Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Sense Història és impossible fer política."
Jules Michelet
ARTICLES » 08-06-2017  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
494

La llengua catalana a la cort de Germana de Foix i Ferran de Calàbria (2)

Segona part de l'article d'en Jordi Bilbeny "La llengua catalana a la cort de Germana de Foix i Ferran de Calàbria".

Germana de Foix

Enllaç a la primera part https://www.inh.cat/articles/La-llengua-catalana-a-la-cort-de-Germana-de-Foix-i-Ferran-de-Calabria-I-
Enllaç a la tercera part: https://www.inh.cat/articles/La-llengua-catalana-a-la-cort-de-Germana-de-Foix-i-Ferran-de-Calabria-3-

Llavors, En Fuster agafa El Cortesà i s’adona, escrutant-lo, que «una de les senyores que més sovint assistien a les festes del palau  reial, on vivien els virreis, a València, fou donya Jerònima Beneyto, la muller del poeta Joan Ferrandis d’Heredia, i donya Jerònima solia parlar en vernacle»[1]. Per això justifica que les dames de companyia i tertúlia de la Virreina parlessin en català, perquè «era la llengua de la plebs sotmesa i, en tot cas, la llengua de les donyes Jerònimes, amb les quals calia ser condescendent per simple afabilitat. I res més»[2]. Tanmateix, i a despit que no ho acabi de declarar obertament, En Fuster ens diu amb totes les lletres que Germana de Foix, per la raó que fos –potser perquè també era l’idioma de la noblesa vencedora– no va tenir cap més altre remei que acceptar l’ús de la llengua catalana dels seus cortesans i cortesanes, baldament fos per educació o per simple afabilitat. O per indiferència. I si ella l’acceptava i no hi era hostil, ja tornem a ser al cap del carrer: no hi va poder haver castellanització a la seva cort. Els nobles que hi concorren són tots catalanoparlants i viuen «enmig d’una València que parlava en català, unànimement –si puc dir-ho així– en català»[3], postil·la En Fuster. En un altre estudi, hi insisteix sense embuts: «El català era la llengua de la majoria dels valencians, i en català es produïa la cultura dels nuclis actius, com el català era la llengua de les oficines públiques màximes (Corts, Generalitat)»[4]. I encara ho torna a argumentar:  «Tot i que en el segle XV, i ni tan sols en el XVI, el concepte de “llengua oficial” no podia tenir l’abast que modernament ha adquirit, les premisses objectives jugaven a favor del català»[5]. Per En Fuster, doncs, a mitjan segle XVI, «l’Adminsitració foral mantenia la llengua en totes les actuacions rutinàries, i cal observar que són els buròcrates dels municipis i de la Generalitat –la dinastia dels funcionaris Ortí hi mereix menció a posta– els qui conserven, per al català, un to d’elegància, de pulcritud diguem-ne gramatical, i un sentit de la tradició que rarament trobaríem en els poetes contemporanis»[6]. I rubrica amb gran acuïtat: «Al cap i a la fi, el català continuava sent l’idioma domèstic dels mateixos cortesans»[7].

Sí. Som a València. En una gran ciutat catalana que, a més a més, vivia de cara a Itàlia i estava fortament –com hem vist– italianitzada. En Fuster, en aquest punt, és taxatiu: «Tant les maquinacions bèl·liques com les diplomàtiques d’Alfons el Magnànim, i la mateixa i simple presència dels Borges a la capital de l’Església, determinaren una afluència diguem-ne massiva de valencians a terres italianes. És natural que, en tornar-ne, aquells homes –clergues, cavallers, comerciants– portessin a casa seva més d’un ferment de la prodigiosa eclosió intel·lectual que s’esdevenia a la Itàlia d’aleshores»[8]. I rubrica ple de sentit: «Més important que l’impuls degut als valencians que marxaven a Itàlia, és el que provenia dels italians que van venir a València»[9]. Aquest és precisament el cas d’En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, tercer marit de Germana de Foix. No ho podem oblidar.

Sense perdre calada, l’Estela Pérez ha remarcat aquesta forta italianització de la cort virregnal: «La noblesa valenciana del primer terç del segle XVI ha assimilat els gustos de la cultura italiana: les tertúlies literàries –especialment sobre poesia–, la música, l’erudició..., però també el gust per la burla i la facècia. La cort de Germana de Foix i Ferran d’Aragó, primer duc de Calàbria, fou un dels màxims exponents d’aquest model de cultura senyorial»[10]. Senyorial i a la italiana, és clar. O, en tot cas, senyorial i europeista. Senyorial valenciana, si ho volguéssim dir amb la boca petita. Però mai dels mais castellana. Per això, aquesta estudiosa, subratllava intel·ligent: «Després de tot, l’origen gal de la reina i l’origen italià del seu marit venien a reforçar el pretès europeisme del projecte imperial de Carles I»[11].

Com feia l’Escartí, la Pérez Bosch incideix de ple a rellevar de nou que «la nombrosa presència italiana a l’entorn dels virreis (les germanes d’En Ferran d’Aragó, les dames de companyia de la reina, els servents del duc) és només un dels indicis de l’estreta connexió amb Itàlia»[12]. És a dir, que som davant d’un ambient farcit d’italians, i molt italianitzat, que mira literàriament cap a Itàlia, amb un duc italià i una duquessa francesa, que pren cos en una ciutat catalana i catalanoparlant fins al moll de l’os, dins d’una cort de nobles que també parlen català: una llengua que la Virreina entén sense parpellejar. Que entén i permet. Que entén i amb la qual conviu sense fer-ne cap escarafall. Comenta En Ferreres: «Si el testimoni d’En Lluís Milà és vàlid, veiem a El Cortesà que la reina Germana demostra simpatia pel valencià i fins i tot insta a Na Jerònima, la dona d’En Ferrandis d’Herèdia, a no deixar de parlar-lo, perquè li resulta graciós. I al mateix llibre comprovem com davant de la reina s’hi entaulen converses en valencià, el sentit de les quals capta i celebra Na Germana», raó per la qual En Ferreres rebla que «el seu coneixement del valencià havia de ser excel·lent»[13]. Totalment d’acord. La reina entén perfectament la llengua que els seus cortesans parlen en la seva presència o amb què d’altres personatges se li adrecen directament. I, més que doldre-se’n o enutjar-se  –com podria haver passat si algú hagués parlat català en públic davant d’un Capità General del segle XVIII–, la Virreina encoratja encara alguna dama a no deixar de parlar-hi. I, com hem vist que vindicava el mateix Milà, al seu llibre els nobles parlen en la seva llengua natural: el català. L’Almela hi torna: «Hi ha una dama, donya Jerònima Beneyto Carroç Pardo de la Casta, que s’expressa gairebé sempre en valencià»[14]; i, sense perdre calada, apunta que «deuria de tindre alguna gràcia parlant, la gelosa muller del poeta Fernández de Heredia, quan donya Germana li va demanar alguna vegada que recordara un refrany valencià determinat». I a la vista d’aquest fet, rebla: «Quan els proverbis van de boca en boca, l’idioma al qual pertanyen és un idioma viu. I [de] refranys valencians [en] diuen el duc de Calàbria, dames i cavallers»[15].

Anem veient de mica en mica, i a poc a poc ens anem fent conscients, que a la cort virregnal la llengua catalana hi era parlada amb una naturalíssima naturalitat. Com també feien els bufons. Assenyala En Romeu que «la nostra llengua, com hem vist, era la corrent dels patges bufons valencians i catalans de la cort dels ducs»[16]. Això «ha fet que alguns autors escrigueren que a la cort aquella sols parlaven en valencià els bufons. L’afirmació és completament inexacta»[17], apunta l’Almela, perquè En Milà parla no tan sols dels bufons, sinó de tots els seus personatges, que són homes i dones de carn i ossos i amb una llengua ben viva i universalment coneguda. I, encara, a fi de fer-nos veure la vigoria i la puixança de la llengua catalana, l’Almela ens objectiva: «Amb desig de puntualitzar les coses, fins podria remarcar hom que un dels bufons, l’anomenat canonge Ester, no essent valencià, parla en català sense més característica valenciana que la que haja pogut lliscar per part de don Lluís Milà en fer diguem-ne transcripció de les seues paraules»[18]. Per això rubrica que, «fet i fet, la llengua valenciana era molt present a la cort virregnal de don Ferran d’Aragó»[19]. A la d’En Ferran d’Aragó, però també a la de Na Germana de Foix, que era la mateixa cort.

Hi havia de ser present, per descomptat. Uns anys abans, ja al 23 d’agost del 1507, Germana, des de València mateix, com a muller de Ferran II i lloctinent general d’Aragó, València i Principat de Catalunya, atorgava un document íntegrament en català[20]. Com la tradició històrica testimonia, els lloctinents generals entenien perfectament el català, gairebé sempre el parlaven i el feien servir en la redacció de tot document públic, baldament el text el redactés un escrivà. I Germana fa exactament el mateix des de l’endemà del seu casament amb el rei Ferran. Per la Regina Pinilla, «després del seu matrimoni, Germana és nomenada lloctinent general el 1507, mentre el Catòlic pren part en les empreses africanes de Tunísia i Bugia» i, acte seguit, «el 1510, és habilitada per a celebrar Corts, tant generals com particulars, als territoris de la Corona d’Aragó, i les corts aragoneses voten davall la seua presidència abundants subsidis per a la guerra d’Àfrica. El rei li autoritza el govern, quasi total, dels seus estats, seguint la trajectòria tradicional de la Corona d’Aragó; altres reines anteriors l’havien precedida en esta comesa»[21]. Són les Corts de Montsó del 1510, de les quals se’n conserva l’edició de les constitucions i capítols que s’hi van aprovar, redactades exclusivament en català[22]. Des de Montsó, on romania encara al llarg del 1512, Germana escriurà 9 cartes als consellers de Barcelona, en català, datades entre el 3 de juliol i el 4 de setembre[23]. Així mateix, la nova reina presidiria les Corts de Lleida del 1515: «Aquesta prestà jurament i les obrí al 22 d’octubre com a lloctinent del seu reial espòs»[24], postil·len En Coroleu i En Pella i Forgas. Des de Lleida, aquell 20 de novembre la reina expedirà una carta als consellers de Barcelona, en català[25]. És interessant veure com Germana presideix també Corts, que tenien la llengua catalana com a llengua oficial, sense que ens hagi arribat cap queixa sobre cap irregularitat lingüística. La qual cosa pressuposa que el català hi va ser emprat de forma natural, sense el més mínim impediment, com en dóna fe el llibre predit de les Corts de Montsó.

A la mort del rei Ferran, per més que certes cròniques la situïn vivint a Castella, és molt versemblant que s’establís a Catalunya; primer, perquè el testament del seu marit preveu que «en qualsevol part dels dits nostres regnes d’Aragó on ella volgués estar i assentar», ella «hi sigui molt acatada i servida»[26]; segon, perquè les rendes per al seu manteniment, s’han d’extreure fonamentalment de «les viles de Tàrrega i Sabadell i Vilagrassa»[27]; i tercer, perquè es casaria amb En Joan de Brandenburg a Barcelona. A manca d’una data precisa, i puix que som conscients que les noces van celebrar-se «poc abans de rebre’s la notícia de l’elecció imperial, nova que arribà a Barcelona el 6 de juliol del 1519»[28], hem de continuar intuint que Germana tindria més que assumida la llengua catalana com la llengua del país i, tal vegada, com a llengua pròpia, perquè va venir molt jove a viure al país. Llavors, i atès que En Fernández de Oviedo ens diu en una biografia del marquès de Brandenburg –que no hi ha a la majoria de manuscrits de les seves Batallas y Quinquagenas– que un cop «casada la reina, se n’anà a residir amb el seu marit a València del Cid i l’emperador la hi féu governadora»[29], és que la reina vídua torna a viure en territori de parla catalana, abans encara de ser virreina.

En aquest propòsit de resseguir les traces de la presència de Germana a terres catalanes, on es familiaritzaria amb la llengua, abans de casar-se amb el duc de Calàbria, vull reportar que el 27 de març del 1523 l’Emperador havia expedit el Reial privilegi de Lloctinent general de la ciutat i regne de València per a Na Germana[30]. Uns mesos més tard, l’11 de desembre del 1523, quan fa el jurament com a lloctinent general de la ciutat i regne de València, la llengua utilitzada –com era de suposar– és la catalana[31]. El 30 de gener del 1524 Dona Germana ordena també en català que Don Álvaro de Bazan pugui treure del regne dos mil homes de guerra per al servei de l’exèrcit imperial[32]. Així mateix, escriurà en català «a En Ramston de Viciana, lloctinent de l’emperador d’enllà lo riu d’Uxó, pel març del 1525, assabentant-lo de la derrota i presó del Rei de França, Francesc I»[33], i al 12 d’octubre d’aquest mateix any, s’adreçarà també en català als membres de la Taula de Canvi de València[34]. En llengua catalana també són els «Capítols que la virreina Germana de Foix, seguint instruccions de l’emperador Carles V, mana complir als oficials reials i als senyors de llocs de mudèjars, referents a la conversió d’aquests» i que es conserven a l’Arxiu del Regne de València[35].  Com que les instruccions imperials són del 16 de novembre del 1525[36], els «capítols» de Na Germana han de ser poc posteriors a aquesta data, que ara mateix no puc precisar amb exactesa. Des d’aquest vessant d’ordre polític, s’ha preservat la Crida dels virreis de València Germana i Ferran, feta el 4 desembre del 1526, sobre temes d’avituallament de la ciutat[37]. I, per si encara fos poc, el Marquès de Cruïlles aporta documentació de diverses cartes que els Jurats de València van adreçar, entre el 1523 i el 1526, a la Virreina[38], una al Virrei[39] i una altra a tots dos cònjuges alhora[40], exclusivament en llengua catalana. I encara, el 16 de febrer del 1525, Na Germana signa una Ordre de Carles I, redactada en català, per la qual es mana que es tornin els sous deguts als mercaders Antoni Usodemar i Bernabé de Grimaldis per les seves prestacions durant les Germanies[41]. Finalment, i per acabar la documentació que conec, el 9 d’octubre del 1527, els dos virreis conjuntament, expedeixen la pragmàtica «Super Ordinacione Rotae», per la qual remodelaven l’estructura funcional de la Reial Audiència valenciana[42]. Com us podeu imaginar, també és redactada únicament en català. Sense obviar que quan En Joan de Borja, III Duc de Gandia, va intentar cobrar els deutes que tenia pendents de la Corona, i amb aquest fi va escriure a la Virreina, a l’estiu del 1527, la carta és també íntegrament en llengua catalana[43]. L’ús del català escrit per part d’ella, doncs, no era una novetat. És a dir, que Germana estava familiaritzada amb la llengua escrita dels valencians des de feina ben bé 20 anys; la qual cosa prova, de retruc, no només que no hi va haver cap animadversió, sinó un respecte i una normalitat absoluts.

Però, a més a més, vull encara adduir una nova dada, que també ha estat ressenyada per En Vicent Beltran. De cara a confirmar la castellanització de la cort virregnal, aquest filòleg creu que «tampoc no ens ajuda gens, en aquest sentit, la presència de literatura catalana a la cort del darrer duc de Calàbria a la València renaixentista»[44]. Com encara hi ajuda menys que fos, precisament aquest virrei qui «va promoure la primera edició (certament parcial) de l’obra de March»[45], feta per En Baltasar de Romaní, a València, el 1539, per bé que amb traducció castellana inclosa[46]. Si a això hi afegim, com indica En Mérimée, que el virrei «aplega al seu entorn els qui mantenien a València les tradicions d’Ausiàs March», com «En Serafí de Centelles, comte d’Oliva, l’Alfons i En Joan de Cardona, el comanador Escrivà i tants d’altres que En Menéndez Pelayo ha caracteritzat tan brillantment»[47], serem ja del tot conscients que a la cort virregnal hi era, per torna, admirada la poesia catalana i el duc de Calàbria es va relacionar amb un bon tou de poetes valencians, entre els quals trobem En Joan Baptista Anyes. Per la Teresa Ferrer, «en el cercle d’humanistes relacionats amb el duc [de Calàbria], cal incloure també En Joan Baptista Anyes, beneficiat de la catedral de València i protegit del comte d’Oliva Serafí Centelles»[48]. Doncs, bé: d’aquest escriptor valencià se n’ha conservat una obra considerable en llengua catalana[49], la qual cosa indica que relacionar-se amb el duc de Calàbria no li va suposar cap mena de castellanització, ans tot el contrari: va poder publicar en català sota la seva protecció, com en català publicaria també al 1538 En Pere Antoni Beuter la seva Primera Part de la Història de València[50].

Com podeu veure amb tota claredat, a més d’acollir poetes que escrivien en català, els virreis van emprar públicament el català sense cap mena de menyspreu, prejudici o reserva. Sense cap improvisació. Fins i tot, a despit de totes les distorsions que s’han perpetrat sobre aquest fet puntual de la nostra història cultural, fa ben bé l’efecte que Germana i Ferran tenien la llengua catalana integrada en la seva més absoluta normalitat. Car ara veiem que la parlen, ara que encoratgen a parlar-hi, suara que l’escriuen o la fan escriure. Tot d’una ens adonem que publiquen o emparen edicions d’obres de poetes catalans. O assisteixen a actes públics on es parla la llengua catalana. O tenen amics que la fan servir com a llengua pròpia. El català era, consegüentment, un idioma viu i present a la cort virregnal, no només per a la comunicació quotidiana, sinó també, pel que es pot entrellucar de la documentació esparsa que ens ha arribat, per als temes públics relacionats amb l’execució del mandat i el poder dels virreis.

Hi era tan present que no s’hi deixaven de representar obres de teatre en català, perquè tal com ho confirma En Josep Lluís Sirera, el «teatre profà valencià quallarà durant el primer terç del segle XVI a l’entorn de la Cort dels Ducs de Calàbria»[51]. O com assegura En Martí de Riquer: «Hi hagué, sobretot al voltant de la virreina Germana de Foix, unes possibilitats de teatre valencià en llengua vernacla»[52]. I tant que hi van ser. Això hauria estat el més elemental, sobretot en una cort renaixentista com la del duc de Calàbria, hedonista i culta. I, bàsicament, poliglota. Hauria estat el més usual i el més espontani, però alguna cosa va estroncar de forma abrupta tota aquesta immensa possibilitat teatral en català. Ho considera En Xavier Fàbregas en comentar-nos que «aquest teatre que a Itàlia, a Castella i a França desembocaria en un drama que establí els fonaments del teatre europeu contemporani, a València i als països de parla catalana quedarà ja com un final de camí, sense sortida, tallat»[53]. I ho subratlla En Rubió i Balaguer: «La història dels orígens del teatre, el profà sobretot, com tots els gèneres literaris populars, serà sempre una mica un fragment de fragments, perquè la gran majoria de testimonis manuscrits han desaparegut»[54]. És a dir, que, de cop i volta, ja no hi ha castellanització, sinó que, ara, les obres escrites –escrites en llengua catalana– es fan fonedisses davant la mirada atònita dels nostres erudits. En Riquer també ho veu i ho denuncia: «Però el cert és que el que en podem tocar es redueix a determinats personatges que parlen valencià en comèdies castellanes»[55]. Cosa que evidencia, al capdavall, baldament les obres ens hagin arribat ja editades en castellà, que hom podia escriure en català. Fragments. Converses esparses i escadusseres. Textos breus, incrustats o redimits, dins d’un text més ample castellà. Però textos en català, al cap i a la fi. I ara, això és el que compta. Això és el que no s’ha pogut acabar d’esborrar. Això és el que ara ens cal retenir: els personatges parlaven català i l’autor escrivia en català. Poc, de forma escadussera, tangencial i quasi demanant perdó. Però hom parlava i escrivia en català, en un intent de mostrar la realitat quotidiana. Si aquell teatre era «realista i burgès»[56], i al llibre s’hi descriuen «escenes realistes que destil·len veritat i immediatesa i que són un calc de la vida»[57], amb més raó En Milà ho narraria tot amb la mateixa llengua que s’havien produït els diàlegs perquè l’efecte de verisme produís l’impacte que havia de produir.

I si això era així, això és el que va reflectir En Milà, car aquest no diu que descriure aquesta realitat lingüística sigui un propòsit literari que s’hagi marcat, sinó que explicita amb totes les lletres que és un fet consumat. L’autor ha enllestit el llibre i, just abans d’editar-lo, escriu el «Proemi» on remarca, per si no havia quedat gaire clar, quina és la llengua que hi parlen els cortesans. Els diàlegs són, segons ell, íntegrament en català. Però, paradoxalment, quan l’obra s’edita, hom fa parlar ja quasi tots els valencians en castellà. La majoria d’estudiosos i erudits han escrit a tort i a dret que si l’obra literària descriu uns fets en llengua castellana és que els fets reals també es van escaure fent servir la llengua castellana. Però En Fuster, quasi com intuint-ho, revela que «el canvi de llengua literària no implica el canvi de llengua col·loquial»[58]. Si això es va donar també a El Cortesà, com exposava sense embuts l’autor, és que la llengua del llibre va ser alterada. Llavors, això vol dir indefectiblement que la mà del censor va passar silentment sobre el text i ens ha fet creure que el text era la realitat. Que la literatura impresa, revisada, censurada i reescrita era el reflex incontestable dels fets. Però el text només és el text i la realitat el desmenteix a plena veu, estentòriament, amb totes les evidències que vinc aplegant fins aquí.

Hi ha un altre punt sobre el qual no puc passar de puntetes i mirant cap a un altre costat. Acabo de mostrar com, per En Riquer, només «determinants personatges» parlen català a les obres conservades en castellà. L’ull clínic d’En Riquer aquí és d’una importància capital. No parla tothom català, sinó uns personatges determinats. Segons En Fuster, «en la Serafina, el castellà [sic] Torres Naharro fa parlar en català alguns personatges»[59]. I ja hi tornem a ser. Encara que tothom pugui parlar en català o tothom parli català a la vida real, no tothom el pot fer servir a les obres literàries, on només alguns personatges el parlen. A El Cortesà, majoritàriament els bufons i les dames. Ho especifica entenedorament En Peter Burke: «El llibre està escrit en espanyol [vol dir en castellà], llevat d’aquells passatges que reflecteixen la parla d’individus que no pertanyen a la noblesa. En aquestes ocasions, l’autor fa servir el català, transmetent així un missatge social clar»[60]. Ara, doncs, ja sabem que es tractava d’això.

A La Vesita d’En Ferrandis d’Herèdia, hi passa quelcom semblant: qui hi parla en català també són les dames. De conformitat amb En Romeu, a La Vesita «la Senyora parla gairebé sempre la pròpia llengua, i amb molta freqüència la parlen les altres dames, particularment quan arriben a la visita. El servei i els cavallers, en canvi, parlen sempre en castellà»[61]. I encara un altre cas: d’acord amb l’Antoni Ferrando i En Miquel Nicolás, «en la sentència de la justa poètica de Santa Caterina (València, 1511), mentre el noble “Don Francisco” de Fenollet s’expressa en castellà, la seva esposa ho fa sistemàticament en català»[62]. Es molt sospitós que només siguin les dames les que parlin gairebé sempre en català i, per contra, els cavallers en castellà, fins i tot quan es dóna el cas que aquests són catalanoparlants. Dic que és sospitós, perquè En Francesc de Fenollet era catalanoparlant i estava avesat, per raó del seu càrrec de batlle de la ciutat de Xàtiva, «ofici al qual consagrà En Francesc la major part de la seva vida»[63], a l’ús de la llengua catalana, especialment l’escrita. I, a més a més, era amic dels poetes en llengua catalana Vicent Ferrandis i Jaume Bertran, que al 1515 van publicar unes Obres contemplatives i de molta devoció, novament trobades en laors de la sacratíssima Creu, també en català[64]. Fins i tot és molt possible que tingués obra literària en aquesta llengua, que, per això mateix, no es conservaria, car, segons l’Óscar Perea, «desconeixem un amplíssim percentatge de la producció poètica de què, sens dubte, fou un dels principals poetes valencians del trànsit entre els segles XV i XVI»[65].

És també molt estrany que, segons a quines obres, el servei parli en català, com en el cas dels bufons a El Cortesà, i en segons quines altres només en castellà, com el servei a La Vesita. Però el que és més estrany i inexplicable és que es doni una situació de diglòssia sense cap mena de bilingüisme, com ha indicat assenyaladament En Ninyoles. Per ell, «segons Fishman, aquesta situació es produeix quan “dues o més  comunitats són unides religiosament, políticament o econòmicament dins una sola unitat, malgrat les escissions socioculturals que les separen”.  En tals condicions, és possible que una d’aquestes comunitats –o ambdues– vulga mantenir-se culturalment diversificada, i que l’accés en aquest grup siga severament restringit. L’escissió lingüística pot marcar les fronteres de classe, i l’ús de dues llengües vindrà condicionat pel fet que una d’aquestes –adscrita a les classes superiors– arribe a ésser prevalent dins l’àrea d’expressió culta, és a dir: funcione com a llengua literària»[66]. Ho diu ben clar: dins d’aquest àmbit diglòssic, la realitat és una cosa, i una altra, allò que s’imprimeix.

Des d’aquesta mateixa òptica, té molt de sentit per ajudar-nos a escatir les raons ocultes d’un bilingüisme tan misteriós, el que subscriu l’Estela Pérez, puix per ella «el fet que el fenomen bilingüe afecti principalment la classe aristocràtica i es manifesti sobretot en l’àmbit de la poesia és simptomàtic que es deu a un factor quasi exclusivament circumstancial», les causes del qual cal cercar-les «no tant en un declivi dels models poètics autòctons, sinó en el context històric i cultural del regne»[67]. Tornem-hi: a València es va donar un bilingüisme poètic i literari, per raons estrictament polítiques, que són les autèntiques raons històriques. I va afectar tan sols l’aristocràcia, però no pas, com insinua l’autora, «fruit de les intenses relacions de la classe dirigent valenciana amb la cort central castellana»[68] –car ja hem vist com la cort central, de castellana no en tenia re–, ans fruit de la relació directa de l’aristocràcia amb la llengua pròpia del país i amb l’edició de les seves obres. Encara que a la majoria de documents –això sí: preservats en arxius castellans–, es pugui observar com les cartes adreçades pels catalans a l’Emperador Carles i a la seva cort són en castellà, per contra, els conservats a l’Arxiu Històric Municipal de València, ens indiquen de forma vistent com els Jurats de València no tenien cap problema per escriure al rei[69] o al príncep Felip, fill seu[70], o a certs secretaris imperials[71], en llengua catalana, a la tardor del 1550. Com tampoc no el tenien abans. Així, el 26 d’abril del 1520, els Jurats de València escriuen a l’Emperador en català i li notifiquen els propòsits dels agermanats de nomenar sis jurats[72]; al 8 de juny li tornen escriure també en català[73], mentre que el 21 de maig és l’Emperador mateix qui escriu en la llengua dels valencians al Batlle general, perquè mantingui ben fornit i bastit el castell de Peníscola per a la seva millor defensa[74]. La carta dels Jurats de València al virrei castellà Hurtado de Mendoça, del 3 de març del 1522, per la qual li anuncien l’atac a la casa d’En Vicent Peris i la seva mort, torna a ser en un català impecable[75], com així mateix són les lletres que el virrei envia, el 14 de novembre del 1521, al duc de Gandia Joan de Borja[76] i a En Joan Escrivà de Romaní, amb data 5 de maig del 1522[77]. I tornen a ser en català tres noves lletres del virrei Hurtado datades entre l’octubre i el novembre del 1521 i que aplega En Luis de Quas, al seu estudi sobre La Germanía de Valencia[78]. El fet que el virrei castellà i antiagermanat escrigui en català amb la més absoluta de les normalitats un bon nombre de documentació, posa encara més en entredit que els catalanoparlants ho haguessin de fer en castellà en obres que volien reflectir la seva parla quotidiana.

Fi de la segona part
Jordi Bilbeny

[1] J. FUSTER, «Heretgies, revoltes i sermons»; ob. cit., p. 152.

[2] Ídem.

[3] Ídem, p. 154.

[4] JOAN FUSTER, «Llengua i societat», Història del País Valencià; Estudis i documents-7,Edicions 62 s/a.; Barcelona, 1975, vol. III, «De les Germanies a la Nova Planta»,         p. 166-167.

[5] Ídem, p. 167.

[6] Ídem, p. 174.

[7] J. FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià»; ob. cit., p. 28.

[8] J. FUSTER, «Poetes, moriscos i capellans»; ob. cit., p. 335-336.

[9] Ídem, p. 336.

[10] ESTELA PÉREZ BOSCH, Los valencianos del Cancionero General: estudio de sus poesías; Publicacions de la Universitat de València, València, 2009, p. 33.

[11] Ídem.

[12] Ídem.

[13] RAFAEL FERRERES, «Prólogo» a les Obras de Juan Fernández de Heredia; edició, pròleg i notes de Rafael Ferreres, Clásicos Castellanos-139, Espasa-Calpe, S.A.; Madrid, 1955, p. XXIX.

[14] F. ALMELA i VIVES, ob. cit., p. 106-107.

[15] Ídem, p. 107.

[16] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p 336.

[17] F. ALMELA i VIVES, ob. cit., p. 106.

[18] Ídem.

[19] Ídem.

[20] JOSEFINA MATEU IBARS, Los Virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; Estudios Monográficos-2, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1963,        p. 113.

[21] R. PINILLA PÉREZ DE TUDELA, «Germana de Foix, una virreina per a València»; ob. cit., p. 57.

[22] Constitucions fetes per lo Illustrissimo e Catholich princep Rey e senyor don Ferrando rey de Argao [sic]: et de les dos Sicilies etc., en la quinta cort de Cathalunya celebrada en la Sglesia de sancta Maria de la vila de Montso, en lany Mil cinch cents e deu; Jaume de Vingles, [Barcelona], 1536.

[23] Cf. SANTIAGO RIERA VIADER, Cartes de Ferran II a la ciutat de Barcelona (1479-1515); Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1999, doc. 584, 588, 591, 592, 598, 599, 600, 602 i 605, p. 233-244.

[24] JOSÉ COROLEU É INGLADA i JOSÉ PELLA Y FORGAS, Las Córtes Catalanas. Estudio Jurídico y Comparativo de su organizacion y reseña analitica de todas sus legislaturas, episodios notables, oratoria y personajes ilustres, con muchos documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón y el del Municipio de Barcelona; Imprenta de la Revista Histórica Latina, segona edició, Barcelona, 1876, p. 335.

[25] Cf. S. RIERA VIADER, ob. cit., doc. 673, p.272.

[26] Cf. PRÓSPERO DE BOFARULL Y MASCARÓ, Los Condes de Barcelona vindicados, y Cronologia y Genealogia de los Reyes de España considerados como Soberanos independientes de su Marca; Imprenta de J. Oliveres y Monmany, Barcelona, 1836, tom segon, p. 377.

[27] Ídem, p. 361.

[28] M. DE CRUÏLLES, ob. cit., p. 144.

[29] Ídem, «Ylustracion A», El ilustrissimo et excellente señor Marques de Brandemburque, «Batalla 2ª quinquagena 4ª. Diálogo VI», ob. cit., p. 356.

[30] M. DE CRUÏLLES, ob. cit., p. 153.

[31] Ídem, «Lo jurament de la Sereníssima Señora Reyna en Lochtinent general de la present Ciutat é Regne», doc. XXXIV, p. 256-257.

[32] Cf. LUIS DE QUAS, «Documentos relacionados con los sucesos de la Germanía de Valencia que se conservan en el Archivo del Excmo. Ayuntamiento de esta Ciudad», La Germanía de Valencia; Prometeo, València, s/d.; doc. 4, p. 204-205.

[33] J. MATEU IBARS, ob. cit., p. 114.

[34] Cf. M. DE CRUÏLLES, ob. cit., doc. XLVIII, p. 287.

[35] Vg. VICENT FERRER, Propostes didàctiques [sobre el] «Crim de Germania», de Josep  Lozano; Edicions Bromera, http://www.bromera.com/pub/PropDidac/10051.pdf,         p. 37-38.

[36] VICENT BALLÉS BORRÀS, La germania; Institució Alfons el Magànim – Diputació de València, València, 2000, p. 263.

[37] Vg. LUIS QUEROL Y ROSO, La Última Reina de Aragón, Virreina de Valencia; Imprenta José Presencia, València, 1931, doc. 6, p. 175-176.

[38] Cf. M. DE CRUÏLLES, ob. cit., doc. 32, p. 255 (11 desembre 1523); doc. XXXVI, p. 258 (23 setembre 1524); doc. L, p. 288 (13 juny 1526) i doc. LII, p. 289 (6 novembre 1526).

[39] Ídem, doc. LI, p. 289 (13 juny 1526).

[40] Ídem, doc. LIV, p. 290 (sense data).

[41] Cf. RICARDO GARCÍA CÁRCEL, Las Germanías de Valencia; Historia, Ciencia, Sociedad-119, Ediciones Península, segona edició reelaborada, Barcelona, 1981, doc. 16, p. 249-252.

[42] Cf. TERESA CANET APARICI, «Pragmatica super ordinacione Rotae», La Audiencia valenciana en la época foral moderna; Estudios Universitarios-17, Edicions Alfons el Magnànim – Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, València, 1986, «Apéndice documental», doc. 2, p. 197-201.

[43] Cf. FRANCESC PONS FUSTER, La Germania a Gandia i el duc Joan de Borja; CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2008, p. 225-226.

[44] VICENÇ BELTRAN, Poesia, escriptura i societat: els camins de March; Fundació Germà Colón Domènech – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló i Barcelona, 2006, p. 46.

[45] Ídem.

[46] Vg. Las obras del famosissimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nacion Catalan/traduzidas per don Baltasar de Romaní/y divididas en quatro Canticas: es a saber: Cantica de Amor/Cantica Moral/Cantica de Muerte y Cantica Espiritual. Derigidas al Excelentissimo señor el duque de Calabria; Juan Navarro, València, 1539.

[47] HENRY MÉRIMÉE, L’Art dramatique a Valencia depuis les origines jusqu’au commencement du XVIIe siècle; Bibliothèque Méridionale, 2a Sèrie, tom XVI, Imprimerie et Librairie Édouard Privat, Tolosa, 1913, p. 87.

[48] TERESA FERRER VALLS, «Cort virregnal, humanisme i cultura nobiliària en la València del segle XVI», Reino y ciudad. Valencia en su historia / Regne i ciutat. València en la seua història; coordinat per Ernest Belenguer, Fundación Caja Madrid, Madrid, 2007,  p. 187.

[49] Vg. JOAN BAPTISTA ANYES, Obra catalana; a cura de Max Cahner, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1987.

[50] Vg. PERE ANTONI BEUTER, Primera part de la historia de Valencia que tracta de les Antiquitats de Spanya y fundacio de Valencia ab tot lo discurs, fins al temps que lo inclit rey don Jaume primer la conquistà; València, 1538.

[51] JOSEP LLUÍS SIRERA, Passat, present i futur del teatre valencià; Institució Alfons el Magnànim, València, 1981, p. 15.

[52] M. DE RIQUER, Història de la Literatura Catalana; Editorial Ariel, S.A.; segona edició, corregida, Sant Joan Despí, 1980, vol. III, p. 501.

[53] XAVIER FÀBREGAS, «Breve noticia sobre el teatro en la corte de Germana de Foix i en las fiestas populares», El teatre durant l’Edat Mitjana i el Renaixement; Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1986, p. 101.

[54] J. RUBIÓ i BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià»; ob. cit., p. 156.

[55] M. DE RIQUER, ob. cit., p. 501.

[56] J. RUBIÓ i BALAGUER, «Sobre el primer teatre valencià»; ob. cit., p. 154.

[57] J. ROMEU i FIGUERAS, ob. cit., p. 319.

[58] J. FUSTER, «Poetes, moriscos i capellans», p. 387.

[59] J. FUSTER, «Plantejaments històrics del teatre valencià», op. cit., p. 29.

[60] PETER BURKE, Lenguas y comunidades en la Europa moderna; traducció de Jaime Blasco Castiñeyra, Ediciones Akal, S.A.; Tres Cantos (Madrid), 2006, p. 98-99.

[61] JOSEP ROMEU i FIGUERAS, Teatre Català Antic;  a cura de Francesc Massip i Pep Vila, Biblioteca de Cultura Catalana-82, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1995, vol. III,  p. 146-147.

[62] A. FERRANDO FRANCÉS i M. NICOLÁS AMORÓS, ob. cit., p. 199.

[63] ÓSCAR PEREA RODRÍGUEZ, Estudio biográfico sobre los poetas del Cancionero General; Anejos de la Revista de Filología Española-98, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2007, p. 230.

[64] Ídem, p. 222.

[65] Ídem, p. 226.

[66] RAFAEL L. NINYOLES, Conflicte lingüístic valencià. Substitució lingüística i ideologies diglòssiques; Quaderns 3i4, núm. 42, Eliseu Climent, Editor; 2a edició, València, 2002, p. 34.

[67] E. PÉREZ BOSCH, ob. cit., p. 103.

[68] Ídem.

[69] Vg. JÚLIA BENAVENT i JOAN IBORRA, La mort del duc de Calàbria. Interessos i tensions nobiliàries a l’epistolari Granvela (1539-1561); Documentos Inéditos de Carlos V-3, Publicacions de la Universitat de València, València, 2016, doc. 31, p. 107-108 (27 d’octubre del 1550) i doc. 56, p. 150 (13 de novembre del 1550).

[70] Ídem, , doc. 32, p. 108-109 (27 d’octubre del 1550) i p. 150, nota 1 (13 de novembre del 1550).

[71] Ídem, doc. 34, p. 110-111 (27 d’octubre del 1550); doc. 35, p. 111 (27 d’octubre del 1550) i doc. 57, p. 151 (13 de novembre del 1550).

[72] Cf. R. GARCÍA CÁRCEL, Las Germanías de Valencia; ob. cit., doc. 5, p. 230-232.

[73] Ídem, doc. 6, p. 233-235.

[74] Ídem, doc. 8, p. 237.

[75] Ídem, doc. 12, p. 240-243.

[76] Ídem, doc. 20, p. 257-258.

[77] Ídem, doc. 14, p. 246-247.

[78] Cf. L. DE QUAS, ob. cit.; docs. I, II i III, p. 195-203.




versió per imprimir

    Afegeix-hi un comentari:

    Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


      EDITORIAL
    Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
    17703
    La història d'estat: entrevista a en Jordi Bilbeny
    Els Cardona... Un llinatge ancestral, desdoblat i substituit
    SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
    Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
    Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
    Catalunya és un dels països ón s’han cremat o expoliat més arxius-biblioteques, dels importants coneguts:...[+]
    Tots els estudiosos reconeixen que tota la cartografia mediterrània fins al segle XVI era feta per cosmògrafs...[+]
    En aquest article En Joan Calsapeu ens mostra com En Josep Palau i Fabre ja va escriure que La Celestina semblava...[+]
    Durant molt de temps s’ha cregut que Lucrècia Borja, la filla del Papa Alexandre VI, parlava tan sols en...[+]