CALENDARI DE L'INH 2017

No sé si una imatge val més que mil paraules. Segurament. I segurament per això moltes imatges que fan referència a temes cabdals de la nostra història han desaparegut o s’han manipulat. De vegades són les paraules les que tenen una importància colpidorament transcendental. I per aquesta raó l’estat ha creat la raó d’estat, perquè qualsevol discurs que no s’acordi amb la raó d’estat desaparegui o sigui reconstruït. La censura oficial es va crear precisament per a això mateix, amb totes les lleis al darrera: per tenir accés a totes les biblioteques, controlar les impremtes, confiscar els llibres i reescriure’ls i editar-los amb el criteri que ordena l’estat. De tant en tant, l’escriptor i el censor arribaven a convenis i alguns fragments del text s’han preservat intactes. D’altres cops són les badades dels censors les que ens permeten resseguir un fil que crèiem perdut per sempre més i, encara, en d’altres ocasions, estic convençut que és el mateix censor qui ens ha deixat el rastre. Per això deia que si les paraules són tan importants, el control de les paraules ho és encara més. I això que passa a la lletra dels llibres, també passa a les imatges. Quan vaig començar a treballar la censura en els llibres que parlaven d’En Colom i de la descoberta d’Amèrica em vaig adonar que, de vegades, alguns textos contenien gravats, o bé a la portada o a l’interior del llibre, que miraven de reflectir de forma visual allò que el text exposava. I em vaig adonar que aquests gravats de vegades evidenciaven el que havia estat suprimit del text, però tot sovint també palesaven amb una claredat escruixidora, el retoc del censor. I així tant vaig trobar mapes d’Amèrica i d’Àsia farcits d’escuts catalans, amb naus que solcaven aquelles mars i que feien onejar banderes catalanes, com em vaig adonar que algunes d’aquestes banderes i escuts havien estat tapats o canviats per una mà que no volia que ningú relacionés aquelles terres amb Catalunya. I no semblava un descuit, perquè n’hi havia desenes. Ara les tres caravel·les colombines duien banderoles i flàmules catalanes com les duien enfosquides per una taca de tinta o amb els colors canviats. I això volia dir dues simples coses: la primera, que algú de carn i ossos estava tapant els fets del passat; i la segona, que aquell passat duia la marca inconfusible de la Nació Catalana. Amb els anys, l’Enric Guillot hi va aprofundir i en va editar una col·lecció completa que posa el mite de la descoberta castellana d’Amèrica en escac i mat permanent. Perquè no pot ser de cap de les maneres que quan els castellans volguessin fer conèixer al món sencer quins país era el propietari d’aquelles seves terres recentment conquerides, ho fessin amb la bandera catalana estampada arreu. Ara reproduïm alguns d’aquells mapes perquè tothom en tingui coneixement ple, rodó i absolut i jutgi per ell mateix si la història que ens han explicat és història —història real, vull dir— o és una rondalla per fer dormir els nens de bolquers. Un mal son del qual ens hem de despertar com més aviat millor, per no seguir caminant cap al precipici del futur amb una bena als ulls i la ment controlada per les maquinacions de la Inquisició, avui ja democratitzades i assumides per molts de nosaltres com a voluntat pròpia i criteri propi.