minuciosament elaborada per algú format com els seus oients o lectors en la cultura medieval (matèria de Bretanya, lírica trobadoresca, lectures devocionals i sapiencials...), però amb un sorprenent grau de «recepció» i assimilació dels ideals humanístics. Deu ser algú que considera més perjudicial que beneficiós difondre l’obra al defora d’un cercle de lectors confidents”.

Per això cerco i trobo aquest Catálogo... en un dels portals virtuals de llibres antics de segona mà prou bé de preu (https://www.todocoleccion.net/libros/catalogo-manuscritos-catalanes-biblioteca-nacional-dominguez-bordona-j~x491331567), però m’adreço a Victòria Rodrigo, documentalista de la Biblioteca Pública Municipal Xavier Amorós de Reus, que m’assabenta que en puc consultar un exemplar a la Biblioteca Pública de Tarragona. Finalment el consulto, dijous, 9 d’octubre de 2025, de les 4 a les 6 de la tarda, en aquesta biblioteca pública que el té a la secció de llibres antics i locals havent-ne fet prèviament la sol·licitud per correu electrònic, amb l’ajuda de la meua ex-alumna bibliotecària del Perelló Neus Fandos (moles gràcies!). I hi vaig tornar dijous, 6 de novembre de 2025, de 2/4 de 4 a 2/4 de 6 de la tarda. És així com esbrino que aquest Catálogo... és publicat pel Patronato de la Biblioteca Nacional i imprès per Blass, S.A. Tipográfica, l’any 1931 a Madrid:

Al pròleg del Catálogo..., l’autor hi fa una breu descripció dels materials que conté i hi constata que les obres corresponen “a los nombres más brillantes en la historia literaria de Cataluña, Mallorca y Valencia durante su periodo de plenitud”: Llull, March, Eiximenis, Arnau de Vilanova o Muntaner.  En aquest darrer cas, comprovo, per l’edició de l’Editorial Barcino que en tinc a la meua biblioteca, que, efectivament, el manuscrit de la Crònica de Ramon Muntaner conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid (amb el núm. 1803) és l’emprat com a base per a aquesta publicació. També ho comprovo a l’edició de 1930 de l’Editorial Barcino, a cura de Ramon Aramon i Serra, de Curial e Güelfa que tinc a la meva biblioteca: “Donem el text segons el manuscrit de Madrid” (pàgina 18). Al pròleg, Domínguez també hi fa referència a un catàleg anterior, de J. Massó i Torrents, Manuscrits catalans de la Biblioteca Nacional de Madrid. Notícies per a un catàleg raonat (Barcelona, l’Avenç, 1896, 221 fs. 8º), que no he pogut consultar encara (com tampoc no he pogut encara fer les cerques corresponents al catàleg digital de la Biblioteca: https://catalogo.bne.es/discovery/search?vid=34BNE_INST:CATALOGO). I tampoc no he pogut consultar encara el Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, de Marian Aguiló: publicarà 16 lliuraments amb 232 entrades, d’un total de 3.000 que tenia transcrites i que s’aniran editant al llarg del temps. Aquelles obres, escriu Aguiló per defensar la unitat de la llengua, són “testimonios irrecusables de la unidad y uniformidad del habla literaria entre Valencia y Cataluña, que aun hoy día subsisten” (https://www.eltemps.cat/article/66672/maria-aguilo-i-la-biblioteca-que-esdevingue-nacional).

Domínguez parteix d’aquest catàleg anterior i hi incorpora els nous ingressos. Deu ser per això que Espadaler no esmenta el de Massó atès que el de Domínguez conté més registres, però bé caldria consultar el de Massó per si hi ha altres informacions omeses per Domínguez, oi?

Aleshores, l’any 1931, J. Domínguez Bordona hi comptabilitza fins a 213 manuscrits en llengua catalana, més 237 obres teatrals (n’hi ha unes quantes de bilingües català-castellà, com el cas de “A boca tancada... Juguete bilingüe en un acte y en vers, de D. Eduardo Vidal. Any 1863”) corresponents, majoritàriament, als anys 1854-1868, procedents de l’oficina de Censura governativa. És a dir, la Inquisició espanyola s’acaba el 1834, però en acabat funciona una oficina de Censura governativa? D’altra banda, 213 + 237 = 450 manuscrits en llengua catalana de gran vàlua a la Biblioteca Nacional de España, amb seu a Madrid, són, certament, molts manuscrits. Què hi fan 450 manuscrits catalans a la Biblioteca Nacional de España, inventariats l’any 1931 per J. Domínguez Bordona?

Del Curial i Güelfa, en diu això a la pàgina 72, a més de constatar, a la pàgina 5 del pròleg, que “el único manuscrito conocido de la novel·la Curial y Güelfa pertenece a la Biblioteca” [amb signatura moderna]:

Hi ha, doncs, unes quantes preguntes que se’ns plantegen arran d’aquesta referència. Pel que fa a l’autoria, un dels aspectes més misteriosos i més investigats, no en sabem res perquè la portada i els primers folis amb el títol i el nom de l’autor i altres dades no hi són. Per què? I per què Domínguez no dona informació sobre “les circumstàncies de la descoberta del manuscrit”, com diu Espadaler? No en té? L’amaga?

El Catálogo... no té, com bé diu l’autor al pròleg, cap pretensió crítica, però sí que aporta certes informacions sobre procedències, transcripcions i estudis relacionats amb algunes obres. En el cas del Curial i Güelfa, no hi ha informació, com ja hem dit, sobre la procedència, però sí que Domínguez apunta tres referències sobre transcripcions i estudis: A. Rubió y Lluch (1901), R. Aramon i Serra (1930) i R. Miquel y Planas (1931). Tanmateix, d’altres manuscrits (no gaires) sí que se’n dona informació sobre les circumstàncies de la procedència:

Al final del Catálogo..., hi ha tres índexs (de persones, geogràfic i de matèries) molt útils. I 8 làmines, una de les quals correspon al primer full conservat del Curial i Güelfa:

Fins aquí la síntesi de les dades del Catálogo... que són pertinents per a la nostra recerca.

1.2 Inventari de silencis al voltant de Curial e Güelfa

Hi ha, doncs, uns quants silencis al voltant de Curial i Güelfa (el redactor de La Vanguardia Albert Lladó publicava el 25.03.2017 un article amb un títol semblant, “Els misteris de Curial i Güelfa”: https://www.lavanguardia.com/cultura/20170325/421156215045/misterios-curial-e-guelfa.html):

1) El silenci sobre la procedència, sobre com va arribar el manuscrit (que diversos autors consideren que és una còpia de l’original) a la Biblioteca Nacional de España. (I un relatiu silenci general sobre com és possible que tants manuscrits catalans han arribat a la Biblioteca Nacional de España.) Albert Lladó, a l’article esmentat suara, en diu el següent:

“La novel·la ha arribat a nosaltres gràcies al manuscrit que va trobar, “casualment”, Milà i Fontanals a Madrid, a la Biblioteca Nacional (BNE). Segons el qui fou un dels impulsors de la Renaixença, el llibre ja havia estat descobert abans pel qui era director de la institució, Agustín Durán. Ningú, no obstant això, ha pogut trobar la descripció de Durán. Ni la fitxa. Ni un apunt. Ni una nota. Quan Milà i Fontanals en dona notícia, el 1876, a l'article publicat a Revue de Langues Romanes, l'antic director de la BNE fa més d'una dècada que ha mort. No hi ha manera, així, de comprovar si allò que explica Milà i Fontanals és cert o no”.

2) El silenci sobre l’autor (a causa de la pèrdua dels primers fulls del manuscrit; en aquest sentit, haig d’agrair molt la recent consulta feta per l’amic reusenc Jaume Pujol Alcaine, atent col·leccionista i estudiós de la Història, resident a Madrid, a les bibliotecàries de la BNE, sobre diversos aspectes del manuscrit: segons aquestes, la mancança de les pàgines inicials és deguda a l’ús). Sobre la possible autoria (Alfons Garcia, des de València, en parlava l’any 2015 a l’article “El Curial sí que va avançar el Tirant: https://www.inh.cat/articles/El-'Curial'-si-que-va-avancar-el-'Tirant'), hi ha nombroses hipòtesis. Ramon Aramon i Serra va indicar que l’autor és de pàtria catalana (“Certes característiques lingüístiques -confusió d’e i a, o i u àtones; ús de l’article la precedint mots propis femenins- no permeten de dubtar gaire en aquesta qüestió [...]. ¿Podrien, però, ésser degudes al copista més que a l’autor?”). Recordo com si fos avui amb molt d’afecte les lliçons que vaig rebre d’ell mateix al curs de lectura i dicció de textos medievals catalans, en què vam estudiar la seva edició de Curial e Güelfa de l’any 1930, durant els anys 1980-1981 a l’antiga seu de l’Institut d’Estudis Catalans, al Palau Dalmases de Barcelona (antiga seu de l’austriacista Acadèmia dels Desconfiats), que compartia amb Òmnium Cultural. Tanmateix, Espadaler, l’any 1984, va concloure que l’autor podria ser del Solsonès. D’altres hipòtesis apunten devers altres candidats, com, per exemple, Enyego d’Àvalos, defensada pel medievalista Abel Soler (https://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/ER39_Abel_Soler.pdf); o Joan Olzina, defensada per Antoni Ferrando (http://box.inh.cat/histocat.cat/index.html@msgOrigen=6&CODART=ART02997.html).

3) El silenci sobre el títol (per la mateixa raó que no en sabem l’autor): segons l’edició de 1930 a cura de Ramon Aramon i Serra a l’editorial Barcino (pàgina 16): “En el manuscrit, la novel·la manca de títol; el que porta actualment va donar-li, amb molt bon encert, Rubió i Lluch”; altres estudiosos com Lola Badia Pàmies i Jaume Torró Torrent  atribueixen, a la seva edició crítica, el títol a Milà i Fontanals: “El va descobrir Agustín Durán quan era director d’aquella institució i Manuel Milà i Fontanals li va assignar el títol quan en va donar notícia el 1876, gràcies a informacions rebudes d’Antonio Paz y Meliá”.

4) El silenci sobre l’endreça (per la mateixa raó que no en sabem l’autor i el títol).

5) El silenci sobre les rúbriques (el conjunt d’indicacions que es feien als manuscrits medievals pels copistes per tal d’identificar i de complementar el text de l’obra).

Si el primer és sospitós perquè silencia la procedència del manuscrit (la Desamortització de Mendizábal en pot ser una explicació, però no cal descartar l’espoliació per la Inquisició), els altres quatre també són sospitosos perquè, sense desestimar raons imponderables, s’assemblen prou a altres casos en què la desaparició de totes aquestes dades és el preàmbul propici per a una traducció al castellà, a una deslocalització a terres castellanes, una atribució a un autor castellà, una manipulació de la dedicatòria del text a favor d’un aristòcrata castellà i, finalment, a una impressió, edició i publicació en castellà que provoca la desaparició de l’original i de l’edició prínceps en llengua catalana. Com que som gats escaldats, les sospites són legítimes, però cal anar més enllà de les conjectures i cercar la veritat amb documents certs i conclusions demostrables, és clar. La pèrdua per Desamortització (com conjectura Espadaler) o el robatori per la Guerra del Francès arran del saqueig d’esglésies i monestirs catalans (Baltasar Bueno Valencia apunta aquesta causa en el cas de la Bíblia Valenciana: “París oculta la Bíblia Valenciana”, article republicat al web de l’Institut Nova Història, 28 d’octubre de 2014: https://www.inh.cat/articles/Paris-custodia-la-Biblia-Valenciana, originalment a https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/04/28/paris-custodia-biblia-valenciana-12766933.html) o l’espoliació per censura inquisitorial són, doncs, hipòtesis de treball raonables.

1.2 Edicions crítiques de Curial i Güelfa

El Curial i Güelfa té diverses edicions crítiques. La de l’Editorial Barcino, de l’any 2018, ofereix als lectors una edició crítica de referència del text: Joan Santanach, Amadeu-J. Soberanas i Jaume Torró van revisar l’edició (crítica) de Ramon Aramon i Serra i hi van incorporar esmenes d’importància. L’estudi introductori i les notes, a cura de Lola Badia i Jaume Torró, són un compendi del coneixement sobre el Curial e Güelfa que s’ha anat adquirint a còpia de dècades d’investigació, la qual s’ha intensificat en els darrers anys   (https://www.editorialbarcino.cat/cataleg/curial-e-guelfa-ed-critica/). De la de Quaderns Crema, de l’any 2011, a cura de Lola Badia Pàmies i Jaume Torró Torrent (https://www.quadernscrema.com/cataleg/curial-e-guelfa/), n’extrec aquesta informació fonamental sobre la localització de l’únic manuscrit (https://www.quadernscrema.com/wp-content/uploads/extracte-curial-e-guelfa.pdf):

“El Curial e Güelfa es conserva al manuscrit 9.750 de la Biblioteca Nacional de Madrid. El va descobrir Agustín Durán quan era director d’aquella institució i Manuel Milà i Fontanals li va assignar el títol quan en va donar notícia el 1876, gràcies a informacions rebudes d’Antonio Paz y Meliá. La primera edició, d’Antoni Rubió i Lluch a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, és del 1901. El còdex 9.750 és un llibre registre de 228 folis de paper datable a mitjan segle xv, format per 19 quaderns de factura regular, amb espais en blanc entre els capítols, destinats a unes rúbriques que no es van executar. El volum no té cap pretensió d’excel·lència. S’hi observen algunes capitals decorades amb dibuixos geomètrics de ploma i algunes anotacions de mà castellana. Està escrit en una lletra gòtica rodona cursiva catalana, tota d’una sola mà, molt regular, amb un nombre escassíssim d’errades no detectades pel copista. S’hi observen algunes correccions i raspats, fruit d’un repàs dut a terme pel mateix amanuense. També hi ha comptats espais en blanc de la mida d’un mot o d’un paràgraf, que indiquen que ens trobem davant d’una còpia pendent d’una revisió definitiva. La hipòtesi de Riera (1993), segons la qual el Curial fóra una falsificació de Milà i Fontanals, ha estimulat l’estudi codicològic i paleogràfic del manuscrit. Perarnau (1992) i Gimeno (1994) daten respectivament la lletra entre 1430-1440 i 1412-1465, tot posant-la en relació amb la d’altres còdexs i documents coetanis de mà catalana, propers a les oficines del mestre racional, mentre que Hernández & Ruiz (1992) estimen que el relligat del volum és de darreries del xv o principis del xvi. En el curs de la restauració del còdex, duta a terme per la Biblioteca Nacional de Madrid l’any 2007 [segons les bibliotecàries de la Biblioteca Nacional de España, consultades per l’amic Jaume Pujol Alcaine el mes de desembre d’enguany, la restauració del manuscrit, que va entrar a la BNE l’any 1876, fou feta l’any 2001, concretament l’enquadernació], han aparegut uns fulls de paper de farciment de la coberta que confirmen aquesta darrera apreciació”.

1.3 El manuscrit de Curial e Güelfa, un cas d’espoli?

Ateses totes aquestes informacions, tots aquests silencis plantegen, doncs, tot un seguit de preguntes -Anton Espadaler en formula una- que repetim una darrera vegada: per què aquest manuscrit català ha anat a parar a la Biblioteca Nacional de España i fins 4 segles després no se’n té notícia? Per què és incomplet atès que no conté el títol ni el nom de l’autor? ¿Es tractaria d’un cas més d’espoli com el que narra el Dr. Jordi Rius Jové al llibre 150 tastets de Poblet (Associació de Salut Mental Dr. Tosquelles, 2021)? Llegim-lo tot seguit:

“57.- Els llibres de Poblet a l’Escorial. És ben sabut que bona part de la biblioteca de Poblet va desaparèixer per mor de la Desamortització del s. XIX, però no sempre fou així. Un dels reis coneguts com a “Àustries menors”, Felip IV de Castella, va escriure l’any 1626 a l’abat anunciant-li la visita a Poblet de Juan de Fonseca, «sumiller de cortina», amb l’encàrrec de «reconocer los libros y papeles curiosos» que hi havia al monestir. El monarca afegia a l’escrit: «holgaré que le entreguéis todos los que os pidiere para traérmelos» tot assegurant-li que es tractaria de matèries que no perjudicarien els drets o privilegis del monestir. Fonseca, del qual Velázquez va fer, l’any 1623, un dels primers retrats que pintà a la cort i que avui és perdut, es presentà al monestir, i trià els llibres que li va venir de gust suposadament per al rei, però no tots li arribarien. Entre els llibres que va prendre, hi havia tots -o bona part- els que eren encadenats al claustre, car un monjo anotà al peu de la carta reial: «Van-se donar dos càrregas de llibres triats a son modo. Era un judici veure desferrar llibres del claustro. Però al cap de un any morí dit Fonseca y se veneren en públic encant en Madrit». Una part d’aquests llibres anaren a parar a la biblioteca de Gaspar de Guzmán y Pimentel, més conegut com a comte duc d’Olivares, així s’explica com alguns dels manuscrits de la seva biblioteca conservada a l’Escorial casualment procedeixen de Poblet i tot fa preveure que deuen venir d’aquest espoli manat per Felip IV”.

També podríem esmentar l’art català que es troba a museus de Madrid (Museo del Prado, Museo Arqueológico Nacional...), segons aquest fil del compte d’X Romànic Català: https://x.com/RomanicCatala/status/1983964235563724879

Els enigmes sobre el nostre Curial e Güelfa són doncs, encara molts i de difícil resolució.

2. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Tirant lo Blanc, el Quixot: clàssics catalans amb interrogants?

En aquest apartat, no hi tinc la pretensió de fer cap aportació personal, sinó que hi ressegueixo, tot divulgant-les, recerques d’altres estudiosos sobre altres obres de la Literatura Catalana Medieval o Moderna i les poso en relació amb Curial e Güelfa a fi de fer notar les semblances o les divergències pel que fa a la transmissió textual.

Anàlisi comparativa amb altres textos susceptibles d’haver patit censura:

2.1 Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, del segle XVI al segle XIX.

De fet, el cas de Curial e Güelfa planteja el mateix problema que una obra catalana del segle XVI però que no es publica fins a finals del segle XIX, concretament l’any 1877, a cura del jesuïta Fidel Fita, animat per Àngel Guimerà i per Pere Aldavert, a la impremta de La Renaixença: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits per Cristòfol Despuig, cavaller. (Tanmateix, és interessant de ser sabedor de la intervenció de Fita en la castellanització de l’humanista Joan Margarit, cas analitzat per l’estudiós Ferran Mozas a la ponència “Joan Margarit: d’humanista català a humanista espanyol” presentada a la 12a Universitat Nova Història (2025): https://www.youtube.com/watch?v=N0RHC58dQsM).

D’aquesta obra, no se’n té l’original del segle XVI (https://despuig.fandom.com/ca/wiki/Edicions), sinó còpies posteriors: còpies parcials del segle XVII i còpies senceres del segle XVIII (https://mariatoldra.com/2024/03/03/un-nou-manuscrit-dels-colloquis-de-tortosa-de-cristofol-despuig-en-edicio-facsimil/), com bé explica Enric Querol Coll, al pròleg de l’edició facsímil d’una d’aquestes còpies manuscrita adquirida per l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, “Un nou manuscrit de Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i la transmissió textual de l’obra”, de l’any 2023 (https://xac.gencat.cat/ca/llista_arxius_comarcals/baix_ebre/detall/SIA-2029): “Ja hem fet esment que Los col·loquis es van transmetre de forma manuscrita fins a l’edició del jesuïta Fidel Fita, el 1877. Tant el manuscrit que li va servir de base, avui perdut, com el ms. B-20 de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, base de l’edició d’Eulàlia Duran (1981), presenten característiques pròpies d’una obra preparada per a la impremta, com ara l’endreça al comte d’Aitona, en què el mateix autor expressa que ‘he deliberat traure a llum`, és a dir, publicar l’obra, o els poemes laudatoris preliminars, abillament habitual de les obres impreses. Los col·loquis, però, com sabem, no es van publicar aleshores”.

¿Aquesta desconeixença tan perllongada i aquesta publicació tan tardana són degudes a circumstàncies conjunturals particulars de l’obra o a l’acció estructural general contra els manuscrits catalans a partir del final del segle XV? Querol es decanta a favor de causes degudes a les circumstàncies religioses i polítiques del moment: “Los col·loquis no es van publicar aleshores, ja fos per [...] l’heterodòxia de certs assumptes -recordem l’embranzida inquisitorial contra grupuscles luterans en 1558-, o perquè resultaven incòmodes políticament: Despuig critica la política bel·licista del papa Pau IV, en guerra amb Carles V i Felip II (1556-1557), però el setembre de 1557, poc després d’acabar la redacció, se signà el tractat de pau de Cave entre l’emperador i el papa. Tampoc ajudava el fet que denunciés de manera pública i contundent la gasiveria del bisbe Ferran de Loaces, antic inquisidor i home de confiança de la Corona al Principat, que es negava a contribuir a la construcció de la catedral de Tortosa. Los col·loquis havien deixat de ser oportuns perquè no s’avenien amb el context polític i religiós del moment. El resultat final d’aquesta dissonància fou l’ostracisme: l’obra va tenir una difusió estrictament manuscrita i una repercussió pública escassa, a penes fou coneguda pels lletraferits locals i per algun cenacle erudit de Barcelona i València. L’edició de Fidel Fita, i les posteriors, així com una millor interpretació del text, l’han situat en el cànon de la literatura catalana amb la consideració de clàssic indiscutible”. Sí, és clar, Querol atribueix a la Inquisició l’acció només contra idees religioses heterodoxes i, doncs, no té en compte que també actua fent censura per raons idiomàtiques com bé sabem a hores d’ara.

2.2 Tirant lo Blanc, clàssic castellà?

L’altre gran clàssic de les novel·les cavalleresques (no pas de cavalleries), Tirant lo Blanc, té, en canvi, localitzada l’edició prínceps (València, 1490), és a dir, la primera edició impresa d'una obra, immediatament posterior al manuscrit de l'autor i a la còpia per als impressors, però no el manuscrit. Ho explica, per exemple, Josep Pujol, a l’edició, estudi i notes que en va fer per a l’Editorial Barcino l’any 2021, d’aquesta obra (https://www.editorialbarcino.cat/wp-content/uploads/Tirant-lo-Blanc-Barcino.pdf), concretament, a l’apartat de la introducció 8. Del manuscrit a l’imprès: la datació de la novel·la, les edicions i les traduccions (pàgines 53-56): “El Tirant lo Blanc s’ha transmès en dues edicions antigues: la primera  fou acabada a València el 20 de novembre de 1490 al taller de l’impressor alemany Nicolau Spindeler, i se n’imprimiren 715 exemplars. L’original, l’aportà Martí Joan de Gualba, que l’havia obtingut de Joanot Martorell el 1646. Aquesta edició fou el model per a la segona, començada a Barcelona per Pere Miquel i, a la seva mort, acabada, el 16 de setembre de 1497 per l’impressor castellà Diego de Gumiel; se’n tiraren 300 exemplars.” Segons Pujol, sobreviuen 3 exemplars de la primera edició (València, 1490): un a la Biblioteca Universitària de València; un altre a la Societat Hispànica d’Amèrica de Nova York; i un altre a la British Library de Londres. De la segona edició (Barcelona, 1497), en sobreviu un exemplar a la Societat Hispànica d’Amèrica de Nova York; i dos fragments a la Biblioteca Nacional de Catalunya de Barcelona. Per tant, l’exemplar que hi havia a la biblioteca de La Sapienza -la universitat de Roma- que va veure el clergue català Antoni Bastero (segons diu Pujol, a la pàgina 7 del seu pròleg, “El Decameró dels catalans?”), del qual parla l’any 1724 a La Crusca provenzale (un recull de notícies històriques i literàries sobre els poetes occitans medievals, que incloïa també els autors de “nazione catalana”), ha desaparegut, s’ha perdut (!?). També hi esmenta la manca d’una edició crítica amb tots els ets i uts: “El Tirant espera encara una edició crítica. La de Riquer, que es volia explícitament divulgativa —i d’urgència, perquè no hi havia cap edició completa des de la d’Aguiló—, es basà en l’exemplar de Nova York de la primera edició, n’esmenà errors i en modernitzà la grafia. Les úniques edicions amb voluntat crítica són les dues d’Albert Hauf (1990 i 2004) i la inèdita de Perera (1995), que parteixen d’un exemplar de la primera edició (el de València en la de Hauf, el de Londres en la de Perera) contrastat (en la de Perera sistemàticament) amb la resta de la tradició impresa, incloses les traduccions antigues”.

També ho explica Manel Capdevila (https://www.histo.cat/premsa/Les-edicions-del-Tirant), però amb una mirada diferent atès que gosa poder dir, d’entrada, coses molt interessants sobre les possibles causes de la manca de reedicions en català de l’obra durant segles:

“Durant més de 200 anys el Tirant lo blanc en català no va existir, el que va existir va ser Tirante el blanco, que era l'únic del que hi havia còpies impreses (com la que va obtenir el Comte de Caylus, i diu al seu llibre que va ser difícil d'obtenir per raó de la censura... aquella que segons alguns.. no existia!). Des de la invenció de la impremta, els únics manuscrits que corrien eren els de les obres que la censura no deixava imprimir (P.E. Cristòfor Despuig: Col·loquis de la insigne Ciutat de Tortosa. El trobat pel Pare Fita el segle XIX).

Pensaven que havien cremat totes les edicions en català... L'edició francesa del Comte Caylus ho diu ben clar, el 1737 només existia l'edició de Valladolid, edició del Tirant... batejada com "anónima", i aquesta de Valladolid no hi posa nom.

He extret aquestes explicacions del Comte de Caylus a la introducció de la 1ª edició francesa (on es passa 18 pàgines intentant esbrinar qui en podia ser l'autor i de quina època), que deixa clar que de 1490 a 1737 el qui tenia una edició catalana del llibre (com a mínim de les de 1490 o 1497) l'havia d'amagar, o la cremaven... Les edicions en català no apareixen a la llum fins al 1724, a la italiana La Crusca provenzale (https://books.google.es/books?id=X4ax4L7HqLoC&pg=PA108&dq=archive+La+Crusca+provenzale,+ovvero,+Le+voci,+frasi,+forme+e+maniere+di+dire+che&hl=ca&sa=X&ei=XtQzU-PHIrST0QWq-4Bo&ved=0CDcQuwUwAA#v=onepage&q=tirant&f=false),

de l’autor Antoni Bastero (1675-1737), bisbe de Girona, on fa una descripció completa de l'obra de Joanot Martorell, de l’exemplar imprès a València el 1490 que ell troba "..nella Libreria della Sapienza o dello studio di Roma", al qual es refereix com "II suo eloquentissimo libro intitolato Tirant lo Blanc (Tirante il Bianco) che.."; i afegeix: "..o il fine del Gualba senza farne specificazione. Questo libro, per quel che appartiene a purità, ed eloquenza de lingua, debbe avere il primo luogo tra i nostri Prosatori, nè piu, ne meno, come il Decamerone fra i Toscani...".

Però se’ls va escapar que en Cervantes en fa gran lloança al Quixot: com ho podia fer si no existia? Doncs apa!, a fer-ne una d'anònima castellana a Valladolid i, a sobre, feta pel mateix Diego Gumiel de Barcelona...”.

De fet, tot i que no en tenim el manuscrit original, sí que en tenim un full, l’únic que se’n conserva, a la Diputació de València: un fragment original dels capítols 407 i 408 de l’obra (https://lletraferit.com/jorn-a-jorn/lunic-full-manuscrit-que-es-conserva-del-tirant-lo-blanch-es-troba-en-la-diputacio-de-valencia/):